LA MÀ ESQUERRA DEL CARDENER

Durant els segles XIV i XV, Castella i el Principat de Catalunya presentaven models polítics, econòmics i socials completament oposats. El règim del Regne de Castella estava basat en l'autoritarisme reial. El rei concentrava cada vegada més poder. Les Corts castellanes tenien un caràcter consultiu i gairebé mai podien limitar la voluntat del monarca. En canvi, a Catalunya primava el pactisme. El poder reial estava limitat per les lleis de la terra. El rei havia de negociar i pactar cada decisió i impost amb les Corts Catalanes. Es va crear la Generalitat com a òrgan permanent per vetllar pel compliment d'aquests pactes. L'economia de Castella es basava en la ramaderia ovina transhumant (controlada per l'honrat consell de la Mesta). Exportaven grans quantitats de llana crua cap a Flandes i Anglaterra. L'economia catalana a través de Barcelona, estava bolcada al comerç marítim internacional pel Mediterrani. Exportaven teixits, girs de fusta i manufactures, i importave...

Els costums pagans a la Catalunya medieval van sobreviure durant segles, sovint barrejades amb el cristianisme. L'Església va cristianitzar moltes pràctiques antigues en lloc d'eliminar-les completament. Això fa que sigui difícil distingir on acaba la tradició cristiana i on comença l'herència pagana. Les fonts més evidents són les constitucions sinodals o els sermons, que ens mostren què feia la gent i què preocupava als bisbes. Quan una pràctica apareix repetidament condemnada, és un indici que estava força estesa. Així als territoris dels bisbats d'Urgell i Ribagorça es documenten: - Consultes a endevins i fetilleres per conèixer el futur, trobar objectes perduts o curar malalties. -Encanteris sobre el bestiar, especialment per protegir-lo de malalties i llops. -Creences en dones capaces de provocar o aturar tempestes. -Rituals nocturns vinculats a fonts, coves o indrets apartats. Els Pirineus van conservar durant molt de temps tradicions populars molt arrelades, fet...

Frederic III de Sicília fou una de les figures clau de la Mediterrània medieval. Va regnar entre 1296 i 1337, enmig del gran conflicte entre els Anjou francesos i la Corona d’Aragó pel control de Sicília. Frederic III de Sicília va néixer a Barcelona l’any 1272 o 1273, encara que la documentació medieval no és del tot clara. La seva joventut transcorregué sobretot dins l’ambient cortesà de la Casa de Barcelona, entre Barcelona i Sicília, i probablement també territoris italians vinculats a la guerra contra els Anjou. Quan era jove va ser testimoni de la gran expansió mediterrània del seu pare Pere II el Gran, de les tensions amb França i el papat, i la lluita per Sicília després de les Vespres Sicilianes. Frederic arribà a Sicília encara adolescent, i l’illa acabà marcant tota la seva vida. Allà fou educat especialment per l'entorn de Constança, que era hereva legítima dels reis normands-Hohenstaufen de Sicília. Frederic tenia drets dinàstics sobre l’illa. El 1282 els sicilians es...

 El barroc que podem observar a la Diòcesi de Solsona té força punts de contacte amb la sensibilitat de les figures napolitanes de pessebre, encara que amb personalitat catalana pròpia. Retaule de la Mare de Déu dels Colls, Sant Llorens de Morunys, Solsonès De nou he estat al Solsona i al seu museu, però amb una diferencia important, fa uns mesos vaig estar a Nàpols, hi he trobat moltes semblances. Bé aqui en parlo. Les imatges que podem trobar sovint al museu, o en diferents temples de la comarca, sovint podem observar uns rostres extremadament humans, expressivitat teatral, gestos emotius, policromia càlida y una intenció gairebé “escènica”. Retaule del Roser, Riner. Museu de Solsona. Això connecta molt amb l'esperit barroc napolità. Les figures napolitanes del segle XVIII cercaven  l'emoció, el realisme quotidià, un dramatisme religiós i personatges molt “vius”. Mans de Sant Pere, tenen vida. Carles Morató s XVIII El miracle A la Diòcesis de Solsona passa una cosa semblant ...

   Si bé el martiri, és un dels casos més ben documentats, el què va passar amb les seves restes, és avui encara un misteri, encara que a diferents llocs es veneren relíquies seves.   Martiri de sant Fructuós a la foguera, Atribuït a Josep Juncosa (1631-1708) Museu Diocesà de Tarragona El martiri de sant Fructuós, bisbe de Tàrraco, juntament amb els seus diaques Auguri i Eulogi, va tenir lloc el 21 de gener de l'any 259. Van ser cremats vius a l'amfiteatre de Tarragona sota el mandat dels emperadors romans Valerià i Gal·liè. Aquest fet destaca històricament per ser el document martirial més antic documentat de la península Ibèrica. Els fets van quedar recollits a les Actes del martiri de sant Fructuós (1) El text transcriu de forma fidel les actes judicials originals del tribunal de l'imperi romà. Fructuós, Eulogi i Augurri, f resc romànic a Bierge (Osca)    El 711 es va produir la fugida del bisbe de Tarragona, a causa de la invasió sarraïna de la península Ibè...

  El cardenal Joan Margarit (1422-1484) és un dels personatges catalans més interessants de la segona meitat del segle XV, va ser humanista, home d'Església i ambaixador de papes i reis. El cardenal Joan Margarit i Pau va néixer a Girona cap a l'any 1421. Va pertànyer a una família de la petita noblesa gironina, amb una posició social i econòmica sòlida basada en la propietat de terres i molins. El seu llinatge va anar guanyant prestigi i influència a la societat catalana del segle XV.  Era nebot de Bernat de Pau, que va ser el seu antecessor com a bisbe de Girona (1436–1457). Aquesta connexió familiar va facilitar que Joan iniciés la seva carrera eclesiàstica a una edat molt primerenca, sent nomenat canonge de la Catedral de Girona amb només vuit o nou anys. La família tenia una casa forta coneguda com el castell de Sant Gregori, situada a prop de la ciutat de Girona, on passaven llargues temporades. El Casal dels Margarit o Castell de Sant Gregori, construït el segle XII Fo...