HISTÒRIES DE L'EDAT MITJANA (IV)

 

Durant els segles XVIII i XIX es va interpretar que el final de l'Edat Antiga ho va ser per la seva decadència moral i que va donar pas a una època obscurantista i teocràtica, una edat mitjana entre el racionalisme antic i el renaixement Modern, per això se li va anomenar la Edat Mitjana, edat entre dós èpoques. Intentaré mostrar que aquesta època té molt més interés.

En aquesta cuarta entrega tractaré els següents temes: Tapis de Bayeux, Al-Adawiyya Rabi’a, persecució als jueus de Barcelona, L'Apocalipsi de Pseudo-Metodi, Beat de Liébana, l'Apocalipsi a l'any 1000, la Sahada...

Accés a la primera part:  https://leopold-leopoldest.blogspot.com/2023/02/histories-de-ledat-mitjana-i.html

Accés a la segona part: https://leopold-leopoldest.blogspot.com/2023/03/histories-de-ledat-mitjana-ii.html

Accés a la tercera part: https://leopold-leopoldest.blogspot.com/2023/03/histories-de-ledat-mitjana-iii.html

Tapís de Bayeux (Segle XI)

(Eduard el Confessor dóna instruccions a Harold el Saxó).

El tapís de Bayeux ( Tapisserie de Bayeux), o Tapís de la reina Matilde, és un gran llenç brodat, amb inscripcions en llatí, que descriu els fets previs a la conquesta normanda d'Anglaterra, que va culminar amb la batalla de Hastings.

L'original es conserva al Museu del Tapís de Bayeux aquesta ciutat de la Normandia, França.

Al-Adawiyya Rabi’a ( رابعة العدوية القيسية‎) 

Va ser una poeta musulmana i mística Sufi (717-801). No va deixar cap text escrit, la seva obra i vida ens ha arribat gràcies a un altre poeta sufí: Farid ud-Din Attar.

A través dels textos que ens han arribat, podem veure la seva faceta de mestra i de consellera, ja que són nombrosos els exemples de personatges que van a casa seva a parlar amb ella, i ella els acaba donant diversos consells perquè arribin més a prop de l'Estimat :

“Râbi’a va preguntar un dia a al-Thawrî (1)

-Què és per a tu la generositat?

-Per als fills d'aquest món- va respondre ell-és donar abundantment dels propis béns. Per als fills de l'altre món és donar-se abundantment ells mateixos.

-No, t'equivoques- va dir ella.

-Què és llavors per a tu?

-És servir-lo per amor, sense esperar per això avantatge ni recompensa cap.”

Ràbia va ser una de les primeres sufís i és àmpliament reconeguda com la més important dels poetes sufís primerencs.

Un dia, va ser vista corrent a través dels carrers de Basora portant un atuell amb foc en una mà i una galleda d'aigua a l'altra. Quan li van preguntar què estava fent, va dir: "vull que els focs de l'Infern deixin de cremar, i vull incendiar les promeses de Paradís. Ambdues bloquegen el camí cap a Al·là. No vull l'adoració per por al càstig, ni per la promesa de recompensa , sinó senzillament la que es fa per amor a Al·là."

(1) Sufyan al-Thawri va ser un erudit islàmic de Tābi' al-Tābi'īn, jurista i fundador del madhhab Thawri. També va ser un gran compilador d'hadits i era conegut com un dels vuit ascètes.

INICI DE LA PERSECUCIÓ JUEVA ALS CALLS DE BARCELONA I PALMA

"Si que ho poc dir amb certesa, perquè és cosa coneguda de tothom, que néixer jueu l'any cristià de 1360, no era cap privilegi. Els aires enrarits del moment no acompanyaven. La protecció dels reis i dels nobles cap els jueus començava a desfer-se davant les presdiques d'alguns frares i la beneiteria del poble gentil, sobretot la gent menuda.
Era cert que el notre rei havia promès seguretat als calls del regne. Per`uns quans anys abans de néixer jo, havia arribat la fam, que s'havia dut moltes vides, i després la gran pesta...
La gent del call, per alguna raó, s'havia convertit en culpable de tanta penuria... A partir de la moer negra, vam començar a ser maltractats i perseguits sense mesura. El rabins, es rumorejava, havien emmetzimat els pous per contaminar als gentils. Ajudats pels leprosos, deien, havien recollit el polsim dels bubons, i empastifar els murs i les portes. Els fills d'Isrrael, culpats de la mort de Jesucrist, eren acusats de servir a Satanàs. Els pagesos, furiosos, asseguraven que els jueus amagaven una llarga cua, suaven sang, i desprenien la fetor dels alls amb que havien fragat el cos de Jesucrist"

TEXT: Albert Bosch. L'Atles furtiu. Ed Planeta.
IMATGE: Dansa de Mariana. Hagadà d'or, 1320
Part superior esquerra: el mestre de casa repartint el matzot (pa sense llevat) i l'haroset (dolç), inferior dreta: neteja de la casa, inferior esquerra: sacrificar el xai pasqual i netejar els plats. 

ISIDORO DE SEVILLA, HAGIÒGRAF DELS GODS.

El 630 Isidoro de Sevilla posava fi a la seva "Història de godos, vàndalos i suevos". Es tracta d'un relat elogiós dels gots des dels temps bíblics, fins a la victòria sobre els bizantins a Hispània, cap al 620.
L'obra exemplaritza la presència dels bisbes cristians, aristòcrates i d'origen hispanoromà i plenament identificats amb els visigots.
L'adhesió d'Isidoro als governants germànics va adquirir tints nacionalistes, combinant les seves lloances de Laus Hispaniae amb elogis desmesurats a les virtuts dels visigots. Sobretot cap a uns governants que havien deixat de ser heretges arrians, per abraçar la fe catòlica.

FONT: José Ángel García de Cortázar, Historia religiosa del Occidente medieval. Ed Akal. 

Apocalipsi. Una crònica mundial alexandrina de Pseudo-Metodi.

L'Apocalipsi de Pseudo-Metodi és un text apocalíptic que va donar forma a la imaginació escatològica (1) del cristianisme durant l'Edat Mitjana. L'obra va ser escrita en llengua siríaca a finals del segle VII d. C., en resposta a la conquesta islàmica del Pròxim Orient i s'atribueix falsament al bisbe Metodi d'Olímpia. L'Apocalipsi destaca per incorporar nombrosos aspectes de l'escatologia cristiana com la invasió de Gog i Magog, el sorgiment de l'Anticrist i les tribulacions que precedeix la fi del món.

S'hi presenta àrabs i jueus com a instrument del càstig diví pels pecats del cristianisme i esperava que l'emperador de Bizanci els lliurés d'aquest mal.

El manuscrit comença amb una història del món, començant amb Adam i Eva al Jardí de l'Edèn, passant per les conquestes musulmanes i fins a la fi dels temps. Una característica notable del treball és la presència de la sexualitat respecte al comportament cristià en els darrers dies, culpant l'homosexualitat i el transvestisme com a indicadors d'una societat pecadora.

(1) L'escatologia cristiana és una branca de la teologia cristiana conformada per les creences escatològiques o de les “últimes coses” del cristianisme. La paraula «escatologia» prové de dues paraules gregues que signifiquen “últim” (ἔσχατος) i “estudi” (-λογία). Es tracta de l'estudi de les 'coses finals', bé la fi de la vida individual, o de la fi dels temps, o de la fi del món, així com la naturalesa del Regne de Déu. (Extret de Viquipédia) 

L'ORIGEN I LA FI DEL MÓN SEGONS EL BEAT DE LIÉBANA.

Dins dels relats apocalíptics de l'Alta Edat Mitjana podem destacar el "Commentarium in Apocalypsin" del monjo conegut com a Beat de Liébana. En aquest text assegurava que l'origen del món va ser el 5.200 a C. i la fi seria el 800. No ho va poder comprovar perquè va morir dos anys abans.

L'Apocalipsi es presenta com el llibre de la resistència cristiana, seguint les pautes nacionalistes hispanes iniciades per Isidor de Sevilla. Els grans símbols agafen un nou sentit. La bèstia, que designava a l'imperi romà, es converteix en l'emirat: Babilònia no és ja Roma, sinó Còrdova, la mare de tots els mals, el llibre acabarà per adquirir, en la península ocupada, més importància que els Evangelis.

Serà una obra de combat, verdadera arma teològica, contra tots els que no veien en Crist a una persona divina en el mateix concepte que Déu Pare. El clergat d'Astúries referma la prescripció del IV Concili de Toledo (633): sota pena d'excomunió, "l'Apocalipsi ha de considerar-se com un llibre canònic; es llegirà en la Missa entre la Pasqua i Pentecosta". Serà l'inici propagandístic de la mal anomenada Reconquesta.

Dura va ser la seva pugna amb Elipando de Toledo, arquebisbe de Toledo. El prestigi de la seu toledana encara es mantenia a tota la península Ibèrica, tot i que estava a l'emirat de Còrdova. El Beat de Liébana va acusar Elipando de bogeria, heretgia i ignorància i va arribar a anomenar-lo «testicle de l'Anticrist». La polèmica entre tots dos va ser esperonada per la forta pugna entre una església septentrional i l'antiga església visigoda, els principals episcopats de la qual estaven en territori andalusí.

Procedència de la imatge: Biblioteca Digital Hispánica, Beato de Liébana, BNE. Códice de Fernando I y Dña. Sancha. Còpia de les miniatures del Beat d'Urgell realitzada pel Beat de Facund o Lleó. (1047) 

SANT MIQUEL ABANS DEL SEGLE XI

Segons la tradició cristiana, l'arcàngel es va aparèixer al mont Gargano, al Mont Saint-Michel i a Roma, al Castell de Sant'Angelo. També es va aparèixer a santa Joana d'Arc.

Per als hebreus és el protector d'Israel, mentre que els cristians el consideren elprotector de l'Església universal, acompanyant de les ànimes a l'eternitat i el vencedor de Llucifer. Alguns hi han vist una adaptació del déu egipci Anubis.

Durant el regnat de Constantí ja va adquirir una gran rellevància, la seva suposada aparició a la muntanya Gargano la va augmentar encara més, fent témer que aquesta devoció debilités la preeminiscència de la Trinitat.

Per les mateixes dates van començar a aparèixer més éssers angèlics venerables. El segle VIII se'n van autoritzar només tres, i són els citats a la Bíblia: Miquel, Rafael i Gabriel.

És l'any 900 quan comença la representació de sant Miquel pesant ànimes (psicostasi), va ser a la creu de Muiredach (Irlanda) i a la muntanya Gargano (Itàlia).

Amb les limitacions sobre aquesta figura aconseguida pels teòlegs, preocupats pel que de falsa màgia i politeisme que pogués representar, a partir del s. XI va ser l'art qui n'assumiria la representació.

IMATGE: Taller del Mestre de Soriguerola, Psicòstasi o Judici de l'ànima, MNAC, Barcelona. 

ANY 1000, L'APOCALIPSI QUE MAI VA ARRIBAR, FET QUE VA CABREJAR ALS ROMANS.

Moralistes i clergues del segle X van anunciar terribles conseqüències amb l'arribada de l'any 1000, on tots els càstigs divins caurien sobre els homes pels seus molts pecats, que sempre feien els altres. Roma i tot el territori cristià vivia amb autèntic pànic a l'arribada de l'any 1000 i la imminent fi del món. Seria el dia que s'anunciaria l'arribada de l'Anticrist i amb ell, el judici final, precedit de terribles calamitats, com ara terratrèmols, inundacions i altres catàstrofes naturals.

Però l'any 1001, veient que no passava res, el poble de Roma, observany que ni tan sols un zombie desdentat havia aparegut, va entrar en còlera i va decidir revoltar-se contra l'emperador i el papa.

Després d'això, Otó III va morir el 23 de gener de 1002 en estranyes circumstàncies. Uns diuen que va ser per causa de les febres, mentre que altres afirmen que va ser pel verí subministrat per Estefania, la seva favorita, avorrida per no veure un bon espectacle de zombies i anticristos desmadrats. El papa Silvestre seguiria la mateixa sort, acabant també enverinat el 17 de maig de 1003.

El seu successor, Joan XVII, també va durar dos telenotícies. Va morir el 6 de novembre de 1003, també suposadament enverinat sis mesos després de ser consagrat. Romà li va prendre el gust als verins, com a la millor època Imperial. 

Professió de fe (Unicitat d'Allah/Missió profètica)

Sahada ( ٱلشَّهَادَةُ ‎) és el testimoniatge o professió de fe islàmica en un únic Déu, d'acord amb la fe islàmica i les ensenyances de Mahoma. La seva recitació es considera un dels cinc pilars de l'islam, segons la concepció sunnita. Quan es pronuncia sincerament, tres cops, en veu alta i davant dels dos testimonis requerits per la tradició, qui l'ha manifestat es pot considerar com a musulmà.

L'Alcorà diu:
"Creiem en Déu i en allò que ens ha revelat, i en allò que els va revelar a Abraham i a Ismael, i a Isaac i Jacb, i a les tribus, i en allò que van rebre Moisès i Jesús. No fem distincions entre cap”.

Mahoma és l'últim profeta i la paraula de Déu és enviada a través seu. Que servirà de guia als homes fins al Judici Final. A ell no se li atribueixen miracles

IMATGE: El profeta de l'islam Mahoma, il·lustració d'un manuscrit otomà del segle XVII. Biblioteca Nacional de França