IN NOMINE DOMINI ECCLESIA CONSECRATA EST (IV PART)
Aquest cop tractaré dels següents temes: Cristianisme versus Antic Testament, Romans versus cristians, De bisbe a Papa, La sinagoga de Dura Europos i Poder episcopal.
CRISTIANISME VERSUS ANTIC TESTAMENT?
Així Marció i els marcionites no hi estaven d'acord, a més sols acceptaven l'evangeli de Lluc, els fets dels apòstols i les epístoles de Pau; la resta els semblava inadmissible. Ells defensaven la idea d'un Déu de bondat i una Bíblia que eliminava les parts incòmodes sobre la ira de Déu i l'infern.
Marció va ser excomunicat, i és considerat el primer heretge. Però, segons autors com el medievalista José Ángel García de Cortazar, el marcionisme va tenir molts seguidors durant diversos segles, possiblement fins al segle XI, els nous cristians venien del paganisme i no es sentien còmodes dins de les regles judaiques.
Contingut de la imatge: l'apòstol Joan i Marció de Sinope, discutint sobre l'enigma del quart apòstol. Biblioteca Morgan, Nova York. Pintura italiana, segle XI
ROMANS VS CRISTIANS (I)
Les dades sobre la persecució al cristianisme han estat exagerades per una banda, i minimitzades per una altra. La manca d'evidències ho ha permès. En aquestes dues entrades m'aproximaré a aquests fets.
Els primers cristians que van arribar a Roma eren vists com uns jueus més, doncs convivien amb ells i predicaven a les sinagogues. Aviat va córrer el rumor que practicaven el canibalisme (en el ritual de l'eucaristia prenien i bevien el cos de Crist). Per això els consideraven immorals, que a més encoratjaven la desobediència civil i defensaven la idea d'un sol déu.
Es creu que la primera persecució contra ells va ser després de l'incendi de Roma i va ser víctimes propiciatòries. Les grans persecucions, però, es van produir sota el mandat d'emperadors d'origen militar, especialment la segona meitat del segle III.
Cap a l'any 90 es produeixen dos fets transcendentals. El trencament dels jueus i l'impagament de l'impost "fiscus judaicus" va motivar un enduriment de la pressió contra els cristians. Els historiadors no es posen dacord sobre el seu abast.
El 113 el governador de Bitinia pregunta a l'emperador Trajà si ha de perseguir els cristians, aquest va contestar que no veia necessari una persecució general, encara que sí castigar els més contumacs. Aquesta es creu que va ser l'actitud romana fins a la segona meitat del segle III, encara que alguns governadors o caps locals es van prendre la justícia pel seu compte.
DE BISBE A PAPA DE ROMA (I)
A finals del segle II es va imposant una jerarquització en el si de l'església que sota el pretext d'acabar amb el caos regnant, donarà més poder als bisbes en detriment dels laics (plebs) i marginant a les dones. Això afectaria la figura del bisbe re Roma.
Fins finals del segle II aquesta no tenia cap reconeixement especial dins del cristianisme. Les seves normes es consideraven d'aplicació estrictament local. A final del segle II s'estableix que en cas de discrepàncies per trobar la veritat calia recórrer al Bisbe de Roma. Però el 220 es va fer un pas més important, el bisbe Calixt va utilitzar l'evangeli de Mateu en benefici propi (Tu ets Pere i sobre aquesta pedra edificaràs l'església), per assenyalar la seva supremacia.
Dades procedents del seminari de la Societat Catalana d'Arqueologia, amb els profesors Carles Buenacasa i Jordina Sales. Redactat meu, fora quan indico el contrari.
Accés a les anteriors entrades: https://leopold-leopoldest.blogspot.com/2023/01/in-nomine-domini-ecclesia-consecrata.html
 |
| Mordejai conduït per Amman (Art jueu) Llibres d'Esther. Dura Europos, Muesu Damasc? |
CRISTIANISME VERSUS ANTIC TESTAMENT?
No va ser fàcil pels primers cristians compaginar el pensament cristià amb l'Antic Testament. Molts creien que no els feia falta, se sentien lliures de la llei de Moisès i de tradicions com la circumcisió. Creien que el Déu aïrat de l'Antic Testament poc tenia a veure amb el que es reflectia als evangelis.
Així Marció i els marcionites no hi estaven d'acord, a més sols acceptaven l'evangeli de Lluc, els fets dels apòstols i les epístoles de Pau; la resta els semblava inadmissible. Ells defensaven la idea d'un Déu de bondat i una Bíblia que eliminava les parts incòmodes sobre la ira de Déu i l'infern.
Marció va ser excomunicat, i és considerat el primer heretge. Però, segons autors com el medievalista José Ángel García de Cortazar, el marcionisme va tenir molts seguidors durant diversos segles, possiblement fins al segle XI, els nous cristians venien del paganisme i no es sentien còmodes dins de les regles judaiques.
Contingut de la imatge: l'apòstol Joan i Marció de Sinope, discutint sobre l'enigma del quart apòstol. Biblioteca Morgan, Nova York. Pintura italiana, segle XI
ROMANS VS CRISTIANS (I)
Les dades sobre la persecució al cristianisme han estat exagerades per una banda, i minimitzades per una altra. La manca d'evidències ho ha permès. En aquestes dues entrades m'aproximaré a aquests fets.
Els primers cristians que van arribar a Roma eren vists com uns jueus més, doncs convivien amb ells i predicaven a les sinagogues. Aviat va córrer el rumor que practicaven el canibalisme (en el ritual de l'eucaristia prenien i bevien el cos de Crist). Per això els consideraven immorals, que a més encoratjaven la desobediència civil i defensaven la idea d'un sol déu.
Es creu que la primera persecució contra ells va ser després de l'incendi de Roma i va ser víctimes propiciatòries. Les grans persecucions, però, es van produir sota el mandat d'emperadors d'origen militar, especialment la segona meitat del segle III.
Cap a l'any 90 es produeixen dos fets transcendentals. El trencament dels jueus i l'impagament de l'impost "fiscus judaicus" va motivar un enduriment de la pressió contra els cristians. Els historiadors no es posen dacord sobre el seu abast.
El 113 el governador de Bitinia pregunta a l'emperador Trajà si ha de perseguir els cristians, aquest va contestar que no veia necessari una persecució general, encara que sí castigar els més contumacs. Aquesta es creu que va ser l'actitud romana fins a la segona meitat del segle III, encara que alguns governadors o caps locals es van prendre la justícia pel seu compte.
A finals del segle II es va imposant una jerarquització en el si de l'església que sota el pretext d'acabar amb el caos regnant, donarà més poder als bisbes en detriment dels laics (plebs) i marginant a les dones. Això afectaria la figura del bisbe re Roma.
Fins finals del segle II aquesta no tenia cap reconeixement especial dins del cristianisme. Les seves normes es consideraven d'aplicació estrictament local. A final del segle II s'estableix que en cas de discrepàncies per trobar la veritat calia recórrer al Bisbe de Roma. Però el 220 es va fer un pas més important, el bisbe Calixt va utilitzar l'evangeli de Mateu en benefici propi (Tu ets Pere i sobre aquesta pedra edificaràs l'església), per assenyalar la seva supremacia.
Així i tot, encara durant molt temps es va continuar parlant de col·legialitat episcopal, serà ja entrat el segle IV quan es farà efectiu el versicle de Mateu, malgrat les reticències dels bisbes del Nord d'Africà i Orient.
Imatge Cristians , homes i dones, menjant (Àgape) en assemblea (eklesia) discuteixen sobre textos i fets religiosos i celebren l'eucaristia. Catacumba de Santa Priscil·la. Roma, final segle II.
Text propi, font García de Cortàzar, José Ángel. Historia religiosa del Occidente Medieval. Ed AKAL:
Amman i Mardoqueu, procedent de sinagoga Dura Europos, Pintura mural, Cap al 250. Museu Nacional Damasc. Síria. Segons el relat bíblic del llibre d'Ester versicle 5:9-20.
La sinagoga Dura-Europos va ser una antiga sinagoga descoberta a Síria , l'any 1932. La sinagoga contenia un pati i una casa de reunions amb parets pintades que representaven persones i animals. Es va construir recolzant la muralla de la ciutat, i era una de les sinagogues més antigues del món ambl'estructura pràcticament intacta. Els primers cristians tenien un petit espai al seu interior.
Al seu si tenia extenses pintures murals figuratives. Aquestes pintures es troben ara exposades al Museu Nacional de Damasc.
Durant la guerra civil de Síria , el lloc va ser ocupat per IS (Estat Islàmic) , i el que quedava de la sinagoga i d'altres edificis sembla que va ser destruït.
DE BISBE A PAPA DE ROMA (I)
Malgrat el reconeixement lent de la figura del bisbe de Roma, gg a cap visible de l'església, aquest va ser un gg lent i llarg.
De fet el segle IV van ser els emperadors romans els que feien d'àrbitre entre les constants pugnes entre els bisbes, decidint normalment en benefici propi.
Al caure Roma va ser el rei Teodorico i desprès l'emperador Justinià.
El pontífex era un súbdit de l'emperador i l'anomenat d'un nou Papa havia de ser aprovat per l'emperador.
Amb l'entrada dels llombards a la Península Itàlica, Roma va quedar desprotegida per part de Bizanzi . Això va augmentar el poder dels bisbes, molts d'ells ja amb grans fortunes familiars, que serien els que administrarien el patrimoni eclesiàstic, no sempre en benefici de la comunitat.
La situació es va complicar amb l'adopció de la iconoclasta a Orient i l'avenç àrab fins els Pirineus. L'imperi Carolingi canviaria la situació.
PODER EPISCOPAL S. V-VII
Aristocràcia, fortuna familiar i lideratge urbà seran les característiques dels bisbes en aquesta època convulsa de l'Europa Occidental. La seva elecció passarà de ser feta pel poble o el clero, a fer-ho els reis. El seu poder personal aquest temps creixerà incessablement, també la seva fortuna personal.
Cobraran impostos i donaran permisos d'obres, molts cops obeïen a interessos personals, però també segons la necessitat popular. Seran el poder real, i l'objectiu de revoltes com els bagaudes que atacaven els seus béns i molts cops als mateixos bisbes. Aquest procés d'enriquiment personal justificarà el bisbe de Roma a defensar-ne el poder per sobre, defensant la unitat de l'església i el seu valor universal.
IMATGE Primer Concili d'Efes de 431, mosaic de la basílica de Fourvière, Lió
Imatge Cristians , homes i dones, menjant (Àgape) en assemblea (eklesia) discuteixen sobre textos i fets religiosos i celebren l'eucaristia. Catacumba de Santa Priscil·la. Roma, final segle II.
Text propi, font García de Cortàzar, José Ángel. Historia religiosa del Occidente Medieval. Ed AKAL:
DURA EUROPOS
La sinagoga Dura-Europos va ser una antiga sinagoga descoberta a Síria , l'any 1932. La sinagoga contenia un pati i una casa de reunions amb parets pintades que representaven persones i animals. Es va construir recolzant la muralla de la ciutat, i era una de les sinagogues més antigues del món ambl'estructura pràcticament intacta. Els primers cristians tenien un petit espai al seu interior.
Al seu si tenia extenses pintures murals figuratives. Aquestes pintures es troben ara exposades al Museu Nacional de Damasc.
Durant la guerra civil de Síria , el lloc va ser ocupat per IS (Estat Islàmic) , i el que quedava de la sinagoga i d'altres edificis sembla que va ser destruït.
DE BISBE A PAPA DE ROMA (I)
Malgrat el reconeixement lent de la figura del bisbe de Roma, gg a cap visible de l'església, aquest va ser un gg lent i llarg.
De fet el segle IV van ser els emperadors romans els que feien d'àrbitre entre les constants pugnes entre els bisbes, decidint normalment en benefici propi.
Al caure Roma va ser el rei Teodorico i desprès l'emperador Justinià.
El pontífex era un súbdit de l'emperador i l'anomenat d'un nou Papa havia de ser aprovat per l'emperador.
Amb l'entrada dels llombards a la Península Itàlica, Roma va quedar desprotegida per part de Bizanzi . Això va augmentar el poder dels bisbes, molts d'ells ja amb grans fortunes familiars, que serien els que administrarien el patrimoni eclesiàstic, no sempre en benefici de la comunitat.
La situació es va complicar amb l'adopció de la iconoclasta a Orient i l'avenç àrab fins els Pirineus. L'imperi Carolingi canviaria la situació.
PODER EPISCOPAL S. V-VII
Aristocràcia, fortuna familiar i lideratge urbà seran les característiques dels bisbes en aquesta època convulsa de l'Europa Occidental. La seva elecció passarà de ser feta pel poble o el clero, a fer-ho els reis. El seu poder personal aquest temps creixerà incessablement, també la seva fortuna personal.
Cobraran impostos i donaran permisos d'obres, molts cops obeïen a interessos personals, però també segons la necessitat popular. Seran el poder real, i l'objectiu de revoltes com els bagaudes que atacaven els seus béns i molts cops als mateixos bisbes. Aquest procés d'enriquiment personal justificarà el bisbe de Roma a defensar-ne el poder per sobre, defensant la unitat de l'església i el seu valor universal.
IMATGE Primer Concili d'Efes de 431, mosaic de la basílica de Fourvière, Lió
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada