LA MÀ ESQUERRA DEL CARDENER

 Quan el 1902 la Maria  Purcet , de cal Llisera, es va casar amb el Josep Altés de Cal  Soberano  pensava que la seva vida seria un camí de roses, però no va ser així. El Josep Altés era el sisè fill d'una bona família que havia emigrat de Batea, i era el fill de la segona esposa del seu pare. La família li va deixar una bona feina, ser el representant dels propietaris de "Cal Soberano" de Gavà, una finca que ocupava bona part del que avui diem les Sorres de Gavà. Cobrava els censos i tributs d'origen ancestral que cap al 1925 van ser abolits. El cop va ser terrible. Això va anar acompanyat amb un atac d'un gos rabiós a la seva filla, Elvira i àvia meva. Pel Josep tot va ser molt dur, i un dia va dir "vull anar a acomiadar-me dels meus germans a Barcelona, aviat moriré". Això m'ha arribat per la meva àvia, que com a bona Llíssera d'aquestes coses en sabia prou. El meu besàvi va morir poc després La Maria es va quedar amb una filla que entrava a l

  Pocs ho saben, però els gegants del Pi de Barcelona tenen un origen solsoní. Em refereixo a les figures estrelles dels seguicis de gegants i capgrossos de la Ciutat Comtal.  Però, qui eren aquests gegants? La llegenda la recull Josep María Carandell a la Guía Secreta de Barcelona.  Diuen que el Colom, que era més genovès que la Pantoja, després d'anar de bolos per les Índies va arribar a Barcelona amb un enorme gegant alt, fort, corpulent i ben tustat al sol de Carib. L'enveja dels mascles catalans veient tan enorme personatge, i com les fadrines perdien l'ull i alguna cosa més, van buscar algú que fos més fort, guapo i ben format, ah i molt català. I com aquí tenim de tot, Caldes de Montbui van trobar al Fort Farell, un pagès ben plantat que arrencava pins per fer d'escuradents i cridava “com ho fem a pagès, ningú¡¡ ”. El noi "poca feina" sembla que pel camí va anar arrancant tots els pins que trobava.. Amb la qual cosa en entrar a Barcelona el van anomenar

  Aquesta és una història on recordo les galetes "Maria"... i alguna cosa més. La meva mare, la  Carmeta , va anar al mercat del Born fins que aquest va ser traslladat a la Zona Franca, a Mercabarna. Des de mitjanit fins a la matinada, sota fred, pluja o neu venia els fruits que el nostre pare havia portat la nit anterior. Acabada la venda, cap a les 8 de matí seguia la ruta més llarga per tornar a Gavà. Primer el Passeig del Born on comprava olives i queviures. Després davant Santa Maria del Mar a un bar que ja no hi és, tocava un cafè amb llet i un croissant, per a mi una xocolata. Quan passo per allà encara ho oloro. Després anàvem cap a la catedral, especialment quan exposaven a Sant Oleguer i si podíem miràvem aparadors del Passeig de Gràcia. A inicis de març podiem veure el cos incorrupte de Sant Oleguer, s XI-XII. Dos cops al mes anàvem  fins  Hostafrancs, a la tenda de la Casa Solsona, guardaven una espectacular bossa amb les galetes de rebuig. En arribar a casa les g

  No sabia de l'illa, anava a l'aventura. De Nàuplia anàvem cap al Pireu en una barca que volia ser Ferri. La primera illa era  Hydra , no vam seguir. En posar el peu a terra em vaig enamorar del lloc. Anàvem de pas i ens hi vam quedar deu dies. A  Hydra  el temps no corre, tot està aturat, tot és pau i tranquil·litat. Bé tot era,  dons  ha quedat al meu record del darrer cop que vaig viatjar a  Grecia . No hi havia vehicles de tracció mecànica, fora algun vehicle elèctric. El transport a l'illa era amb ruc, digne d'un lloc sense presses. A les places i a les ombres veies la gent gran fent-la petar amb un mini cafè i un litre d'aigua al costat que els durava tota la tarda. A les mans una espècie de rosari (el  komboloi ) que amb parsimònia anaven passant peça a peça, amb una lentitud pròpia d'aquest lloc màgic. Ràpidament nens ens oferien lloc on dormir, vam seguir a un i ens va portar a una casa. Allà una dona que cridava més que parlava es feia entendre amb mi