HISTÒRIES DE L'EDAT MITJANA (II)
Durant els segles XVIII i XIX es va interpretar que el final de l'Edat Antiga ho va ser per la seva decadència moral i que va donar pas a una època obscurantista i teocràtica, una edat mitjana entre el racionalisme antic i el renaixement Modern, per això se li va anomenar la Edat Mitjana, edat entre dós èpoques. Intentaré mostrar que aquesta època té molt més interés.
En aquesta segona entrega tractaré els següents temes: La bruixeria, Joana d'Arc, L'escaramusa de Covadonga i Fran Anselm de Turmeda.
Accés a la primera part: https://leopold-leopoldest.blogspot.com/2023/02/histories-de-ledat-mitjana-i.html
INNOCENCI VIII I LA BRUIXERIA
El 1484, el Papa Innocenci VIII va emetre la seva Butlla "Summis desiderantes affectibus" donant a la Inquisició tot el poder de buscar i destruir bruixes (exterminar), amb una nota repugnant al marge dels registres judicials que era sempre la mateixa: "Conuicta et combusta" Condemnat i cremat".
De fet, ja feia prop de cent anys que a alguns llocs les autoritats civils havien començat a perseguir-les; inclòs Ramon de Penyafort va intentar començar la seva persecució el 1350, però no li van fer cas.
Aquesta persecució va ser tan horrorosa com la dels camps de concentració nazis i el nombre de morts molt alt. La història s'ha explicat sempre, agradi o no. Hem de ser conscients de com de manera exhaustiva i potser irremeiable l'Església cristiana es va deshonrar perseguint a dones innocents, i com els cristians van compensar la seva pròpia persecució sota els emperadors romans segles abans.
Més enllà dels elements mitificadors d'aquesta història, cal conèixer alguns elements per poder-la entendre:
1) La Guerra dels Cent Anys no va ser una guerra entre Anglaterra i França, sinó entre dues dinasties que es disputaven França, els Plantagenet instal·lats a Normandia, Aquitània i Anglaterra i la dinastia Valois que governava França gràcies a la llei Sàlica, que va marginar de la corona a Isabel de França i Joana de Navarra.
2) El Duc de Borgonya i el Tribunal que la va jutjar era francès i partidari dels Plantagenet.
3) La Universitat de París va tenir un paper important en el judici de Joana d'Arc per heretgia, la principal acusació contra ella va ser que vestia amb roba d'home.
4) Després de ser torturada, Joana va declarar in extremis que es lliurava a l'autoritat de l'Església va acceptar signar una retractació i va accedir a vestir-se com a dona. No obstant això, quan quatre dies després els jutges la van anar a visitar, la van trobar novament amb robes d'home.
Fe, identitat de gènere? Potser si desmitifiquem la història, trobarem una persona molt més interessant. Per cert, curiosament se la segueix representant amb robes femenines.
(Isa ibn Ahmad al-Razi va ser un historiador i escriptor àrab, cronista del califa al-Hakam II a la segona meitat del segle X. Fill d'Ahmad ibn Muhammad al-Razi, també historiador, va finalitzar a Còrdova després de l'any 977 la composició de l'obra més famosa del seu pare, Història dels reis d'Al-Andalus.)
"Diu Isa ben Ahmad al-Razi que en temps d'Anbasa ben Suhaim Al-Qalbi, es va aixecar a terra de Galícia un ase salvatge anomenat Pelai. Des de llavors van començar els cristians a Al-Àndalus a defensar contra els musulmans les terres que encara quedaven en el seu poder, allò que no havien esperat aconseguir. Els islamites, lluitant contra els politeistes i forçant-los a emigrar, s'havien apoderat del seu país fins arribar a Ariyula, de la terra dels francs, i havien conquerit Pamplona a Galícia i no hi havia quedat sinó la roca on es va refugiar el rei anomenat Pelai amb tres-cents homes.
Els soldats no van parar d'atacar-lo fins que els seus soldats van morir de gana i no van quedar a la seva companyia sinó trenta homes i deu dones. I no havien de menjar sinó la mel que prenien de la deixada per les abelles a les esquerdes de la roca. La situació dels musulmans va arribar a ser penosa, i al capdavall els van menysprear dient: «Trenta ases salvatges, quin mal ens podenfer?».
La històrria sempre té diverses versions, i sempre cal fugir de la que és evident propaganda.
ANSELM DE TURMEDA, frare, mallorquí, apòstata i "màrtir"
' I no ll'e dictat en llatí
perquè el vell i el fadri
l'estranger i el vaig cosir
entendre'l puguen...
Anselm Turmeda ( أبو محمد عبد الله بن عبد الله الترجمان الميورقي, (Ciutat de Mallorca, ca. 1355 – Tunis, ca. 1423)) fou un escriptor mallorquí.
De primer, és feu frare franciscà i, posteriorment, desenganyat de la societat occidental i del cristianisme, esdevingué l'islam i vaviure com a musulmà a Tunis fins el final dels seus dies.
Amb Ramon Llull, és dels pocs escriptors medievals que ha escrit en català i àrab, i és considerat un clàssic en ambdues llengües. Els seus llibres tingueren gran difusió popular als països de parla catalana.
Anselm de Turmeda va néixer a Palma de Mallorca, a una rica família de teixidors. De jove es va traslladar a la península i va prendre els hàbits al convent dels franciscans de Montblanc, on va rebre una bona formació i va estudiar a Bolonya –allà va residir diversos anys- París i Montpeller.
Quan tenia poc més de trenta anys, va emprendre viatge a Mallorca, Sicília i Tunísia, on els tres religiosos van decidir convertir-se a l'Islam i no tornar a Catalunya.
Turmeda es va guanyar la confiança del sultà de Tunísia i poc després va anar a un càrrec de certa importància. Es va casar amb diverses dones, ja que la seva nova fe ho permetia, i va tenir nombrosos fills. La seva afició a les dones i el bon viure el va portar a apostatar. Va exercir de tresorer del sultà Abu al-Abbas i d'escuder i intendent del seu successor Abu Faris.
Tot i així, un vividor d'aquesta categoria va ser "perdonat" per Benet XIII, Alfons V li va concedir salconduit, els seus escrits es van expandir per tot el món islàmic a través dels segles, Maquiavel va deixar sentir la influència d'una altra de les seves obres —"La disputa de l'Ase»— i, sobretot, encara avui la seva tomba es venerada pel poble tunisià entre el que va viure i sobre el qual va exercir d'alguna manera la seva influència. Hi ha, sens dubte, un aspecte determinat de la vida i —sobretot— de l'ensenyament de Turmeda que ha estat ignorat deliberadament.
"Tres pudors són soberans: pet de col, rot de rave i de cors mort" Poema complert: https://poeteca.cat/ca/poema/3527
A la pàgina Biblioteca Gonzalo de Berceo podeu trobar més informació sobre aquesta important figuna: https://www.facebook.com/profile/100064926870415/search/...
ELS BAGAUDES I EL BISBE HIDACIUS DE CHAVES.
Eren un moviment social format per descontents a partir del segle IV. Van organitzar protestes que es van estendre per Hispània i les Gàl·lies, ss. III – V. Eren pagesos, serfs, esclaus, humiliors descontents amb l'imperi.
Els seus objectiu eren els símbols del poder, especialment els bisbes, que eren els que exercien el poder polític a les ciutats.
El bisbe i historiador Hidacius de Chaves. relata l'aliança d'interessos entre sueus i bagaudes a partir del 441, i com van atacar la Hispània Tarraconense i encara que eren vencuts pels romans ho intentaven tornar a fer, una vegada i una altra. Sembrant terror i destrucció per tota la Vall de l'Ebre.
Finalment les tropes visigodes, “ex auctoritate romana”, els van aixafar el 454, augmentant la presència visigoda a la Vall de l'Ebre de forma decisiva.
Cal recordar que Hidaci descriu una construcció històrica interessada on es ressalta la maldat de sueus i badaules i ignora destruccions de temples pagans per part dels cristians.
IMATGE: Els Bagaudes. Evariste-Vital Luminais. Museu de la sociedat historica y arqueolochica de Langres.
Extracte de la crònica de Raoul Glaber, un monjo de Cluny. Escrita el segle XI aquesta crònica és una de les més famoses de l'edat mitjana.
"Des d'aleshores, la fam va començar a fer ràbia per tota la terra, amenaçant tota la raça humana de mort. El temps, de fet, va ser alterat fins al punt que no vam trobar mai un moment per sembrar o collir, sobretot a causa de les riuades. Es feia la impressió que els elements, oposats entre si, es barallaven, mentre, sens dubte, castigaven la insolència dels homes. Les pluges contínues havien empapat la terra tant que durant tres anys va ser impossible traçar el solc per sembrar-hi. A l'època de la collita, les males herbes i la cizaña cobrien la superfície dels camps. Aquesta fam venjativa va començar a l'est: devastant Grècia, va passar a Itàlia i després es va estendre per la Gàl·lia, i es va estendre a totes les poblacions dels Angles. La manca de menjar aclapara pobles sencers, rics i menys rics estaven famelics, com els pobres, perquè la misèria universal havia posat fi al saqueig dels poderosos. Si hi havia algun menjar per vendre, el venedor podia, segons el seu bon gust, augmentar o respectar el preu habitual: així es veia en molts llocs el gra a seixanta sous.
Després d'haver-se menjat el bestiar i els ocells, els homes, moguts per una fam atroç, van començar a menjar carronya o altres aliments indescriptibles. Alguns van arribar a menjar-se les algues dels rius per escapar de la mort, però en va: no hi havia altra manera d'escapar de la fúria divina que tornar a un mateix. Dir a quins excessos ha portat la corrupció del gènere humà fa horror: es viu doncs, oh dolor! rarament vist en el passat, homes enfurismats per la fam, menjant-se la carn d'altres homes. Els viatgers, assaltats per homes més vigorosos que ells, eren desmembrats, cuinats al foc i menjats. Molts altres, que fugien de la fam d'una regió a una altra, van ser sacrificats de nit pels seus amfitrions i van servir de menjar als qui els havien acollit. Molt sovint, ensenyant una fruita o un ou a un nen, l'arrossegaven a un lloc remot per matar-lo i menjar-lo. En molts llocs els cadàvers eren exhumats i servien per apaivagar la fam"
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada