UN TOMB PER L'ESTANY I ESTANYOLS DE BANYOLES.

-
Una ruta prou coneguda, gairebé plana i de poc més de 9 km. Molt ben indicada, tan sols a la zona dels estanyols pot despistar-se del camí, però retornar-hi serà fàcil.



A wikiloc podeu trobar la ruta: .http://es.wikiloc.com/wikiloc/view.do?id=3784794

Sortirem de l'oficina de turisme cap al club de tenis, un cop passat seguirem la via que ens porta a la font pudosa. El carrer és paral·lel a la zona dels estanyols.



Passada la font un camí ben indicat entra a l'espai natural dels aiguamolls de la Puda, en el qual s'han format tot un seguit de petits estanys i estanyols. On a més trobarem les estunes: "Les aigües que circulen per l'aqüífer de calcàries es posen en contacte amb les capes superiors de guixos que es dissolen i produeixen grans cavitats o coves d'aigua a poca profunditat. Quan l'aqüífer disminueix el seu volum d'aigua i el terreny es col·lapsa, tenen lloc un seguit de sobtats enfonsaments del sòl que donen lloc a la formació d'estanys i estanyols arrodonits i de dimensions variables." (Extret de Viquipèdia)

El recorregut ens portarà a l'estany de la cendra, a l'estanyol d'en Montalt i finalment el d'en Vilar. Per arribar a l'últim baixarem per la Riera del mateix nom.











A partir d'aquest punt agafarem el camí que voreja l'estany. El primer lloc que ens portarà és a Santa Maria de Porqueres. És una església romànica del segle XII.









Seguirem la ruta paral·lela a l'estany, podrem trobar miradors des dels quals tindrem diferents visions d'aquest espai natural. Un cop retrobem la baixada per la ribera dreta ens trobarem la Torre de Rem, un magnífic mirador.



Seguirem baixant fins a arribar al Parc neolític de la Daga. Es tracta de l'únic jaciment prehistòric d'ambient lacustre de la península Ibèrica. Els 317 pals de les cabanes que s'hi han trobat i els 8 objectes de fusta, recuperats sota l'aigua, l'equiparen als mítics poblats neolítics de la regió alpina.









Un cop passat ens trobarem les casetes dels antics banys Vells, acabant la ruta al punt d'inici.



Abans de marxar recomano un tomb per la ciutat. Passejar pel seu casc antic visitar un dels monestirs més antics de Catalunya, el de Sant Esteve.





Comentaris

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

NI DINS NI FORA CIUTAT

-
Imatge
El 28 de maig de 1464 un home a qui li deien "Morro de vaques" se li havia girat feina, un treball pel qual cobraria 110 sous. Ell vivia a un lloc que no estava ni dins, ni fora ciutat. "Morro de vaques" era el nom popular en què s'anomenava al botxí de la ciutat, una feina mal vista, doncs era l'encarregat d'executar les tortures, càstigs i la pena de mort als condemnats per la justícia. Ningú volia ser veí del botxí, però aquest tenia l'obligació de viure a ciutat. Sembla ser, que després d'una llarga polèmica, el Consell de Cent va trobar una solució: el botxí viuria a la muralla, un lloc que no estava ni dins, ni fora de la ciutat. I el lloc que es va decidir, suposadament, va estar el petit espai que hi ha entre la Capella de Santa Àgata i la casa Padellàs, actual seu del MUHBA Museu d'Història de Barcelona. El botxí feia un bon negoci, cobrava per la feina de matar, ho podia fer sense que la ira de deu, ni la justícia de l'home c
Més informació

AQUELLA GUERRA NO ERA LA SEVA

-
Imatge
El meu avi va anar a una guerra que no era la seva. Entre descans i descans el Pepet remugava de la seva mala sort. Orfe a 8 anys, pare als divuit, denunciat pel seu propi pare, reclutat per anar al front als 33, va acabar a un camp de concentració el 38 i un altre al 39, la "Guineu" el va ensenyar a viure, una trombo, una angina de pit... no es pot dir sort el que va tenir. Tan sols un cop va veure com la sort l'acompanyava, a 1.925 va sortir "excedent de cupo" i es va lliurar d'anar a la "Mili". De poc va servir, al 37 amb 33 anys el reclutaven per anar una guerra que ell no sentia com a pròpia. Les terres que conreava les havia aconseguit treballant de sol a sol des de molt petit, ell malfiava d'una república que amenaçava col·lectivitzar els camps que ell tant estimava. Els "trossos", l'Elvira i el seu fillet, el Joan, eren el seu món. Aquella guerra no era la seva, tampoc aquell era el seu bàndol. Un fusell màuser oxi
Més informació

EL DIA QUE ELS JOVES DE GAVÀ VAN ACABAR AMB LA COLLITA DE CARBASSES DEL POBLE

-
Imatge
Recordo aquesta anècdota explicada pel meu avi, ens va deixar quan jo tenia tan sols 12 anys, per tot això alguna dada pot no ser exacte.  Com he explicat en altres ocasions el Gavà d'inicis del segle XX era una història de misèries i fams. Els hiverns eren de nits llargues i fredes i els joves sortien a divertir-se, molts cops amb no massa mesura. Les correries s'iniciaven en arribar el mes de desembre. El dia 5, per Sant Nicolau diuen que els nens es vestien de bisbe (no crec el meu avi és pogués disfressar massa) i anaven per les cases recaptant dolços i caramels, a canvi de cantar una cançó, que començava: Per Sant Nicolau sisplau (crec deien Micolau sant Pau)) Baixeu, baixeu mestressa, De bons panellets De panses i figues Nous (anous?) i olives Pollastres i gallines De tot el que vulgueu I anirem a veure al senyor rector.. . Sí, el meu avi em deia que acabaven anant després a confessar-se, ja que aquella nit l'acostumaven a fer grossa. I normalment era així. G
Més informació