UNA MIRADA CLÀSSICA A LA RELACIÓ "AQUIL·LES-PATROCLE"

Com van tractar els textos clàssics la relació entre Aquil·les i Patrocle? Qui va ser l'erastès (adult) i l'eròmens (jove i passiu)? Una història d'amor apassionant que ha sobreviscut el pas dels segles.

"La venerada força de les cuixes no vas respectar, tu, malgrat els nostres petons..."

Aquest fragment pertany a l'obra perduda Els mirmidons del dramaturg grec Èsquil. En ella, Aquil·les retreu amorosament al cos de Patrocle haver anat a la batalla malgrat la seva estreta relació.

Aquest text és considerat un testimoni clau de la relació amorosa i física entre tots dos herois en la literatura clàssica. A més, és un exemple fonamental de com els autors posteriors a Homer interpretaven el seu enllaç.

A l'inici de l'obra, el cor (format pels soldats mirmidons) i els ambaixadors grecs acudeixen a la botiga d'Aquil·les per pregar-li que torni a la batalla. En aquests versos es conserva el retret que li fan per la seva passivitat mentre els troians cremen els vaixells:

"Veus això, gloriós Aquil·les, el dolor dels aqueus que cauen per les llances, mentre tu et sentis amagat dins de la teva botiga?"(Cita conservada per Aristòfanes a la seva comèdia 'Les granotes')

En un altre text recuperat, el mateix Aquil·les respon furiós als mirmidons revelant que els seus propis homes s'han girat contra ell per no lluitar: 

"Pretenen lapidar-me!" (Aquil·les al seu herald, al·ludint a les amenaces de mort per lapidació dels seus propis soldats). 

Metàfores de la traïció i la desgràcia:

Un altre fragment molt famós d'aquesta obra utilitza una coneguda faula d'Esop adaptada a la tragèdia. En ella, Aquil·les expressa com el dany rebut prové dels seus propis (fent ressò de la seva disputa amb Agamèmnon):

"Així diu la faula líbia: una vegada una àguila, ferida per una fletxa, va mirar la vara amb plomes i va dir: 'No soc vençuda per altres, sinó per les meves pròpies plomes'."(Cita conservada per Dionís d'Halicarnàs)

El llenguatge enigmàtic d'Èsquil:

Es conserva també un breu text de dues línies, famós perquè el comediògraf Aristòfanes se'n burlava a causa de l'ús de paraules inventades o excessivament pomposes per part d'Èsquil:

"... els mascarons de proa dels nostres vaixells, amb forma de gall-cavall daurats, fets amb laboriós afany, s'estan fonent [pel foc troià]."

Més laments sobre el cos de Patrocle:

El passatge de les cuixes citat originalment pertanyia a un monòleg molt més ampli on Aquil·les plorava la mort de Patrocle davant del seu cadàver. Just abans o després d'aquesta secció, es conserva una altra línia punyent dirigida al difunt:

"Tu que no vas tornar la puresa del meu amor..."

Gràcies a aquestes restes textuals, els experts confirmen que l'obra s'estructurava en tres grans moments: l'obstinada negativa d'Aquil·les a lluitar, la partida i la tràgica mort de Patrocle, i el desolador lament final d'Aquil·les abans de jurar venjança.

En aquesta imatge podem veure com un adult (erastès), Patrocle, guareix les ferides al seu jove amant Aquil·les (eròmens). Si llegim detingudament la Ilíada, veurem com l'Hèctor va rebre ajuda directa d'un déu i d'un altre guerrer per poder matar Patrocle a la Ilíada d'Homer. Tot i que Hèctor es va emportar la glòria i l'armadura, el combat va ser completament desigual perquè Patrocle va ser atacat per tres costats diferents. En cas contrari, podia haver acabat amb Hèctor, no mostra per res que fos un inexpert adolescent.

La relació entre Aquil·les i Patrocle és un dels vincles més analitzats de la literatura clàssica. Encara que Homer a la Ilíada no la defineix explícitament amb termes sexuals, els autors de l'època clàssica (segles V i IV aC) van donar per fet que es tractava d'una profunda relació romàntica i eròtica.

Diversos textos fonamentals de l'antiguitat aborden, discuteixen i celebren aquest amor:

L'origen: La Ilíada d'Homer (Cant XVIII i XXIII)

Tot i que no conté etiquetes modernes, la intensitat del dolor d'Aquil·les davant la mort de Patrocle estableix les bases de la interpretació amorosa. Les seves pròpies paraules mostren un afecte que supera qualsevol altre llaç: 

"El meu estimat company ha mort, Patrocle, a qui jo apreciava més que a tots els meus camarades, tant com a la meva pròpia vida. Ho he perdut!" (Cant XVIII, 80-82)

NOTA: Compareu aquest text amb el lament de David davant el cos de Jonatan "a qui jo estimava més que a totes les dones"

Més endavant, el mateix fantasma de Patrocle se li apareix a Aquil·les per pregar-li que, quan l'heroi mori, les seves cendres no siguin separades:

"Et demanaré una última cosa, concediu-me-la, si us plau. No permetis que enterrin els meus ossos separats dels teus, Aquil·les; deixa que descansin junts... Que una sola urna guardi els nostres ossos, sempre junts." (Cant XXIII, 83-92)

Al final del poema, Aquil·les compleix aquest desig barrejant les seves cendres en un atuell d'or.

Acabada la guerra, Odisseu va visitar fugaçment el món dels morts, on va retrobar el seu antic company d'armes: “No t'ha de pensar estar mort, perquè allà dalt els homes honren la teva memòria”. Però Aquil·les, sobtadament enamorat de la vida, contesta: «Preferiria ser pagès en terra aliena abans que regnar sobre tots els morts. Ai, si pogués tornar sota el sol!». Des de les ombres, el llegendari Aquil·les enveja les vides corrents, anònimes i plàcides. (Text procedent d'Irene Vallejo, El País.

Aquesta escena és significativa perquè mostra que, fins i tot després de la mort, Patrocle continua essent el company inseparable d'Aquil·les. Homer no el presenta com un personatge qualsevol de l'Hades, sinó com aquell que roman al seu costat.

El Banquet de Plató (Discurs de Fedre)

En aquest cèlebre diàleg sobre la naturalesa de l'Amor (Eros), el personatge de Fedre utilitza Aquil·les i Patrocle com a exemple suprem d'amants aprovats pels déus. Fedre fins i tot corregeix l'obra d'Èsquil, argumentant sobre qui era el membre més jove de la parella:

"Èsquil desbarra quan afirma que Aquil·les estava enamorat de Patrocle... Aquil·les era molt més jove i no tenia encara pèl de barba, a més de ser molt més bonic, com diu Homer."

"Per això els déus han honrat més que a tots els homes, mereixent la seva admiració pel sacrifici que va fer... preferint la venjança de Patrocle a la seva pròpia vida, va voler no només morir pel seu estimat, sinó també morir sobre el seu cadàver."

Contra Timarc de l'orador Esquines

L'any 345 aC, el polític atenès Esquines va pronunciar un famós discurs judicial. Hi apel·la al coneixement general dels ciutadans sobre l'amor entre els dos herois, afirmant que Homer va decidir camuflar l'erotisme de la relació sota un vel de subtilesa poètica perquè l'enorme grandària del seu amor era evident:

"Homer, encara que parla en molts passatges de Patrocle i Aquil·les, oculta el seu amor i evita donar nom al seu afecte, considerant que l'extraordinària grandesa del seu amor mutu quedaria completament manifesta per als oients il·lustrats."

Amors de Pseudo-Lucià

En aquesta obra d'època romana (atribuïda tradicionalment a l'escriptor satíric Lucià de Samósata), els personatges debaten els mèrits de l'amor envers les dones davant de l'amor envers els homes. Per defensar el romanç entre homes, es recorre directament a aquests personatges:

"Patrocle va ser el company d'Aquil·les, però no com un simple subordinat al carro de guerra; l'amor unia les seves ànimes d'una manera que cap lligam ordinari de camaraderia podia igualar."

Kabafis i lloa als Cavalls d'Aquil·les

Inspirant-se en els cants XVI i XVII de la Ilíada, Kavafis desplaça el focus d'atenció dels guerrers i es concentra al plor de Baliu i Jant, els cavalls immortals d'Aquil·les, en contemplar el cos inert de Patrocle:

El poema descriu com els cavalls immortals d'Aquil·les ploren desconsolats en veure Patrocle mort. Mostren la seva indignació i tristesa sacsejant les crineres i colpejant la terra davant la inanimada figura del jove guerrer, reflectint el dolor per la vida perduda.

A l'obra, Zeus observa amb llàstima el plor dels cavalls, lamentant haver donat criatures immortals als mortals, condemnant-les a patir la fragilitat humana.

Kavafis al poema Infidelitat reconstrueix el banquet de noces dels pares d'Aquil·les (Peleu i la deessa Tetis). Descriu com el déu Apol·lo es va aixecar durant la celebració per cantar i profetitzar el futur del fill que naixeria. El déu va assegurar que Aquil·les tindria una vida feliç, lliure de malalties i de llarga durada. Va prometre que Tetis seria una mare feliç. Anys després, durant la guerra de Troia, els caps ferits dels grecs ploraven la mort d'Aquil·les. Tetis, trencada pel dolor, va recordar les paraules d'Apol·lo al casament. El poema conclou revelant que el mateix Apol·lo —el mateix déu que havia promès protegir-lo i cantat la seva glòria— va baixar a Troia, va ajudar els troians i va matar Aquil·les.

..."Llavors Tetis es va esquinçar les seves vestidures de porpra,
i es va treure de sobre i va llançar a terra
els anells i els braçalets.
I en el seu dolor recordava els antics casaments,
i preguntava què feia el déu savi,
on era el poeta que parla tan bé als banquets,
on era el profeta quan el seu fill mataven
a la flor de la seva joventut"...

El funeral d'Aquil.les. 

El passatge es troba al cant XXIV de l' Odisea, quan l'ànima d'Agamèmnon explica a Aquil·les com van ser els seus funerals. Després que les Nereides envoltin el cos del seu fill, Homer diu:

«Les nou Muses, responent-se l'una a l'altra amb la seva bella veu, entonaren el cant fúnebre. No hi havia cap aqueu que no plorés, tan profundament els commovia el seu cant.»

A continuació, Agamèmnon continua descrivint la magnificència dels honors fúnebres:

«Durant disset dies i disset nits, déus i homes et vam plorar. El divuitè et vam lliurar al foc, i al teu voltant vam sacrificar moltes ovelles grasses i bous de pas ferm. Vas ser consumit entre vestits divins i olis perfumats.»

Aquest és un dels moments més solemnes de tota l'Odissea. El detall de les nou Muses cantant el trenos (plany fúnebre) és únic en Homer: no només els homes i els déus ploren a Aquil·les, sinó també les mateixes divinitats de la poesia, com si el més gran dels herois rebés un funeral digne de convertir-se en cant etern. Aquest episodi també reforça la unió entre Aquil·les i Patrocle, ja que les seves cendres comparteixen la mateixa urna, complint el desig que Aquil·les havia expressat a la Ilíada.