MODELS SOCIOPOLÍTICS A LA CATALUNYA I CASTELLA DELS SEGLES XIV-XV
Durant els segles XIV i XV, Castella i el Principat de Catalunya presentaven models polítics, econòmics i socials completament oposats.
El règim del Regne de Castella estava basat en l'autoritarisme reial. El rei concentrava cada vegada més poder. Les Corts castellanes tenien un caràcter consultiu i gairebé mai podien limitar la voluntat del monarca. En canvi, a Catalunya primava el pactisme. El poder reial estava limitat per les lleis de la terra. El rei havia de negociar i pactar cada decisió i impost amb les Corts Catalanes. Es va crear la Generalitat com a òrgan permanent per vetllar pel compliment d'aquests pactes.
L'economia de Castella es basava en la ramaderia ovina transhumant (controlada per l'honrat consell de la Mesta). Exportaven grans quantitats de llana crua cap a Flandes i Anglaterra. L'economia catalana a través de Barcelona, estava bolcada al comerç marítim internacional pel Mediterrani. Exportaven teixits, girs de fusta i manufactures, i importaven espècies i blat a través de consolats de mar.
A Castella la noblesa terratinent era molt forta i militaritzada gràcies als constants conflictes interns i externs. Els conflictes eren lluites dinàstiques entre nobles i la monarquia pel control del poder del Regne. A Catalunya la burgesia mercantil urbana (la Biga i la Busca) era molt potent a Barcelona. Els conflictes van ser estructurals, com la revolta dels pagesos de remença contra els abusos feudals i la Guerra Civil Catalana (1462-1472).
Castella era un territori homogeni en expansió, centralitzat i amb una població en creixement constant malgrat les crisis. Mentre que a Catalunya era un territori descentralitzat (dins d'una confederació de regnes amb Aragó i València). Va ser greument afectat per la Pesta Negra del 1348, que va provocar una crisi demogràfica i econòmica profunda de la qual va costar dècades recuperar-se.
Durant els segles XIV i XV, la concepció de la justícia, la fe i els drets civils a Castella i a Catalunya reflectia la mateixa fractura que els seus models polítics: la centralització autoritària castellana enfront del pragmatisme contractual català.
A Castella el dret emanava "de dalt cap a baix". El rei tenia la potestat de crear lleis de manera unilateral mitjançant pragmàtiques. Es va imposar el codi de les Siete Partidas (fonamentat en el Dret Romà absolutista), consolidant el principi que "la llei és el que mana el rei". En canvi, al Principat el dret funcionava "de baix cap a dalt". El rei no podia legislar sol; les lleis s'anomenaven Constitucions i s'havien d'aprovar obligatòriament en Corts amb els tres estaments. La tradició jurídica catalana donava un pes immens al dret consuetudinari (els costums locals, els Usatges de Barcelona i la jurisprudència), prioritzant l'esperit del pacte i el sentit comú per sobre de la rigidesa del text reial.
La condició jurídica de la dona castellana estava marcada per les Partides (i més tard per les Lleis de Toro de 1505), que declaraven explícitament que "el baró és de millor condició que la dona". En casar-se, la dona castellana perdia tota capacitat de gestió sobre els seus béns; l'home administrava el patrimoni conjugal i ella necessitava la "llicència marital" per a qualsevol negoci, contracte o transacció jurídica. En canvi, el dret civil català protegia molt més el patrimoni femení mitjançant el règim de separació de béns i la institució del dot i la creix (una compensació econòmica que el marit assegurava a la dona). El patrimoni de la dona era intocable pel marit. Si aquest s'arruïnava o moria, la llei catalana protegia la vídua retenen els béns del marit per retornar-li el dot, garantint-li una autonomia econòmica inusual a la resta d'Europa.
Durant els segles XIV i XV, els tribunals civils catalans i les institucions no perseguien la sodomia de forma sistemàtica, ja que es considerava un pecat que competia als tribunals de l'Església o als àmbits locals. La persecució ferotge de la sodomia a Catalunya no va començar fins al segle XVI (1524), quan la Inquisició espanyola (d'origen i disseny castellà) va rebre l'autorització papal per assumir aquesta competència, fet que va provocar fortes protestes de les institucions catalanes per invasió de competències jurídiques. Al Regne de Castella la sodomia (crimen nefando) es va començar a castigar com a delicte civil molt d'hora a través dels furs locals i Las Partidas, encara que amb poca incidència. Ja al segle XV s'executaven sentències civils. L'any 1497, els Reis Catòlics van dictar una famosa Pragmàtica que va endurir les penes: el delicte es castigava civilment amb la mort a la foguera i la confiscació de tots els béns.
Déu era l'instrument de la Monarquia a Castella, o la justificació del pactisme al Principat. Aquí Déu se'l considerava el garant del dret civil, el rei també governava "per la gràcia de Déu", però la teologia política catalana argumentava que Déu estimava l'ordre i la justícia. Per tant, si el rei violava les lleis de la terra (Constitucions), estava cometent un pecat i trencant el jurament fet davant de Déu en coronar-se. La fe s'utilitzava per recordar al monarca que la seva autoritat terrenal no era absoluta, sinó supeditada a la moral cristiana i al respecte cap als seus súbdits.
A Castella es veia a Déu com a legitimador de l'absolutisme. La seva figura s'usava per reforçar el dret diví dels reis. El monarca era el vicari de Déu a la terra per governar el seu poble, i qualsevol desobediència al rei s'assimilava a una ofensa a Déu. El poder reial se sacralitzava per justificar el control de l'Estat i, a finals del segle XV, per impulsar la unitat de fe com a eix de la identitat nacional.
La pena de mort s'aplicava de manera habitual a Castella i al Principat de Catalunya, però la tria de l'execució (forca, foguera o destral/decapitació) i el procediment judicial variaven segons el model polític i la condició social del reu. A Castella la forca s'aplicava massivament a les classes baixes per delictes de robatori, bandolerisme o assassinat. La justícia reial o els corregidors de les ciutats decretaven la forca ràpidament. Els cossos sovint es deixaven dies exposats per reforçar l'autoritat de la Corona. Al Principat també era la pena estàndard per als no nobles acusats de delictes comuns (com els lladres de camins). No obstant això, a Catalunya existia el principi del pactisme judicial: si el tribunal cometia un defecte de forma en el procés, les institucions catalanes podien aturar l'execució per evitar un greuge (una violació de les Constitucions).
Als dos territoris la foguera es reservava per als delictes ideològics, religiosos i els pecats considerats aberrants, ja que el foc "purgava" el mal i no deixava restes físiques del criminal. A Castella s'aplicava per heretgia, bruixeria (tot i que va ser menys comuna del que es creu). A finals del segle XV, amb la creació de la Inquisició espanyola (1478), la foguera es va convertir en un instrument d'Estat massiu per a jueus conversos acusats de judaïtzar. A Catalunya la foguera va ser molt menys freqüent. Els tribunals civils catalans pràcticament no la feien servir. Només s'aplicava en casos aïllats d'heretgia jutjats per la Inquisició papal pontifícia tradicional (molt més feble que la posterior Inquisició reial). Quan els Reis Catòlics van voler introduir la nova Inquisició a Barcelona el 1487 per cremar conversos, les institucions catalanes s'hi van oposar violentament per considerar-ho una invasió castellana de les seves lleis.
La decapitació (amb destral o espasa) es considerava una mort "honorable" i ràpida. Estava estretament lligada a l'estatus social del reu. A Castella era el mètode d'execució exclusiu per als nobles i cavallers acusats de traïció o rebel·lió contra el rei. A Catalunya també era un dret exclusiu de la noblesa (i en alguns casos de ciutadans honrats de l'alta burgesia). A Catalunya, decapitar un noble requeria un judici extremadament rigorós sota el dret civil català.
Alguna recomenació bibliogràfica
Vicens Vives, Jaume. Els Trastàmares: El segle XV. Edicions 62. Una obra fundacional per entendre la transició dinàstica i la conflictivitat política del segle XV a Catalunya.
Sobrequés i Vidal, Santiago. Catalunya segle XV, Editorial Base. Un text clau d'un dels grans medievalistes catalans que analitza la societat, l'economia i les estructures polítiques del període d'entreguerres i la crisi baixmedieval.
Salrach, Josep Maria. Historia medieval de Catalunya. Proa. Una síntesi rigorosa sobre les institucions, l'evolució social i el desenvolupament del feudalisme i el pactisme al Principat.
Lalinde Abadía, Jesús. El pactismo en la historia de España. Un dels millors estudis jurídics sobre com es diferenciava el dret i el pacte a la Corona d'Aragó respecte d'altres models peninsulars
Riera i Sans, Jaume. Sodomites Catalans. Editorial Base. L'obra definitiva i fonamental per a Catalunya. Riera reconstrueix la vida, els judicis i la persecució dels homosexuals a partir de processos judicials reals i cartes de la cancelleria reial.
Solórzano Telechea, Jesús Ángel. Poder, sexo y ley: la persecución de la sodomía en los tribunales de la Castilla de los Trastámara. Un article acadèmic clau per entendre com la monarquia castellana del segle XV va utilitzar aquest delicte com a mecanisme de poder absolut.
El règim del Regne de Castella estava basat en l'autoritarisme reial. El rei concentrava cada vegada més poder. Les Corts castellanes tenien un caràcter consultiu i gairebé mai podien limitar la voluntat del monarca. En canvi, a Catalunya primava el pactisme. El poder reial estava limitat per les lleis de la terra. El rei havia de negociar i pactar cada decisió i impost amb les Corts Catalanes. Es va crear la Generalitat com a òrgan permanent per vetllar pel compliment d'aquests pactes.
L'economia de Castella es basava en la ramaderia ovina transhumant (controlada per l'honrat consell de la Mesta). Exportaven grans quantitats de llana crua cap a Flandes i Anglaterra. L'economia catalana a través de Barcelona, estava bolcada al comerç marítim internacional pel Mediterrani. Exportaven teixits, girs de fusta i manufactures, i importaven espècies i blat a través de consolats de mar.
A Castella la noblesa terratinent era molt forta i militaritzada gràcies als constants conflictes interns i externs. Els conflictes eren lluites dinàstiques entre nobles i la monarquia pel control del poder del Regne. A Catalunya la burgesia mercantil urbana (la Biga i la Busca) era molt potent a Barcelona. Els conflictes van ser estructurals, com la revolta dels pagesos de remença contra els abusos feudals i la Guerra Civil Catalana (1462-1472).
 |
| Escut català |
Castella era un territori homogeni en expansió, centralitzat i amb una població en creixement constant malgrat les crisis. Mentre que a Catalunya era un territori descentralitzat (dins d'una confederació de regnes amb Aragó i València). Va ser greument afectat per la Pesta Negra del 1348, que va provocar una crisi demogràfica i econòmica profunda de la qual va costar dècades recuperar-se.
Durant els segles XIV i XV, la concepció de la justícia, la fe i els drets civils a Castella i a Catalunya reflectia la mateixa fractura que els seus models polítics: la centralització autoritària castellana enfront del pragmatisme contractual català.
A Castella el dret emanava "de dalt cap a baix". El rei tenia la potestat de crear lleis de manera unilateral mitjançant pragmàtiques. Es va imposar el codi de les Siete Partidas (fonamentat en el Dret Romà absolutista), consolidant el principi que "la llei és el que mana el rei". En canvi, al Principat el dret funcionava "de baix cap a dalt". El rei no podia legislar sol; les lleis s'anomenaven Constitucions i s'havien d'aprovar obligatòriament en Corts amb els tres estaments. La tradició jurídica catalana donava un pes immens al dret consuetudinari (els costums locals, els Usatges de Barcelona i la jurisprudència), prioritzant l'esperit del pacte i el sentit comú per sobre de la rigidesa del text reial.
 |
| Miniatura en què apareix representat el rei Alfons VIII, que va adoptar l'emblema del castell, amb la seva dona la reina Leonor. |
La condició jurídica de la dona castellana estava marcada per les Partides (i més tard per les Lleis de Toro de 1505), que declaraven explícitament que "el baró és de millor condició que la dona". En casar-se, la dona castellana perdia tota capacitat de gestió sobre els seus béns; l'home administrava el patrimoni conjugal i ella necessitava la "llicència marital" per a qualsevol negoci, contracte o transacció jurídica. En canvi, el dret civil català protegia molt més el patrimoni femení mitjançant el règim de separació de béns i la institució del dot i la creix (una compensació econòmica que el marit assegurava a la dona). El patrimoni de la dona era intocable pel marit. Si aquest s'arruïnava o moria, la llei catalana protegia la vídua retenen els béns del marit per retornar-li el dot, garantint-li una autonomia econòmica inusual a la resta d'Europa.
Durant els segles XIV i XV, els tribunals civils catalans i les institucions no perseguien la sodomia de forma sistemàtica, ja que es considerava un pecat que competia als tribunals de l'Església o als àmbits locals. La persecució ferotge de la sodomia a Catalunya no va començar fins al segle XVI (1524), quan la Inquisició espanyola (d'origen i disseny castellà) va rebre l'autorització papal per assumir aquesta competència, fet que va provocar fortes protestes de les institucions catalanes per invasió de competències jurídiques. Al Regne de Castella la sodomia (crimen nefando) es va començar a castigar com a delicte civil molt d'hora a través dels furs locals i Las Partidas, encara que amb poca incidència. Ja al segle XV s'executaven sentències civils. L'any 1497, els Reis Catòlics van dictar una famosa Pragmàtica que va endurir les penes: el delicte es castigava civilment amb la mort a la foguera i la confiscació de tots els béns.
Déu era l'instrument de la Monarquia a Castella, o la justificació del pactisme al Principat. Aquí Déu se'l considerava el garant del dret civil, el rei també governava "per la gràcia de Déu", però la teologia política catalana argumentava que Déu estimava l'ordre i la justícia. Per tant, si el rei violava les lleis de la terra (Constitucions), estava cometent un pecat i trencant el jurament fet davant de Déu en coronar-se. La fe s'utilitzava per recordar al monarca que la seva autoritat terrenal no era absoluta, sinó supeditada a la moral cristiana i al respecte cap als seus súbdits.
 |
| El rei Jaume I d'Aragó amb el bisbe de Barcelona Berenguer de Palou i els magnats Bernat de Centelles i Gilabert de Cruïlles durant la Conquesta de Mallorca (1229) (Frescos del Palau Aguilar de Barcelona. MNAC) |
A Castella es veia a Déu com a legitimador de l'absolutisme. La seva figura s'usava per reforçar el dret diví dels reis. El monarca era el vicari de Déu a la terra per governar el seu poble, i qualsevol desobediència al rei s'assimilava a una ofensa a Déu. El poder reial se sacralitzava per justificar el control de l'Estat i, a finals del segle XV, per impulsar la unitat de fe com a eix de la identitat nacional.
La pena de mort s'aplicava de manera habitual a Castella i al Principat de Catalunya, però la tria de l'execució (forca, foguera o destral/decapitació) i el procediment judicial variaven segons el model polític i la condició social del reu. A Castella la forca s'aplicava massivament a les classes baixes per delictes de robatori, bandolerisme o assassinat. La justícia reial o els corregidors de les ciutats decretaven la forca ràpidament. Els cossos sovint es deixaven dies exposats per reforçar l'autoritat de la Corona. Al Principat també era la pena estàndard per als no nobles acusats de delictes comuns (com els lladres de camins). No obstant això, a Catalunya existia el principi del pactisme judicial: si el tribunal cometia un defecte de forma en el procés, les institucions catalanes podien aturar l'execució per evitar un greuge (una violació de les Constitucions).
Als dos territoris la foguera es reservava per als delictes ideològics, religiosos i els pecats considerats aberrants, ja que el foc "purgava" el mal i no deixava restes físiques del criminal. A Castella s'aplicava per heretgia, bruixeria (tot i que va ser menys comuna del que es creu). A finals del segle XV, amb la creació de la Inquisició espanyola (1478), la foguera es va convertir en un instrument d'Estat massiu per a jueus conversos acusats de judaïtzar. A Catalunya la foguera va ser molt menys freqüent. Els tribunals civils catalans pràcticament no la feien servir. Només s'aplicava en casos aïllats d'heretgia jutjats per la Inquisició papal pontifícia tradicional (molt més feble que la posterior Inquisició reial). Quan els Reis Catòlics van voler introduir la nova Inquisició a Barcelona el 1487 per cremar conversos, les institucions catalanes s'hi van oposar violentament per considerar-ho una invasió castellana de les seves lleis.
La decapitació (amb destral o espasa) es considerava una mort "honorable" i ràpida. Estava estretament lligada a l'estatus social del reu. A Castella era el mètode d'execució exclusiu per als nobles i cavallers acusats de traïció o rebel·lió contra el rei. A Catalunya també era un dret exclusiu de la noblesa (i en alguns casos de ciutadans honrats de l'alta burgesia). A Catalunya, decapitar un noble requeria un judici extremadament rigorós sota el dret civil català.
Alguna recomenació bibliogràfica
Vicens Vives, Jaume. Els Trastàmares: El segle XV. Edicions 62. Una obra fundacional per entendre la transició dinàstica i la conflictivitat política del segle XV a Catalunya.
Sobrequés i Vidal, Santiago. Catalunya segle XV, Editorial Base. Un text clau d'un dels grans medievalistes catalans que analitza la societat, l'economia i les estructures polítiques del període d'entreguerres i la crisi baixmedieval.
Salrach, Josep Maria. Historia medieval de Catalunya. Proa. Una síntesi rigorosa sobre les institucions, l'evolució social i el desenvolupament del feudalisme i el pactisme al Principat.
Lalinde Abadía, Jesús. El pactismo en la historia de España. Un dels millors estudis jurídics sobre com es diferenciava el dret i el pacte a la Corona d'Aragó respecte d'altres models peninsulars
Solórzano Telechea, Jesús Ángel. Poder, sexo y ley: la persecución de la sodomía en los tribunales de la Castilla de los Trastámara. Un article acadèmic clau per entendre com la monarquia castellana del segle XV va utilitzar aquest delicte com a mecanisme de poder absolut.
👏🏼
ResponEliminaGràcies
Elimina