ART I PENSAMENT
Un any més aprofito aquestes festes per desitjar-vos pau, felicitat i progrés, i com no, en bona salut. I ho faig compartint amb vosaltres 11 imatges comentades i un discurs.
Els textos són per si gaudiu de temps i ganes, compartiu amb mi una visió determinada sobre temes dels quals cada cop se'n parla menys. Compartiu o discrepeu, que d'això es tracta. El discurs escollit versa sobre l'holocaust, sobre l'extermini de les minories, en un temps que sembla hi volen tornar.
2026 no es presenta com un any fàcil, avui encara som a temps d'evitar-ho. Llibertat no és poder prendre una birra al carrer en temps de pandèmia, és la nostra capacitat de conèixer, pensar i discutir, en poder debatre, sense ser insultats, ser crítics o ponderats. En poques paraules, tenir la capacitat de pensar per nosaltres mateixos.
Us desitjo Bones Festes.
LA NATIVITAT. Giotto, 1305. Capella dels Scrovegni. Padua
UN DOGMA ÉS UN DOGMA, SI NO QUE PREGUNTIN A SANT AGUSTÍ
Cada any quan m'apropo al santuari del Miracle em trobo el prior netejant les fulles seques que hi ha prop del convent, l'endemà el terra segueix brut, i el segueix. Recordo l'anècdota d'Agustí d'Hipona, encara que al d'Hipona se'ns nega la solució.
El cèlebre bisbe convers i sant va transformar tot allò que era dolçor, pau i amor en el cristianisme inicial, en cossos bruts, sexe pecaminós, dones pecaminoses, guerres justes i dogmes negats al conjunt dels humans..
Mentre perseguia heretges i pagans negava que poguessin arribar a comprendre les coses de déu: "Confesso que aquest meravellós coneixement de déu supera la meva debilitat i que no puc elevar-me fins a ell" (Confessions XV, 27/50/).
El coneixement de déu és impossible, no cal esforçar-se, només la gracia es pot invocar, una gracia que ens porta a l'obscurantisme que durant segles va tenir en tomistes, jansenistes, protestants...
En aquest quadre de Botticelli, veiem el bisbe d'Hipona meditant sobre la Trinitat prop del mar. Un nen ha cavat un forat i hi va tirant aigua. Agustí li diu que mai no podrà omplir el forat amb aigua del mar. El nen li contesta: "Em resultaria més fàcil a mi, que a tu esgotar, amb els únics mitjans de la raó, les profunditats del misteri de la raó". L'anècdota, creada al segle XIII, és plenament acceptada per erudits que van de filòsofs per la vida
Si Pau de Tars ressuscita i veu allò que va fer Agustí d'Hipona amb el cristianisme, es torna a la tomba.
Visió de Sant Agustí, Sandro Botticelli, Galleria degli Uffizi. 1488 V
L'AL·LEGORIA DE LA CAVERNA, VISTA CRISTIANA DEL SEGLE XVI
L'al·legoria de la caverna és una pintura flamenca de Michiel Coxcie que es troba al Musée de la Chartreuse de Douai, França.
Al mite platònic hi troben un grup d'homes amb cadenes que els subjecten el coll de manera que únicament poden mirar cap a la paret del fons de la caverna sense poder girar mai el cap. Darrere hi ha un mur i una foguera i l'entrada de la cova que dóna a l'exterior. Els objectes generen ombres que es projecten a la paret que els presoners. Aquests creuen que la realitat són les ombres.
Un home alliberat veu la realitat completa, i torni a l'interior de la caverna per "alliberar" els seus antics companys que se'n burlen. La funció del savi serà portar els homes a la veritat. Doncs només els que són capaços d'arribar a les idees ho poden fer.
Coxie pinta la visió catòlica del mythe. Duplica la versió original, a la gruta hi ha vuit presoners, que estan de forma circular. Intenta ensenyar-nos unes veritats que només són visibles per la intel·ligència i mai pels cinc sentits. L' alliberament és la vida eterna, les cadenes els mantenen presos als seus cossos materials. Conèixer la llum de la veritat és essencial per a la salvació. Aquí els savis seran els membres del clergat, els que saben interpretar la vida d'accés a allò que és veritable.
Un any més, amb els meus millors desitjos per aquests dies i l'any vinent, us adjunto 12 temes en els quals intento adjuntar a les imatges publicacions que reflecteixin la meva particular forma de veure les coses.
Michiel Coxcie que es troba al Musée de la Chartreuse de Douai, França.
SÒCRATES, COM DÉU MANA
J.L. David va pintar "La mort de Sòcrates" en temps de la monarquia, 1787, i s'adapta al pensament de la seva època. En ell, el filòsof, pren la cicuta amb una mà en horitzontal, és el món de baix, el de la injustícia, també el de la democràcia atenesa, que condemna el pensador per pensar lliurement.
Mai no li va agradar el govern, era partidari de l'aristocràcia. La seva mà en vertical assenyala el cel, el món del més enllà. Es converteix així en el punt d'unió entre el fet diví i el fet humà. Ens mostra un home serè davant de la
mort: espera el cel. Aquí està platonitzat i cristianitzat, com després va ser recuperat per laics, sans-culottes, francmaçons, el cinema... Tots i cadascú van edificar un Sòcrates a mida. Els mites permeten la multiplicitat.
Sòcrates, a l'aiguamoll de la mort, es mostra com era: irònic i valent, virtuós i temperat... sense perdre ni una sola ocasió per filosofar. Va ser un home congruent, cosa que és l'indicador segur d'una vida filosòfica.
MÉS
Michael Onfray. El cocodrilo de Aristòteles Paidós 2020.
SANT EUNUC ANOMENAT ANDREU EL NECI
A Bizanci l'ús d'eunucs podia ser molt diferent, però alguna cosa caracteritzava la majoria i n'era l'origen esclau. El seu aspecte eternament juvenil els feia atractius per aquells que els buscaven per gaudir-ne personalment, la condició d'esclaus no els donava cap oportunitat de negar-se.
Els que havien optat voluntàriament per la castració, despectivament se'ls anomenava "necis".
En temps de l'emperador Lleó el Gran (886-912), apareix citat un eunuc al qual santificà per defensar la seva virtut. L'hagiografia de sant Andreu el Neci, a banda de lloar i exaltar la seva pietosa religiositat, com acostuma a ser en aquests casos, cita un eunuc de "bella aparença" al qual se l'obligava a realitzar "la malaltissa pràctica de la sodomia".
Sembla que l'eunuc es va negar, i va ser informat que en cas de no complaure el seu amo, seria colpejat i durament castigat. Es desconeix que va passar, sembla que va ser acollit per l'església on va fer vot de pobresa i obediència.
No hi ha casos similars, per la qual cosa se suposa que la majoria acceptaven el seu destí. Un altre cas similar ens parla d'un jove de gran bellesa anomenat Bagoas, com l'eunuc d'Alexandre. Criat a l'Orfenat Imperial, va triar l'autocastració per preservar-ne el bon aspecte i conservar la clientela de més edat que anava darrera seu.
L'hagiografia oficial del sant no cita els costums a què es va veure sotmès, però l'oració de comiat és ben explícita:
"Cap a la necessitat et vas tornar voluntàriament, les belleses d'aquest món vas rebutjar, intel·ligentment el teu físic vas menysprear, amb penitència, assedegat i amb calor abrasadora o congelada per la pluja i la neu, i d'altres penúries aèries mai t'has ocultat, t'has purificat com l'or en el criat".
OTRA MARGARITA...
(Imatge del país miserable al què molts volen tornar)
Joaquin Sorolla, 1892. Mildred Lane Kemper Art Museum, St. Louis, Missouri (EUA)
Aquest és un primer Sorolla més social, la pintura denuncia un fet vist amb els seus ulls en un vagó de tren de tercera classe entre València i Madrid. Dos guàrdies civils escortaven una compungida presonera que seria jutjada per ves a saber quins delictes. Qui és la Margarida? Importa?
És evident que és la intenció del pintor de mostrar una realitat dura, crua. Per això va pintar en un vagó de tren reial en lloc d'estudiar-lo i va col·locar la dona emmanillada, dividida per la diagonal del banc separada dels dos guàrdies que la custodien, que semblen adormits, cosa que augmenta la tristesa del quadre.
La llum incideix a l'escena de forma dramàtica, per molt càlida que sigui. A més, el vagó és buit i això augmenta la sensació de solitud i aïllament social i personal d'aquesta senyora. Només li queda un simple farcellet amb les seves quatre pertinences, segurament tota la seva vida hi va. Imatge trista d'un passat al qual ens volen portar... els de sempre.
LES JOIES DE LA MARE DE DÉU
IMATGE de la Mare De Déu de la Mercè.
(La mateixa que es troba a la Basílica de la Mercè, plena de joies i coronada.)
L'escultura de la Mare de Déu de la Mercè és una talla de fusta policromada i daurada, d’època gòtica (cap a l’any 1361), l’autoria de la qual s’atribueix a Pere Moragues, escultor, arquitecte i orfebre barceloní. La talla del nen Jesús és del segle XV. Des del 1687 és patrona de la ciutat de Barcelona, per un vot que va fer el Consell de Cent si alliberava la ciutat d'una plaga de llagostes.
Diuen que Santa Eulàlia plora per la Mercè, per això gairebé sempre hi ha algun xàfec. Pasqual Maragall portava un cistell d'ous a les clarisses de Pedralbes per evitar a pluja. Crec que en temps de l'alcaldessa Colau es va deixar de fer... Amb l'entrega del cistell l'alcalde desafinant a pulmó ple, cantava allò de:
¡Santa Eularia gloriosa,
Vetllau pels barcelonins!
LUGH, LA LLUM I EL SOL D'IRLANDA.
La seva importància la podem veure en els nombrosos topònims que tenen el seu origen: Lugo, Lugdunum (Lió), Londinium (Londres) o el déu Loky.
Lugh va ser un dels déus celtes més importants, especialment a Irlanda, que representava el sol i la llum. Encara que originalment es considerava una deïtat, més tard es va percebre com una figura històrica, un gran guerrer i un heroi a la cultura irlandesa.
És una figura prominent en moltes històries de la mitologia irlandesa, on lidera la raça dels Tuatha Dé Danann a la victòria contra els fomorians del mar a la batalla de Mag Tuired. Lugh assassina el borni Balor amb la seva llança o fona màgica, establint un regnat de 40 anys de pau i prosperitat.
La història de Lugh procedeix principalment de Cath Maige Tuired un text del segle XI dC., que recopila fonts anteriors. El text narra la història, prèvia al naixement de Lugh, de la invasió d'Irlanda per part dels Tuatha Dé Danann, que van vèncer els habitants d'aquesta època i els fomorians, éssers semidivins o pirates demoníacs.
Per ser el líder dels Tuatha Dé Danann, Lugh va presentar les seves cartes credencials al rei del moment, Nuadu, que tenia un braç mecànic fet de plata. Lugh el va informar al rei que posseïa múltiples dots, ja que tenia les capacitats de fuster, ferrer, metge, guerrer, bruixot i historiador entre moltes altres.
Va impressionar la cort amb la seva força en llançar una enorme pedra i amb la seva habilitat per tocar l'arpa. Després, Lugh va vèncer Nuadu, i tot aquell que es va atrevir a participar, en un joc de tauler anomenat fidchell (un enfrontament una mica injust, ja que és a Lugh a qui se li atribueix la invenció d'aquest joc), de manera que es va convertir en rei.
A la batalla contra els fomorians, va utilitzar les seves habilitats de fetilleria per donar-li al seu exèrcit armes especials i poders màgics. La pròpia llança de Lugh, Gáe Assail, tenia propietats especials, ja que sempre encertava en l'objectiu i tornava a la mà quan se li ordenava.
Lugh va acabar combatent contra el seu propi avi, Balor, Mal d'Ull. Balor té un gran ull i la seva parpella és tan pesant que requereix la força de quatre
homes per aixecar-lo. Si els enemics miraven directament l'ull, perdien tot poder. Lugh va usar la seva poderosa fona per colpejar el seu avi a l'ull, el qual es va girar dins del cap i els fomorians van rebre mala sort i amb això van perdre la guerra.
Lugh participa en altres relats menors, com la venjança contra els assassins del seu pare Cian, descobreix el cos aixafat del seu pare i la terra al seu voltant revela el seu destí i els autors del terrible acte. Lugh imposa als tres assassins una sèrie de tasques impossibles; dos d'ells moren en batalla, mentre que Brian mor directament a les mans de Lugh.
Lugh també esdevé víctima d'un trio de germans. La seva dona li va ser infidel amb Cermait, fill del Dagda, el gran déu guerrer omnipotent. En la seva fúria, Lugh assassina Cermait, però els seus tres fills divins, Mac Cuill, Mac Cécht i Mac Gréine busquen venjança. Lugh és perseguit prop del turó d'Uisnech, aconsegueix escapar, però al final s'ofega al Loch Lugborta. Després els tres germans assassins es reparteixen Irlanda entre ells.
MÉS:
Lugh. Mark Cartwright World History Encyclopedia.
Una il·lustració de John Duncan dels mítics fomorians. A la Cath Maige Tuired (també coneguda com la Batalla de Mag Tuired) de la mitologia irlando-cèltica, els fomorians, que venien del mar, van ser derrotats pels Tuatha Dé Danann liderats per Lugh. No us recorda res: Joc de trons, éssers de més enllà del mur.
NA MERCADERA, PAGESA I GUERRERA
Segons Muntaner, na Mercadera era una dona molt experta, tenia obrador de merceria a la vila de Peralada; com totes les dones de les classes populars, a més de treballar amb les seves mans, tenia cura de l'hort que proporcionava una part important de l'alimentació quotidiana de la família.
El 1285 Peralada va patir l'atac francès, motivat per la croada dictada pel papat contra Pere el Gran. Això dificultava la vida quotidiana dels veïns , que no podien ni accedir als horts que tenien als afores. Na Mercadera va decidir intentar-ho, i es va vestir d’home i, armada amb llança, espasa i escut, va anar a collir les cols que necessitava per cuinar.
Tot anava bé fins que va sentir els guarniments d’un cavall francès que havia caigut, amb el seu genet, a un rec proper. Na Mercadera s’hi va acostar, va clavar la llança a la cuixa del soldat i li va dir “cavaller, rendiu-vos o morireu”.
El rei Pere va observar atònit com aquella pagesa disfressada amb robes d’home li lliurava un presoner. Sembla que s’ho va fer explicar diverses vegades. Na Mercadera va rebre el botí de guerra tal com li pertocava: el cavall i les armes del presoner, i també el rescat que en va pagar l’exèrcit de França per recuperar-lo entre les seves files.
La representació de Na Mercadera sempre oblida un aspecte molt important: es va posar robes masculines. Curiosa forma d'honorar-la. "L'heroïna de Peralada", Antoni Caba, 1864, Museu del Prado.
SANTA TECLA, TARRAGONA, VERGE I MÀRTIR?
La biografia de santa Tecla es va elaborar molt després de la seva mort, en una època que el paper de la dona dins del cristianisme anava a la baixa. Intentaré interpretar respectuosament el significat de què sabem d'ella.
TARRAGONA. No hi ha cap evidència de la seva arribada Tarragona, tampoc la del seu mestre Pau de Tars, segurament serien els seus deixebles. Cal recordar, fet que amaguen a la seva hagiografia, que Tecla era una de les dones que predicaven el cristianisme a partir de les epístoles de Pau.
VERGE. Tecla quan coneix a Pau a Iconi estava destinada a casar-se contra la seva voluntat. Igual que Hipàtia d'Alexandria, opta per ser ella qui decideix que fer amb el seu cos, fet de rebeldia a un temps això no era permès. El cos de les dones era propietat dels homes, elles no tenien dret a decidir.
DIACONESSA. Ella serà una de les predicadores enviades per Pau a donar conèixer les seves epístoles entre els homes. En un moment de perill ella mateixa els batega, les dones ho podien fer, igual que els homes. Amb Agustí d'Hipona la dona tornarà a ser propietat dels seus homes.
MÀRTIR. L'explicació oficial de la mort de Tecla diu que va ser assetjada per un noble, qui en ser rebutjat "Va ser sentenciada a ser menjada per bèsties salvatges, però aquestes no van voler fer-li mal i, ans al contrari, la van protegir dels seus botxins". La seva història apareix als "Fets (o Actes) de Pau i Tecla", considerats apòcrifs. Al segle I no van existir màrtirs.
Altar Major de la catedral de Tarragona (detall) Obra de Pere Joan. S. XV.
Conferència al Palau de la Generalitat amb motiu del Dia Mundial en Memòria de les Víctimes de l’holocaust a càrrec de Leopold Estapé Amat.
Consellera, Tinent d’Alcalde, Directora General, autoritats, amis i amigues, bona tarda a tothom.
És per a mi un gran honor poder donar avui i aquí aquesta conferència, just on va estar l’antic call de Barcelona, al costat d’una de les sinagogues de la ciutat. I poder fer memòria del rabí Isaach Marldofay, que va ser cremat pel delicte de sodomia el 1365, en absència del rei Pere el Cerimoniós, sent l’avantsala de les matances que es van produir a la nostra ciutat a finals d’aquell segle.
Viktor Emile Frankl, científic austríac jueu i primera persona que va desenvolupar el concepte de “resiliència” va dir:
'Desgraciat qui en tornar va descobrir una realitat totalment diferent de la íntimament enyorada durant els anys de captiveri!
Ell havia perdut tota la seva família als Camps d’Extermini. Terrible tragèdia. Els homosexuals ni tant sols van poder tornar a les seves cases, van seguir proscrits i perseguits al igual que la població gitana.
Com molt bé ha dit Jordi Petit, un dels primers actes del nazisme va ser l’assalt a d’Institut per a l’Estudi de la Sexualitat ( Institut für Sexualwissenschaft), just 4 mesos després de l’arribada de Hitler al poder i cinc anys abans de la fatídica Nit dels Vidres Trencats. No va arribar de sobte; feia temps que mostraven el seu odi al carrer; feia temps que agredien gent; però la població mirava cap un altre costat. Posaven ordre, atacaven homosexuals, comunistes, indesitjables. Quan la població es va adonar ja era tard. Us sona? Simbologia nazi pels carrers, agressions, atacs a centres LGTB... Hem d’esperar 5 anys a entendre el que està passat avui?
Jordi Petit ha citat el film “Ben”. És la història d’un home homosexual que va anar a un Camp de Concentració amb un triangle groc, creien que sent jueu seria millor tractat. Explica la realitat de molts homosexuals que hi van arribar amb triangles que no eren el rosa i després, dins, van rebre la doble discriminació.
És el cas de Paul Von Groszeim, detingut a Lübeck amb altres 300 joves el 1937, Va ser torturat i va acceptar ser castrat per evitar anar al Camp de Concentració. Però més tard va ser detingut per ser dissident, va entrar al Camp amb el triangle verd.
Quan parlem del triangle rosa i parlem d’homosexuals, oblidem que llavors no es diferenciaven dels transsexuals, i molts dels exterminats ho eren. També oblidem el triangle negre, el que portaven feministes, lesbianes i prostitutes.
El nazisme no va organitzar una persecució sistemàtica de les lesbianes, però no veien amb bon ull a les dones que volien actuar lliurement, sense la tutela de pares, esposos o germans masculins. Quan una dona era denunciada a la feina o per la família, tenia el seu destí marcat a Ravensbrück.
Elli Smula, sindicalista de la xarxa de tramvies de Berlín, va ser denunciada per la seva pròpia empresa com a lesbiana. Allà va ser
maltractada i utilitzada com a conillet d’índies, fins que en un experiment d’aquest hi va perdre la vida. A aquest camp van morir unes 95.000 persones, dones i els seus fills, una part d’elles lesbianes.
Sabem que 15.000 persones van ingressar amb el triangle rosa, desconeixem quantes van entrar amb altres triangles. Entre 1933 i 1945 100.000 persones van passar a disposició judicial per “comportament degenerat o sodomia”, moltes van morir apallissats o van fugir fora, sense ser registrades. Les xifres de desapareguts oscil·len entre 50.000 i el mig milió.
Aquesta dificultat en conèixer les dades té a veure en que al final de la guerra, els homosexuals, com els gitanos, no van ser reconeguts com a víctimes, al contrari van seguir essent perseguits.
Fins a 1995 100.000 persones van ser denunciades, 50.000 amb sentències fermes. El 1969 l’article 175 va ser restaurat en part. A inicis dels 80 homosexuals i gitanos van ser reconeguts com a víctimes de l’holocaust. El 1995 el 175 va ser eliminat. Quan a inicis del segle XXI es voler realitzar un homenatge a les víctimes, ja sols quedaven vius menys de dues persones.
Les conseqüències van ser terribles. El teixit associatiu va ser destruït, els fons documentals cremats, les cintes cinematogràfiques o les obres d’art destruïdes, els activistes que van sobreviure es van exiliar. Els homes i dones LGTB van haver de viure vides diferents o acabar en mans de la justícia.
Avui podem veure que aquest virus del feixisme no va morir el 1945, que segueix viu i present als nostres carrers, o que una bona part de la població mira cap un altre banda o creu que no va amb ells.
Oblidar, menystenir o negar l’holocaust ens porta al camí que ens retorna a aquest horrible passat. Primo Levi va dir:
“No és lícit oblidar, no és lícit callar. Si nosaltres callem, Qui parlarà?”
De tots nosaltres depèn, si us plau no oblidem mantinguem viva la memòria.
Moltes gràcies a tots.
PLUTARC I L'AMOR ENTRE HOMES.
Plutarc (50-125), en la seva narració Sobre l'amor, va observar que els
homosexuals masculins vivien sota l'influx d'Ares, déu de la guerra, la qual cosa explica la seva agressivitat i masoquisme: Per tant, no són tan sols les nacions més bel·licoses, com els beocis, els més lacedonis i els cretenses. També ho van ser els herois de l'antiguitat Meleagros, Aquil·les, Aristòmenes, Kimón Epaminondas. Aquest últim tenia dos estimats, Asòpits i Kasiodoros. Kasiodoros va trobar com ell la mort als camps de Mantineia, i va ser enterrat al costat d'Epaminondas. Molus sembrava l'esglai entre els seus enemics, i el seu valor era summament temut; va ser ferit mortalment per Euknamos
d'Amfissa, que va sostenir el seu primer xoc, per la qual cosa els focenses van concedir a Euknamos els honors heroics.
Quant a enumerar tots els amors de Heracles, empresa dificil seria, donat el seu gran nombre. No citaré sinó Iolaos, reverenciat i adorat encara avui, a causa de passar per un dels estimats per aquest semidéu; aquest és el motiu
del perquè els amants canvien sobre la seva tomba juraments de tendresa. Encara es diu que Herakles, hàbil en medicina, va salvar Alkestis, dona d'Admetos, d'una malaltia desesperada; és clar que si Admetos estimava la seva dona, no per això deixava de ser l'estimat de l'heroi. El mateix Admetos -de creure a la faula-, va ser estimat d'Apol·lo, que «al seu servei va estar durant un any sencer».
Epaminondes i el Batalló Sagrat de Tebes.
CONSULTES
Enciclopedia de la Historia del Mundo: https://www.worldhistory.org/trans/es/ La brújula verde: https://www.labrujulaverde.com/
Sapiens https://www.sapiens.cat/
Història del Arte https://historia-arte.com/
El cocodrilo de la historia. Michel Onfray Paidós.
Contrahistoria de la filosofía. Michel Onfray Anagrama
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada