LA BARCELONA DE MARGARET MICHAELIS

-
Margaret Michaelis (Àustria 1902-Austràlia 1985) fou una fotògrafa jueva i anarquista que es va refugiar a Barcelona entre 1933 i 1937 fugint del nazisme.


Filla d'una família liberal i jueva d'Àustria, va iniciar la seva etapa com fotògrafa professional a la Viena de 1921, el 1928 es trasllada a Berlín on contacta amb l'avantguarda artística i intel·lectual de la ciutat. Amb l'arribada del nazisme al poder va haver de fugir cap a Barcelona, on junt amb el seu marit va ingressar al Deutsche Anarcho-Syndicalisten (DAS).

A Barcelona va contactar amb els membres del GATCPAC, grup dels arquitectes Josep Lluís Sert i Josep Torres Clavé. També va col·laborar amb el Museu d’Arqueologia de Catalunya.








Paral·lelament ella es dedica, amb la seva inseparable Leica, a donar testimoni de tot el que veia. El 1934 muntarà el seu propi estudi a Barcelona. El 1935 acompanyarà l'arquitecte Josep Lluís Sert i el pintor Joan Miró a Andalusia, publicant les fotos d'aquest viatge en AC.

Margaret Michaelis en mostra aspectes molt diversos. Va estar testimoni dels problemes de les avantguardes a Barcelona republicana. Ella va ser la primera fotoreportera moderna a Espanya, mostrant el barri Xino o l'urbanisme de la ciutat.










Durant la Guerra Civil va col·laborar molt activament amb el Comissariat de Propaganda de la Generalitat de Catalunya. Ella va publicar fotografies de refugiats, pagesos o nens. Va donar testimoni gràfic del multitudinari enterrament de Durruti, o la visita d'Emma Goldman a Barcelona.






El 1936 amb Emma Goldman va viatjar al front, a les zones controlades per la CNT a Catalunya, Aragó i València. El seu objectiu era donar testimoni i documentar la lluita revolucionària en els processos de col·lectivització agrària a les àrees rurals.

El 1937, després de la detenció de Rudolf Michaelis a la Porta de l'Àngel pels estalinistes, va abandonar Barcelona. Rudolf va ser alliberat al febrer de 1938,però ja van seguir camins diferents. Margaret viatjarà a París i Cracòvia, abans de marxar definitivament a Austràlia on es casarà de nou.










NOTA: Josep Torres Clavé va estar autor del mal-anomenat Edifici Sert de Gavà. Va morir víctima d'un bombardeig del exèrcit espanyol mentre defensava la legalitat democràtica.

Comentaris

  1. José March29 de març del 2016, a les 15:03

    Una buena entrada de una fotógrafa que me interesa mucho. Cuando la pareja llegó a Barcelona, por una temporada se alojó en la calle Mediodia, lo que los vuelve doblemente interesantes.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

NI DINS NI FORA CIUTAT

-
Imatge
El 28 de maig de 1464 un home a qui li deien "Morro de vaques" se li havia girat feina, un treball pel qual cobraria 110 sous. Ell vivia a un lloc que no estava ni dins, ni fora ciutat. "Morro de vaques" era el nom popular en què s'anomenava al botxí de la ciutat, una feina mal vista, doncs era l'encarregat d'executar les tortures, càstigs i la pena de mort als condemnats per la justícia. Ningú volia ser veí del botxí, però aquest tenia l'obligació de viure a ciutat. Sembla ser, que després d'una llarga polèmica, el Consell de Cent va trobar una solució: el botxí viuria a la muralla, un lloc que no estava ni dins, ni fora de la ciutat. I el lloc que es va decidir, suposadament, va estar el petit espai que hi ha entre la Capella de Santa Àgata i la casa Padellàs, actual seu del MUHBA Museu d'Història de Barcelona. El botxí feia un bon negoci, cobrava per la feina de matar, ho podia fer sense que la ira de deu, ni la justícia de l'home c
Més informació

AQUELLA GUERRA NO ERA LA SEVA

-
Imatge
El meu avi va anar a una guerra que no era la seva. Entre descans i descans el Pepet remugava de la seva mala sort. Orfe a 8 anys, pare als divuit, denunciat pel seu propi pare, reclutat per anar al front als 33, va acabar a un camp de concentració el 38 i un altre al 39, la "Guineu" el va ensenyar a viure, una trombo, una angina de pit... no es pot dir sort el que va tenir. Tan sols un cop va veure com la sort l'acompanyava, a 1.925 va sortir "excedent de cupo" i es va lliurar d'anar a la "Mili". De poc va servir, al 37 amb 33 anys el reclutaven per anar una guerra que ell no sentia com a pròpia. Les terres que conreava les havia aconseguit treballant de sol a sol des de molt petit, ell malfiava d'una república que amenaçava col·lectivitzar els camps que ell tant estimava. Els "trossos", l'Elvira i el seu fillet, el Joan, eren el seu món. Aquella guerra no era la seva, tampoc aquell era el seu bàndol. Un fusell màuser oxi
Més informació

EL DIA QUE ELS JOVES DE GAVÀ VAN ACABAR AMB LA COLLITA DE CARBASSES DEL POBLE

-
Imatge
Recordo aquesta anècdota explicada pel meu avi, ens va deixar quan jo tenia tan sols 12 anys, per tot això alguna dada pot no ser exacte.  Com he explicat en altres ocasions el Gavà d'inicis del segle XX era una història de misèries i fams. Els hiverns eren de nits llargues i fredes i els joves sortien a divertir-se, molts cops amb no massa mesura. Les correries s'iniciaven en arribar el mes de desembre. El dia 5, per Sant Nicolau diuen que els nens es vestien de bisbe (no crec el meu avi és pogués disfressar massa) i anaven per les cases recaptant dolços i caramels, a canvi de cantar una cançó, que començava: Per Sant Nicolau sisplau (crec deien Micolau sant Pau)) Baixeu, baixeu mestressa, De bons panellets De panses i figues Nous (anous?) i olives Pollastres i gallines De tot el que vulgueu I anirem a veure al senyor rector.. . Sí, el meu avi em deia que acabaven anant després a confessar-se, ja que aquella nit l'acostumaven a fer grossa. I normalment era així. G
Més informació