RACÓ D'ART (II)
En aquesta segona entrada publicaré sobre: Picasso, Degás, Boldoni, Rafael Sanzio, Muhammad Qasim, Henry Scott Tuke y Velázquez.
La Cervesa (Retrat de Jaime Sabartés)
(Pablo Picasso 1901. Museu Pushkin, Moscú)
Va ser una de les primeres pintures del període blau de Picasso, aquest retrat de l'escriptor català Jaume Sabartés conté una història que, més enllà de veure el típic bevedor solitari que es mostra introspectiu, versa sobre l'enllaç entre aquests dos artistes, que els va unir tota la vida.
Pablo Picasso i Jaume Sabartés es coneixen el 1899 formant una valuosa amistat que va perdurar durant molts anys. Per a aquesta època tots dos eren clients dels Quatre Gats. És una inquietant per la recança que genera, la sensació de solitud, avorriment i tristesa no només per l'expressió taciturna del model, sinó per la decisió del pintor en l'ús de tons blaus gairebé monocromàtics. Sabartés va qualificar aquesta peça de la manera següent: És l'espectre de la meva soledat vist des de l'exterior.
L'Absinthe, el quadre considerat lleig i immoral.
(Edgar Degas, 1876. Musée d'Orsay)
Al Cafè de la Nouvelle (Pigalle), Ellen Andrée (actriu) i Marcellin Desboutins (artista) es prenen una copa d'aquesta beguda tan de moda a finals del XIX, sobretot entre la joventut impressionista.
Els protagonistes, amics seus, els va captar al seu estudi, i per separat. La sorpresa en veure retrat va ser enorme, ells representaven a una prostituta i ell un borratxo.
L'enquadrament és típic de Degas, com en una fotografia, amb les figures descentrades i "amputades" per mostrar en primer pla la cantonada d'una taula de marbre.
I també hi ha un efecte típic dels impressionistes: El mirall de la paret, on veiem el reflex borrós dels dos protagonistes, augmentant més la sensació d'embriaguesa.
No hi ha relació entre ells. Estan junts físicament, però clarament perduts en els pensaments. És culpa de l'alcohol, concretament l'absenta (el Diable Verd), una beguda que per causar tremendes al·lucinacions acabaria prohibint-se a mitja Europa.
Durant la dècada del 1860 l'absenta s'havia tornat tan popular que molts bars i cafès indicaven que a les 5 p. es produïa "l'hora verda". Es va convertir aleshores en la imatge principal del moviment bohemi.
Estan prenent l'absenta, una beguda alcohòlica d'alta graduació a base d'Artemisia absinthium a més d'altres herbes, com ara anís verd, molt difosa entre la població europea de l'època i més tard prohibida a molts països. A la nit barcelonina d'inici de segle, era una beguda molt popular. Encara que de menor grau alcohòlic, a Espanya encara és una beguda legal.
El quadre va ser rebut amb una enorme polèmica i escàndol. Lleig, immoral, degenerat, la millor crítica va arribar d'un general: No és una bona història, però ensenya una lliçó»
UN DANDI ANOMENAT TOULOUSE-LAUTREC
(Retrat de Tolouse-Lautrec. Giovanni Boldini, 1890. Norton Simon Museum, Pasadena. USA)
L'art de Bolidini a París va ser decadent i burgès. Els seus retrats, no exempt de cert humor, molts cops semblen simples caricatures.
(Retrat de Tolouse-Lautrec. Giovanni Boldini, 1890. Norton Simon Museum, Pasadena. USA)
L'art de Bolidini a París va ser decadent i burgès. Els seus retrats, no exempt de cert humor, molts cops semblen simples caricatures.
En aquest retrat ens mostra a un dandi arquetípic, un parissin elegant, sofisticat, que brilla en la seva falsa esplendor.
Boldini retrata Lautrec amb el seu estil característic de gestualitat artificial però elegant, buscant l'efectisme estètic. Es tracta d'un retrat conscientment decadent.
Arlequí amb mirall
Pablo Picasso, 1923. Museo Thyssen-Bornemisza, Madrid (España)
Picasso va realitzar aquest quadre a la tornada d'Itàlia, acompanyat del seu col·lega Cocteau. Ja tenia més de quaranta anys i ja feia més de 20 de les pintures de saltimbanquis, també de la mort de Carlos Casagemas el seu amic de l'ànima.
Pensat com un autoretrat, combina diversos personatges del món circense i de la Commedia dell´art pels quals Picasso se sentia fascinat i identificat alhora: Arlequí, amb el barret de dos becs, un acròbata per la seva vestimenta i Pierrot pel seu rostre que, convertit en una màscara, camufla la identitat de l'artista.
Un trist saltimbanqui que es mira al mirall, malgrat que la màscara veu passar el temps, però Picasso ja no és el jove arlequí que es mira al mirall. Sota la pintura està l'autoretrat del pintor...
La pintura va ser la finalització de l'etapa classicista de Picasso. A partir d'aquest moment l'artista es va concentrar en un estil que s'ha qualificat de cubisme curvilini, que desembocaria a poc a poc en la seva etapa surrealista.
Fitxa: https://historia-arte.com/obras/arlequin-con-espejo
Pablo Picasso, 1923. Museo Thyssen-Bornemisza, Madrid (España)
Picasso va realitzar aquest quadre a la tornada d'Itàlia, acompanyat del seu col·lega Cocteau. Ja tenia més de quaranta anys i ja feia més de 20 de les pintures de saltimbanquis, també de la mort de Carlos Casagemas el seu amic de l'ànima.
Pensat com un autoretrat, combina diversos personatges del món circense i de la Commedia dell´art pels quals Picasso se sentia fascinat i identificat alhora: Arlequí, amb el barret de dos becs, un acròbata per la seva vestimenta i Pierrot pel seu rostre que, convertit en una màscara, camufla la identitat de l'artista.
Un trist saltimbanqui que es mira al mirall, malgrat que la màscara veu passar el temps, però Picasso ja no és el jove arlequí que es mira al mirall. Sota la pintura està l'autoretrat del pintor...
La pintura va ser la finalització de l'etapa classicista de Picasso. A partir d'aquest moment l'artista es va concentrar en un estil que s'ha qualificat de cubisme curvilini, que desembocaria a poc a poc en la seva etapa surrealista.
Fitxa: https://historia-arte.com/obras/arlequin-con-espejo
La familia Olímpica. Raffaello Sanzio
(1511, Villa Farnesina, Roma)
El fresc mostra a la gran família olímpica reunida el dia que Venus presenta al seu fill Cupido a Júpiter, com si el déu trapella necessités els seus serveis.
Aquesta colla era d'allò més interessant, ja que els seus comportaments eren més humans que els mateixos humans: gelosia, ires, amors, banyes, traïcions, transformacions i altres històries que conformen el fulletó més gran mai creat.
(1511, Villa Farnesina, Roma)
El fresc mostra a la gran família olímpica reunida el dia que Venus presenta al seu fill Cupido a Júpiter, com si el déu trapella necessités els seus serveis.
Aquesta colla era d'allò més interessant, ja que els seus comportaments eren més humans que els mateixos humans: gelosia, ires, amors, banyes, traïcions, transformacions i altres històries que conformen el fulletó més gran mai creat.
SHA AMB PATGE
(Miniatura de Muhammad Qasim, 1627. Museu del Louvre)
Podem veure el totpoderós Sha Abbas I el Gran amorosament unit a un "patge", juntament amb ells es pot observar dues ampolles de vi i una dedicatòria del Sha al patge: "Tant de bo la vida et concedeixi tot el que els teus llavis desitgin dels teus amants , del riu i de la copa".
El Sha Abàs I (s XVII) va ser el més poderós monarca de la dinastia safàvida. Un dèspota i sanguinari que va ser aliat d'occident i va obrir el comerç del seu país amb Anglaterra o França. Quan va morir el seu regne s'estenia de l'Indo al Tigris.
La seva forma tirànica de governar contrasta amb la tolerància religiosa d'aquest monarca persa o dels seus constums "relaxads". Era fàcil veure'l representat amb joves ricament vestits i fins i tot intimar amb ells amb absoluta normalitat.
No és una excepció, és freqüent observar a les miniatures perses de l'època joves patges convivint amb homes de més edat i gaudint del bon vi. Mireu: https://leopoldest.blogspot.com/2016/08/rezza-abbasi-pintura-irani-siglo-xvii.html
(Miniatura de Muhammad Qasim, 1627. Museu del Louvre)
Podem veure el totpoderós Sha Abbas I el Gran amorosament unit a un "patge", juntament amb ells es pot observar dues ampolles de vi i una dedicatòria del Sha al patge: "Tant de bo la vida et concedeixi tot el que els teus llavis desitgin dels teus amants , del riu i de la copa".
El Sha Abàs I (s XVII) va ser el més poderós monarca de la dinastia safàvida. Un dèspota i sanguinari que va ser aliat d'occident i va obrir el comerç del seu país amb Anglaterra o França. Quan va morir el seu regne s'estenia de l'Indo al Tigris.
La seva forma tirànica de governar contrasta amb la tolerància religiosa d'aquest monarca persa o dels seus constums "relaxads". Era fàcil veure'l representat amb joves ricament vestits i fins i tot intimar amb ells amb absoluta normalitat.
No és una excepció, és freqüent observar a les miniatures perses de l'època joves patges convivint amb homes de més edat i gaudint del bon vi. Mireu: https://leopoldest.blogspot.com/2016/08/rezza-abbasi-pintura-irani-siglo-xvii.html
T. E. Lawrence, cadet
( Henry Scott Tuke Clouds Hill, Dorset, Sud-oest, National Trust 1922)
( Henry Scott Tuke Clouds Hill, Dorset, Sud-oest, National Trust 1922)
El tinent coronel Thomas Edward Lawrence (Lawrence d'Aràbia), va ser un oficial militar britànic conegut pel seu paper d'enllaç durant la revolta àrab de 1916–18.
Henry Scott Tuke va ser un pintor anglès proper del moviments dels uranistes, també amic i conegut de John Singer Sargent o Oscar Wilde . Poeta ocasional a la seva joventut, la seva obra posseïa un clar contingut d'apologia de la bellesa de la joventut. En un poema, el jove, es creu es referia a Lawrence:
Youth standing sweet, triumphant by the sea,
All freshness of the day
And all the light
Of morn of thy white limbs, firm, bared and bright.
TRADUCCIÓ VOLUNTARIOSA:
Jove dempeus, dolç, triomfant vora el mar,
amb tota la frescor del dia
I tota la llum
al matí els teus membres són blancs, ferms, nus i brillants.
MERCURI I ARGÓS
Miguel de Velázquez, Museu del Prado, 1659
El quadre s'inspira en Les Metamorfosis d'Ovidi: Júpiter per poder estimar "Ío" ocultament estén sobre la terra una extensa boirina, però Juno gelosa sospita i la dissipa. Júpiter per evitar ser descoberts no pot fer altra cosa que transformar Io en una bella vedella. Juno, escamada, se la reclama i col·loca com el seu guardià Argos, el gegant de cent ulls que mai dormia, ja que sempre algun dels seus ulls vetllava. Però Júpiter envia a Mercuri per rescatar-la i el missatger del déu aconsegueix amb la dolça música de la seva flauta que tanqui els cent ulls, moment representat al quadre de Velázquez, donant-li mort a continuació i rescatant la vedella.
A la versió de Velázquez Mercuri no apareix de forma heroica, com a Rubens, i si amb un aire més sinistre, més humà. Velázquez humanitzava als déus.
Més: https://historia-arte.com/obras/mercurio-y-argos
Miguel de Velázquez, Museu del Prado, 1659
El quadre s'inspira en Les Metamorfosis d'Ovidi: Júpiter per poder estimar "Ío" ocultament estén sobre la terra una extensa boirina, però Juno gelosa sospita i la dissipa. Júpiter per evitar ser descoberts no pot fer altra cosa que transformar Io en una bella vedella. Juno, escamada, se la reclama i col·loca com el seu guardià Argos, el gegant de cent ulls que mai dormia, ja que sempre algun dels seus ulls vetllava. Però Júpiter envia a Mercuri per rescatar-la i el missatger del déu aconsegueix amb la dolça música de la seva flauta que tanqui els cent ulls, moment representat al quadre de Velázquez, donant-li mort a continuació i rescatant la vedella.
A la versió de Velázquez Mercuri no apareix de forma heroica, com a Rubens, i si amb un aire més sinistre, més humà. Velázquez humanitzava als déus.
Més: https://historia-arte.com/obras/mercurio-y-argos
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada