TEMPS DE BUROTS

-

Sabeu que era un burot?



Fins als anys 60 el transport de queviures havia de pagar impostos en entrar a una nova població. Per cobrar-ho hi havia unes casetes de fusta a l'entrada del poble, on uns suposats funcionaris els recaptaven, eren els anomenats "panots". Sembla que tenen l'origen a l'Edat Mitjana i eren hereus dels vells drets de porta. El nom podria tenir un origen francès: bureau.

El 1962 el sistema ja estava caduc, tan sols servia per alentir els transports i una nova llei d'hisendes locals va fer desaparèixer els tributs i amb ells els burots que van anar desapareixent.



La meva memòria dels burots ja és molt llunyana. Recordo bé el de Santa Eulàlia a l'entrada a Barcelona. De forma més difusa els de Cornellà i Viladecans. El meu pare anava dos cops al Born a descarregar el gènere del camp que després la meva mare anava a vendre. Passar cada cop els burots era un problema que preocupava, i molt, el meu pare.



Ell portava a un paper un resum del gènere que portava, el perill estava que si els "panots" no estaven d'acord, podien pujar a la caixa i remenar-ho tot. Recordo algun cop que ho van fer i les destrosses van ser importants. Per evitar-ho sempre portava una caixa amb fuites i verdures per acontentar als funcionaris.

Quan arribava el temps d'espàrrecs el perill era més greu; si els declaraves, en volien; en cas contrari podien remenar-ho tot per prendre algun manat. Un cop passat "Lepanto", ara plaça Cerdà, el meu pare respirava.

Comentaris

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

NI DINS NI FORA CIUTAT

-
Imatge
El 28 de maig de 1464 un home a qui li deien "Morro de vaques" se li havia girat feina, un treball pel qual cobraria 110 sous. Ell vivia a un lloc que no estava ni dins, ni fora ciutat. "Morro de vaques" era el nom popular en què s'anomenava al botxí de la ciutat, una feina mal vista, doncs era l'encarregat d'executar les tortures, càstigs i la pena de mort als condemnats per la justícia. Ningú volia ser veí del botxí, però aquest tenia l'obligació de viure a ciutat. Sembla ser, que després d'una llarga polèmica, el Consell de Cent va trobar una solució: el botxí viuria a la muralla, un lloc que no estava ni dins, ni fora de la ciutat. I el lloc que es va decidir, suposadament, va estar el petit espai que hi ha entre la Capella de Santa Àgata i la casa Padellàs, actual seu del MUHBA Museu d'Història de Barcelona. El botxí feia un bon negoci, cobrava per la feina de matar, ho podia fer sense que la ira de deu, ni la justícia de l'home c
Més informació

AQUELLA GUERRA NO ERA LA SEVA

-
Imatge
El meu avi va anar a una guerra que no era la seva. Entre descans i descans el Pepet remugava de la seva mala sort. Orfe a 8 anys, pare als divuit, denunciat pel seu propi pare, reclutat per anar al front als 33, va acabar a un camp de concentració el 38 i un altre al 39, la "Guineu" el va ensenyar a viure, una trombo, una angina de pit... no es pot dir sort el que va tenir. Tan sols un cop va veure com la sort l'acompanyava, a 1.925 va sortir "excedent de cupo" i es va lliurar d'anar a la "Mili". De poc va servir, al 37 amb 33 anys el reclutaven per anar una guerra que ell no sentia com a pròpia. Les terres que conreava les havia aconseguit treballant de sol a sol des de molt petit, ell malfiava d'una república que amenaçava col·lectivitzar els camps que ell tant estimava. Els "trossos", l'Elvira i el seu fillet, el Joan, eren el seu món. Aquella guerra no era la seva, tampoc aquell era el seu bàndol. Un fusell màuser oxi
Més informació

EL DIA QUE ELS JOVES DE GAVÀ VAN ACABAR AMB LA COLLITA DE CARBASSES DEL POBLE

-
Imatge
Recordo aquesta anècdota explicada pel meu avi, ens va deixar quan jo tenia tan sols 12 anys, per tot això alguna dada pot no ser exacte.  Com he explicat en altres ocasions el Gavà d'inicis del segle XX era una història de misèries i fams. Els hiverns eren de nits llargues i fredes i els joves sortien a divertir-se, molts cops amb no massa mesura. Les correries s'iniciaven en arribar el mes de desembre. El dia 5, per Sant Nicolau diuen que els nens es vestien de bisbe (no crec el meu avi és pogués disfressar massa) i anaven per les cases recaptant dolços i caramels, a canvi de cantar una cançó, que començava: Per Sant Nicolau sisplau (crec deien Micolau sant Pau)) Baixeu, baixeu mestressa, De bons panellets De panses i figues Nous (anous?) i olives Pollastres i gallines De tot el que vulgueu I anirem a veure al senyor rector.. . Sí, el meu avi em deia que acabaven anant després a confessar-se, ja que aquella nit l'acostumaven a fer grossa. I normalment era així. G
Més informació