HISTÒRIES DE L'EDAT MITJANA (V)

 Durant els segles XVIII i XIX es va interpretar que el final de l'Edat Antiga ho va ser per la seva decadència moral i que va donar pas a una època obscurantista i teocràtica, una edat mitjana entre el racionalisme antic i el renaixement Modern, per això se li va anomenar la Edat Mitjana, edat entre dós èpoques. Intentaré mostrar que aquesta època té molt més interés.

En aquesta cuarta entrega tractaré els següents temes: Paolo III, Lleó I i Lleó IX papes; els dominics; l'home del zodiac; Riquilda de Provença; Els gallofos del Camí de Sant Jaume; la familia tradicional jueva.

Accés a la primera part:  https://leopold-leopoldest.blogspot.com/2023/02/histories-de-ledat-mitjana-i.html

Accés a la segona part: https://leopold-leopoldest.blogspot.com/2023/03/histories-de-ledat-mitjana-ii.html

Accés a la tercera part: https://leopold-leopoldest.blogspot.com/2023/03/histories-de-ledat-mitjana-iii.html

Accés a la quarta part: https://leopold-leopoldest.blogspot.com/2023/04/histories-de-ledat-mitjana-iv.html

Miniatura d'un còdex del segle XII del Museu Britànic, Londres

PAOLO III, EL PAPA "FORMOSO"

 Els cardenals li deien a aquest Papa "La nostra senyora de la pietat" s XV. Es va fer famós per les seves festes contínues i les seves orgies sadomasoquistes, on benplantats joves es dedicaven a lligar-ho i copejar-ho. Va morir d'un atac cardíac, una llegenda diu que va ser mentre era sodomitzat per un mosso de cavallerisses. Encara que oficialment es va ennuegar mentre menjava.

Més:
https://leopoldestape.blogspot.com/2020/07/papas-sodomitas-actualizado.html

IMATGE: retrat de Pietro Balbo, Pau II,
Cristofano dell'Altissimo. S XVI

LLEÓ IX (segle XI)

Pere Damià va pressionar al nou Papa Lleó IX perquè dictés la persecució dels sodomites, el monjo demanava la mort directament. Aquest li va contestar qui si ho feien l’església es quedaria sense sacerdots ni feligresos. En canvi en el Concili de Reims (1049) es van assenyalar les penitències que havien de complir els clergues pels pecats de "masturbació, pensaments impurs, empassar semen, beure sang menstrual o pastar pa sobre el cul nu". En les conclusions del concili es va assenyalar a la sodomia com "acte del diable" per primer cop a la història. Les grans persecucion encara trigarien tres segles en arribar.

Més: https://leopold-leopoldest.blogspot.com/2016/06/papes-sodomites-i-part.html

DOMINIS CANIS

Era el nom original dels dominics a partir d'una llegenda sobre un somni on la mare de Domènec de Guzmán va somiar que un gosset sortia del seu ventre amb una torxa encesa a la boca, va comprendre que el seu fill encenia el foc de Jesucrist al món per mitjà de la predicació. Així Dominicanus és un compost de Dominus (Senyor) i canis (gos), significant el gos del Senyor.

Als inicis del segle XIII, els predicadors van anar al Llenguadoc a polemitzar amb els càtars, ellsdefensaven que ells eren la veritable fe seguin la tradició de pobresa i senzillesa dels apòstols, fet que els cristians havien deixat de part. La força argumental càtara va portar a la prohibició de qualsevol versió bíblica en llengua vernacle. Els predicadors a més se sentien insultats quan entre els seus contrincants es trobaven dones amb una gran capacitat oratòria, un dominic va arribar a dir a una perfecta: "Torna a casa teva a cuinar, el lloc d'una dona no està aquí"

La crueltat dels predicadors dominics va ajudar a l'extermini dels càtars. El nom de "dominus canis" va ser molt apropiat.

Imatge: Taula de sant Domènec de Guzmán (detall) MNAC, s XIV. San Domènec cremant llibres.

L'HOME DEL ZODIAC

És una miniatura de pàgina completa que representa un home nu. Aquest home està cobert, de manera alineada i de cap a peus, de signes zodiacals. El primer és Àries, un signe del zodíac que comença l'any i la primavera. Es col·loca al cap, l'últim, als peus està el peix, a finals d'any.

Darrere d'ell hi ha un altre home d'esquena, és de la mateixa complexió i porta el mateix pentinat. Tots dos estan al centre d'una màndorla, una forma d'ametlla. Al seu voltant i dins d'aquesta màndorla hi ha núvols que suggereixen un moviment circular de baix a dalt.

A les quatre cantonades del full hi ha inscrites, en llatí, referències als signes i al seu significat. Finalment, entre aquestes inscripcions i el marc, a la part superior, apareixen les armes del duc de Berry.

El cos humà està situat en el seu context astrològic i mèdic. Durant l'edat mitjana era comú trobar el calendari juntament amb elements propis del cristianisme. Pel seu luxe i originalitat destaca el llibre "Les molt riques hores del duc de Berry". La finalitat d'aquests manuscrits era ensenyar les oracions de les hores, els dies i els mesos apropant la litúrgia cristiana a la vida quotidiana.

Religió, astrologia i medicina foses en una sola imatge:   Homo signorum (L'Homme anatomique ou L'Homme zodiacal) Anónim, 1412. Musée Condé, Chantilly (Francia)

RIQUILDA DE PROVENÇA

La dona medieval, abans de l'època feudal, va jugar un paper molt més important del que els historiadors ens han mostrat. Un bon exemple el tenim a Catalunya amb les comtesses Ermessenda i Almodis.

Riquilda d'Ardenes o de Provença ( 845 - 910) va ser primer la concubina i després segona esposa de Carles II el Calb . Amb aquest matrimoni el 870, esdevingué emperadriu d'Occident i reina dels francs des del 870 fins a la mort de Carles II.

Durant les absències de l'emperador va administrar el regne d'occident i es va trobar al capdavant a la mort d'ell l'any 877 . Volia possar un paent seu, però, Riquilda va ser acusada d'incest amb el seu germà i els senyors del regne es van negar a sotmetre's a la seva autoritat.

A la mort de Lluís II, l'any 879 (fill del primer matrimoni de Carles amb Ermentrude d'Orleans), va tornar al poder, durant la infantessa dels joves Lluís III i Carloman II. Però el regne occidental estava agitat, amenaçat pels normands , i els nobles la van obligar a retirar-se a Provença, on va morir el 910.

IMATGE: Carles II i Riquilda, el rei amb el cap lleugerament inclinat davant la reina. Manuscrit de les Grandes Chroniques de France, segle XIV-XV Biblioteca Nacional de França,

CAMÍ DE SANT JAUME, Els "Gallofos" o Falsos Pelegrins.

A partir del segle XV apareixen al recorregut del Camí de Sant Jaume, gent disfressada de pelegrí i que es fan passar per tal com forma d'obtenir menjar i ajudes amb poc esforç. Sorgeix així el pelegrinatge com a ofici, en què s'adopta l'hàbit de pelegrí i la seva actitud pietosa i penitent com a manera d'aconseguir les prestacions que reben els veritables pelegrins.

Són els "gallofos", definits com ""El pobretón que, sin tener enfermedad, se anda holgazán y ocioso, acudiendo a las horas de comer a las porterías de los conventos, adonde ordinariamente se hace caridad y en especial a los peregrinos. Y porque por la mayor parte son franceses, que pasan a Santiago de Galícia.(1)

Curiosament la culpa acaba sent dels francesos, es veu que a terres de Lleó i Castella la gent era molt devota i no es dedicava a aquests menesters.

També es trobaven "gallofos "més perillosos, eren delinqüents vestits de pelegrins, anaven al Camí amb la intenció d'estafar amb tota mena d'estratagemes i fins i tot robar amb violència i donant-los mort.

Felip II el 1590 va publicar una Reial Cèdula que prohibia vestir els que no fossinpelegrins amb la seva vestimenta característica, i els obliga a portar llicència de la justícia ordinària del lloc d'on fossin veïns a la que calia indicar el dia que l'havien demanat, així com les seves referències personals i el camí que havien de seguir.

Encara que el terme de Gallofo està en desús, el seu significat continua vigent, perquè en l'actual auge dels pelegrinatges a Santiago de Compostel·la no hi falten els impostors que acudeixen a obtenir el seu propi benefici per la via del robatori dels béns del pelegrí aprofitant la vulnerabilitat o busquen favors sexuals a través de l'assetjament en moments d'indefensió i vulnerabilitat. És la versió actual dels pelegrins gallofos. (2)

(1) "Tresor de la llengua castellana" (1611)
(2) Procedència: Els Gallofos o Falsos Pelegrins. Alberto Solana.

Més:
Biblioteca Gonzalo de Berceo

LLEÓ I,I LA PLENITUDO POTESTATIS

La segona meitat del segle V occident vivia una situació convulsa i complexa. L'imperi romà d'Occident s'ensorrava a marxes forçades, les invasions germàniques importaven creences i costums diferents, els bisbes miraven més pels seus propis interessos i per si no n'hi hagués prou, Àtila amenaçava Roma.
Lleó va aprofitar una suposada reculada del rei dels huns per reclamar la supremacia del bisbe de Roma sobre totes les esglésies cristianes. Durant molt temps no s'havia lligat aquest bisbat a ser el successor de Pere. Lleó utilitzarà una part de l'evangeli de Sant Mateu "Tu ets Pere i sobre aquesta pedra edificaré la meva Església... i et donaré les claus del regne del cel, i tot el que lliris a la terra, serà lligat al cel, i tot el que deslligaràs a la terra serà desfermat en el cel", reafirmar el seu poder. No està gens clar que originalment es veiés a Pere com el successor de Jesús, el mateix Pau mostra molts dubtes i mai l'assenyala com a tal.

El Papa era jurídicament el successor dels poders i les funcions confiats per Jesucrist a Pere (heretava simplement el càrrec). Els poders de Pere es transmetien i continuaven en la persona del Papa per herència, mentre que els seus mèrits no podien transmetre's, ja que era l'Indigne hereu de Sant Pere. Cap Papa succeïa el seu immediat predecessor, sinó que succeïa directament i sense intermediaris a Pere, que li passava el poder, però aquest en morir no passava els seus mèrits, amb això es curaven davant de la possibilitat d'un mal Papa.

La totalitat del poder es concentra a la figura del Papa, amb plenitud de poders. Era un veritable monarca. A finals de segle el Papa Gelasi afegia "Tot emperador cristià ha de sotmetre les seves lleis a l'església". Això serà font de conflictes, primer amb l'església oriental després amb reis i nobles occidentals.

IMATGE Mirall dels saxons, redactat al voltant de 1220–1235, Déu entregua dues armes, una a l'emperador i l'altre al Papa. Sembla que estan com aigual, però a sota posa l'emperador per sota el Papa.

La família jueva medieval: amor i matrimoni.

A la societat jueva el matrimoni comportava una estratègia política de caràcter econòmic i religiós. El desig, que raonablement animava els pares, era el de fundar una família social i econòmicament equilibrada. Els diners s'anteposaven a l'amor. Per això, per als joves jueus l'amor, en el millor dels casos, venia després del matrimoni i moltes vegades se'n situava fora.
El llibre d'Ariel Toaff (Il vi e la carn) recull un ampli mostrari de casos i als quaderns de les aljames d'Estella i Pamplona abunden les situacions on amor i matrimoni constitueixen dues cares ben diferents de la vida dels cònjuges. Un exemple gairebé paradigmàtic és el del fill de Mosse Bevagna, de Burgos, que cap al 1480 anava festejant Catalina,ufanosa bellesa local. Tot i la prohibició eclesiàstica i la censura familiar, els joves freqüentaven les trobades amoroses. Un any després, el 1481, el jove jueu es va casar amb Fazbuena, filla d'un banquer d'Estella.
La prohibició de les relacions sexuals partia tant de la comunitat jueva com de la cristiana; totes dues castigaven amb severitat les infraccions. Les ordenances municipalsregulaven aquestes pràctiques, enquadrades sota el genèric apel·latiu de la violència carnal. L'agent judicial al si de l'aljama, recapta les multes imposades per adulteri, violació,etc. Els casos més greus (violació o infanticidi) es castigava amb la foguera o la forca, segons els diferents llocs.
Allà on no arribaven les prohibicions canòniques ni les ordenances municipals era poc probable que intervingués l'autoritat rabínica. La vida sentimental entre membres de les dues comunitats no era gens fàcil. S'han assenyalat situacions fora del matrimoni, però també dins seu. Es poden documentar conversions de vídues jueves al cristianisme motivades per amor a cristians, que desembocaven en matrimoni.

Resum de: UNA APROXIMACIÓN AL ESTUDIO DE LAS COMUNIDADES JUDÍAS EN EL TRÁNSITO DE LA EDAD MEDIA A LA MODERNA. Universidad Pública de Pamplona. https://dialnet.unirioja.es/servlet/articulo?codigo=554224

Imatge: Tauler de paraules inicials historiat "Ha lahma aniya" (El pa de l'aflicció), al començament del text de la Haggadah. Sota les paraules inicials, una miniatura que representa una família al costat de la taula del Seder amb l'amo de la casa posant la cistella de pa sense llevat al cap d'un dels seus fills.
Origen: Catalunya (Barcelona)