EL TESTAMENT DEL FADRÍ DE PUNSETS.
Avui explico una història que va passar a una masia que estava a la mà esquerra del Cardener, o potser a la del Llobregat. El que explico és cert, els fets són de finals del segle XX.
El Jaume es va anar fent gran, fins que un dia es va donar conte que vivia sol. Era un masover malfiat i malcarat a qui poca gent estimava. Era un "conco" a qui ja se l'hi havia passat el seu temps, que no havia conegut mai l'amor ni tan sols l'amistat, i que ja sovint oblidava qui era o a quin lloc estava . Prop dels setanta anys, ja no tenia forces per treballar aquella dura terra, havia ajornat als mossos i tan sols li quedava el bestiar.
Tenia dos nebots, el Pere i la Josepeta. Ell vivia amb la seva família a una finca i senzilla petita, ella s'havia casat amb un ric hereu, que fugia d'ella com gat de l'aigua. Ell vivia amb el que tenia, ella ambicionava tot els dels altres. Però la Josepeta l'ambició la feia infeliç, fins que el seu home va fotre al camp deixant hisenda i família, no la suportava.
Quan el Jaume els va cridar demanat ajuda, ella no s'hi va presentar, tenia coses millor a fer.... I al cap de pocs dies el Pere i la seva gent van anar a viure a Punsets i la masia va tornar a tenir vida.
El Jaume va anar envellint, i el seu caràcter es va endurir més i més, la seva agressivitat senyalava també una evident malaltia senil. A poc a poc la Josepeta va anar apareixent per Can Punsets. Sempre afectuosa, sempre amb dolços que el Jaume no podia prendre.
-"No et cuiden bé, jo sí que t'estimo, mira els dolços que t'he portat avui..."- I el Jaume encegat anava caient a la trampa.
A poc a poc ella anava apareixent a les hores que el seu germà i la família estaven treballant:
-"Tranquil Pere, jo ja el cuidaré". Fora "capritxets", ella mai va moure un dit. Si veia que el fadrí tenia el bolquer ple cridava fort al seu germà perquè anés a canviar-lo, i no dubtava a escridassar-lo per fer mèrits davant el seu oncle.
Un dia va aparèixer amb uns senyors de vestit i corbata, i van estar tota la tarda a la masia, el Pere i la família tenien una boda a Cardona. Abans del retorn del germà van marxar i a partir d'aquell dia no va tornar a aparèixer mai més per la masia.
I el vell fadrí es va anar apagant lentament, un llarg any al llit, embrutant-se i renegant i insultant a qui el cuidava. Quan el van enterrar la seva neboda tan sols va anar al Cementiri, de dol estricte i plorant desconsoladament, fent el numeret "pel que diran".
No va esperar a passar el dol, un cop l'oncle era sota terra ella els hi va donar la notícia:
-"El tiet m'estimava molt" i en vida va posar les terres i la masia al meu nom, quin bon home era."- i entre falsos plors va seguir- "A vosaltres us ha deixat la feixa del Duc"- La feixa del Duc, un terreny erm que no era estimat ni per les cabres que hi pasturaven.
El Jaume es va anar fent gran, fins que un dia es va donar conte que vivia sol. Era un masover malfiat i malcarat a qui poca gent estimava. Era un "conco" a qui ja se l'hi havia passat el seu temps, que no havia conegut mai l'amor ni tan sols l'amistat, i que ja sovint oblidava qui era o a quin lloc estava . Prop dels setanta anys, ja no tenia forces per treballar aquella dura terra, havia ajornat als mossos i tan sols li quedava el bestiar.
Tenia dos nebots, el Pere i la Josepeta. Ell vivia amb la seva família a una finca i senzilla petita, ella s'havia casat amb un ric hereu, que fugia d'ella com gat de l'aigua. Ell vivia amb el que tenia, ella ambicionava tot els dels altres. Però la Josepeta l'ambició la feia infeliç, fins que el seu home va fotre al camp deixant hisenda i família, no la suportava.
Quan el Jaume els va cridar demanat ajuda, ella no s'hi va presentar, tenia coses millor a fer.... I al cap de pocs dies el Pere i la seva gent van anar a viure a Punsets i la masia va tornar a tenir vida.
El Jaume va anar envellint, i el seu caràcter es va endurir més i més, la seva agressivitat senyalava també una evident malaltia senil. A poc a poc la Josepeta va anar apareixent per Can Punsets. Sempre afectuosa, sempre amb dolços que el Jaume no podia prendre.
-"No et cuiden bé, jo sí que t'estimo, mira els dolços que t'he portat avui..."- I el Jaume encegat anava caient a la trampa.
A poc a poc ella anava apareixent a les hores que el seu germà i la família estaven treballant:
-"Tranquil Pere, jo ja el cuidaré". Fora "capritxets", ella mai va moure un dit. Si veia que el fadrí tenia el bolquer ple cridava fort al seu germà perquè anés a canviar-lo, i no dubtava a escridassar-lo per fer mèrits davant el seu oncle.
Un dia va aparèixer amb uns senyors de vestit i corbata, i van estar tota la tarda a la masia, el Pere i la família tenien una boda a Cardona. Abans del retorn del germà van marxar i a partir d'aquell dia no va tornar a aparèixer mai més per la masia.
I el vell fadrí es va anar apagant lentament, un llarg any al llit, embrutant-se i renegant i insultant a qui el cuidava. Quan el van enterrar la seva neboda tan sols va anar al Cementiri, de dol estricte i plorant desconsoladament, fent el numeret "pel que diran".
No va esperar a passar el dol, un cop l'oncle era sota terra ella els hi va donar la notícia:
-"El tiet m'estimava molt" i en vida va posar les terres i la masia al meu nom, quin bon home era."- i entre falsos plors va seguir- "A vosaltres us ha deixat la feixa del Duc"- La feixa del Duc, un terreny erm que no era estimat ni per les cabres que hi pasturaven.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada