CRONOLOGIA HISTÒRICA DEL MOVIMENT GAI (1968-2018)

 Aquesta cronologia la vaig elaborar el 2017 a petició d'ACEGAL  per l'edició del PRIDE de Barcelona. Vaig utilitzar dades d'altres cronologies realitzades per Jordi Petit i Ander Pazos, a més de dades pròpies.

NOTA:  Utilitzo la paraula gai al ser referent de totes les identitats de gènere i orientacions sexuals a l'inici d'aquesta cronologia.

Antecedents: 1968 - 1975

Cal remuntar-se fins a les darreries dels anys 60 per trobar l’origen del Moviment Gai a Espanya, un canvi de dècada caracteritzat per l’agitació social. Les revoltes d’estudiants de Maig del 68 a París. Les protestes als Estats Units contra la Guerra del Vietnam i la consolidació del Moviment pels drets civils – malgrat les morts de Kennedy i de Luther King. La primavera de Praga i la conseqüent repressió soviètica. El brutal assassinat de centenars d’estudiants a la plaça Tlatelolco(Mèxic DF) a mans de la policia. La tardor calenta italiana. Les mobilitzacions laborals del 72 i 73 a la Gran Bretanya.

Cap a finals dels 60 i inicis dels 70, Occident esdevingué l’escenari d’un canvi generacional convuls. Els babyboomers de la post-guerra, amb una formació molt superior a la dels seus pares però sense compartir-ne els seus valors, irromp amb força, exigint canvis en una societat tan impregnada de convencionalismes que els hi feia sentir encotillats. El canvi de mentalitat que propugnaren explica perquè l’origen del Moviment Gai a Espanya es troba en aquells anys.

Aquestes pressions pel canvi arribaren des de moviments ben diferents, incloent els del col·lectiu gai, feminista, ecologista i corrents artístiques i culturals, que van convergir en una mena de primavera occidental.

Aquesta onada de protestes també va arribar, tot i que de manera molt més moderada, a una Espanya franquista que, tot i que començava a obrir-se en el pla econòmic, persistia en el seu tancament en l’àmbit social. Les veus contra el règim d’estudiants, treballadors, feministes i grups d’homosexuals (que esdevindran l’origen del Moviment Gai a Espanya), entre moltes d`altres, van rebre sempre la mateixa resposta però: repressió i censura.

La Llei sobre Peligrositat i Rehabilitació Social n’és una mostra. Redactada al 68 i, finalment, aprovada al 70, fou concebuda per controlar tots aquells elements considerats com “antisocials”.

En aquesta categoria, la d’antisocials, hi entraven la homosexualitat, la venda de pornografia, els immigrants il·legals, els captaires, les prostitutes... tot allò que el criteri d’un règim nacional-catòlic pogués considerar amoral o socialment perillós.

A la pràctica, aquesta llei s’utilitzà, conjuntament amb la Ley de Escándalo Público, per reprimir el col·lectiu homosexual i transsexual durant les darreries del franquisme. Una repressió que anava des de la imposició de multes fins a l’internament de fins a 5 anys o bé a la presó o bé a centres psiquiàtrics.

Armand de Fluvià, un dels fundadors del l’Agrupació Homòfila per la Igualtat Sexual (AGHOIS), organització que representa l’origen del Moviment Gai a Espanya, ho va descriure d’aquesta manera en una entrevista per a la Revista Espanyola d’Investigacions Sociològiques:

«Els homosexuals l’any 70, en plena dictadura, eren un “perill per a la societat”. Érem uns “malalts mentals” i uns “possibles delinqüents”... se’ns podia aplicar el codi penal pel delicte d’escàndol públic perquè [...] els magistrats consideraven sempre que la homosexualitat per sí mateixa ja era una qüestió d’escàndol públic”. Als homosexuals se’ls jutjava sempre perquè un homosexual eraun “corruptor de menors” per definició. A més a més, érem uns “viciosos”, uns “perversos invertits” i per l’església també, i encara ho seguim essent, uns “pecadors” ».

Durant aquells anys, era comú que d’homosexuals es reunissin a pisos privats. A Barcelona aquestes reunions tenien, a més, un component reivindicatiu i de lluita social, un tret que les diferenciava de les reunions a d’altres ciutats. La Ley de Peligrosidad Social va ser, però el fet definitiu per a que, el 1970, es creés a Barcelona l’Agrupació Homòfila per la Igualtat Sexual (AGHOIS). AGHOIS esdevingué la primera organització de l’estat a lluitar pels drets de la ComunitatGai i Lesbiana a l’Estat. Al cap de poc temps, passà a anomenar-se Moviment Espanyol d’Alliberament Homosexual (MELH) i va arribar a comptar amb grups a Bilbao i Madrid.

AGHOIS – MELH fou molt bel·ligerant contra la Ley de Peligrosidad Social (va aconseguir suavitzar-la), organitzava reunions setmanals on es discutia sobre els problemes de la comunitat gai, va establir contactes amb organitzacions similars d’arreu del món i, fins i tot, arribà a editar una revista (també anomenada AGHOIS). Gràcies al suport de la francesa Arcadie i de la sueca Revolt,

AGHOIS esdevingué la primera revista de l’Estat adreçada al públic gai, amb el focus sobre els temes polítics i socials.

Malgrat tot, les pressions del règim franquista al govern francès – la revista es distribuïa des de França – acabaren aviat amb la publicació: va desaparèixer un any i mig després, havent-hi publicat fins a 18 edicions.

Fins i tot el MELH va patir el mateix infortuni. Malgrat ésser l’origen del Moviment Gai a Espanya, va tenir una vida de curta durada. La pressió policial provocà que les reunions es suspenguessin cap a 1973-74. No seria fins a la mort del dictador, el 1975, que podria tornar a reorganitzar-se (aquesta vagada però, sota el nom de Front d’Alliberament Gai de Catalunya, FAGC).

Malgrat la seva curta trajectòria, el paper AGHOIS/MELH resulta cabdal per entendre l’origen del Moviment Gai a Espanya. No en va, va aconseguir conscienciar el col·lectiu Gai, Lesbià i Trans* sobre la necessitat de lluitar pels seus drets i d’aconseguir la plena acceptació social.

El moviment gai a España durant la transició (Primera Part).

Al relleu generacional y al canvi del sistema de valors socials que afecta Occident a les darreries dels 60, cal afegir-ne, en el cas espanyol, la transició: el final d’una dictadura de 4 dècades per donar pas a un sistema democràtic. El moviment gai durant la transició democràtica agafarà embranzida, amb l’auge de l’associacionisme i de les publicacions adreçades al públic homosexual.

Si la pressió del règim va relegar el Moviment Espanyol d’ Alliberament Homosexual (MELH), la mort del dictador esdevingué un revulsiu per l’associacionisme del Moviment Gai durant la Transició. El 1975, tot el que hi quedava del MELH va constituir un nou grup: el Front d’Alliberament Gai de Catalunya FACG. El FAGC compartia un mateix objectiu amb el seu predecessor: acabar amb l’assetjament i la repressió que el franquisme exercia contra homosexuals i transsexuals. Cal recordar però, que la Ley de Peligrosidad Social continua vigent i que les incursions policials a locals d’ambient encara és una pràctica habitual. De fet, s’estima que es van empresonar més de 600 persones d’aquests col·lectius només entre els anys 76 i 77 (i cap dels detinguts pogué gaudir de les mesures d’amnistia de la Transició).

El FAGC fou la força capdavantera del moviment gai durant la Transició a Espanya. El mateix any de la seva fundació, va redacta un manifest que es convertiria en el model a seguir per a la creació de noves associacions del moviment gai durant la transició democràtica. Al mateix temps, la FAGC va impulsar la creació de la COFLHEE, la Coordinadora d’Alliberament Homosexual de l’Estat Espanyol, una organització amb col·lectius a Catalunya, Euskadi, Galícia, Castella...

Per la seva part, Armand Fluvià, fundador de la desapareguda AGHOIS i de l’actiu FAGC, va crear l’Institut LAMBDA el 1976. Si les associacions abans esmentades duien a terme una lluita constant pels drets del col·lectiu, l’Institut Lambda, en canvi, va posar el focus en la normalització del fet homosexual. Per aconseguir-ho, desplegarà una activa agenda d’activitats culturals que serviran per sensibilitzar les institucions públiques i la població en general.

Fins i tot en el terreny religiós sorgeix una associació: Dignitat. L’any 1973, un jesuïta anomenat Salvador Guasch va fer pública la seva homosexualitat. La companyia de Jesús però, no va dubtar en la seva resposta: el van internar en un psiquiàtric. Tot i així, Guasch vas sortir al cap de pocs dies i va fundar Dignitat, una associació centrada en acollir gais catòlics i en condemnar i criticar durament l’església pel tracte dispensat a la comunitat gai.

Amb el sorgiment de noves associacions dins el moviment gai durant la Transició, un seguit de noves publicacions adreçades al públic homosexual veuran la llum i donaran continuïtat a la dissortada AGHOIS. La FAGC editarà Infogai, mentre que el CCAG (una escissió del FAGC) publicarà La Pluma, dues revistes amb molts punts en comú. Per la seva banda, l’Institut Lambda crearà una revista homònima: LAMBDA.

Però, sense dubte, l’acció més emblemàtica de totes les que va liderar el FAGC fou la convocatòria de la primera manifestació de l’orgull gai d’Espanya, el 1977 a Barcelona. El 26 de juny d’aquell any, les barcelonines Rambles es convertiren en Stonewall: més de 4.000 persones van recórrer la popular via. No només és mobilitzaren homosexuals i transsexuals, sinó que també s’hi van unir sindicalistes, llibertaris, joves i ciutadans solidaris amb la causa.

Malauradament, la policia acabà per dissoldre els manifestants – mitjançant l’ús de la força, deixant ferits i detinguts al seu pas. Varen ser incapaços però, de minvar la força de l’acte que acabava de tenir lloc al cor de Barcelona. De fet, el 1978 el govern va prohibir que es celebrés una segona manifestació. La resposta del FAGC va ser organitzar una tancada a la Parròquia de Sant Miquel de Barcelona en senyal de protesta: enlloc de silenciar les veus del col·lectiu, el que aconseguí l’acció governamental fou el contrari, amplificar-la.

El gener de 1979 arribaria la notícia més important per al Moviment Gai durant la Transició. Aquell any es van eliminar uns quants articles de la Llei de Perillositat, entre ells els qui feien referència als “acte homosexuals” (Suarez va signar-ho el 26 de decembre de 1978). A partir d’aquell moment, el Moviment gai lluitarà contra l’altre instrument de repressió de que disposava el govern: la Llei d’escàndol públic.

Portada i contraportada del manifest fundacional del FAGC

El moviment gai a España durant la transició (Segona Part).

La victòria que va suposar la retirada dels “actes homosexuals” de la Llei de Perillositat Social, va donar una nova embranzida a l’activisme gai de la Transició. A més a més, la nova Constitució del 78 deixava de definir l’Estat como a catòlic i li dispensava l’epítet aconfessional. Aquest significatiu canvi havia d’acabar amb el recurs al poder legislatiu per imposar una determinada ideologia o criteri moral, pràctica habitual del Franquisme.

Per la seva banda, la Magistratura del Treball de Barcelona va emetre, el 1979, una sentencia que seria pionera a tot l’Estat: declarava improcedent l’acomiadament d’un treballador a que l’empresa havia acomiadat pel fet d’ésser homosexual.

Els avenços en el pla legal continuaren amb la decisió del Ministeri d’Interior de cedir a una de  les principals reclamacions de l’activisme gai durant la Transició i va legalitzar el Front d’Alliberament Gai de Catalunya (FAGC). L’organització es va convertir en la primera entitat homosexual reconeguda a España. Suposava el fi de la clandestinitat per les organitzacions LGBT, així como un reconeixement a la lluita pels drets del col·lectiu que la FAGC liderava des del 1975. Aquesta legalització va comptar amb el suport de més de 50 municipis catalans i de diversos partits i fins a 1000 personalitats d’esquerres.

De fet, gràcies a la legalització de la FAGC es va aconseguir un doble objectiu. El primer, i el més obvi, va ser l’abandonament de la clandestinitat i el reconeixement de les organitzacions i de les accions de l’activisme gai durant la Transició. El segon fou el fort impuls que va rebre la normalització del moviment LGBT. Les continues campanyes per aconseguir la desitjada legalització contribuïren a integrar els homosexuals i transsexuals al teixit social. Altres moviment i col·lectius d’esquerres, com organitzacions obreres, feministes i veïnals, van recolzar la causa LGBT i van pressionar al seu favor, sumant-s´hi també representants del móncultural.

Els 40 anys de dictadura i repressió havien acabat per generar un considerable nombre de moviments i corrents contraris al Franquisme que reclamaven més llibertat i canvis socials.

Organitzacions d’àmbits molt diversos van apostar per confluir i lluitar conjuntament contra un enemic que els hi unia: la repressió. Fou aquesta unió de forces la que va permetre que l’activisme gai de la Transició sortís de l’armari de la marginalitat i donés avancés cap a la plena integració social.

No tot era lluita política o, si més no, no únicament. Al 1979 Barcelona va tornar a exercir el seu paper de ciutat pionera a l’Estat i va organitzar el primer Carnestoltes Gai a la mítica La Paloma. Aquell mateix any, una altra sala mítica, la desapareguda Cibeles, acolliria una gran celebració amb motiu de la legalització del FAGC. Semblava que tots els esforços de l’activisme gai durant la Transició estaven donant fruits a un ritme vertiginós.

Tot i així, Barcelona fou testimoni, al 1980, d’una greu involució. Aquell any, batudes policials– amb metralleta inclosa – van irrompre als bars Men´s i La Lluna, dois referents de la nit gai la barcelonina. La policia no podia emparar-se en la Llei de Perillositat, tot i que no trigaren a trobar un altre pretext i adduïren que només cercaven a un delinqüent o a indocumentats.

Malauradament, aquesta persecució només feu que empitjorar. Al 1981, el Governador Civil de Barcelona va ordenar el tancament d’un seguit de locals d’ambient de Barcelona. Una vegada més, no es va poder emparar en la Llei de Perillositat, de manera que el Governador va declarar que el seu objectiu era “donar una bona imatge de la ciutat als visitants amb motiu del Mundial de Futbol. En senyal de protesta, el 9 de desembre es va produir una insòlita vaga de locals d’ambient. A més a més, els empresaris LGBT van respondre amb una de lescampanyes més sorprenents que va protagonitzar l’activisme gai de la Transició: van col·locar a la bandera gai, a la porta dels seus locals, el símbol d’un Naranjito amb ventall (la mascota del mundial) i amb el lema “lo nostre sí que és mundial”.

1981 va ser també l’any que l’Hospital de la Vall d’Hebron, a Barcelona, va diagnosticar el primer cas de sida que es d’Espanya. La ràpida expansió del virus per tot el món va suposar l’arribada d’un nou enemic del moviment gai, quelcom invisible i mortal que estigmatitzava, encara més, el col·lectiu. L’activisme gai que durant la Transició havia prioritzat la lluita política, incorporaria des d’aleshores, la lluita contra la sida.

Moviment Gai als anys 80

El moviment gai dels anys 80 està marcat per dos rellevants factors. Per una banda, la progressiva normalització del fet homosexual a la societat, fruit de les victòries legals que el col·lectiu LGBT va aconseguir durant la transició. De l’altra banda, la pandèmia de la Sida, un enemic inesperat que es va acarnissar amb la comunitat gai i que suposaria una estigmatització d’un col·lectiu que tot just començava a integrar-se socialment. De fet, força sovint els mitjans es referiran a la Sida com “la malaltia dels Gais”, al temps que els casos de discriminació vers els afectats anaven en augment.

Si als anys 70 la FAGC havia liderat la lluita pels drets LGBT, el Moviment Gai als 80 tindrà com a referent la Coordinadora d’Iniciatives Gais (CIG), fundada l’any 1986 per Jordi Petit. La CIG –posteriorment Coordinadora Gai Lesbiana de Catalunya – esdevindria un dels principals  impulsors de les reformes legislatives a Catalunya i Espanya. A més, la Coordinador destacarà pel seu compromís en la lluita contra la Sida. Al 1989, la Coordinadora va llançar la campanya de prevenció “estima com vulguis/estima segur” i va organitzar el primer Ball Solidari amb els  gais seropositius.

L’associació Gais per la Salut – posteriorment Stop Sida i origen també de Gais Positius – va formar part de la Coordinadora. Conjuntament van liderar la lluita contra la sida i van iniciar les primeres campanyes informatives sobre la malaltia. Gais per la Salut va se pioner en l’organització de tallers de sexe segur i, fins i tot, va aconseguir la col·laboració de l’Ajuntament de Barcelona per editar el primer pòster pro sexe segur.

A les accions procedents pel Moviment Gai dels anys 80, cal afegir l’acció de les institucions, que van acabar per sumar-s’hi. A més de l’esmentada col·laboració de l’Ajuntament de Barcelona amb Gais per la Salut, la Generalitat va engegar la campanya “que el sida no te amargue la vida”, que amb la impressió de més de 125.000 adreçats a tots als públics (no només a grups de risc) tenia un objectiu informatiu. Fins i tot la Policia va acceptar, el 1988, col·laborar amb la Coordinadora. Aquell any, el cap de la Policia a Barcelona es va comprometre a incloure informació sobre els homosexuals en la formació dels seus agents.

Els 80 foren uns anys convulsos pel Moviment Gai a la capital catalana i potser qui millor ho va sintetitzar fou Keith Haring, l’activista nord-americà autor de l’obra “Todos juntos podemos parar el Sida”. L’artista va pintar un impactant mural al Raval barceloní que esdevingué tot un  símbol dels estralls causats per la malaltia. Actualment, es pot veure una reproducció vora el Museu d’Art Contemporani de Barcelona (MACBA).

D’altra banda, el moviment gai als anys 80 també va prosseguir la seva tasca per la normalització. Si a les darreries dels 70 van sorgir tot un seguit de revistes gais, el 1983 va ser el torn de les ones: Ràdio Gramenet (a Santa Coloma) va engegar L’Hora Gai, el primer programa radiofònic de temàtica Gai. Produït pel FAGC, l’espai tractava temes d’actualitat, afegia debat en directe i trucades telefòniques, i a més informava sobre l’agenda d’esdeveniments i les novetats culturals adreçades al públic gai. La retransmissió arribava també als municipis propers a Santa Coloma, incloent-hi Barcelona, a on la meitat dels seus veïns rebien el senyal de L’Hora Gai.

L’any 1985, el Passeig de Gràcia va veure com Martin´s, la primera discoteca gai de Barcelona, obria les seves portes. De fet, es tractava d’un local d’espectacles que existia amb anterioritat però que va decidir convertir-se en el primer club exclusivament gai d’una ciutat que, si ve comptava amb clubs d’ambients mesclats i amb festes a pisos clandestins, encara no tenia cap discoteca adreçada específicament al col·lectiu.

El moviment Gai als 80 tampoc va oblidar-se’n de la lluita política. La Coordinadora va  promoure noves acciones, com la crida als ciutadans per a que triessin la casella per a “finalitats socials” en les seves declaracions per a Hisenda i que fessin tot el contrari respecte a la casella de l’església. De fet, la Coordinadora va denunciar repetidament l’actitud de l’església, que sempre va ser contraria als homosexuals i a l’ús del preservatiu.

Però potser fou el canvi en l’enfoc de la lluita pels drets del col·lectiu l’aportació més important de la Coordinadora al moviment gai dels anys 80. Al temps que les organitzacions protagonistes de la Transició, com el FAGC, veien minvar les seves forces, la Coordinadora va decidir que s’havien de canviar les formes de reivindicació. Amb aquest objectiu, es va inspirar als moviments LGBT nord-americans per llançar la iniciativa Vota Rosa. La lògica era senzilla: es tractava de crear una plataforma de drets i propostes del col·lectiu LGBT que després es presentaven als candidats polítics mitjançant entrevistes amb ells. Finalment, la Coordinadora recomanava el sentit del vot cap a una o altra formació basant-se en aquestes entrevistes i en els compromisos adquirits per cada partit. Des d’aleshores, l’atenció que els partits polítics paren al Vot Rosa només ha fet que augmentar. En definitiva, el moviment gai als anys 80 estarà condicionat per la greu pandèmia de la sida.

L’altre gran front del col·lectiu gai, el de la seva completa normalització, si va haurà avançat moltíssim en comparació amb la dècada dels 70, encara haurà d’avançar molt més per aconseguir la plena acceptació social.

Moviment gai a la Barcelona dels anys 90

Els anys 90 arribaren a Barcelona amb un halo de modernitat. La ciutat estava a punt d’acollir les Olimpíades, la seva carta per la resta del món. El moviment gai de Barcelona als 90 no va ser aliè a tota aquella modernització. Encara mancaven moltes fites per assolir i la Sida continuava causant estralls, el col·lectiu LGBT es trobava cada cop més a prop d’aconseguir els seu objectius. De fet, els anys 90 esdevindran crucials per al procés de normalització de la Comunitat LGBT a Catalunya.

La lluita contra la Sida continuarà essent un dels fonaments del moviment gai a Barcelona als 90. La pandèmia estava sent especialment greu al col·lectiu gai y Barcelona es trobava en una situació dramàtica. El 1991 es creà el 900 Rosa, un telèfon gratuït, anònim i confidencial d’informació sobre el VIH i de recolzament a les persones LGBT de l’Estat. El 900 Rosa va continuar actiu fins l’any 2013, quan aquest servei va ser cancel·lat. Les retallades del Govern durant la crisi van acabar amb una iniciativa del moviment gai dels 90 que comptava amb més de 25 anys d’experiència i que s’havia convertit en un servei de referència.

També el 1991 es va formar el grup Gais Positius. Es tractava d’un grup format únicament per gais seropositius que es recolzaven mútuament, tractant de fer front a les poques expectatives de vida que albergaven i amb les contínues situacions de dol que van haver d’afrontar. De fet, van ser la primera associació de recolzament mutu que hi va haver a España. Cal recordar que, en aquella època, la visibilitat dels seropositius era nul·la i que fins i tot la comunitat gai no els hi integrava.

El 1994, Gais Positius es va constituir finalment com a associació i va continuar amb la seva tasca per tal d’aconseguir una major visibilitat dels seropositius i per normalitzar la seva situació dins la societat i dins la comunitat Gai. Actualment, continua essent l’única associació d’Espanya integrada només per seropositius. A partir de 1994 organitzarà, dins del Pla Nacional per la Sida, trobades de gais seropositius de tot l’Estat.

Poc abans, però, s’havia fundar la ONG Projecte del NOMS-Hispanosida, que tenia per objectiu la visibilitat de la malaltia entre la societat i el recolzament a las persones afectades. El 1994 organitzaren el primer Memorial Internacional de la Sida, que continua celebrant-se en l’actualitat i que s’ha convertit en el principal acte en record dels milions de víctimes causades per la sida.

A la vessant política, Barcelona va acollir la conferencia internacional de la International Lesbian and Gay Organisation (ILGA) – una mena de coordinadora mundial d’organitzacions LGTB – el 1993. Més de 200 representats de diverses organitzacions d’arreu del món van assistir a unes conferències que pararen especial atenció a la intolerància que molts països mostraven vers els homosexuals i al racisme. En convertir-se en seu de la trobada de l’ILGA, elmoviment gai de Barcelona als 90 va aconseguir una victòria més: novament havien marcat l’agenda política de partits i institucions.

El 1991 també es va fundar la ACGIL, l’Associació Catalana de Gais i Lesbianes, que encara continua amb al seva activitat. Aquest grup treballarà per aconseguir la normalització de gais i lesbianes al si d’una de les institucions més bel·ligerants contra la comunitat LGBT: l’Església. La seva principal reivindicació es que la seva fe i la seva orientació sexual haurien de viure´s amb naturalitat tant a la societat com a l’església.

Tot i els avenços aconseguits pel moviment gai a Barcelona als 90, l’assassinat de la Sònia Rescalvo revifarà vells fantasmes. El 1991 la transsexualitat continuava marginada pel conjunt de la societat espanyola. La nit del 6 d’Octubre d’aquell mateix any, un grup de skinheads d’ultradreta es van colar dins el Parc de la Ciutadella, punt de trobada per practicar cruising a les nits. En allà es van topar amb dues transsexuals que dormien a camp ras: la Sònia y la Dori. Les van apallissar brutalment, pegant-les puntades de peu al cap amb les seves botes de punta de ferro. La violència fou tan extrema que van acabar amb la vida de la Sònia. Es tractava del primer assassinat d’una transsexual pel simple fet de ser-ho (o potser del primer del que hi ha constància).

Aquella tragèdia va suposar un punt d’inflexió tant cap a la fiscalia, que a partir d’aquell moment crearia una unitat per tractar delictes d’odi, com per el col·lectiu transsexual i la lluita  pels seus drets.

Cap a la Normalització LGTB a Barcelona

Els darrers anys del segle XX, la normalització LGTB a Barcelona acaba de consolidar-se. Durant els anys que van del 1995 fins el 1999, tot un seguit de noves associacions i organitzacions donen nous aires al moviment LGTB, al temps que es produeixen importants avenços en matèria legislativa, apareixen els primers barris Gai i, fins i tot, per primer cop a l´Estat, un polític fa pública la seva homosexualitat (posteriorment, esdevindrà el primer candidat a President de la Generalitat obertament gai).

Al pla legal, el 1995 l’Audiència Provincial de Barcelona emet una sentència pionera a tot l’estat: per primer cop es reconeixia a un homosexual el dret a ésser indemnitzat per la mort a un accident del seu company sentimental, en constatar-se una relació de parella de fet. La sentència de l’audiència barcelonina va suposar un salt endavant en el procés de normalització LGTB a Barcelona i a tot l’Estat. Posteriorment, audiències provincials d’altres indrets, com Guipúscoa, Màlaga o Palma, emetran sentencies en sentit similar.

Al 1998, el Parlament de Catalunya va a tornar a exercir de pioner en aprovar una llei inèdita fins aleshores: la Llei d’Unions Estables de Parella. Es tracta de la primera vegada que es regulaven els drets de les parelles de fet, tant heterosexuals como homosexuals. Aquesta llei reconeixia drets com el de rebre una pensió de viudetat, a gaudir de permisos retribuïts, l’assistència sanitària o a la pensió alimentària, entre d’altres. La legislació catalana es va convertir en el referent d’altres comunitats autònomes, fins al punt que, pocs anys després, fins a 13 autonomies havien aprovat lleis semblants, cosa que va enfortir el procés denormalització LGTB a Barcelona i a tot l’Estat.

El moviment associatiu es va mantenir molt actiu durant la segona meitat dels anys 90. El 1995, Jordi Petit, activista fundador de la Coordinador Gai Lesbiana de Catalunya, es escollit Secretari General de la International Lesbian and Gay Association (ILGA), càrrec pel qual fou reelegit i que ocuparà fins el 1999. Durant el seu secretariat, la ILGA va ser rebuda, per primer cop, per l’alt comissionat de la ONU pels Drets Humans.

Si durant els anys 70 i 80 van proliferar les associacions del col·lectiu amb un marcat perfil polític, a les acaballes dels 90 es produeix una eclosió d’associacions que es focalitzaran a àmbits molt més diversos, conseqüència directa del procés de normalització LGBT que es consolida a Barcelona i a la resta de l’Estat. El 1995 es va fundar AMPGIL, la primera Associació de Mares i Pares de Gais, Lesbianes, Transsexuals i Bisexuals que es recolzen mútuament per comprendre els seus fills i filles i per ajudar-los en la lluita pel seus drets.

Durant aquests anys també neix Sin Vergüenza, creada per universitaris LGTB que cercaven una integració plena a la comunitat estudiantil. EL 1999 es crea l’associació GAG, grup d’amics Gais, que organitza des d’aleshores tot tipusd’activitats culturals i de lleure pel col·lectiu: tallers, debats, conferències, excursions, vídeo- fòrums... Aquell mateix any neix Panteres Grogues, focalitzada al món de l’esport i que ofereix al públic LGTB un espai on poder practicar esport lliure i distesament.

Al món cultural, cal destacar la continuació del Casal Lambda com a dinamitzador i promotor d’activitats d’aquest àmbit pel públic LGTB. El 1995 van organitzar Fire! Que es convertí en la primera Mostra Internacional de Cinema Gai i Lèsbic de l’estat. D’altra banda, el 1997 apareixia a Barcelona la revista Nois, una publicació gratuïta i enfocada al públic gai. La principal novetat residia en que, mentre d’altres revistes eren publicades per organitzacions i tenien una vessant força política, la revista Nois optava per continguts relacionats amb el temps de lleure, tants magazines adreçats al públic generalista.

Però potser fou el sorgiment del Gaixample a Barcelona i de Chueca a Madrid els fenòmens més visibles de la normalització LGTB a Barcelona i a l’estat. A mitjans dels anys 90, ambdues ciutats van seguir l’exemple internacional d’urbs com San Francisco (Castro) o Londres (Old Compton St.) i es van conformar els primers barris gai de l’Estat. El que inicialment era una petita concentració de locals d’oci gai, acabarà per convertir-se en l’epicentre de la vida LGBT de la ciutat, i alhora, impulsarà la creació de comerços i serveis adreçats al col·lectiu. El Gaixample i Chueca es van convertir en les destinacions predilectes dels ciutadans LGBT qui,en molts casos, va optar per traslladar-se a viure-hi.

Igualtat de drets LGTBI

Si durant els anys 90 els progressos cap a la normalització del col·lectiu LGTB van ser considerables, els primers anys del segle XXI serviran per a que la legislació s’adapti als canvi d’una societat que ja portava temps caminant cap a la plena equiparació dels drets LGTB. Una vega acceptada i normalitzada la situació del col·lectiu gai, mancarà només el reconeixement legal d’aquests avenços.

El 2001, Marta i Cristina, parella de fet resident a Barcelona, s’havien sotmès a tractaments de fertilitat per a tenir el seu primer fill. Aquell mateix any van demanar públicament, en roda de premsa, que se’ls reconegués la pàtria potestat dels seus fills (esperaven nebots), un dret que a les parelles de fet no els hi era reconegut. Tot i que no era la primera vegada que una parella homosexual es trobava amb aquest impediment legal, la Marta i la Cristina foren les primeres que ho van fer públic. Gràcies a la seva denúncia, van aconseguir que es generés un debat al vers la igualtat dels drets LGTB a Catalunya i a Espanya.

Amb l’inici del nou segle, van aparèixer nous tipus d’associacions dins el col·lectiu LGTB. El 2002 es va fundar a Barcelona l’ Associació Catalana per a la Integració d'Homosexuals, Bisexuals i Transsexuals Immigrants (ACATHI), una organització amb l’objectiu de recolzar els immigrants homosexuals, trans* i bisexuals a integrar-se a la societat que ara els hi acollia.

Durant aquell temps, Barcelona i Catalunya van esdevenir importants destinacions per a milers de treballadors forans, i molts d’ells provenien de països a on l’homosexualitat estava estigmatitzada o, fins i tot, perseguida.

L’ Associació de Famílies Lesbianes i Gais (FLG) va ser una altra de les associacions que van néixer amb el canvi de segle. L’any que la Marta i la Cristina feien pública la seva demanda, alguns grups de pares i mares LGTB es reunien per a parlar i debatre sobre els drets del col·lectiu. Aquestes reunions, cada cop més freqüents, van ser l’origen de la FLG, que es va fundar com a associació el 2004 i que tindrà com a leit motiv la reivindicació d’igualtat pels drets LGTB.

Els nous temps també arribaren als mitjans. Si cada nova publicació acostumava a estar relacionada amb alguna organització o associació, el 2004 naixerà a Barcelona una revista amb un tarannà totalment diferent, més en línia amb la revista Nois. Es tracta de Gay Barcelona (GB), que va néixer com a pàgina web però que acabarà per editar una versió impresa i gratuïta que encara continua publicant-se.

Les institucions també van aprofitar l’arribada del nou segle per posar-se al dia. El canvi de color polític a la Generalitat de Catalunya, per primer cop en 25 anys, va donar una nova embranzida al lent procés per aconseguir la igualtat de drets LGTB. D’una banda, el govern català s’implicà en la creació de l’observatori contra la homofòbia, organisme que ha dissenyat i que implementa un sistema d’observació permanent davant l’homofòbia i la discriminació. L’origen de l’observatori cal cercar-lo al FAGC – Front d’Alliberament Gai de Catalunya – tot i que el 2004 va consolidar el seu rol com a hereu de l’oficina antidiscriminatòria i el 2008 es constituí com a entitat pròpia, independent del FAGC.

D’altra banda, també el 2004, la Generalitat va aprovar el primer Programa per al col·lectiu gai, lèsbic i transsexual, amb l’objectiu d’elaborar el Pla interdepartamental per la no discriminació de persones homosexuals i transsexuals. Aquell mateix any, l’Ajuntament de Barcelona va crear el Consell municipal de gais, lesbianes, homes i dones transsexuals.

Però la fita més important per la lluita per la igualtat de drets LGTB s’assolirà un any més tard, el 2005. El primer pas el va donar el Parlament de Catalunya, en reformar el Codi de família per legalitzar l’adopció per part de parelles del mateix sexe. Mesos més tard, el parlament espanyol va reformar el codi civil i va reconèixer el dret al matrimoni entre persones del mateix sexe i el dret d’adopció. Els drets LGTB s’equiparaven, finalment, als de la resta de ciutadans.

Igualtat i no discriminació (2006 – 2016)

La nova llei que legalitzava el matrimoni gai va suposar un sòlid recolzament als drets de la comunitat LGTB, però tot i així encara mancarà molt per fer per aconseguir la igualtat i la no discriminació en tots els àmbits socials. D’altra banda, el canvi social començà amb més força a la ciutat de Barcelona, que s’erigeix com a motor del canvi, mentre que a la resta del territori els processos d’integració i normalització del col·lectiu LGTB trigaran una mica més en arribar.

Les noves associacions que sorgeixen a partir de 2006 posaran l’accent en aquets àmbits socials i geogràfics. És el cas de l’Associació de Policies Gais i Lesbianes (Gaylespol), que neix el 2006 amb el compromís de visualitzar la diversitat dins els cossos policials, garantir els drets del col·lectiu i lluitar contra l’odi i la discriminació.

A l’àmbit empresarial naixerà ACEGAL, l’Associació Catalana D’Empreses per a Gais i Lesbianes, el 2007. La progressiva normalització de la realitat LGTB i el conseqüent desenvolupament d’un sector comercial i de negocis adreçat al públic gai, van funcionar com a catalitzadors per a que els empresaris del sector unissin forces. Una de les fites més importants assolides per ACEGAL ha estat la creació i organització del PRIDE Barcelona, potenciant Barcelona i Catalunya com a destinacions turístiques LGTB.

Geogràficament, l’efecte Barcelona comença a sentir-se a la resta del territori. Si des dels inicis del moviment gai a Catalunya i Espanya Barcelona ha estat l’epicentre a on sorgien infinitat d’associacions i iniciatives per aconseguir la igualtat i no discriminació del col·lectiu LGTB, ara començaran a sorgir associacions a d’altres localitats. Aquest és el cas de Som Com Som - el Col·lectiu per l’Alliberament Sexual del Vallès - que es va fundar a Sabadell el 2008. El mateix any, Tal Com Som, l’associació amb seu a Vic que aspira a ser el punt de trobada del col·lectiu LGTB a la Catalunya Central.

És en aquest context que les entitats LGTB que tenen seu fora de Barcelona van decidir unir forces per augmentar la visibilitat del col·lectiu arreu del territori. Fruit d’aquesta col·laboració van sorgir les Jornades Catalunya sense Armaris, que van tenir lloc a Reus el 2010 i a Vic el 2014.

Malauradament, durant aquest anys no només hi apareixen noves organitzacions, sinó que també les hi ha que desapareixen. L’arribada d’una llarga crisi i la decisió dels governs d’aplicar severes retallades per fer-li front també va afectar la comunitat LGTB. Així va ser com, el 2013, el Ministeri de Sanitat anuncià el tancament del 900 Rosa, malgrat la seva llarga trajectòria i després d’haver-se consolidat com a servei pel col·lectiu. Fins i tot la Coordinadora Gai Lesbiana, que durant anys va liderar la lluita pels drets LGTB, va desaparèixer aquell mateix any.

A nivell institucional, el 2007 es va crear el Consell Nacional de de Lesbianes, Gais, Bisexuals i Transgèneres i Interssexuals de Catalunya, que és defineix com un “espai de participació ciutadana superior en matèria de drets i deures de les persones LGBTI i un òrgan consultiu de les administracions catalanes”, similar al Consell homònim que la ciutat de Barcelona havia creat uns anys abans. De fet, el Consell barceloní ja portava temps desenvolupant la seva tasca

i, el 2010, va aprovar el Pla Municipal pel Col·lectiu LGTBI, que gràcies a un procés participatiu amb les entitats, proposava fins a 228 accions per la igualtat i la no discriminació de la comunitat gai.

Igualment important foren els senyals de normalització que la Generalitat va tenir vers el col·lectiu. L’any 2008 es va concedir la Creu de Sant Jordi a Jordi Petit, l’històric activista que va exercir de secretari general de la International Lesbian and Gay Association (ILGA) i un dels promotors de la desapareguda Coordinadora Gai Lesbiana. Uns anys més tard, el 2012, el govern català va donar un altre senyal de normalització: Santi Vila es esdevingué en el primer conseller obertament gai. A més a més, i després d’un llarg procés d’estirar i arronsar, el 2014, el Parlament de Catalunya aprovà la Llei Contra l’Homofòbia, una norma pionera a l’Estat perquè establia un règim sancionador per protegir la igualtat i no discriminació LGTBI.

Potser una de les fites més importants aconseguides pel col·lectiu gai durant l’última dècada sigui la seva normalització i integració como a agent econòmic. Des de les empreses LGTB i de la mà d’associacions com ACEGAL, es va fer un important esforç per fer de Barcelona i Catalunya una destinació turística LGTB. El 2008 va ser l’any en que es va fer un important salt endavant. D’una banda, Barcelona acollia, per primer cop, els Eurogames, l’equivalent del col·lectiu gai a unes olimpíades. D’altra banda ACEGAL va organitzar el primer Pride Barcelona, la festa de l’orgull del mediterrani, que amb el pas dels anys ha anat creixent ienguany celebrarà la seva dècima edició. A més a més, i també el 2008, Barcelona va iniciar el Circuit Festival, un dels festivals d’oci pel públic LGTB més grans del món.

El salt endavant cap a la igualtat i la no discriminació del col·lectiu LGTBI ha estat espectacular durant els darrers 40 anys: s’ha passat de la persecució (i fins i tot presó) contra homosexuals i transsexuals, a convertir-se, la comunitat LGTBI, en un membre més de la societat, reconegut i amb igualtat de drets. En el cas de Barcelona, a més a més, ha esdevingut un important actiu econòmic i en un dinamitzador indispensable de l’activitat turística de la ciutat.