LA MÀ ESQUERRA DEL CARDENER

El Reino de España porta un temps d'interinitat per la incapacitat dels partits polítics a l'hora de negociar un nou govern, Aquesta situació no és aliena a altres democràcies occidentals. Per exemple Itàlia. Itàlia acostuma a tenir crisis de govern a totes les legislatures i sempre sembla que seran insuperables. Però un president de la república, escollit democràticament, té prou credibilitat per a maniobrar, negociar i buscar fórmules imaginatives que permetin la formació de governs estables fins a la següent crisi. El Cap d'Estat a Espanya ho és per drets de naixement, i per successió divina del Caudillo, el poble ni l'ha votat, ni l'ha escollit. Tampoc amb les seves opinions, sempre al costat dels sectors més conservadors i rancis de l'Estat, li ha permès guanyar-se una credibilitat que el seu pare va tenir durant molt temps. Avui és una figura decorativa, un gerro xinès símbol de la situació d'immobilisme que viu el seu reino. La mateixa dreta carpet

Iniciarem a ruta a Beuda, El desnivell pot estar prop dels 750 metres, Beuda està a 337 metres i el santuari a 1092, això senyala la dificultat, encara que ho és més de baixada que de pujada. La ruta circular no arriba als 11 quilòmetres. A Beuda està al nord de Besalú, una carretera en bon estat ( la GIV 5324) uneix les dues poblacions. La ruta també es pot fer a peu, aquí la informació:   http://leopold-leopoldest.blogspot.com.es/2014/08/ruta-besalu-beuda.html?view=timeslide La ruta des de Beuda la podem trobar a wikiloc:  http://es.wikiloc.com/wikiloc/view.do?id=10796422   Les marques grogues ens senyalaran tot el recorregut. Seguirem uns 600 metres la carretera en direcció a Segeró i Maia de Montcal, trobarem la cruïlla amb la sortida de la pista de Ca n'Oliveres, agafem la pista durant 350 metres, per desviar-nos pel corriol de l'esquerra que ens pujarà cap al Castellot, després de gaudir de les vistes, reprenem la pujada cap el Monestir de Sant Llo

A l'àmbit popular una bleda era la clàssica noia que enviaven a comprar patates i tornava degudament prenyada. Encara que molts cops de bledes en tenien poc.  Gavà 1930 Va passar a Gavà fa ja 90 anys.... Els Gatell miraven a la gent del poble per sobre de l'espatlla. Tan sols es feien amb la gent més rica, i és que ells es donaven de ser uns sers excepcionals, tant que la pobra Quimeta, filla única i pubilla, els hi va sortir una mica "despistada". D'ells era una de les millors cantonades del poble, havien deixat el camp pel comerç, distribuïen begudes per tota la comarca, també elaboraven begudes espirituoses (jo les creia santes, però aquesta és una altra història). La seva gran preocupació era qui es faria càrrec de tot, el dia que ells ja no poguessin. La Quimeta, pobreta, tenia el cap ple de pardals, això creien. Bons partits van passar per la casa, eren hereus i als Gatell no volien que el seu patrimoni fos engolit per una altra família. Casar-la amb a

No hi ha un moment en el qual les persones deixem de tenir desitjos sexuals, sí que hi ha moments en els quals la societat considera que els deixem de tenir o en els que nosaltres tirem la tovalla i els reprimim. El sexe en arribar a certa edat es considera tabú. La societat actual veu a la gent gran com un col·lectiu asexuat, sense cap tipus de desig, quan descobreixen que volen tenir la seva pròpia vida sexual, no ho accepta. Vivim una societat, producte de la revolució industrial del segle XIX, en la que es valora la joventut i es menysprea la gent gran a la qual es considera improductiva. Es jubila a gent en apropar-se als 50, per cobrir el seu lloc per joves que cobren molt menys. Les campanyes preventives de salut sexual mostren persones joves a les quals es considera saludables, i la seva imatge forma l'ideal de bellesa. Les xarxes adreçades a gent gran parlen de la necessitat d'un envelliment "actiu i saludable", també de fer "esport i c

Ja fa més de 6 anys tots els dimecres acompanyo a la senyora Conchita. Viu a un tercer pis de l'Eixample, sense ascensor. Té mobilitat reduïda, poden passar setmanes sense sortir de casa. Cap familiar viu a Barcelona, cada dia li queden menys amigues, el seu espós ja fa quatre anys va morir, encara li dol la seva absència. El primer agost que l'acompanyava, un dimecres qualsevol, la vaig trobar plorant: -Que li passa Conchita. -Estic molt trista i no paro de plorar. -Com és això? -Des del dimecres fins avui, no he vist, no he parlat ni m'ha trucat ningú. Tan sols he vist la tele. Això és la soledat, no tan sols estar sols, també sentir-se. " La soledat és una experiència subjectiva que es produeix quan no estem satisfets o quan les nostres relacions no són suficients o no són com esperaríem que fossin " Juan Carlos Bermejo 2005:   http://www.humanizar.es/fileadmin/documentos/JC_Bermejo_La_soledad_en_los_mayores.pdf Fa temps sóc voluntari d' Amics de la

Una ruta molt adient per fer ara a l'estiu, el més gran problema és la falta de connexió entre Palamós i Palafrugell. La ruta és paral·lela a la platja, però gens plana. En el prop de més de 12 quilòmetres, s'acumula un desnivell de més de 400 metres. A wikiloc podeu trobar la ruta ben senyalada:  http://es.wikiloc.com/wikiloc/view.do?id=4154620 Iniciarem la ruta a Calella de Palafrugell en direcció als Jardins de Cap Roig, zona que malauradament és privada i no ens podrem acostar a la platja. Un cop superada arribarem a la Cala Estreta on podrem veure les illes Formigues. Una de les platges naturistes de Catalunya. Les illes Formigues són un grup de setze petits illots situats a 1.300 m de la punta d'en Canet, entre Palamós i Palafrugell (Baix Empordà). Abans d'arribar a Palamós ens trobarem el Poblat Ibèric de Castell, un assentament del segle VI aC fins a l'època romana i que va tenir la seva màxima esplendor durant els segles IV i

El Pepet tenia poc més de 17 anys quan el van cridar per anar al front de guerra. Com prop de 30.000 joves van ser cridats per defensar a la república dels colpistes feixistes. Però van acabar sent carn de canó en una batalla que tan sols va precipitar el final de la guerra. El Pepet era l'hereu de ca la Guineu, una de les famílies pageses més conegudes de Gavà. Els seus pares l'estimaven amb bogeria, la seva germana, la Quimeta, no era menys. El cor se'ls va trencar el dia que va marxar. Mai més van saber d'ell. Molts joves van caure al camp de batalla de l'Ebre on van anar mal armats, mal formats i gairebé a una mort segura. Alguns la seva mort va poder ser notificada a la família, altres van poder fugir a França amb un futur incert, altres es van unir al maquis, molts no van tenir temps d'travessar l'Ebre. Si voleu saber les bestieses que van fer amb ells us recomano "Memòria d'uns ulls pintats" del Lluís Llach. Els pares mai van sa

Oficialment va morir amb 43 anys, d'unes febres causades per una infecció bacteriana de la dermis. Però hi ha una altra història al respecte, que lògicament les ments ben pensants hispanes neguen en arameu.  Felipe III. 1617.Pedro Antonio Vidal  Museu del Prado, Madrid Els regnes de la península Ibèrica que van acabar configurant el que avui es coneix com a Espanya té una llarga llista de reis incapaços. Van ser monarques dements (Felip V, Ferran VI), corruptes (--- millor no senyalar), ludòpates (Felip III), sexo-addictes (Felip IV, Isabel II; Alfons XIII o Joan Carles I), malaltissos ( Felip III, Lluís I), imbècils (FerranVII) o banyuts (Carles IV). La llista la inicia Felip III de Castella un rei inepte, malaltís, apàtic i obsessiu compulsiu que es va desentendre del poder delegant en un entorn corrupte amb el duc de Lerma al davant. El rei ocupava les seves hores en festes, caceres, la dansa, la música i els jocs de cartes. Amb el joc va perdre grans sumes de dine

Sabeu d'on ve la paraula llepaculs? Sabeu que era un gran honor tenir aquest ofici i no tothom ho podia ser? Netejar l'anus era una activitat massa humana perquè la reialesa s'ho fes. Tenien joves nobles cortesans encarregats de fer-ho, no podien ser de classes vulgars, doncs l'activitat era molt aristocràtica, Així amb un pal i una esponja feien la seva noble tasca. Tot indica que va ser a la cort d'Enric VII quan es va instaurar aquest ofici anomenat 'Groom of the Stool' (el nuvi de la merda ?). A Barcelona segurament els primers van arribar de la mà de l'emperador Carles V, encara que la seva època de major glòria va estar en temps dels primers borbons, amb  Felipe  V i els seus fills  Luís  I i  Fernando  VI van tenir molta feina, donat el seu estat mental. Les famílies amb ganes de triomfar a la cort del rei enviaven als seus fills a cort, i sempre el més "trepa" acabava com a llepaculs oficial. La seva feina era seguir

Seguirem la ruta que va de Figueres a Portbou, en sortir de la ciutat ens trobem la carretera que ens porta a Vilabertran. En sortir tornarem a la mateixa ruta fins a Llançà i allà la carretera que ens porta a Port de la Selva, bon lloc per passejar i menjar si cal. Seguirem en direcció a Selva de Mar, abans d'arribar trobarem la carretera que puja fins al monestir de Sant Pere de Rodes. La ruta es pot fer a peu seguint els senyals del Camí català de Sant Jaume:   http://es.wikiloc.com/wikiloc/view.do?id=7863160 Cal portar calçat lleuger, ja que el cotxe no arriba al monestir. Recomano pujar fins al castell, la vista és espectacular. Un cop acabada la visita no cal tornar enrere, la carretera segueix fins a Vilajuïga a on trobarem la carretera que ens tornarà a Figueres. Els conjunts monàstics de Santa Maria de Vilabertran i Sant Pere de Rodes constitueixen dos exemples del millor romànic català. MONESTIR DE SANTA MARIA DE VILABERTRAN Les primeres notícies que