IN NOMINE DOMINI ECCLESIA CONSECRATA EST (III PART)
Dades procedents del seminari de la Societat Catalana d'Arqueologia, amb els profesors Carles Buenacasa i Jordina Sales. Redactat meu, fora quan indico el contrari.
Accés a les anteriors entredes https://leopold-leopoldest.blogspot.com/2022/11/in-nomine-domini-ecclesia-consecrata_29.html
EL CHRISMON DE DORSET
El mosaic d'Hinton St. Mary és un mosaic romà gran, gairebé íntegre, descobert en Hinton St. Mary, Dorset. Es creu que representa a un Jesucrist, amb un chrismon al darrere, en principi el van datar al segle III, hauria estat el més antic... però això era impossible.
El chrismon és en monograma del nom de Crist, resultat de la unió de les seves dues primeres lletres en grec X (chi) i P (rho). Es va utilitzar a partir de la Batalla del Pont Milvi (312), la llegenda assenyala que Constantí ho va veure en somni abans de la batalla i el va portar a la victòria.
L'origen del mosaic es creu pagà, amb escenes de la mitologia romana. La figura central també s'ha identificat com l'emperador romà Constantí. El mosaic complet està guardat al Museu Britànic, on s'exposa aquest medalló.
Jordina Sales-Carbonell;
"Des d'un punt de vista estructural, no hi ha dubte que la basílica del Bovalar és l'església tardoantiga més ben conservada de la part oriental de la Tarraconensis i una de les més riques i belles de l'àmbit rural hispà, tenint en compte les restes conservades. Això permet interpretar els diferents espais del temple sense les limitacions habituals que ofereixen els edificis paleocristians. D'altra banda, el seu baptisteri és un dels escassos exemplars que conformen l'elenc baptismal tardantic de la Tarraconensis"
Text complert: 'El Bovalar (Seròs, Lleida): ¿un monasterio productor de pergamino en la Hispania visigoda?
Pintures d'un cubiculum de les catacumbes de Sant Gennaro (Nàpols, s V). Mostra a uns pares pregant l'ànima de Nonnosa, la filla difunta, al mig.
La representació dels difunts, els pintors fugien del naturalisme funerari romà, li donaven més importancia al simbolisme. Així els difunts sempre eren representats joves, en posició de l'orant, amb els braços oberts i la mirada girada cap el cel, copia de la iconografia pagana de la súplica piatosa cap els déus.
Durant l'antiguitat tardana, observem un fenomen curiosament reiteratiu, consistent en l'edificació d'esglésies aprofitant construccions anteriors —i/o espais— corresponents a establiments termals.
Generalment, a Orient es va destruir gran part del patrimoni romà, a Occident es va reutilitzar. Un bon exemple el tenim a les termes, considerats centres d'idolatria, cosa que va provocar la necessitat de destruir-les o exorcitzar-les per ser reutilitzades.
IMATGE: Sant Felip exorcitzant unes termes (de Tito o de Trajà?), per Luca Ciamberlano (gravat conservat al British Museum)
Es creu que la figura del bisbe (1) apareix al segle I. Especialment en època de les persecucions. Inicialment sense cap reconeixement. Fins al segle IV no eren designats, sinó escollits democràticament per a les assemblees cristianes (ecclesia, en grec «ἐκκλησία») on homes i dones tenien igual poder. Els bisbes eren homes casats i amb fills:
«Qui aspira a presidir la comunitat, desitja exercir una funció noble». Per això, qui presideix ha de ser un home irreprotxable, que s'hagi casat una sola vegada, sobri, equilibrat, ordenat, hospitalari i apte per a l'ensenyament. Que no sigui afecte a la beguda ni busca-raons, sinó indulgent, enemic de les querelles i desinteressat. Que sàpiga governar casa seva i mantenir els seus fills a l'obediència amb tota dignitat. Perquè si no sap governar casa seva, com podrà tenir cura de l'Església de Déu? 1 Tm 3, 1-7
A partir del segle IV la religió cristiana s'institucionalitza, els bisbes ja són designats, les dones apartades dels homes i els jerarques cristians estaran al costat dels emperadors com a consellers.
Imatge: "Xystus episcopus plebi Dei", Basílica de Santa Maria la Major de Roma.
CHRISTIANS AD LEONEM
La persecució romana contra els cristians ha estat exagerada, negada o justificada durant segles. Avui sabem que van ser importants, però molt lluny de la versió que se n'ha donat. La xifra de víctimes fins el 313 s'estima entre 4000 i 10000.
Els romans veien els cristians com a pelegrins (estrangers), a més se'ls considerava supersticiosos en processar una religió monoteista. Tot i els breus períodes de persecució, van poder viure relativament en pau mantenint el seu culte discretament. Les persecucions es van deure principalment a decisions populistes del poder, per satisfer les masses. El martiri consistia a llançar-los al lleó per ser devorats. Un sol animal, perquè eren molt costosos.
NERÓ: Ni tan sols era a Roma quan es va produir l'incendi, però no trobant la causa, va culpar els cristians que van ser víctimes propiciatòries. Només Tàcit ho cita, per la qual cosa hi ha dubtes de la seva autenticitat.
1ª PERSECUCIÓ JUEVA. Encara que els primers cristians van utilitzar espais comuns amb els jueus, després de la destrucció del temple de Jerusalem se'ls va culpar de tots els mals i van ser expulsats dels seus espais.
ABANS DEL SEGLE III. Encara que no hi ha constància de cap ordre sobre això, alguns governadors com Plini el Jove, van realitzar persecucions pel seu compte. S'ha assenyalat Sèptim Sever, però tampoc hi ha cap dada fiable, el martiri de Felicitas i Perpètua va poder ser una altra persecució local.
ANYS 249 AL 313. Va ser l'època en què la persecució es va aguditzar, i va ser en temps dels emperadors militars. El va iniciar Desio del 249 al 251. Després Valerià (257-260) Més tard va venir l'edicte de Galiè, any 260, que va permetre el culte fins al 303 quan Dioclecià va tornar a decretar la persecució durant deu anys més, l'Edicte de Milà va significar la fi de les persecucions.
SEGLE V. Al final del Baix Imperi romà van començar a ser els cristians els qui perseguirien pagans i heretges durant segles
La persecució romana contra els cristians ha estat exagerada, negada o justificada durant segles. Avui sabem que van ser importants, però molt lluny de la versió que se n'ha donat. La xifra de víctimes fins el 313 s'estima entre 4000 i 10000.
Els romans veien els cristians com a pelegrins (estrangers), a més se'ls considerava supersticiosos en processar una religió monoteista. Tot i els breus períodes de persecució, van poder viure relativament en pau mantenint el seu culte discretament. Les persecucions es van deure principalment a decisions populistes del poder, per satisfer les masses. El martiri consistia a llançar-los al lleó per ser devorats. Un sol animal, perquè eren molt costosos.
NERÓ: Ni tan sols era a Roma quan es va produir l'incendi, però no trobant la causa, va culpar els cristians que van ser víctimes propiciatòries. Només Tàcit ho cita, per la qual cosa hi ha dubtes de la seva autenticitat.
1ª PERSECUCIÓ JUEVA. Encara que els primers cristians van utilitzar espais comuns amb els jueus, després de la destrucció del temple de Jerusalem se'ls va culpar de tots els mals i van ser expulsats dels seus espais.
ABANS DEL SEGLE III. Encara que no hi ha constància de cap ordre sobre això, alguns governadors com Plini el Jove, van realitzar persecucions pel seu compte. S'ha assenyalat Sèptim Sever, però tampoc hi ha cap dada fiable, el martiri de Felicitas i Perpètua va poder ser una altra persecució local.
ANYS 249 AL 313. Va ser l'època en què la persecució es va aguditzar, i va ser en temps dels emperadors militars. El va iniciar Desio del 249 al 251. Després Valerià (257-260) Més tard va venir l'edicte de Galiè, any 260, que va permetre el culte fins al 303 quan Dioclecià va tornar a decretar la persecució durant deu anys més, l'Edicte de Milà va significar la fi de les persecucions.
SEGLE V. Al final del Baix Imperi romà van començar a ser els cristians els qui perseguirien pagans i heretges durant segles
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada