LA MÀ ESQUERRA DEL CARDENER

Su, Riner. Su. Interior Casa Gran, renacentista. Monestir Miracle, Riner. Església de Torrdenagó, Llobera. Preromànica. Monestir Pinós, gòtic. Torre Sant Just d'Ardevol. Romànic. Sant Miquel de Pinós, romànic. Monestir del Miracle, Riner. Tardor al Monestir. Castell de Solsona. Olius. Solsona. Torre de les hores, Plaça del Ruc. Solsona.

Annunciazione tra i santi Ansano e Margherita Simone Martini, 1333 Galeria Uffici Florencia Romànic. MNAC/ Barcelona. Detall.

Entre 1.979 vaig estar elegit en tres ocasions regidor del Ajuntament de Gavà, el primer cop per el PSUC i després per el PSC. Cultura, Ensenyament, Acció Social i Joventut van estar les àrees en les que normalment em vaig moure. Presentació Premis Literaris Jacme March. Fira d'Espàrrecs. Homenatge a Josep Tarradellas. Conferencia de Manuel Campo Vidal. Presa de posició. Al fons a la meva esquerra un jove periodiste: Joaquim Balsera, avui alcalde de Gavà. Ple de l'Ajuntament.

Veure despertar Barcelona als anys 60 és un dels més entranyables records que conservo. L'antic Mercat Central a Barcelona estava al lloc que avui coneixem com el Born. Durant anys la meva família s'hi adreçava amb els carros plens de verdures i hortalisses per la seva venda. El viatge era llarg i lent, per arribar devien sortejar vies de tren, saltadors de camins i els corruptes burots que cobraven tasses per creuar els diferents municipis. No pocs pagesos i van perdre la vida pel camí. Els meus records ja són posteriors. El meu pare portava el "genero" al vespre i de bon matí la meva mare anava a vendre, no gaire més tard de les dues del matí. Veníem al mig del carrer, si  plovia tocava  mollar -se , si feia fred, aguantar-se. Veiem despertar la ciutat, primer arribaven dones pintades exageradament després de nits més o menys atzaroses, més tard els diaris "La Vanguardia" "El Mundo  Deportivo ", després sortien els homes al treball, finalment els

I va fugir del front, va fugir d'aquella guerra que no creia seva... Uns mesos perdut per els boscos i les muntanyes, alimentant-se del que podia agafar, amagat, brut amb la vergonya de ser un desertor. Al final d'amagat torna a casa prim, brut i demacrat. Va ser la aparició d'un mort. Tothom el donava per desaparegut, tothom creia que havia mort. Lògicament mai es parlava de qui fugia de la linea de combat. I va seguir amagat a la seva pròpia casa, una denuncia i anava directa al escamot de afusellament. Al final la seva esposa va parlar amb un alt càrrec de la Generalitat de Catalunya, era Joan Altès el seu germà. I el Pepet un altre vagada cap el forn, aquest cop camí d'un camp de concentració al Camp de Tarragona. I va arribar la Batalla del Ebre, el general Líster necessitava de tothom i el van lliurar a canvi de tornar a la lluita. El meu avi sabia bé quin destí l'esperava, ells serien "carn de canó " i la mort la tenien assegurada. Poc abans d

Entre descans i descans el Pepet remugava de la seva mala sort. Orfe als 8 anys, pare als divuit, denunciat per el seu propi pare, reclutat al 37, al camp de concentració el 38 i al 39, la "Guineu", la trombo, l'angina de pit... no es pot dir sort el que va tenir. Tants sols un cop va veure com la sort l' acompanyava, a 1.925 va sortir "excedent de cupo"i es va lliurar de anar a la "Mili". De poc va servir, al 37 amb 34 anys el reclutaven per anar una guerra que ell no sentia com a pròpia. Les terres que conreava les havia aconseguit treballant de sol a sol des de molt petit i malfiava d'una república que amenaçava col·lectivitzar els camps que ells tant estimava. Els "trossos", l'Elvira i el seu fillet, el Joan, eren el seu mon. Aquella guerra no era la seva, tampoc aquell era el seu bàndol. Un fusell màuser oxidat, una cartutxera envellida i dues bales i cap el front de Lleida. Allà el desordre, la brutícia, la alimentació

Aquests dies he recordat la honorabilitat dels altres Presidents als que vaig tenir el gust de conèixer i tractar, recupero el dia que vaig conèixer al President Tarradellas. Aquell 23 d'octubre del 77 jo no vaig anar a rebre al President, creia que era una jugada de  Suarez  contra Catalunya. Aquell dia editàvem un número de la revista LLIBERTAT, publicació del PSUC de Gavà. Però amb la  tv  posada. He de reconèixer que el "Ciutadans de Catalunya, ja sóc aquí" em va emocionar, i vaig tenir greus problemes en amagar els meus sentiments davant dels altres companys que llançaven pestes contra l'acte. Va ser un dimarts de novembre de fa  26  anys quan vaig estar a casa del President Josep  Tarradellas . Vivia a un pis de Via Augusta posat per la Diputació, la seva manifesta enemistat amb Jordi Pujol el va deixar en situació precària  en  deixar el Palau de la Generalitat. El nou president li va negar el pa i l'aigua al seu antecessor. El motiu de la visita era i

Un dia ens aixequem del llit i de sobte al mirar el calendari veiem que ja tením molts anys, !com ha passat el temps¡, si encara era ahir que pujava amb els avis al Santuari; quants amics, familiars o coneguts ja no son aquí... Recordes allò de que tots ells encara son vius mentre estiguin en el nostre record. I fas repàs, què ha estat del Antón, del Lluís,  de la Teresa o de la Rosa. ¿Quina vida portarán?, s'hauran envellit com jo? Aquell dilluns vaig llegir al diari un nom que creia conèixer, feia anys, molts anys de la nostra trobada i el record estava cobert de boira espesa. Era 1974 o potser 1975.... Franco encara donava la guitza i jo era a la Universitat. Va estar un dia de vaga, o no; va estar a la universitat o potser a la Biblioteca. L'únic que tinc clar es que aquell dia no tenia classe, no tenia res millor a fer. -¿Es un còmic de Fritz the cat? -Clar que si, estan prohibits. M'han arribat de França. -Quina enveja. -En tinc mes a casa, vols veure

Històries del Miracle, històries dels meus avis, el Pepep i l'Elvira: Normalment quan el Pepet estava content a l'Elvira li deia "Caterina", llavors ella es posava molt contenta. Jo no coneixia el motiu, al morir el meu avi jo tan sols tenia 11 anys, . La maniobra d'aproximació o millor dit de seducció sempre anava acompanyada per les primeres notes de "la Cumparsita". Si ja estava al llit, el crit de guerra era "Caterina vine al llit" i l'Elvira tota contenta ho deixava tot.  El Papet tenia una bona col·lecció de discos que tant sol es podien escoltar a una vella gramola. El mambo de Perez Prado, tangos de Carlos Gardel, la jaca de Estrellita Castro, la perfiria de Edmundo Ros, la cumparsita de Cugat i a Imperio Argentina.... Cap als anys 30 Imperio Argentina va actuar al Liceu, el Pepet va anar a Barcelona a peu per poder-la escoltar, mai ho va oblidar.  La música de l'Elvira no tenia traducció en discos, ella sola

Fa 35 anys les Rambles van estar una festa. Ningú va treballar aquell dia, la uni va tancar portes, els bars estaven amb les portes baixades però amb l'interior ple. Aquell dia de festa el cava es va acabar arreu de Catalunya. El dictador ja no hi era. Els diaris es van esgotar i les Rambles van iniciar una etapa de gran llibertat que va durar tan sols 3 anys, però tan intensos que en el nostre record encara no s'ha oblidat. Recordo com van ramblejar aquell dia el Josep Maria i jo.... Però el retorn al meu poble va ser llarg. No érem conscients de que la rabia dels feixistes era infinita. Un alt dirigent de "Fuerza Nueva" ens va veure. Dos mesos abans a la Parròquia del nostre Archimandrita Excelso Bravo ens van omplir la façana de amenaces. ¡¡¡Qué fàcil era fer.ho¡¡¡ A ple dia vam anar a esborrar.ho, a ple dia vam córrer per arribar a casa. Pocs dies desprès d'aquell 20 de novembre vaig començar a rebre amenaces per telefon. Desprès amb van obligar a fer l

Recordo l'ultima para a la creu de terme que porta a Riner, les seves paraules encara les tinc gravades malgrat ja fa quasi-bé 50 anys. El Pepet, el meu avi, em va dir "Si coneixes-is tot el que he passat, tot el que he patit, però àrea no ho entendries". Mai m'ho va poder dir, un maleit 21 de novembre ens va deixar, com també ho va fer la seva esposa l' Elvira de cal Sobrano. Les seves vides no van estar fàcils. Ell va perdre la mare, ella el pare abans d'arribar a l' adolescència. No es van esforçar massa a conèixer mon, eren veïns de dos cases a la Rambla que llavors feia honor al seu nom: era una riera. El pare Joaquim vidu perseguia a la mare Maria també vídua. Peró aquesta li va fer fàstics i la tragèdia va anar endavant.  Amb 17 anys l'Elvira portava al Joan al ventre i es va casar amb el Pepet el responsable. Fet gens estrany en el Gavà dels anys 20, la Maria i el Poldo( els altes avis) ho sabien prou. Però eren menors aquells temps i el J

Inicis dels 60,  temps d'escassetat, de succedanis, de restriccions de llum, d'absència de llibertat, temps d'infància. Fa pocs dies vaig veure al super un paquet grog amb un nom que ressaltava: malta. La curiositat va fer que ho comprés i en arribar a casa em fes una infusió. L'aroma aviat em va colpir, i vaig viatjar cap als anys 60. I vaig recordar aquells dies.... La cel.le del Santuari sempre feia olor a infusió de malta. El cafè era un plaer de rics, i la malta era el seu succedani. Per esmorzar, per dinar o per sopar sempre estava a la taula. Al vespre m'enviaven al llit i llavors venien el senyor Miquel i la senyora Nita a jugar a cartes. Eren senyors, nosaltres pagesos,  tenien una empresa de vidre. I tenien una filla que es va casar amb un missaire, cosa que no agradava. Per si fos poc tenien una neta esbojarrada que li agradaven els Beatles i amb poc mes de 18 anys va anar a la Índia, ¡¡¡quin escàndol ¡¡¡ A la meva àvia Elvira li agradava fer- l

Jo de petit tan sols tenia cap i cames, menjar era una paraula que no existia en el meu vocabulari. Una mica de carn a la meva boca tardava hores a ser tragada. Era horrible per la meva família i un patiment infinit per a mi. En acabar l'escola els meus pares no podien passar-se el dia intentant alimentar aquell sac d'ossos que era jo. Solució: cap al Santuari del Miracle amb els meus avis. Jo em vaig alliberar d'anar a treballar al camp de ben petit. En canvi el meu bon germà, que tragava tot el que li posaven, li va tocar anar-hi. Per acabar-ho d'arreglar em donaven carn de cavall, tal era el meu estat anímic. Lògicament als anys 60 no era de poltre o de cavall jove, era d'animals que ja estaven ben durs. Per tallar la carn era necessari unes bones tissores, després venia el pitjor: fer que m'ho tragués. La carn de cavall la compraven a la tenda del carrer major, un petit tall el podia estar hores mastegant.  Desesperava a la família, per això ho mescl

La senyora Cèlia era una dona immensa, com deia que havia estat de gloriós el seu passat. Era filla de l'encarregat de la plaça de Toros de la Monumental, però es va casar molt joveneta amb un alemany d'ulls blaus, el Claus, contra la voluntat dels seus pares... Tot l'estiu ocupaven la millor cel·la de Sant Benet, al Santuari del Miracle.  Tenia criada i anaven el diumenge a dinar a l'hotel. Tot un luxe en temps de restriccions de llum i llibertats, les cel·les no tenien agua corrent quan arribava un cotxe era com una gran festa. Sempre parlava dels seus fills, d'una guerra a la qual havien estat "contra la seva voluntat" en un país molt llunyà, parlava de Txèquia i d'Alemanya, molt lluny. Un fill el van donar per mort i en anar-lo a enterrar van veure que es movia. Un altre va passar una llarga temporada a un camp de concentració a la zona comunista, la seva esposa amb una mica de xocolata aconseguia que els guàrdies obressin les portes

Els camins que porten al santuari del Miracle estaven plenes de creus de terme, moltes han anat desapareixent els darrers anys, fruit del abandó en que viu aquella zona. Diuen que senyalaven el camí cap el Monestir o que també donaven la benvinguda. Les distancies entre una i d'altra era molt escassa, la distancia justa que necessitava el Pepet per descansar cada dia al sortir a caminar. La seva salut no era gaire bona, el cor ja l' havia avisat. Les escales que adornaven a les creus era una bona excusa per aturar-se una estona y gaudir del sorollós silenci del bosc. I junta a través de la seva imaginació viatjàvem per ciutats on mai hi havia estat, per indrets de l'imaginació, o per el records de la seva infància. Va ser el segon fill de la Maria i el Joaquim, un home malcarat, jugador i de poc fiar. La mare va morir al tenir la tercera filla: la Pepeta. Tan sols tenia 8 anys. El pare es va desentendre de tots i a ell i la seva avia, Maria Ollé, li va tocar tirar

El Santuari està a 13 quilòmetres de Solsona, avui són pocs minuts en cotxe, però els anys 60 era un viatge inacabable per un camí infernal. En les 12 setmanes que estàvem a les cel·les del Miracle mai ens hi acostàvem, vivíem lluny del món. Al Miracle hi havia una tenda de queviures, que era també bar i correus i telèfon. El correu era ràpid, en 24 hores arribava, però una trucada podia tardar hores i hores.... El bar-tenda el portava una dona, la Maria de Cal Guinga. Prima, vella i endolada per un marit que diuen va marxar i mai més va tornar, deien que era bruta i "feia mal olor". Tothom parlava malament d'ella. Deien que estava allà per ser "molt amiga" d'un monjo, llavors jo no entenia que tenia de dolent.... Portava una bata negra, la meva àvia deia que estava plena de medalles, jo me la imaginava com una mariscala a la intimitat. Però eren taques de grassa a la seva roba, que anaven emparellades a un seguici de mosques sorolloses que sempre l

L'avi Pepet no era gaire amic dels monjos del Miracle, sempre va pensar que el prior, el Pare Policarp, no era de fiar, al contrari de l' avia Elvira que sempre anava a totes les misses a fer mèrits per entrar el Cor Gregorià. A 1966 es produir canvis importants al Monestir de Montserrat. L' Abat Escarré va ser desterrat per el dictador Franco i alguns del monjos mes progressistes foren "enviats" al Miracle. Els nous monjos van modificar el funcionament de les celles, i això va caure molt malament al meu avi, poc amic dels canvis. I va decidir anar a un altre lloc. Al arribar a Sant Hilari Sacalm em va sorprendre el que encara hi havien cases en runes i tot el poble estava ple de cartells amb un lema "25 años de paz". Lògicament la culpa de les runes era dels "rojos" i el dictador era que havia portat la pau. Anys mes tard vaig saber que el bombardeig va ser contra la població civil que fugia cap a França. Molt cops la pau no es mes que por

El Pepet i l'Elvira eran els meus avis. Ell era boletaire, coneixia els secrets del bosc i sabia guanyar-se la confiança de les masoveres. Ella era experta en receptes miraculoses, el mal d'ull i desenvolupava arts de casam-entera. La senyora Maria de Cardona era la mestressa de la Masia Vilaseca, a 20 minuts del Santuari. Tenia Tres fills: el Josep, la Carme i el Mingo un nen de dos anys en un cos de 40. La meva avia anava a Can Vilaseca a comprar llet, ous, carn i casar als fills de la Senyora Maria. L' avi treure informació sobre herbes i bolets. Tots junts parlaven de bandolers, malediccions i d'una guerra que havia passat per aquelles contrades. Un cop l'any ens invitaven a uns embotits com no he provat mai mes, amb un vi fort que llavors als nens deixaven provar. Santuari del Miracle, Casa Gran. L'aigua era de una cisterna que recollia la pluja. Era horrible. Deien que el aigua subterrani estava malaia per una maledicció, que els veïns de les masi

A mitjans dels anys 80 l'Abat Aureli Maria  Escarré  va emprendre el camí de l'exili pel seu enfrontament amb el Dictador Franco. Alguns dels monjos més defensors dels plantejaments inicials del Concili Vaticà II van ser enviats al Monestir del Miracle, lluny llavors de Montserrat. Entre ells es trobava un monjo d '  aspecte fràgil, expressió pausada, sempre envoltat de llibres. Era Evangelista Vilanova. Organitzava conferències sobre Fe i meditació. Quin avorriment per mi que tan sols tenia 14 anys. Un dia va organitzar una xarrada sobre Jesús i la història, aquell dia va dir una frase que mai he oblidat: "És inútil buscar a Jesús a través de la història o l'arqueologia, a ell tan sols s'hi arriba a través de la fe." Fa pocs anys (el 2005) vaig llegir la seva necrològica a "El País", va morir a la Casa Borja de Sant Cugat, lloc on els jesuïtes tenen una important biblioteca. Se'l considera com un dels més importants teòlegs del s. XX, autor

Tota una sèrie de coincidències que vaig conèixer em fan pensar que Ramon Vila "Caracremada" (1908-1963) es va amagar al Solsonès a inicis dels anys 60. El viatge al Monestir del Miracle a finals dels anys 50 era una veritable aventura. Per arribar a Cardona era necessari canviar diversos cops de mitjà de transport, però el més dur venia després. Entre Cardona i el Santuari de la Nena Verge hi havia un camí en estat deplorable de prop de 20 K. El recorregut es feia amb un vehicle infernal, d'espantós soroll, que treia fum pels queixals. No cal dir que al entrar en aquella zona els seus brogits recordaven als masovers l'existència d'una horrible cosa que li deien civilització terres enllà. Llavors no sabia el perquè li deien el "Caracremada". El viatge podia durar dues hores amb molta sort i al arribar ens esperava la Cella nº 4 de Sant Benet, tot un luxe. Si la primavera havia estat dura, els vidres no hi estaven, la llum venia quan volia i aigua... a