GAETÀ RIPOLL, VÍCTIMA DE LA INTOLERENCIA RELIGIOSA

Gaietà Ripoll i Pla (Solsona, 1778 - 1826) fou un mestre de Russafa que morí condemnat a la forca per promoure l'ensenyament laic durant la Dècada Ominosa.

Gravat titulat «Autodafé a Valence (Juillet 1826)» que suposadament reproduiria l'execució per heretgia de Gaietà Ripoll,

Va créixer en una vila marcada per una forta tradició catòlica. Aquesta influència religiosa inicial contrasta radicalment amb les idees deistes i laiques que adoptaria més tard durant el seu captiveri a França.

Solsona el recorda com un dels seus fills més il·lustres pel seu sacrifici en defensa de la llibertat de consciència, malgrat la seva identitat com a Solsoní universal, a la seva ciutat cap carrer el recorda.

A Barcelona va aprendre gramàtica i nocions de filosofia, una base intel·lectual que probablement va facilitar la seva posterior obertura a les idees de la Il·lustració. Allà es va incorporar com a oficial d'infanteria per lluitar contra l'exèrcit de Napoleó durant la Guerra del Francès (1808-1814), moment en què seria capturat i portat a França, on la seva ideologia canviaria per sempre.

Un cop lliure, es va establir al barri de Russafa (València), on exercia de mestre. Era molt estimat pels seus alumnes i veïns, però les seves pràctiques educatives laiques van despertar sospites.

Malgrat la Inquisició havia estat abolida, a València s'havia instituit un Junta de Fe a instancies de José María Despujol, que havia estat un inquisidor radical i formava part de societats secretes absolutistes. Va aprofitar el buit de poder a l'arquebisbat per instaurar aquest tribunal que actuava com un substitut de la Inquisició (formalment abolida). Les autoritats civils i militars tenien l'ordre de col·laborar amb elles i es limitaven a signar les seves sentencies.

Judici contra Gaietà Ripoll

Igual que l'antiga Inquisició, la Junta es basava en la delació. Qualsevol veí podia denunciar un altre per comportaments "sospitosos". En el cas de Ripoll, van ser els seus propis veïns de Russafa qui el van denunciar per:

-No treure's el barret quan passava el Viàtic (la processó de l'eucaristia).-No portar els nens de l'escola a missa.-Dir "Lloat sia Déu" en lloc d'utilitzar fórmules catòliques tradicionals.

Les Juntes de Fe tenien jurisdicció sobre el que es deia a les escoles i el que es publicava. Com a mestre, Gaietà Ripoll estava sota el seu punt de mira directe. Qualsevol desviació de la doctrina oficial (com ensenyar principis deistes o no fer resar el rosari) es considerava un delicte greu contra l'Estat i la religió.

Ser citat per la Junta ja implicava l'estigma social i la possibilitat d'acabar a la presó episcopal. Gaietà Ripoll va passar dos anys tancat a la presó de Sant Narcís a València abans de ser executat. Durant aquest temps, se'l va intentar "reconvertir" amb teòlegs, però la seva fermesa en les seves conviccions va fer que la Junta decidís fer-ne un càstig exemplar per atemorir la resta de la població.

Aquestes juntes actuaven sovint al marge de les lleis generals, seguint el dret canònic més ranci. Fins i tot el Govern de Madrid mirava cap a un altre costat per no entrar en conflicte amb els sectors més ultres de l'Església (els anomenats "apostòlics").

Finalment va ser condemnat a morir cremat; tanmateix, en lloc de cremar-lo va morir a la forca sobre un barril amb unes flames pintades (en un gest de presumpta humanitat). Un cop mort va ser cremat en el crematori de la Junta situat tocant al pont de Sant Josep que travessa el Túria. Després de la mort de Ripoll les Juntes de fe van quedar en suspens.

L'opinió pública europea, especialment a França i el Regne Unit, va utilitzar el cas de Ripoll per confirmar la imatge d'una Espanya anacrònica, fanàtica i bàrbara. Els diaris liberals de l'època van descriure el país com un lloc on el temps s'havia aturat al segle XVI. L'execució va posar en un compromís seriós el govern de Ferran VII. Les cancelleries estrangeres (incloses les de monarquies aliades) van enviar queixes formals. No entenien com, després d'haver abolit oficialment la Inquisició, es permetia que uns tribunals eclesiàstics (les Juntes de Fe) continuessin executant persones.

La pressió internacional va ser tan forta que el mateix Ferran VII, malgrat el seu absolutisme, es va veure obligat a frenar les Juntes de Fe. El rei es va adonar que aquests fanàtics religiosos (els "apostòlics") estaven danyant la imatge exterior d'Espanya i dificultant les relacions comercials i polítiques amb la resta d'Europa. 

El 1835 la vídua de Ferran VII, la regent Maria Cristina de Borbó, com a mesura contra el carlisme, va signar la Reial Ordre que dissolia les Juntes de Fe i amb ella definitivament la Inquisició. És considerada la darrera víctima a Europa de la Inquisició.