RACÓ D'ART (I)

Publicacions meves penjades a les xarxes socials el que va d'any. 

1893 Hilas i la nimfa. John William Waterhouse . Col.lecció Privada.

                        ..... ..... .....

Giovanni Bellini, Sacra Alegoría (1490; Uffizi de Florencia).

Es tracta d'una obra de fusta al tremp duta a terme entre finals del segle XV.
Algunes figures representen personatges religiosos. A la dreta apareixen dibuixats dos personatges, un per la seva joventut i les seves fletxes, és sant Sebastià; però l'altre, per la seva edat avançada, podria triar-se entre sant Jeroni o el bíblic Job. A l'altra banda està sant Pau, amb un gran mantell vermell i una espasa a la mà. A la part de l'esquerra, Maria en un tron. A l'extrem d'aquesta banda, una figura amb turbant que sembla un afegit posterior.

Però, si ens fixem bé, què hi ha de genuïnament sagrat? És a dir, quins elements expressament sagrats o divins, veritablement religiosos, s'exalten en aquesta obra renaixentista? En intentar desxifrar aquests enigmes ha portat fins a la ridiculesa, com assenyalar que la figura de Maria podia estar inspirada en Isabel d'Este i Sant Sebastià seria Leonardo da Vinci, ocultant el que hauria estat una complicada relació amorosa.

«Procesión del Santo Oficio» de las Pinturas Negras de Francisco de Goya. Col·lecció privada. 1822

Després d'abolir la Constitució i declarar au poder absolut, Fernando de Borbó VII va signar el juliol de 1814 un decret en el qual restablia «el Consell d'Inquisició i els altres tribunals del Sant Ofici a l'exercici de la seva jurisdicció, guardant l'ús i ordenances amb què es governava l'any 1808». El restabliment de la Inquisició es justificava així en el decret:

"La Inquisición es el medio más eficaz para preservar a mis súbditos de las divisiones internas y hacer que vivan en paz y tranquilidad; por consiguiente, considero muy oportuno en las circunstancias presentes devolver su jurisdicción al tribunal del Santo Oficio." Fernando VII

Va nomenar al bisbe Francisco Javier de Mier i Campillo com a nou inquisidor general, qui no va mostrar cap moderació en la seva persecució de maçons i liberals. Francisco de Goya va haver de comparèixer davant el tribunal de la Inquisició el març de 1815 per confirmar que era l'autor dels quadres La"Maja vestida i La Maja desnuda" i manifestar amb quina intenció els va pintar.

Retrat d'Hendrickje Stoffels', de Rembrandt (1654)
(National Gallery, Londres)

Hendrickje Stoffels va estar lligada sentimentalment al pintor en els seus darrers temps, tot i que mai van poder casar-se. Així ho reflecteix aquesta peça de gran bellesa. 

A la pintura, ella el mira amb els seus ulls foscos, mentre comparteixen uns moments d'intimitat i honestedat. El 1663 un vaixell procedent d'Alger va portar la pesta a Amsterdam i ella va ser una de les seves víctimes. Per Rembrandt, la seva pèrdua va propulsar la tragèdia i l'angoixa que es poden observar en els seus últims autoretrats.

Maria Josepa Amàlia de Saxònia, tercera esposa del rei Fernando VII. Retrat de Vicente López.

Fernando VII, tot un borbó, es va casar amb ella amb esperances de tenir fills, però la reina havia tingut una educació tan cristiana que creia que permetre a l'espòs tot el que li volia fer era un pecat. 

Va haver d'intervenir el Papa que li va dir que ho havia d'acceptar, ja que era el seu destí de dona. Tot i això les relacions van ser pèssimes i mai va tenir cap fill. Unes oportunes febres van acabar amb ella. Després va venir Maria Cristina, més borbona que el Ferran.
La reina Amàlia va venir a Barcelona amb el seu espòs. Llavors molts catalans portaven malament això de rentar-se, coses d'"afrancesats o marietes" deien. Per donar exemple van anar als banys que hi ha al costat del Convent de Santa Mònica.

Jan Van Eyck.- El Matrimoni de Arnolfini. 1434, National Gallery, Londres

Aquest sorprenent retrat testifica el matrimoni d'un ric mercader italià establert a Bruges. La pintura està carregada de simbolismes. Per a l'època en què es va pintar, no era requerida la presència d'un sacerdot a la cerimònia, els testimonis es reflecteixen en el mirall, possiblement el pintor sigui un d'ells; l'única vela al canelobre representa l'ull de Déu que santifica la unió. El rosari de vidre era un típic regal de compromís que el nuvi donava a la seva futura esposa, el vidre era símbol de la puresa de la núvia.
El color verd representa la fertilitat; encara que la núvia no estava embarassada. Santa Margarida, patrona dels naixements, es troba gravada al llit. L'escombreta adjacent recorda Santa Marta, la patrona de les mestresses de casa. El gosset, a més de donar frescor a l'obra, representa la fidelitat.
L'obra apareix signada i es llegeix "Jan Van Eyck va estar aquí a 1493". Lamentablement el matrimoni no va tenir un final feliç, la núvia Giovanna Cenami no va tenir fills i Arnolfini va ser demandat per una amant a la recerca de compensació.

Juno (Hera) rebent el cap d'Argos, Jacopo Amigari, 1732. Moor Park, Hertfordshire,  Anglaterra 

DE COM HERA VA VOLER SER MARE AL MARGE DE ZEUS:

Hera estava casada amb el més infidel dels déus: Zeus. Però ella era gelosa, venjativa i cruel, era molt seva ...

Un dia el seu infidel marit li va explicar un conte i ella s'ho va empassar: "mira noia, de tant donar voltes al cap m'ha nascut una nena i li posaré Atenea"

Doncs res com era divina va voler tenir un nen sense tastar al seu diví espòs. I així va néixer Hefestos.

Quan va veure la criatura li va donar un conat: 'redéu que lleig que és¡ I el va fer fora de l'Olimp, al seu costat no podien haver-hi un monstre. Però el noi era una joia i es va embolicar amb Bacus, es va malcasar amb Venus i va acabar al llit d'Atenea .... Zeus no va voler ser menys i va parir un noi: Dionisos... Però aquesta ja és una altra història.

Aquests deus no tenien remei....

 Fedra, Alexandre Cabanel, 1880. Musée Fabre, Montpellier (Francia)

FEDRA, NASCUDA DOLENTA PER FER BONES TRAGÈDIES:

Pobre Fedra, ella no sabia que havia nascut per ser l'heroïna d'una tragèdia grega. Encara que ella va posar de la seva part tot el que va poder per aconseguir-ho.

Ella estava gelosa de que la seva germana es tirés a l'assassí del pobre minotaure: Teseu. Va fer tot el que va poder per que aquest abandonés a Ariadna al mig del bosc, per anar-se amb ella.

Però Teseu tenia un fill "més ros que la mel" i Fedra li va tirar alguna cosa més que un ull. Però aquest era mes cast que el noble Josep i li va donar carabasses. Cabrejada, va anar al seu marit i va acusar el bon Hipòlit; el seu fillastre, d'haver-la violat i maltractat.

Pobret, el seu pare el va lligar als cavalls que l'arrosseguen fins a la mort. I Fedra desesperada interpreta l'últim capítol de la tragèdia, traient-se la vida després de múltiples sonets i sextets, o alguna cosa així. Com eren els grecs antics, de tot en feien un drama ¡¡¡