INQUISICIÓ I SODOMIA, SEGLES XIII-XVIII, A LA CORONA D'ARAGÓ II PART

En aquesta segona em centraré en el conflicte de competències que es va originar entre el Sant Ofici i la justícia catalana, mostraré la funció dels cirurgians i finalment les terribles sentències que es van dictar.

III CONFLICTE DE COMPETÈNCIES

La persecució de la sodomia als territoris de la Corona d'Aragó, a partir de ser assumida per la Inquisició, va suposar un llarg conflicte amb els tribunals de justícia.

La Inquisició es va implantar a la Corona d'Aragó i al Regne de Castella el 1478. El seu objectiu era mantenir l'ortodòxia religiosa i perseguir l'heretgia. Va ser una institució lligada a la monarquia que mancava de les mateixes competències a tots els territoris, generalment els seus funcionaris eren castellans, aixecant recels als regnes de la Corona d'Aragó.

Carles I, amb motiu d'un conflicte jurisdiccional amb Sanç de la Cavalleria, jurista de Saragossa, va veure una fórmula per poder acusar-lo: la sodomia. Però el procés era llarg, la justícia aragonesa sol·licitava proves i no acceptava la tortura. La solució va ser autoritzar l'actuació de la Inquisició en aquests territoris contra la sodomia.

El Papa Climent VII el 1524 va autoritzar els tribunals inquisitorials d'Aragó, València i Catalunya, jutjar els reus acusats de sodomia. Però s'havia de fer d'acord amb les lleis seglars de cada territori (juxta legas seculars vel municipalia statuta) (3). El conflicte competencial estava servit. Un conflicte que no es va solucionar ni tan sols el 1714.

A Castella les lleis ja tenien tipificat el delicte de sodomia, per això eren les autoritats civils les que perseguien el crim sodomític. A la Corona d'Aragó aquestes lleis eren ambigües o inexistents, llevat de les Decretals del Papa de compliment obligat. La primera vegada que les constitucions catalanes van penalitzar la sodomia va ser el 1585 (llibre IX, títol V). El rei Felip I (II de Castella) va ser qui va obligar a fer aquest afegit. Però aquesta modificació no va significar la solució del problema competencial.

Les sentències dels tribunals del Sant Ofici s'havien d'aplicar d'acord amb "les constitucions i les lleis seglars" de cada país. Els jutges catalans, aragonesos o valencians van veure envaïdes les seves competències i es van acollir a aquest aspecte per posar totes les traves que van tenir al seu abast. Per si no n'hi hagués prou els funcionaris del Sant ofici solien ser castellans, cosa que va augmentar el conflicte i la desconfiança.

Les lleis seglars o les constitucions no permetien els judicis secrets, sense revelar la identitat dels testimonis i encara menys la confiscació preventiva de béns, al Regne d'Aragó a més estaven prohibides les tortures per forçar declaracions. Per posar-hi remei es va arribar a l'acord que un jutge assistiria com a "oient" als judicis del Sant Ofici, al qual se li va donar la categoria de "consultor".

Els conflictes no van acabar aquí. Les sentències de mort havien de ser ratificades per les diferents audiències i aquestes rarament ho feien quan eren per sodomia i procedien del Sant Ofici (especialment a Catalunya) La majoria van ser bloquejades. Els tribunals de la Inquisició van optar per enviar a galeres els condemnats.

Durant el regnat de Felip I es va produir el conflicte jurisdiccional més gran en intentar processar aquest al seu antic secretari, Antonio Pérez, pel delicte de sodomia.

El conflicte no es va solucionar ni després de l'anul·lació de les constitucions catalanes o els furs aragonesos, ni amb el Decret de Nova Planta. Els capitans generals nomenaven els jutges "oients" i les audiències encara tenien l'última paraula. Això, i que amb l'arribada dels borbons es va relaxar la persecució de la sodomia, va significar un descens enorme de processos i sentències.

La Freneda, Matarranya, presó secreta

III ELS CIRURGIANS

La funció dels cirurgians del Sant Ofici tenia poc a veure amb els preceptes del jurament hipocràtic. Durant els segles XV-XVII el jurament hipocràtic va ser abandonat de manera terrible per part dels cirurgians de la inquisició. La seva funció no era vetllar per la salut del reu, sinó tot al contrari.

En primer lloc, havien d'explorar el reu, si veien esquinços anals, sang o ferides, dictaminaven que es tractava d'un sodomita. Per ells la possibilitat d'una violació no existia, una persona violada era generalment assenyalada com a culpable de crim sodomític o nefand.

També assistien als torturadors, la seva funció no era vetllar per la salut de qui tindria turment, ni tampoc guarir-lo. El seu treball era vetllar perquè la tortura fos el més eficaç possible, evitant la seva mort, com més resistència tingués més se'l podia torturar. Quan veien que un botxí no era capaç d'arribar al fons, informaven contra ell i en buscaven un altre de més expeditiu. Quan un reu moria era a causa de la voluntat divina o culpa del mateix reu per les seves maldats.

Malauradament durant aquests segles metges i cirurgians també van col·laborar amb els tribunals públics, i van formar part del personal tant del Sant Ofici com de la resta de jutjats quan l'exercici de les tortures eren necessaris. 

IV LES VÍCTIMES

És impossible conèixer el nombre total de persones encausades durant aquest període, cal recordar novament que tots els tribunals tenien competències en aquest sentit i que la nostra convulsa història ha fet desaparèixer molts documents que ens ajudarien a conèixer la realitat d'aquestes persecucions. També en molts municipis es va ofegar o cremar sodomites que no consten enlloc.

La xifra de persones relacionades amb Catalunya durant aquest període que van ser executades van ser onze, segons Jaume Riera (3), D'ells un va ser en efígie, un altre per cometre sodomia amb dones i un tercer a València.

Us mostro dos casos de persones que van ser acusades de sodomia i les sentències que van patir:

1) El 1581 va esclatar un escàndol a les cuines del poderós Francisco de Moncada i Cardona, comte d'Aitona i virrei de València. Dos adolescents van denunciar el cuiner del noble per haver-los agredit sexualment. Antonio Lardomenudo va negar per activa i passiva qualsevol relació "antinatural".

El cuiner era d'origen francès, abans d'arribar a Barcelona va viure set anys a Itàlia, cosa que el feia sospitós de sodomita (els italians, com mariners i turcs, eren sospitosos de sodomites per al Sant Ofici). En les declaracions al judici es va assenyalar que ell i els dos adolescents de quinze anys se'ls veia junts per Barcelona, ​​també que hi havia una evident reacció entre tots tres, fins i tot un testimoni arriba a assenyalar que dormien junts .

Al judici va sortir a la llum una relació entre els tres que va tenir el seu origen a Barcelona, ​​sent el comte a més el virrei. Entre els declarants apareix el jove Cosme Borrell, que assegura haver estat assetjat pels tres. Visitat pels cirurgians, assenyalen que el jove té l'anus vermell i inflamat, assenyalant com a possible causa "furgat amb el membre viril" (3)

Després d'aquestes declaracions, el cuiner i els denunciants van ser encausats. En aquest cas el judici va ser a València i en presència del virrei. Van ser jutjats per la Cort Real i les sentències van ser duríssimes. Lardomenudo va ser enviat a la foguera, un dels adolescents va ser condemnat a assots i marcat amb ferro al vermell viu, l'altre va ser deportat. A tots tres se'ls va condemnar a pagar els costos "taxatione reservata".

Si s'hagués celebrat el judici a Barcelona, ​​on van passar els fets, el cuiner rarament hauria estat executat. La condemna més segura hauria estat de “galeres perpètues”.

2) Jaume Rigau tenia vint-i-sis anys quan va ser detingut pel Sant Ofici i torturat a les presons secretes, va ocórrer el 1616. Era una persona instruïda, nascuda a Castelló d'Empúries, va estudiar teologia a València i Salamanca i va ser ordenat com a diaca. Havia estat condemnat per maltractaments a la seva madrastra, va ser captiu dels pirates turcs divuit mesos a Istanbul, segons va confessar mantenint relacions homosexuals. Un cop lliure, va estar ingressat a l'Hospital de la Santa Creu de Barcelona. D'aquí va passar a exercir com a mestre a Talarn. El 1616 el Sant Ofici el va jutjar per sodomia.

Tot indica que la Inquisició l'investigava per haver exercit de capellà sent simplement diaca. Però van aparèixer testimonis d'haver tingut relacions amb altres joves i nens en diferents llocs: Castelló d'Empúries o Talarn, generalment a canvi de diners: “li va mostrar una mica de diners, i li va dir que anés a passejar amb ell, i que li donaria una mica d'aquests diners. i es va posar sobre ell, i li va ficar el seu membre dins del “siesso” i va estar una mica damunt seu”(3)

Tots els testimonis van aportar dades similars, assenyalant la poca edat dels joves sodomitzats (entre 9 i 13 anys). Després de diverses setmanes de tortures el reu finalment va voler confessar la veritat treta a sang i foc. Ha confessat haver tingut relacions amb aquests joves i molts més, que també havia estat amb molts, que havia estat "agent i passient". (Actiu i passiu)

Per la sentència se'l desposseïa de tots els privilegis eclesiàstics, sent enviats a galeres durant cinc anys, a més bandejat d'aquests territoris. A la sentència hi havia un text final: "Aquest reu pel delicte de sodomia, no pot ser relaxat al braç secular, perquè com que és clergue d'evangeli no ha assistit a aquesta causa els jutges de l'Audiència Reial" Per aquesta causa no es va executar la pena de mort. (3)

Relaxar a braç secular significava lliurar-ho a les autoritats civils per a la seva execució. Els clergues generalment no eren enviats a l'exili amb l'advertiment que una nova condemna significaria un càstig pitjor.

Segurament a Jaume Rigau se li va agreujar la sentència per haver exercit com a sacerdot, sent simplement diaca, la seva condemna va ser una de les més dures contra un religiós a Catalunya, a excepció del cas contra Joan de Llobera el 1462 per la justícia del rei. El nombre de processos contra religiosos va ser important, especialment contra els de més baix substrat social. Clergues, novicis o frares van ser jutjats, però s'evitava la publicitat. "Havien d'aconseguir mantenir la gent en la creença que eren els defensors de la fe i els bons costums..." (4)

Notes:

(1) Desconec la sentència i com va acabar aquesta història. L'he trobat en un text publicat a Liverpool el 1989 i que Alberto Mira en fa referència al llibre "Para entender"

(2) Familiars del sant ofici era el nombre que rebien certs membres de menor nivell dins de la Inquisició hispana, la funció dels quals era la de servir d'informants.

(3) Sodomites catalans, Jaume Riera.

(4) Sodomia i Inquisició, Rocío Rodríguez.

Mas:

Ricardo Lezcano "Los médicos y la tortura en la Inquisición españolaRafael Carrasco. Inquisición y represión sexual en Valencia: historia de los sodomitas, 1565-1785

Inquisición y sodomía, siglos XIII-XVIII, en la Corona de Aragón. II Parte. Revista El Obrero. Leopold Estapé 2021, noviembre.