PUJADA A LA SERRA DE CABRERA

-
Una ruta circular, d'uns 6 km, aparentment més difícil del que és en realitat. El desnivell és de prop dels 500 metres. Algun tram està ferrat i pot produir vertigen, però val la pena intentar-ho.

Per arribar-hi agafarem la C-153 a Vic, millor a través de la circumval·lació. Un cop passat l'Esquirol (abans Santa Maria del Corcó) trobarem la indicació que ens portarà fins al collet de Sant Julià de Cabrera. Cal estar atent a la indicació i no anar-hi massa tard, dalt pot ser complicat deixar el cotxe.


Per iniciar el recorregut de pujada tenim diverses opcions, recomano fer la baixada per les escales. Jo vaig seguir endavant per la pista fins a arribar a la fi del collet on trobarem una cruïlla, allà està la drecera de pujada, i la millor i més espectacular ruta per anar cap al monestir.

Es tracta d'una ruta ferrada, als trams més complicats trobarem claus o baranes de ferro que ens faran fàcil la pujada. Jo ho he fet i sóc molt poruc per aquestes coses, i a més tinc vertigen.










El més divertit està dalt on hi ha trams estrets al costat mateix de la cadena i les espectaculars cingleres. És un tram molt segur i val la pena superar i arribar al cim de Cabrera amb unes espectaculars vistes al Pirineu, La Garrotxa i la Plana de Vic.









Seguirem endavant fins al Santuari de la Mare de Déu de Cabrera, del segle XVII, a un petit replà vorejat per espectaculars cingles.


Baixarem per les escales amb un impressionant pendent fins al coll de cabrera, llavors un sender ja més pla en portarà fins al punt d'inici a Sant Julià de Cabrera. 








Podeu trobar el pla d'aquesta ruta a wikiloc: http://es.wikiloc.com/wikiloc/view.do?id=8246998


Comentaris

  1. Unknown5 de març del 2016, a les 14:05

    És una excursió fantàstica però, efectivament, no és adecuada per a algú que tingui vertigen...

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

NI DINS NI FORA CIUTAT

-
Imatge
El 28 de maig de 1464 un home a qui li deien "Morro de vaques" se li havia girat feina, un treball pel qual cobraria 110 sous. Ell vivia a un lloc que no estava ni dins, ni fora ciutat. "Morro de vaques" era el nom popular en què s'anomenava al botxí de la ciutat, una feina mal vista, doncs era l'encarregat d'executar les tortures, càstigs i la pena de mort als condemnats per la justícia. Ningú volia ser veí del botxí, però aquest tenia l'obligació de viure a ciutat. Sembla ser, que després d'una llarga polèmica, el Consell de Cent va trobar una solució: el botxí viuria a la muralla, un lloc que no estava ni dins, ni fora de la ciutat. I el lloc que es va decidir, suposadament, va estar el petit espai que hi ha entre la Capella de Santa Àgata i la casa Padellàs, actual seu del MUHBA Museu d'Història de Barcelona. El botxí feia un bon negoci, cobrava per la feina de matar, ho podia fer sense que la ira de deu, ni la justícia de l'home c
Més informació

AQUELLA GUERRA NO ERA LA SEVA

-
Imatge
El meu avi va anar a una guerra que no era la seva. Entre descans i descans el Pepet remugava de la seva mala sort. Orfe a 8 anys, pare als divuit, denunciat pel seu propi pare, reclutat per anar al front als 33, va acabar a un camp de concentració el 38 i un altre al 39, la "Guineu" el va ensenyar a viure, una trombo, una angina de pit... no es pot dir sort el que va tenir. Tan sols un cop va veure com la sort l'acompanyava, a 1.925 va sortir "excedent de cupo" i es va lliurar d'anar a la "Mili". De poc va servir, al 37 amb 33 anys el reclutaven per anar una guerra que ell no sentia com a pròpia. Les terres que conreava les havia aconseguit treballant de sol a sol des de molt petit, ell malfiava d'una república que amenaçava col·lectivitzar els camps que ell tant estimava. Els "trossos", l'Elvira i el seu fillet, el Joan, eren el seu món. Aquella guerra no era la seva, tampoc aquell era el seu bàndol. Un fusell màuser oxi
Més informació

EL DIA QUE ELS JOVES DE GAVÀ VAN ACABAR AMB LA COLLITA DE CARBASSES DEL POBLE

-
Imatge
Recordo aquesta anècdota explicada pel meu avi, ens va deixar quan jo tenia tan sols 12 anys, per tot això alguna dada pot no ser exacte.  Com he explicat en altres ocasions el Gavà d'inicis del segle XX era una història de misèries i fams. Els hiverns eren de nits llargues i fredes i els joves sortien a divertir-se, molts cops amb no massa mesura. Les correries s'iniciaven en arribar el mes de desembre. El dia 5, per Sant Nicolau diuen que els nens es vestien de bisbe (no crec el meu avi és pogués disfressar massa) i anaven per les cases recaptant dolços i caramels, a canvi de cantar una cançó, que començava: Per Sant Nicolau sisplau (crec deien Micolau sant Pau)) Baixeu, baixeu mestressa, De bons panellets De panses i figues Nous (anous?) i olives Pollastres i gallines De tot el que vulgueu I anirem a veure al senyor rector.. . Sí, el meu avi em deia que acabaven anant després a confessar-se, ja que aquella nit l'acostumaven a fer grossa. I normalment era així. G
Més informació