LA MÀ ESQUERRA DEL CARDENER

La senyora Maria no parlava solsoní, era de Cardona, el seu home se’l van emportar cap una guerra que no era la seva i mai va tornar. Es el que deien, però vist el seu caràcter matriarcal pot ser que vagi fugir com gat de l’aigua. Es va quedar jove amb tres fills: el Joan, la Carme i el Mingo. Pobre Mingo. Al néixer a les masies tan sols existia el bon saber de les dones, però molts cops amb el primer fill la cosa no anava be, i   no existia cap possibilitat de rehabilitació. Mingo era l’hereu, però mai hi va estar present, ni ho va saber. La Maria de Cardona era masovera, les seves terres eren de la família Galtanegre, propietaris de gran part del Solsonès. Ells sembraven l’ordi o el blat, el cegaven i el portaven a l’era, per Sant Jaume tocava batre el blat. Ella va administrar la finca amb els seus fills o els mossos, llavors gascons. Portava el bestià i ordenava les feines de tots el homes de la masia. Cavalls, gallines, oques, porcs, ovelles o cabres, i el hort prop de la bass

L'Elvira, la meva àvia, curava el mal d’ull i concertava matrimonis. L'Elvira amb el Pepet gran i el Pepep petit Així buscava esposa o marit per qui fes falta. Com a “celestina” mai va tenir massa èxit, sembla que curant el malt d’ull en va tenir més, però el meu cas va estar impossible. De petit era de llàgrima fàcil, de gran diria que la cosa no ha canviat massa. La meva mare em va portar als millors oftalmòlegs de Barcelona, però era un cas impossible. La meva àvia deia que era un mal d'ull, algú m'hauria fet una mala mirada o maledicció. Jo ni idea. Quan ella em feia un dels seus encanteris jo em petava de riure, mai he estat massa creient... Ella morí un fatídic mes de novembre, celebràvem el meu sant. Fa ja gairebé 50 anys i tots els anys en arribar novembre el fotut mal d’ull m’ataca. Però el que més li agradava era fer de "celestina". A can Vila-seca estava el Josep i la Carme, solters; a Gavà la Guemersinda a qui havia curat el mal d’ull. Per l

Cap a 1960 tothom començava a parlar de la masia de la Carral,   parlaven en veu baixa, deien que hi havian viscut lladregots i bandolers. Crec que per primer cop vaig sentir parlar despectivament del maquis. Ningú s’hauria atrevit a parlar d’ells d’altre forma. A Riner hi havia en escamot de la Guàrdia Civil, al Monestir no s’hi apropaven mai però era fàcil veure’ls per els camins de la zona. Si sabien de algú que havia col·laborat voluntària o involuntàriament amb el maquis, havien begut oli. La masia Fornells era la mes propera a la Carral, els seus últims ocupants van morir cap 1960. Els veïns deien que la masia estava maleïda, lloc que era la segona família completa que moria en aquest indret. ¿Causes? La maledicció   diabòlica descartada, resten dos hipòtesis: d’infermetat per contaminació de les aigües o la reprensió de la Guàrdia Civil. El tifus era endèmic a la zona. Sempre ha estat la meva creença de la tràgica fi de dos famílies completes. Avui tinc dubtes. 16 morts

Sant Esteve d'en Bas, Santa Pau o Besalú, recorregut el día 12 de juny del 2011. SANTA PAU BESALU.   SANT ESTEVE D'EN BAS