LA MÀ ESQUERRA DEL CARDENER

L'avi Pepet no era gaire amic dels monjos del Miracle, sempre va pensar que el prior, el Pare Policarp, no era de fiar, al contrari de l' avia Elvira que sempre anava a totes les misses a fer mèrits per entrar el Cor Gregorià. A 1966 es produir canvis importants al Monestir de Montserrat. L' Abat Escarré va ser desterrat per el dictador Franco i alguns del monjos mes progressistes foren "enviats" al Miracle. Els nous monjos van modificar el funcionament de les celles, i això va caure molt malament al meu avi, poc amic dels canvis. I va decidir anar a un altre lloc. Al arribar a Sant Hilari Sacalm em va sorprendre el que encara hi havien cases en runes i tot el poble estava ple de cartells amb un lema "25 años de paz". Lògicament la culpa de les runes era dels "rojos" i el dictador era que havia portat la pau. Anys mes tard vaig saber que el bombardeig va ser contra la població civil que fugia cap a França. Molt cops la pau no es mes que por

El Pepet i l'Elvira eran els meus avis. Ell era boletaire, coneixia els secrets del bosc i sabia guanyar-se la confiança de les masoveres. Ella era experta en receptes miraculoses, el mal d'ull i desenvolupava arts de casam-entera. La senyora Maria de Cardona era la mestressa de la Masia Vilaseca, a 20 minuts del Santuari. Tenia Tres fills: el Josep, la Carme i el Mingo un nen de dos anys en un cos de 40. La meva avia anava a Can Vilaseca a comprar llet, ous, carn i casar als fills de la Senyora Maria. L' avi treure informació sobre herbes i bolets. Tots junts parlaven de bandolers, malediccions i d'una guerra que havia passat per aquelles contrades. Un cop l'any ens invitaven a uns embotits com no he provat mai mes, amb un vi fort que llavors als nens deixaven provar. Santuari del Miracle, Casa Gran. L'aigua era de una cisterna que recollia la pluja. Era horrible. Deien que el aigua subterrani estava malaia per una maledicció, que els veïns de les masi

A mitjans dels anys 80 l'Abat Aureli Maria  Escarré  va emprendre el camí de l'exili pel seu enfrontament amb el Dictador Franco. Alguns dels monjos més defensors dels plantejaments inicials del Concili Vaticà II van ser enviats al Monestir del Miracle, lluny llavors de Montserrat. Entre ells es trobava un monjo d '  aspecte fràgil, expressió pausada, sempre envoltat de llibres. Era Evangelista Vilanova. Organitzava conferències sobre Fe i meditació. Quin avorriment per mi que tan sols tenia 14 anys. Un dia va organitzar una xarrada sobre Jesús i la història, aquell dia va dir una frase que mai he oblidat: "És inútil buscar a Jesús a través de la història o l'arqueologia, a ell tan sols s'hi arriba a través de la fe." Fa pocs anys (el 2005) vaig llegir la seva necrològica a "El País", va morir a la Casa Borja de Sant Cugat, lloc on els jesuïtes tenen una important biblioteca. Se'l considera com un dels més importants teòlegs del s. XX, autor

Tota una sèrie de coincidències que vaig conèixer em fan pensar que Ramon Vila "Caracremada" (1908-1963) es va amagar al Solsonès a inicis dels anys 60. El viatge al Monestir del Miracle a finals dels anys 50 era una veritable aventura. Per arribar a Cardona era necessari canviar diversos cops de mitjà de transport, però el més dur venia després. Entre Cardona i el Santuari de la Nena Verge hi havia un camí en estat deplorable de prop de 20 K. El recorregut es feia amb un vehicle infernal, d'espantós soroll, que treia fum pels queixals. No cal dir que al entrar en aquella zona els seus brogits recordaven als masovers l'existència d'una horrible cosa que li deien civilització terres enllà. Llavors no sabia el perquè li deien el "Caracremada". El viatge podia durar dues hores amb molta sort i al arribar ens esperava la Cella nº 4 de Sant Benet, tot un luxe. Si la primavera havia estat dura, els vidres no hi estaven, la llum venia quan volia i aigua... a

Prop de Torredenegó (Llobera) encara es poden veure les dues masies. A finals dels anys 50, quan hi vam anar per primer cop, la gent es tancava a les masies en veure forasters. Cal Jan El Jan era un gegant malcarat, malfiat i misogin, vivia sol i poca gent parlava amb ell. Entre aquesta poca gent estava el meu avi i les seves veïnes de Cal Jaumet. Tothom deia que era molt ric, que tenia molts diners amagats, possiblement monedes, serien de plata o potser d'or. Ell vivia de forma senzilla, tenia aviram, cabres, un hort, vivia i menjava de la seva feina. Ningú sabia qui era exactament, o de quin lloc venia, va aparèixer tot just acabada la guerra, una guerra que havia deixat tombes anònimes per molts racons de Riner o Llobera. A mitjans dels anys 70 el Jan va morir, pobre i sol com va estar sempre. Tan aviat com va estar sota terra, o potser abans, van córrer a la masia a buscar la seva fortuna. I va aparèixer, van trobar olles plenes de bitllets, una veritable for

Quan a 1715 les tropes borbòniques invasores van arribar al Solsonès no estaven especialment agraïdes a aquells indrets tan hostils als botxins de la nostra identitat nacional. Primer els Miquelets els van derrotar a Talamanca, després Cardona va estar l'últim indret a caure en mans estranyes. Però sempre la història l'expliquen al contrari de la realitat, al final  la culpa  és  del vençut. Riner  és  terra de tombes anònimes, de gent que intentant arribar a França van ser cruelment assassinats per un altre  exèrcit  invasor. Els anys 50 totes les culpes anaven cap  els vençuts . L '  Església Catòlica vivia temps d'esperances en un canvi  aperturista . A Montserrat estava  l'Abat  Aureli  Escarré  (el Monestir del Miracle  és  un Priorat que forma part d'ell) a Solsona estava  Enrique   Tarancón .  Però  al Monestir tenien els monjos dissidents i les  històries  que explicaven res tenia a veure amb la realitat.

HISTORIES DE LA MA ESQUERRA DEL CARDENER (v) RINER. Riner és un castell, una església, una masia i un cementiri a on jo mai hi he vist viure ningú fins el 2014. Dona nom a un immens terme municipal. Comença al pantà de Sant Ponç, a la seva mà esquerra, travessa la vall del riu Negre, puja a la serralada de Sant Gabriel i acaba als peus de la Pinós, el centre geogràfic de Catalunya. En prop de 30 KM2 tan sols hi estan censades unes dues-centes persones. Varis petits nuclis de població (Su, Freixinet, l'Avellanosa) Una fonda a Su, un molt bon hotelet al Freixinet (Vilaró del Bosc) les cel·les del Monestir del Miracle, diverses cases rurals i la casa de colònies la Carral han substituït als vells masovers que van abandonar aquestes terres després del gran incendi dels anys 90. El lloc on es troba Riner és el més desolat de tot el terme municipal, els veïns que hi volguin anar amb vehicle no ho poder fer directament. Fa mig segle quan el municipi tenia prop de 600 habitants