BORN 1960, ENTRE CAMÀLICS I REVENEDORS
De ben petit veia despertar Barcelona des del Born, un record inoblidable, entre olors de sardines, olives, bacallà i les verdures fresques.
 |
Exterior del mercat del Born 1.915-1.925. Fotografia: Ritma. Arxiu fotogràfic de Barcelona.
L'antic Mercat Central a Barcelona estava al lloc que avui coneixem com el Born. Durant anys la meva família s'hi adreçava amb els carros plens de verdures i hortalisses per la seva venda. El viatge era llarg i lent, per arribar devien sortejar vies de tren, saltadors de camins i els corruptes burots que cobraven tasses per creuar els diferents municipis. No pocs pagesos hi van perdre la vida pel camí.
Els meus records ja són posteriors. El meu pare portava el "genero" al vespre i de bon matí la meva mare anava a vendre, no gaire més tard de les dues de la matinada.
Veníem al mig del carrer, si plovia tocava mullar-se, si feia fred, aguantar-se. Veiem despertar la ciutat, primer arribaven dones pintades exageradament després de nits més o menys atzaroses, més tard els venedors dels diaris "La Vanguardia", "El Mundo Deportivo", després sortien els homes al treball, finalment els compradors de les deixalles i els pidolaires que buscaven tot el que era per tirar.
A la nostra zona manaven "Manires", la seva mestressa era una enorme dona malcarada i maleducada que maltractava als seus treballadors i menyspreava a la meva mare. Les seves nebodes i un pobre home, el senyor Pepet, patien els seus excessos. El seu espòs es limitava a mirar irònicament assegut dins d'una garita ben calenta. Eren temps durs.
Camàlics transportant gènere, revenedors buscant genero per vendre a un altre costat del Born, comissionistes, venedors de loteria. La meva mare venia a qui fes falta: "Jove mira quines pastanagues més maques que tinc", el jove podia tenir més de 60 anys. Rarament tornava a casa deixant gènere per vendre.
-"Raves a una pesseta, pastanagues 10, els naps avui tan sols 5, els espàrrecs a 50, les cebes a 20, el julivert el fred l'ha mort, tan sols nosaltres tenim remolatxes, però tenim un api que...." No tenia cap aparell, els càlculs els feia mentals i mai s'equivocava.
La meva mare al Born, quan veia a un home més vell que bell, li deia "jove, mira quines pastanagues més maques que tinc" i l'home, més vell que bell, acabava comparant tot el que no li feia falta, a més marxava tot content.... En el bon sentit de la paraula, deien que ella era una bona gitana, per que sabia vendre.
A poc a poc anaven obrint els diferents comerços de la zona i la forta olor de les verdures era substituït per l'olor de les sardines salades (els civils), les olives o el bacallà.
A les 7, si anava a l'escola, marxava sol cap a la plaça Palau, allà agafava el tramvia 57 fins a la Plaça Espanya i els grogs fins a Gavà. Fins als 14 anys, llavors van inaugurar Marcabarna.
Però la majoria de cops em quedava amb la Carmeta, i marxàvem cap a Santa Maria del Mar, allà comprava embotits a una noia que somiava tenir un pis a uns blocs que aixecaven prop d'una ermita dita Bellvitge. Anàvem a peu fins a la Plaça Catalunya, ella mirava aparadors i mai comprava. Després amb el metro viatjàvem fins a Hostafrancs, a comprar galetes de 2a de la casa Solsona. Galetes que ella amagava a casa i jo i el meu germà sempre trobàvem...
L'antic Mercat Central a Barcelona estava al lloc que avui coneixem com el Born. Durant anys la meva família s'hi adreçava amb els carros plens de verdures i hortalisses per la seva venda. El viatge era llarg i lent, per arribar devien sortejar vies de tren, saltadors de camins i els corruptes burots que cobraven tasses per creuar els diferents municipis. No pocs pagesos hi van perdre la vida pel camí.
Els meus records ja són posteriors. El meu pare portava el "genero" al vespre i de bon matí la meva mare anava a vendre, no gaire més tard de les dues de la matinada.
Veníem al mig del carrer, si plovia tocava mullar-se, si feia fred, aguantar-se. Veiem despertar la ciutat, primer arribaven dones pintades exageradament després de nits més o menys atzaroses, més tard els venedors dels diaris "La Vanguardia", "El Mundo Deportivo", després sortien els homes al treball, finalment els compradors de les deixalles i els pidolaires que buscaven tot el que era per tirar.
A la nostra zona manaven "Manires", la seva mestressa era una enorme dona malcarada i maleducada que maltractava als seus treballadors i menyspreava a la meva mare. Les seves nebodes i un pobre home, el senyor Pepet, patien els seus excessos. El seu espòs es limitava a mirar irònicament assegut dins d'una garita ben calenta. Eren temps durs.
Camàlics transportant gènere, revenedors buscant genero per vendre a un altre costat del Born, comissionistes, venedors de loteria. La meva mare venia a qui fes falta: "Jove mira quines pastanagues més maques que tinc", el jove podia tenir més de 60 anys. Rarament tornava a casa deixant gènere per vendre.
-"Raves a una pesseta, pastanagues 10, els naps avui tan sols 5, els espàrrecs a 50, les cebes a 20, el julivert el fred l'ha mort, tan sols nosaltres tenim remolatxes, però tenim un api que...." No tenia cap aparell, els càlculs els feia mentals i mai s'equivocava.
La meva mare al Born, quan veia a un home més vell que bell, li deia "jove, mira quines pastanagues més maques que tinc" i l'home, més vell que bell, acabava comparant tot el que no li feia falta, a més marxava tot content.... En el bon sentit de la paraula, deien que ella era una bona gitana, per que sabia vendre.
A poc a poc anaven obrint els diferents comerços de la zona i la forta olor de les verdures era substituït per l'olor de les sardines salades (els civils), les olives o el bacallà.
A les 7, si anava a l'escola, marxava sol cap a la plaça Palau, allà agafava el tramvia 57 fins a la Plaça Espanya i els grogs fins a Gavà. Fins als 14 anys, llavors van inaugurar Marcabarna.
Però la majoria de cops em quedava amb la Carmeta, i marxàvem cap a Santa Maria del Mar, allà comprava embotits a una noia que somiava tenir un pis a uns blocs que aixecaven prop d'una ermita dita Bellvitge. Anàvem a peu fins a la Plaça Catalunya, ella mirava aparadors i mai comprava. Després amb el metro viatjàvem fins a Hostafrancs, a comprar galetes de 2a de la casa Solsona. Galetes que ella amagava a casa i jo i el meu germà sempre trobàvem...
Molt bo, sobre tot les fotos, reflecteixen una época que no tornarà. Jo la vaig coneixer de nen a les acaballes i de la ma del pare. Ara, a cops tanta tecnología m'enfarfega i trobo a faltar aquella sezillesa.
ResponElimina