DE SOMNÀMBULES I FANTASMES GAVANENCS
Una freda nit d'estiu estava al meu despatx quan de sobte dos nois de Ràdio Gavà van aparèixer pàl·lids i espantats, hi havia fantasmes a la Torre Lluch. Una bretolada, sorolls de casa vella o el vell senyor Lluch, mort feia més de cent anys?
Jo vivia al carrer Sant Nicasi, aquest carrer on deien vivien les dones sabies, o també dites bruixes, que van fer els verins que van ajudar acabar amb el bon Príncep de Viana, suposadament . On vivien sabines, curanderes i somnàmbules. La meva àvia del Cal Mussolet, d'aquest carrer, se'n reia de totes, mentre la meva altre àvia de Cal Llíssera curava el mal d'ull, i..
.
Quan l'Elvira, l'àvia Llíssera i sobrana, es va casar, el meu avi va anar a viure a casa seva. Els primers dies va tenir un greu accident: la galleda va caure al pou. Com les mestresses eren elles, l'home va preferir emmudir. Les dues dones van anar corrent a veure una somnàmbula del Carrer Sant Nicasi: "La galleda us l'ha fotut el vostre veí, el Quim".
El Quim era el sogre de l'Elvira, vidu i que pretenia casar-se amb la seva consogra. Aquesta no el volia ni en pintura. Les batusses veïnals feia temps havien pujat de to, fins al punt que el Quim va denunciar al seu propi fill al voler casar-se amb l'Elvira amb menys de 18 anys i embarassada.
No cal dir que es va muntar una monumental batussa. Tan sols jo vaig conèixer que va passar en realitat, 40 anys més tard l'avi Pepet encara tremolava en explicar-ho.
Una de les dones més riques de Gavà viu i vesteix com una pidolaire. El seu germà va formar part de la tristament cèlebre quinta del biberó que va anar a morir més enllà de l'Ebre. Mai va tornar, però una somnàmbula els hi va dir que estava viu. Encara l'esperen i guarden tots els béns per ell.
A la nostra casa del carrer Sant Nicasi, també hi vivia la Inés i el Salamero. Mai els vam veure, però de nit, quan tothom dormia escoltàvem les seves converses i el soroll que feien. Era propi d'una casa vella, eren les canonades? El cert és que la vella casa de mitjans del segle XIX no tenia veïns... La Inés i el Salamero havien mort a aquella casa feia ja molt de temps i li vam donar nom als sorolls als quals mai vam donar una explicació racional.
I els fantasmes de la Torre lluch... Bé aquesta serà una història per un altre dia.
Jo vivia al carrer Sant Nicasi, aquest carrer on deien vivien les dones sabies, o també dites bruixes, que van fer els verins que van ajudar acabar amb el bon Príncep de Viana, suposadament . On vivien sabines, curanderes i somnàmbules. La meva àvia del Cal Mussolet, d'aquest carrer, se'n reia de totes, mentre la meva altre àvia de Cal Llíssera curava el mal d'ull, i..
Quan l'Elvira, l'àvia Llíssera i sobrana, es va casar, el meu avi va anar a viure a casa seva. Els primers dies va tenir un greu accident: la galleda va caure al pou. Com les mestresses eren elles, l'home va preferir emmudir. Les dues dones van anar corrent a veure una somnàmbula del Carrer Sant Nicasi: "La galleda us l'ha fotut el vostre veí, el Quim".
El Quim era el sogre de l'Elvira, vidu i que pretenia casar-se amb la seva consogra. Aquesta no el volia ni en pintura. Les batusses veïnals feia temps havien pujat de to, fins al punt que el Quim va denunciar al seu propi fill al voler casar-se amb l'Elvira amb menys de 18 anys i embarassada.
No cal dir que es va muntar una monumental batussa. Tan sols jo vaig conèixer que va passar en realitat, 40 anys més tard l'avi Pepet encara tremolava en explicar-ho.
Una de les dones més riques de Gavà viu i vesteix com una pidolaire. El seu germà va formar part de la tristament cèlebre quinta del biberó que va anar a morir més enllà de l'Ebre. Mai va tornar, però una somnàmbula els hi va dir que estava viu. Encara l'esperen i guarden tots els béns per ell.
A la nostra casa del carrer Sant Nicasi, també hi vivia la Inés i el Salamero. Mai els vam veure, però de nit, quan tothom dormia escoltàvem les seves converses i el soroll que feien. Era propi d'una casa vella, eren les canonades? El cert és que la vella casa de mitjans del segle XIX no tenia veïns... La Inés i el Salamero havien mort a aquella casa feia ja molt de temps i li vam donar nom als sorolls als quals mai vam donar una explicació racional.
I els fantasmes de la Torre lluch... Bé aquesta serà una història per un altre dia.
Aquesta fotografia de Cal Fuentes, la va fer el meu pare Joan Vendrell i Campmany pocs anys abans del seu enderrocament. A la façana de la casa, per si pot interessar (tinc la fotografía), hi figura la data: 1750.
ResponEliminaMoltes gràcies.
EliminaEl fantasma de la Torre Lluch era jo, que anava a fer feinetes a hores intempestives al museu, i entrava per la porta de darrera. Vaig al·lucinar quan els de l'ajuntament hi veu enviar una mèdium, que mereixia un premi de teatre...
ResponEliminaVan arribar anar a veure la família Lluch que els van informar que existia el fantasma d'un home assassinat que buscava justícia, jejjejejjeje
ResponEliminaHauries d'haver vist la mèdium actuant. Impressionant. Si no hagués sabut que el fantasma era jo mateix, m'hagués escagarrinat
ResponEliminaBoníssima la història!
ResponElimina