MARIA PURCET, SER DONA A INICIS DEL SEGLE XX

 Quan el 1902 la Maria Purcet, de cal Llisera, es va casar amb el Josep Altés de Cal Soberano pensava que la seva vida seria un camí de roses, però no va ser així.



El Josep Altés era el sisè fill d'una bona família que havia emigrat de Batea, i era el fill de la segona esposa del seu pare. La família li va deixar una bona feina, ser el representant dels propietaris de "Cal Soberano" de Gavà, una finca que ocupava bona part del que avui diem les Sorres de Gavà. Cobrava els censos i tributs d'origen ancestral que cap al 1925 van ser abolits. El cop va ser terrible.


Això va anar acompanyat amb un atac d'un gos rabiós a la seva filla, Elvira i àvia meva. Pel Josep tot va ser molt dur, i un dia va dir "vull anar a acomiadar-me dels meus germans a Barcelona, aviat moriré". Això m'ha arribat per la meva àvia, que com a bona Llíssera d'aquestes coses en sabia prou. El meu besàvi va morir poc després


La Maria es va quedar amb una filla que entrava a l'adolescència i un nen mol més petit, el Joan Altés. L'objectiu d'elles dues va ser garantir un futur digne a l'hereu del Cal Soberano, una finca de la qual ja no tenien més que mitja mujada. Van aconseguir pagar estudis, però amb l'ajuda de la gran família barcelonina, però la seva va ser una vida prop de la miseria.

Vivien a la Rambla, a una casa dels Masvidals que va anar a terra fa pocs anys. Al costat vivia un altre noi orfe, amb dues germanes i un pare amb ganes de trobar dona que portar al llit i que li rentés la roba interior. Ell, Joaquim i la Maria, eren vidus de la mateixa edat, però la Maria venia d'un entorn molt més culte i assenyat. Per desgràcia del besavi Quim, el seu Pepet i l'Elvira s'estimaven.

I així ella va quedar en estat de gràcia, fet molt comú a les nostres àvies d'inicis dels anys 20. Res millor que saltar na tapia per aconseguir una boda que la familia no volía.


El Quim en veure que el seu desig de matrimoni es feia complicat va denunciar al seu fill per violació, l'Elvira tenia sols 17 anys. El meu pare per poc neix a la presó. Però mentre el seu pare va malgastar la dot de la seva esposa Josepeta Oriol Ollé, el Pepet treballant per sobre les seves possibilitats va anar aconseguint nous terrenys en temps on la fil·loxera havia arruïnat a moltes famílies.

Tan sols casar-se va anar a treure aigua del pou amb tan mala sort que la galleda va caure dins. Amb el caràcter d'esposa i sogre no va dir res, així que les dues van anar a veure a la sabina del carrer sant Nicasi, que els hi va dir que qui ho havia fet havia estat el veí, el pare del Pepet. Ell m'ho explicava entre una mica de pànic i gràcia, crec la meva àvia va morir sense saber-ho, millor per la salut de tots.

Mentre el Joan, l'hereu, va fer carrera a la Caixa de Catalunya. Però no va voler quedar al marge del que passava al país formant part de l'esquerra catalanista que el 1936 va crear el PSUC. A inicis del 39 va haver de marxar el vell costum català de l'exili. A França va ser un esclau a una finca on dormia entre el bestiar. Al final dels 40 va poder tornar a casa.






El meu avi, el Pepet, el mirava de reüll. La gelosia el matava en conèixer com l'àvia estimava el seu germà. Quan la Maria Purcet va morir van fer la batussa definitiva per un rosari de plata que va anar al taüt de l'àvia. I el mau "oncle de Barcelona" va desaparèixer per tots nosaltres. Bé, la meva mare, sempre tan políticament correcte com va ser, d'amagat inclòs de mi anava de tant en tant al carrer Diputació 75 a portar notícies de la seva germana Elvira.A casa no és podia ni citar el seu nom Jo el vaig conèixer en morir el meu avi.


El nom de casa es Ca l'Elvira de Cal Soberano, malgrat ella ser Llíssera i ell haver mort tan jove. 
La Maria Purcet va enviudar jove, va tirar endavant la família amb dos nens petits, va veure com el seu fill era represaliat i exiliat a França, pensava que la seva vida hauria estat un camí de roses i va ser tot el contrari.

Comentaris