COSTUMS PAGANES A LA CATALUNYA MEDIEVAL

Els costums pagans a la Catalunya medieval van sobreviure durant segles, sovint barrejades amb el cristianisme. L'Església va cristianitzar moltes pràctiques antigues en lloc d'eliminar-les completament. Això fa que sigui difícil distingir on acaba la tradició cristiana i on comença l'herència pagana.

Les fonts més evidents són les constitucions sinodals o els sermons, que ens mostren què feia la gent i què preocupava als bisbes. Quan una pràctica apareix repetidament condemnada, és un indici que estava força estesa.

Així als territoris dels bisbats d'Urgell i Ribagorça es documenten:

-Consultes a endevins i fetilleres per conèixer el futur, trobar objectes perduts o curar malalties.

-Encanteris sobre el bestiar, especialment per protegir-lo de malalties i llops.

-Creences en dones capaces de provocar o aturar tempestes.

-Rituals nocturns vinculats a fonts, coves o indrets apartats.

Els Pirineus van conservar durant molt de temps tradicions populars molt arrelades, fet que explica la posterior fama de certes valls com a terres de bruixeria als segles XV-XVII.

A les comarques de l'antiga Catalunya Vella (Girona, Osona, Empordà, etc.) apareixen condemnes contra, ls bisbes insistien que aquests actes eren supersticions incompatibles amb la doctrina cristiana:

-L'observació d'auguris, especialment a partir del comportament d'animals.

-Determinar dies favorables o desfavorables per sembrar, casar-se o emprendre viatges segons creences màgiques.

-Portar amulets, pedres o bosses protectores.

-Fer juraments o ofrenes davant arbres, fonts o pedres considerades especials.

Al territori de l'arquebisbat de Tarragona es documenten especialment:

-Fogueres i danses considerades excessives durant certes festivitats.

-Rituals agrícoles destinats a protegir vinyes i collites.

-Ús de fórmules màgiques contra les pedregades.

-Processons no autoritzades i pràctiques populars barrejades amb elements religiosos.

La preocupació era que la població atribuís eficàcia sobrenatural a objectes o fórmules en lloc de confiar en els ritus oficials de l'Església.

Ja al segle XI, el bisbe i abat Oliba va impulsar reformes per corregir supersticions i pràctiques considerades inadequades entre la població rural. Els sínodes posteriors dels bisbats catalans continuaren repetint prohibicions semblants durant segles, fet que indica que aquestes creences no desapareixien fàcilment.

En realitat, la Catalunya medieval no era un país "mig pagà", però sí una societat cristiana on sobrevivia un ampli conjunt de costums ancestrals relacionats amb la fertilitat, la protecció de les collites, la salut, els animals i les forces de la natura. Moltes de les tradicions populars catalanes que encara coneixem són l'últim eco d'aquell món.

A moltes zones rurals es veneraven indrets naturals, fonts miraculoses, muntanyes sagrades. Sovint s'hi construïen ermites o s'hi col·locaven creus per cristianitzar aquests espais, molts folkloristes i historiadors consideren que les festes més antigues de Catalunya comparteixen un mateix substrat: el culte al foc, als cicles de la natura i a la cohesió de la comunitat. No podem demostrar que siguin directament "paganes", però sovint conserven elements clarament precristians. La Patum i les Falles en són dos dels exemples més espectaculars, també El Ball del Bo-bo d'Isil, el Pi de Centelles, els tres tombs, les Enramades...

Aquests mateixos elements es troben en moltes tradicions europees precristianes. El cristianisme no els va eliminar; sovint els va absorbir i reinterpretar. Per això, quan contemplem la Patum o les Falles, és possible que vegem una celebració medieval que, al seu torn, conserva fragments d'una memòria cultural molt més antiga, potser de dos mil anys o més.