HISTÒRIA D'UN TIL·LER
Ombra mai fu
Di vegetabile,
Cara ed amabile,
Soave più Ombra mai fu. | G. F. Händel
Aquesta història va lligada a un til·ler que està al Santuari del Miracle i és el punt de partida del Camí dels Bons Homes i Dones al Solsonès. Sota la seva ombra el meu avi va tornar a caminar.
El 1998 un terrible incendi va assolar bona part de la mà esquerra del Cardener, especialment al Santuari del Miracle, Riner. Gran part del seu patrimoni vegetal va desaparèixer en una sola nit. Alguns arbres encara avui lluiten per superar les ferides, com la noguera que us mostro, altres van desaparèixer. Aquest til·ler que es troba al costat de les cel·les de Nostra Senyora va ser el primer a refer-se i senyalar el ressorgiment de la zona.
Jo vaig trigar anys a ser capaç en anar al Santuari, el somiava verd i complet... i jo molt més jove. Finalment amb motiu del 50 aniversari hi vaig tornar el 2004, el paisatge encara era desolador, però el til·ler estava allà com si res hagués passat. Llavors vaig recordar una història que el lligava al meu avi.
El 1954 i amb 51 anys el meu avi li van diagnosticar una trombosi venosa a les cames que el va deixar impedit. La medicina tercermundista d'aquells anys no donava cap resposta: hauria d'estar impedit la resta de la seva vida. Però el meu avi era un lluitador i no es va enfonsar.
Bon coneixedor de les herbes, va començar a fer exercicis i fregues constants a Gavà. Però el clima sembla que no era el més propici. Uns coneguts li van parlar del Miracle, un lloc proper al Cadí, sec però ple de fonts de les quals surt aigua tot l'any, a 800 metres d'altitud, i sobretot lluny i apartat de tot.
I allà va anar. A les fregues i els exercicis va unir el que ell deia "bany de sol". La meva àvia ja de bon matí, posava una gran palangana plena d'aigua al lloc on més podia donar.li el sol. Quan la força del sol queia anaven sota el til·ler i allà la meva àvia rentava a l'avi amb aquesta aigua. El meu avi va arribar impedit i va marxar caminant. I els anys propers amb ell vam anar coneixent tots els indrets i racons propers al Santuari.
La meva àvia, de família amb tradició curandera, sempre va dir que era un miracle. El meu avi, escèptic com jo, producte de l'esforç i les herbes. Sigui com sigui cada cop que veig el til·ler el meu cor s'obre.
Di vegetabile,
Cara ed amabile,
Soave più Ombra mai fu. | G. F. Händel
Aquesta història va lligada a un til·ler que està al Santuari del Miracle i és el punt de partida del Camí dels Bons Homes i Dones al Solsonès. Sota la seva ombra el meu avi va tornar a caminar.
El 1998 un terrible incendi va assolar bona part de la mà esquerra del Cardener, especialment al Santuari del Miracle, Riner. Gran part del seu patrimoni vegetal va desaparèixer en una sola nit. Alguns arbres encara avui lluiten per superar les ferides, com la noguera que us mostro, altres van desaparèixer. Aquest til·ler que es troba al costat de les cel·les de Nostra Senyora va ser el primer a refer-se i senyalar el ressorgiment de la zona.
Jo vaig trigar anys a ser capaç en anar al Santuari, el somiava verd i complet... i jo molt més jove. Finalment amb motiu del 50 aniversari hi vaig tornar el 2004, el paisatge encara era desolador, però el til·ler estava allà com si res hagués passat. Llavors vaig recordar una història que el lligava al meu avi.
El 1954 i amb 51 anys el meu avi li van diagnosticar una trombosi venosa a les cames que el va deixar impedit. La medicina tercermundista d'aquells anys no donava cap resposta: hauria d'estar impedit la resta de la seva vida. Però el meu avi era un lluitador i no es va enfonsar.
Bon coneixedor de les herbes, va començar a fer exercicis i fregues constants a Gavà. Però el clima sembla que no era el més propici. Uns coneguts li van parlar del Miracle, un lloc proper al Cadí, sec però ple de fonts de les quals surt aigua tot l'any, a 800 metres d'altitud, i sobretot lluny i apartat de tot.
I allà va anar. A les fregues i els exercicis va unir el que ell deia "bany de sol". La meva àvia ja de bon matí, posava una gran palangana plena d'aigua al lloc on més podia donar.li el sol. Quan la força del sol queia anaven sota el til·ler i allà la meva àvia rentava a l'avi amb aquesta aigua. El meu avi va arribar impedit i va marxar caminant. I els anys propers amb ell vam anar coneixent tots els indrets i racons propers al Santuari.
La meva àvia, de família amb tradició curandera, sempre va dir que era un miracle. El meu avi, escèptic com jo, producte de l'esforç i les herbes. Sigui com sigui cada cop que veig el til·ler el meu cor s'obre.
Una meravella! Gràcies per escriure-ho.
ResponEliminaUna història molt maca. Quants sentiments deuen confluir amb aquest til·ler!
ResponElimina