ENTORN DELS MOSSÀRABS A LA CORONA D'ARAGÓ. BREUS PINZELLADES.

 

En aquesta entrada mostraré breument qui eren els mossàrabs, com eren vistos pels cristians del nord i la seva relació amb els cristians del nord, especialment a la Corona d'Aragó.

Els musulmans van ser relativament tolerants amb els cristians al llarg dels segles, però però havien d'acceptar l'estatus inferior de dhimmi.

La vida dels mossàrabs estava regida per l'estatus legal de dhimmi (“protegits”), un pacte que els permetia mantenir la seva fe i les seves lleis a canvi del reconeixement de la sobirania islàmica i el pagament d'impostos específics.

Els cristians van conservar la seva pròpia organització eclesiàstica i els seus jutges, que aplicaven l'antic codi visigot, Havien de pagar dos tributs principals: la iizia (un impost personal per protecció) i el jarach (un impost territorial sobre les seves propietats). Podien practicar la seva religió, tenien prohibit el proselitisme, construir noves esglésies sense permís o tocar les campanes de manera que “molestaren” els musulmans.

A la Catalunya medieval, els mossàrabs eren vistos sovint com un pont cultural, però també amb una certa ambigüitat religiosa i política per part de les autoritats cristianes del nord, influenciades pels francs.

Els mossàrabs que fugien de les persecucions al sud (com les del segle IX a Còrdova) eren rebuts pels comtes catalans com a aliats útils per a la repoblació de zones frontereres, com la vall d'Àger. Però, malgrat ser cristians, mantenien el ritu mossàrab, que a ulls de la reforma gregoriana i els monjos francs semblava proper a l'heretgia. Van ser un dels vehicles pels quals van entrar nombrosos arabismes en la llengua catalana, especialment en el lèxic agrícola, administratiu i tècnic. Als mossàrabs se'ls percebia com a "cristians arabitzats".

Arc de ferradura amb aparell de plec de llibre, església de Sant Julià de Boada

A l'Aragó es conserven exemples notables d'aquest estil arquitectònic i decoratiu, especialment en zones del Serrablo (Osca). Encara que sovint es debat la seva etiqueta exacta (alguns estudiosos prefereixen "art de repoblació"), la petjada de la comunitat cristiana que vivia sota domini musulmà és reconeguda.

Al País Valencià (Regne de València) comunitats mossàrabs estaven molt minoritzades i arabitzades en el moment de la conquesta (1238). Es reconeix que a Balansiya (la València musulmana) van existir comunitats cristianes que mantenien la seva religió i lleis a canvi d'impostos, conservant una cultura híbrida i molt minoritària. València, per exemple, no va sobreviure una comunitat mossàrab estructurada amb un ritu propi fins avui. La teoria mossarabista sobre el valencià no té cap base en l'evidència històrica, és un argument utilitzat per justificar una diferència amb el català, sense base científica.

El Serrablo, Huesca

Sí que alguns vocables àrabs es van introduir a la parla aragonesa i catalana, alguns exemples:

-Albergínia (al-bāḏinjāna): Moltes hortalisses conserven el seu nom original.

--Alcalde (al-qāḍī): la forma alcalde (jutge en origen) és molt comuna a l'Aragó i zones de parla catalana influenciades.

-Arròs (ar-ruzz): Un dels cultius estrella introduïts a la península.-Séquia (de l'àrab as-sāqiya): Canal per al reg.-Sínia o Azud: Roda hidràulica i resclosa.

-Alfals: Planta farratgera d'origen àrab (al-fisfisa).

-Sucre (sukkar): Paraula que va passar de l'àrab al català i d'aquí a mig Europa.

-Taronja (nāranj): Fruita d'origen oriental portada pels àrabs.

Bíblia de Leon, litúrgia hispano-mossàrab.

Hi va haver tensions, tot i que no acostumaven a ser conflictes bèl·lics oberts, sinó més aviat de caràcter religiós, cultural i social. La convivència entre els mossàrabs (cristians arabitzats) i els cristians del nord (sota influència franca) va generar friccions en tres punts clau:

-El conflicte dels ritus religiós, va ser el xoc més important. Els mossàrabs seguien la litúrgia hispànica (o mossàrab), una tradició molt antiga que venia de l'època visigòtica. Amb l'arribada de la reforma gregoriana i la influència dels monjos de Cluny des de França, l'Església volia imposar el ritu romà. Als ulls dels reformadors europeus, el ritu mossàrab es veia com una cosa "sospitosa", arcaica i massa propera a influències orientals o herètiques (com l'adopcionisme). Finalment, el ritu romà es va imposar oficialment a Catalunya a finals del segle XI.

-La desconfiança per l'"arabització". Tot i ser cristians, els mossàrabs parlaven àrab, vestien com els andalusins i tenien costums quotidians molt diferents dels habitants dels comtats catalans. Aquesta "dubtosa" identitat feia que els cristians del nord els veiessin de vegades amb recel. En moments de guerra contra el sud, la seva lleialtat podia ser posada en dubte, ja que se'ls veia massa integrats en la cultura de l'enemic.

-Competència per la terra.  Molts mossàrabs van fugir del sud i es van establir a les zones de frontera. En ser colons que arribaven amb privilegis atorgats pels comtes per repoblar terres, sovint entraven en disputa amb la població local o amb els senyors feudals que volien controlar aquells mateixos territoris i els seus recursos.

-L'Adopcionisme A finals del segle VIII, va esclatar una gran polèmica teològica liderada pel bisbe Fèlix d'Urgell (que tenia influències mossàrabs) i Elipand de Toledo. Defensaven que Jesús era fill de Déu per "adopció", una idea que l'Imperi Carolingi i el Papa van considerar una heretgia gravíssima. Això va provocar una forta repressió intel·lectual i política contra el pensament d'arrel mossàrab a Catalunya.

ANEXE

ELS RECELS DEL NORD CRISTIÀ

 
Els cristians del nord no només veien amb recel la convivència dels mossàrabs amb l'islam, sinó que van arribar a fer servir la teologia per deslegitimar la jerarquia eclesiàstica del sud.
El conflicte més greu va ser la querella adopcionista a finals, que va marcar una ruptura profunda entre les dues comunitats:
-El Beat de Liébana va acusar Elipando, arquebisbe de Toledo, de ser un "herald de l'Anticrist". La base de l'acusació era que l'adopcionisme (dir que Jesús era fill “adoptiu” de Déu a la seva naturalesa humana) s'assemblava massa al concepte islàmic de Jesús com un simple profeta.
-Sospitaven que els bisbes, com Elipando, modificaven la seva doctrina per fer-la més acceptable davant els seus governants musulmans, ho consideraven una traïció a la fe.
-L'acusació d'heretgia va ser l'excusa perfecta perquè el Regne d'Astúries trenqués la dependència religiosa de la seu de Toledo.
-Els mossàrabs van fer servir l'àrab en els seus escrits religiosos i van adoptar costums andalusins. Al nord nord aquesta arabització era vista com una degradació de la identitat cristiana.
Els cristians del nord van mirar amb desconfiança el ritu mossàrab, considerant-ho "sospitós" per no seguir el ritu romà que imperava a la resta d'Europa.

Els quatre genets de l'Apocalipsi, Beat de Liébana. BNE

ELS CONCILIS


Durant el període de domini islàmic a al-Àndalus, es van celebrar uns cinc concilis cristians documentats, a les seus de Sevilla i Còrdova durant els segles VIII i IX. Van ser fonamentals per mantenir l'estructura i la fe de la comunitat mossàrab. Els més destacats:

-Concili de Sevilla (782): Enfocat en qüestions doctrinals, específicament contra l'adopcionisme (la creença que Jesús era fill adoptiu de Déu).

-Concili de Còrdova (839): Convocat per combatre l'"heretgia de Cassià" (maniqueisme) que s'estava estenent entre les comunitats cristianes d'al-Àndalus.

-Concili de Còrdova (852): Convocat per l'emir Abderraman II per intentar frenar el moviment dels màrtirs de Còrdova, que buscaven el martiri voluntari.

Malgrat la conquesta, l'Església mossàrab va mantenir les seves institucions heretades del període visigot. A partir del segle X, la celebració de concilis va disminuir a causa de la creixent islamització i la reducció de la població cristiana.

Els regnes del nord feien servir les notícies d'aquests concilis per justificar la seva lluita. La persistència de l'església al sud servia com a prova que la "Hispània visigoda" continuava viva i que el territori havia de ser recuperat.

Per al nord, aquests sínodes eren la continuació directa dels famosos Concilis de Toledo. En celebrar-se sota domini musulmà, reforçaven la idea que la fe cristiana era el vincle indestructible que unia tots els habitants de la península.

Quan es tractaven temes com l'adopcionisme, els teòlegs del nord hi intervenien activament. Aquestes disputes van permetre a l'Església del nord reafirmar la seva ortodòxia i autoritat davant d'una Església mossàrab que, de vegades, era vista amb sospita per la seva convivència amb l'Islam.

Partida d'escacs entre un croat i un sarraí, segle XIII. D'un manuscrit espanyol d'un tractat d'escacs d'Alfons X, el Savi (1221-1284), rei de Castella i Lleó des del 1252.

Bibliografia de consulta:

Bramon, Dolors. De quan érem o no musulmans. Vic: Eumo Editorial, 2000.

Joan Coromines, Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana. És la font definitiva per buscar l'origen àrab o mossàrab de qualsevol paraula catalana.

Míkel de Epalza, Los mozárabes (2011). És una de les obres més completes per entendre qui eren realment i desmitificar la seva figura.

Manuel Riu, "Els mossàrabs a Catalunya", dins L'arquitectura medieval a Catalunya (1980). Un article fonamental per entendre la seva integració social i artística als comtats catalans.

Cyrille Aillet, Les mozárabes: Christianisme et arabisation en Al-Andalus (2010). Un estudi modern sobre com mantenien la fe cristiana mentre adoptaven la llengua.

Text acabat amb ajut de Wikipedia i la IA, per ajustar dades i dubtes especialment