LA MÀ ESQUERRA DEL CARDENER

Aquests dies he recordat la honorabilitat dels altres Presidents als que vaig tenir el gust de conèixer i tractar, recupero el dia que vaig conèixer al President Tarradellas. Aquell 23 d'octubre del 77 jo no vaig anar a rebre al President, creia que era una jugada de  Suarez  contra Catalunya. Aquell dia editàvem un número de la revista LLIBERTAT, publicació del PSUC de Gavà. Però amb la  tv  posada. He de reconèixer que el "Ciutadans de Catalunya, ja sóc aquí" em va emocionar, i vaig tenir greus problemes en amagar els meus sentiments davant dels altres companys que llançaven pestes contra l'acte. Va ser un dimarts de novembre de fa  26  anys quan vaig estar a casa del President Josep  Tarradellas . Vivia a un pis de Via Augusta posat per la Diputació, la seva manifesta enemistat amb Jordi Pujol el va deixar en situació precària  en  deixar el Palau de la Generalitat. El nou president li va negar el pa i l'aigua al seu antecessor. El motiu de la visita era i

Un dia ens aixequem del llit i de sobte al mirar el calendari veiem que ja tením molts anys, !com ha passat el temps¡, si encara era ahir que pujava amb els avis al Santuari; quants amics, familiars o coneguts ja no son aquí... Recordes allò de que tots ells encara son vius mentre estiguin en el nostre record. I fas repàs, què ha estat del Antón, del Lluís,  de la Teresa o de la Rosa. ¿Quina vida portarán?, s'hauran envellit com jo? Aquell dilluns vaig llegir al diari un nom que creia conèixer, feia anys, molts anys de la nostra trobada i el record estava cobert de boira espesa. Era 1974 o potser 1975.... Franco encara donava la guitza i jo era a la Universitat. Va estar un dia de vaga, o no; va estar a la universitat o potser a la Biblioteca. L'únic que tinc clar es que aquell dia no tenia classe, no tenia res millor a fer. -¿Es un còmic de Fritz the cat? -Clar que si, estan prohibits. M'han arribat de França. -Quina enveja. -En tinc mes a casa, vols veure

Històries del Miracle, històries dels meus avis, el Pepep i l'Elvira: Normalment quan el Pepet estava content a l'Elvira li deia "Caterina", llavors ella es posava molt contenta. Jo no coneixia el motiu, al morir el meu avi jo tan sols tenia 11 anys, . La maniobra d'aproximació o millor dit de seducció sempre anava acompanyada per les primeres notes de "la Cumparsita". Si ja estava al llit, el crit de guerra era "Caterina vine al llit" i l'Elvira tota contenta ho deixava tot.  El Papet tenia una bona col·lecció de discos que tant sol es podien escoltar a una vella gramola. El mambo de Perez Prado, tangos de Carlos Gardel, la jaca de Estrellita Castro, la perfiria de Edmundo Ros, la cumparsita de Cugat i a Imperio Argentina.... Cap als anys 30 Imperio Argentina va actuar al Liceu, el Pepet va anar a Barcelona a peu per poder-la escoltar, mai ho va oblidar.  La música de l'Elvira no tenia traducció en discos, ella sola

Fa 35 anys les Rambles van estar una festa. Ningú va treballar aquell dia, la uni va tancar portes, els bars estaven amb les portes baixades però amb l'interior ple. Aquell dia de festa el cava es va acabar arreu de Catalunya. El dictador ja no hi era. Els diaris es van esgotar i les Rambles van iniciar una etapa de gran llibertat que va durar tan sols 3 anys, però tan intensos que en el nostre record encara no s'ha oblidat. Recordo com van ramblejar aquell dia el Josep Maria i jo.... Però el retorn al meu poble va ser llarg. No érem conscients de que la rabia dels feixistes era infinita. Un alt dirigent de "Fuerza Nueva" ens va veure. Dos mesos abans a la Parròquia del nostre Archimandrita Excelso Bravo ens van omplir la façana de amenaces. ¡¡¡Qué fàcil era fer.ho¡¡¡ A ple dia vam anar a esborrar.ho, a ple dia vam córrer per arribar a casa. Pocs dies desprès d'aquell 20 de novembre vaig començar a rebre amenaces per telefon. Desprès amb van obligar a fer l

Recordo l'ultima para a la creu de terme que porta a Riner, les seves paraules encara les tinc gravades malgrat ja fa quasi-bé 50 anys. El Pepet, el meu avi, em va dir "Si coneixes-is tot el que he passat, tot el que he patit, però àrea no ho entendries". Mai m'ho va poder dir, un maleit 21 de novembre ens va deixar, com també ho va fer la seva esposa l' Elvira de cal Sobrano. Les seves vides no van estar fàcils. Ell va perdre la mare, ella el pare abans d'arribar a l' adolescència. No es van esforçar massa a conèixer mon, eren veïns de dos cases a la Rambla que llavors feia honor al seu nom: era una riera. El pare Joaquim vidu perseguia a la mare Maria també vídua. Peró aquesta li va fer fàstics i la tragèdia va anar endavant.  Amb 17 anys l'Elvira portava al Joan al ventre i es va casar amb el Pepet el responsable. Fet gens estrany en el Gavà dels anys 20, la Maria i el Poldo( els altes avis) ho sabien prou. Però eren menors aquells temps i el J

Inicis dels 60,  temps d'escassetat, de succedanis, de restriccions de llum, d'absència de llibertat, temps d'infància. Fa pocs dies vaig veure al super un paquet grog amb un nom que ressaltava: malta. La curiositat va fer que ho comprés i en arribar a casa em fes una infusió. L'aroma aviat em va colpir, i vaig viatjar cap als anys 60. I vaig recordar aquells dies.... La cel.le del Santuari sempre feia olor a infusió de malta. El cafè era un plaer de rics, i la malta era el seu succedani. Per esmorzar, per dinar o per sopar sempre estava a la taula. Al vespre m'enviaven al llit i llavors venien el senyor Miquel i la senyora Nita a jugar a cartes. Eren senyors, nosaltres pagesos,  tenien una empresa de vidre. I tenien una filla que es va casar amb un missaire, cosa que no agradava. Per si fos poc tenien una neta esbojarrada que li agradaven els Beatles i amb poc mes de 18 anys va anar a la Índia, ¡¡¡quin escàndol ¡¡¡ A la meva àvia Elvira li agradava fer- l

Jo de petit tan sols tenia cap i cames, menjar era una paraula que no existia en el meu vocabulari. Una mica de carn a la meva boca tardava hores a ser tragada. Era horrible per la meva família i un patiment infinit per a mi. En acabar l'escola els meus pares no podien passar-se el dia intentant alimentar aquell sac d'ossos que era jo. Solució: cap al Santuari del Miracle amb els meus avis. Jo em vaig alliberar d'anar a treballar al camp de ben petit. En canvi el meu bon germà, que tragava tot el que li posaven, li va tocar anar-hi. Per acabar-ho d'arreglar em donaven carn de cavall, tal era el meu estat anímic. Lògicament als anys 60 no era de poltre o de cavall jove, era d'animals que ja estaven ben durs. Per tallar la carn era necessari unes bones tissores, després venia el pitjor: fer que m'ho tragués. La carn de cavall la compraven a la tenda del carrer major, un petit tall el podia estar hores mastegant.  Desesperava a la família, per això ho mescl

La senyora Cèlia era una dona immensa, com deia que havia estat de gloriós el seu passat. Era filla de l'encarregat de la plaça de Toros de la Monumental, però es va casar molt joveneta amb un alemany d'ulls blaus, el Claus, contra la voluntat dels seus pares... Tot l'estiu ocupaven la millor cel·la de Sant Benet, al Santuari del Miracle.  Tenia criada i anaven el diumenge a dinar a l'hotel. Tot un luxe en temps de restriccions de llum i llibertats, les cel·les no tenien agua corrent quan arribava un cotxe era com una gran festa. Sempre parlava dels seus fills, d'una guerra a la qual havien estat "contra la seva voluntat" en un país molt llunyà, parlava de Txèquia i d'Alemanya, molt lluny. Un fill el van donar per mort i en anar-lo a enterrar van veure que es movia. Un altre va passar una llarga temporada a un camp de concentració a la zona comunista, la seva esposa amb una mica de xocolata aconseguia que els guàrdies obressin les portes

Els camins que porten al santuari del Miracle estaven plenes de creus de terme, moltes han anat desapareixent els darrers anys, fruit del abandó en que viu aquella zona. Diuen que senyalaven el camí cap el Monestir o que també donaven la benvinguda. Les distancies entre una i d'altra era molt escassa, la distancia justa que necessitava el Pepet per descansar cada dia al sortir a caminar. La seva salut no era gaire bona, el cor ja l' havia avisat. Les escales que adornaven a les creus era una bona excusa per aturar-se una estona y gaudir del sorollós silenci del bosc. I junta a través de la seva imaginació viatjàvem per ciutats on mai hi havia estat, per indrets de l'imaginació, o per el records de la seva infància. Va ser el segon fill de la Maria i el Joaquim, un home malcarat, jugador i de poc fiar. La mare va morir al tenir la tercera filla: la Pepeta. Tan sols tenia 8 anys. El pare es va desentendre de tots i a ell i la seva avia, Maria Ollé, li va tocar tirar

El Santuari està a 13 quilòmetres de Solsona, avui són pocs minuts en cotxe, però els anys 60 era un viatge inacabable per un camí infernal. En les 12 setmanes que estàvem a les cel·les del Miracle mai ens hi acostàvem, vivíem lluny del món. Al Miracle hi havia una tenda de queviures, que era també bar i correus i telèfon. El correu era ràpid, en 24 hores arribava, però una trucada podia tardar hores i hores.... El bar-tenda el portava una dona, la Maria de Cal Guinga. Prima, vella i endolada per un marit que diuen va marxar i mai més va tornar, deien que era bruta i "feia mal olor". Tothom parlava malament d'ella. Deien que estava allà per ser "molt amiga" d'un monjo, llavors jo no entenia que tenia de dolent.... Portava una bata negra, la meva àvia deia que estava plena de medalles, jo me la imaginava com una mariscala a la intimitat. Però eren taques de grassa a la seva roba, que anaven emparellades a un seguici de mosques sorolloses que sempre l