MEMÒRIA DE L'HOLOCAUST

No és lícit oblidar, no és lícit callar. Si nosaltres callem, qui parlarà? .Primo Levi

El règim alemany del nacional socialisme va perseguir amb extrema duresa a homosexuals i transsexuals alemanys (aris) d'Alemanya i les zones ocupades. El 27 de gener de 1945, les tropes russes entraven a Auschwitz, fa 75 anys. Avui de nou la intolerància i l'odi tornen a sorgir, en forma de silenci, negació o atacs a la diversitat sexual i de gènere. La diferència de nou estar al punt de mira en un món on tots som alhora iguals i diferents.

I INTRODUCCIÓ

A diferència d'altres grups represaliats la persecució a homosexuals i transsexuals es va iniciar immediatament després de l'arribada del nazisme al poder.

El triangle rosa era el distintiu que a la solapa i en un camal de pantalons havien de portar tots els homosexuals en l'Alemanya de Hitler. . Entre 250.000 i 600.000 persones per ser homosexuals o tenir relacions sexuals amb altres homes van ser represaliats o deportats a camps de concentració, allà eren considerats l'escòria de l'escòria. Les xifres encara avui es desconeixen.

Pallisses, castracions, treballs forçats, injeccions mortals amb morfina, lobotomies eren la pràctica comuna. Els més joves se'ls feia servir com a cobais. Els suïcidis eren nombrosos, el percentatge va ser el més alt després de la comunitat jueva, es xifra per sobre del 60%. Molts van ser enviats a primera línia de foc com "carn de canó",

La majoria de supervivents dels camps d'extermini nazi van tenir un reconeixement públic i la consideració de víctimes. Els homosexuals no se'ls va reconèixer com a víctimes. Totes les lleis contaminades pel règim de Hitler van ser eliminades, excepte el cèlebre article 175 que condemnava la sodomia. Aquest article es va deixar en mans dels landers que majoritàriament ho van mantenir. La RDA, comunista, va abolir el paràgraf.

La Vereinigung der Verfolgten donis Naziregimes (Associació de represaliats nazis) es va negar a reconèixer als homosexuals procedents de camps de concentració. Això va significar que se li van negar les indemnitzacions, que no van estar presents en els homenatges o en els monuments, que ni tan sols se'ls va citar a Nuremberg. Van ser ignorats i molts d'ells perseguits.

L'any 2000 es coneixien menys de deu presoners vius que van portar un triangle rosa. Només recentment s'ha començat a fixar les històries d'aquests presoners. El govern alemany va començar a reconèixer-los el 2002, la majoria ja havien mort.

Possiblement el cèlebre poema de Martin Niemöller, citat per Brecht, hauria d'haver estat diferent, però l'homosexualitat a Alemanya va seguir prescrita i perseguida. Jo ho citaria així:

Un dia van ser pels homosexuals
i no vaig dir res perquè jo no era homosexual.

Després es van ficar amb els gitanos,
i no vaig dir res perquè jo era gitano.

Després van anar pels comunistes,
però vaig callar perquè jo no era comunista.

Després es van endur els jueus,
i no vaig dir res perquè jo no era jueu.

Després van venir pels obrers,
i no vaig dir res perquè no era ni obrer ni sindicalista.

Es van dur als discapacitats,
no m'importava, jo no ho era.

I quan finalment van venir per mi,
no quedava ningú per protestar.

A continuació us mostraré la història de diverses persones acusades de sodomia, per reflectir com va ser la seva vida durant aquesta terrible època.

II GAD BECK, ACTIVISTA CONTRA L'HOLOCAUST NAZI

Gad Beck, (1923-2012) va ser un lluitador antinazi, membre de la resistència i un dels últims supervivents de l'Holocaust. Beck va ser un activista gai durant la duríssima repressió i després de la Segona Guerra Mundial. El seu estil enginyós i la seva alegre forma d'expressar-se li van fer guanyar moltes simpaties. Fill de pare jueu i mare austríaca, va ser considerat un mestís per les autoritats nazis, un Mischling.

L'experiència més important de la seva vida va ser l'enorme esforç realitzat per rescatar el seu xicot. Beck es va posar un uniforme de les Joventuts Hitlerianes i va entrar en un centre de deportació per alliberar el seu amant jueu Manfred Lewin, qui s'havia negat a separar-se de la seva família. Tenia només 18 anys Els nazis més tard van deportar a Lewin amb tota la seva família a Auschwitz, on van ser assassinats. Aquesta experiència el va portar a una conclusió, no esperar a ser deportat. Al parlar sobre la seva experiència de vida (1) com a jueu i gai, Beck fa a una cita sobre l'homosexualitat: "Déu no castiga una vida d'amor." La vida de Gad Beck és narrada al documental de la HBO Paràgraf 175.

Beck es va unir als esforços clandestins per subministrar aliments i llocs d'amagatall als jueus que escapaven a la neutral Suïssa. A principis de 1945, un espia jueu de la Gestapo el va trair a ell i alguns dels seus amics de la resistència. Va ser interrogat posteriorment i internat en un camp de "trànsit" de jueus a Berlín.

La seva condició de jueu li va permetre el reconeixement de víctima en temps en què l'homosexualitat va seguir sent perseguida. Va ajudar a traslladar a molts companys seus a Palestina marxant allí en 1947. Després del seu retorn a Alemanya en 1979, va ser nomenat director del Centre d'Educació d'Adults Jueu de Berlín.

Gad Beck parla de la seva sexualitat d'una manera encantadora i provocativa. Tot i haver patit la persecució a l'Alemanya nazi per ser gai, creu que la seva homosexualitat li ha donat la força i el poder d'entrar a la resistència i ajudar a la supervivència del seu propi poble.

El 2000 va publicar la seva autobiografia: "An Underground Life: Memoirs of a Gai Jew in Nazi Berlin". L'educador, actor, activista i supervivent de l'Holocaust, moria a l'edat de 88 anys. La seva última parella July Laufer, li ha sobreviscut després de 35 anys de vida en comú.

III PIERRE SEEL, TESTIMONI DE L'ESTIGMA I PERSECUCIÓ CONTRA L'HOMOSEXUALITAT.

Pierre Seel tenia nacionalitat francesa, residia a Alsàcia. El nazisme considerava aris a la població alsaciana, per aquest fet patir persecució.

De jove no podia imaginar-se les conseqüències de denunciar el robatori d'un rellotge en una zona de cruising de Mulhouse. Tenia 16 anys només i la gendarmeria francesa ho va apuntar en una llista d'homosexuals a una França en la qual l'homosexualitat no era il·legal.

Després de la invasió alemanya la llista va anar a parar a mans de la Gestapo i totes les seves esperances de futur es van esvair. Després de l'arribada dels invasors la policia els va lliurar la seva llista "rosa". El mateix Pierre ens explica com ell i altres homosexuals van ser detinguts i colpejats. Als que van intentar resistir-se a les SS, els van arrencar les ungles. Uns altres van ser penetrats analment amb regles trencades que els van perforar els intestins, provocant-hemorràgies. 

Immediatament després va ser enviat al camp de concentració Natzweiler-Struthof. Durant un pas de revista matutí, el comandant nazi va anunciar una execució pública. L'home que anava a ser executat va ser tret a l'aire lliure, Seel va reconèixer la cara de qui havia estat el seu amant en Mulhouse, tenia 18 anys. Segons el testimoni de Seel, els guàrdies van despullar al seu amant i van col·locar una galleda de metall sobre el seu cap. Llavors van deixar anar diversos pastors alemanys entrenats i els van atiar contra ell, estripant-lo en cos viu, fins que va morir per les mossegades. En les seves memòries ens explica: "Des d'aleshores, encara em desperto sovint cridant enmig de la nit. Durant més de cinquanta anys aquesta escena s'ha repetit incessantment davant els ulls de la meva ment. Mai oblidaré el bàrbar assassinat del meu amor, davant els meus ulls, davant dels nostres ulls, perquè hi havia centenars de testimonis "(2)

Es va veure obligat a canviar de nom per evitar represàlies, que podien venir de tots els costats, es va apuntar a un grup de la Creu Roja que li va enviar a França. El viatge va durar més d'un any i en unes condicions que eren de tot menys humanitàries. Finalment va arribar al seu país l'agost de 1945.

Un cop acabada la guerra l'homosexualitat va tornar a estar prohibida pel que va optar pel silenci i la invisibilitat. La seva família el va rebutjar i el va desheretar, els seus amics li van donar l'esquena a la seva ciutat va veure com s'agredien  persones que feien visible la seva condició sexual. Per ocultar la seva homosexualitat es va casar i va tenir quatre fills, però el matrimoni va ser un calvari. Tot això va ser per a ocultar-se d'una ciutadania molt homòfoba. Finalment el 1978 es va separar de la seva dona.

Unes declaracions i accions homòfobes el 1982 de bisbe d'Estrasburg, Léon Elchinger, el van fer sortir a llum pública i exposar el seu cas. La seva història va ser recollida només per revistes gais. Va haver d'esperar a 1994 després de la publicació del seu llibre "Moi, Pierre Seel, esport homosexuel" (Jo, Pierre Seel, deportat homosexual) perquè la seva història arribés a l'opinió pública.

Fins al 2003 no se li va reconèixer la seva condició de víctima de l'holocaust, era ja l'únic homosexual supervivent francès de la barbàrie. Llavors va venir el reconeixement, la seva família li va donar suport i la seva dona va retirar la demanda de divorci. El novembre de 2005 moria a Tolosa el testimoni de l'estigma sofert pels homosexuals a Europa durant 50 anys. Un carrer el recorda.

IV PAUL O'MONTIS, VÍCTIMA DE LA INTOLERÀNCIA

El gran còmic i actor Paul O'Montis (1894-1940) va ser també una víctima de la intolerància nazi per ser homosexual, jueu i tenir una veu molt aguda.

Va ser un cèlebre artista de cabaret dels anys 20. A Berlín el 1924 va començar a actuar en diferents cabarets. Va ser un prestigiós cantant, comediant i imitador. El seu estil era enginyós i transgressor, incorporant dobles sentits o brillants jocs de paraules. La seva homosexualitat era oberta i integral; els anys 20 a Berlín es va viure una època de gran llibertat i visibilitat de les persones homosexuals i transgènere. Va participar com a guionista en dues pel·lícules 'Das Diadema der Zarin' a Alemanya el 1922 i 'Der Mann mit der Eisernen Maske' a Àustria en 1923. També va escriure el llibret de l'opereta Das blaue Mieder (1924) En 1926 va col·laborar a la revista ' llanterna Màgica '.

El 1927 va gravar el seu primer disc en el segell Odèon, va ser la primera de més de 70 enregistraments. Va signar per a Deutsche Grammophon el 1929, on va gravar amb estrelles com Paul Godwin i fins i tot Mischa Spoliansky. Va actuar en els més cèlebres cabarets de Berlin, Hamburg o Hannover. El 1929 va gravar un dels seus temes més coneguts, Ramona, per a l'Odèon.

Amb l'arribada dels nazis al poder les coses van canviar. Aviat van començar a acusar-lo de pederasta i pervertit. Va aconseguir fugir a Suïssa i Àustria, va haver de fugir de Viena després de l'annexió alemanya, es va refugiar a Praga on el van detenir el 1939, immediatament va ser deportat a Zagreb i Lodz.

En 1940 va ser enviat al camp de concentració de Sachsenhausen, amb el triangle rosa a la seva roba. Li van tancar a les barraques d'aïllament, va sobreviure només sis setmanes sota unes condicions brutals. La versió oficial diu que s'havia penjat a la seva cel·la, testimonis presencials parlen de cruels tortures que el van portar a la mort (3). Tenia tot just quaranta-sis anys.

IV RUDOLF BRAZDA, TESTIMONI HOMOSEXUAL DE LA BARBÀRIE NAZI.

La història de Rudolf Brazda no difereix molt de la de Pedra Seel, dos joves que van veure truncades les seves vides per la barbàrie de la intolerància nazi.

Tots dos van conèixer l'odi i la intolerància extrema del règim d'Adolf Hitler. Tots dos van haver d'ocultar la seva condició un cop acabada la Segona Guerra Mundial, ja que les relacions homosexuals van seguir prohibides i perseguides.

Amb només vint anys vivia obertament la seva homosexualitat a Saxònia quan va ser detingut per primera vegada. Més tard va ser enviat al camp de concentració de Buchenwald. Allà els considerats "sodomites" eren el graó més feble, el que més humiliacions rebia. Va poder sobreviure.

A la fi de la guerra, a diferència de Pierre, Rudolf va poder portar una vida relativament feliç, va optar per viure en l'anonimat però ho va poder fer amb la seva parella Edouard Mayer durant cinquanta anys. També va ser un apàtrida per la seva condició de suabo (alemany d'Hongria). Tots dos van poder anar a viure a Alsàcia, on les relacions homosexuals estaven menys perseguides i més tolerades.

El 2008 va sortir de l'anonimat amb motiu de la inauguració del monument als homosexuals perseguits pel nazisme. Es creia que ja no quedaven supervivents. Abans de morir en aquest mateix any va rebre la "Legió d'honor" i va publicar la seva biografia (4) "Das Glück kam immer zu mir. Rudolf Brazda: DasÜberleben eines Homosexuellen im Dritten Reich ( «La sort sempre tornava a mí.Rudolf Brazda: la supervivència d'un homosexual en el Tercer Reich»). El 3 agost 2011 moria a la seva llar mentre dormia, tenia 98 anys.

V LA PERSECUCIÓ DE L'HOMOSEXUALITAT A LA POSTGUERRA D'ALEMANYA
La majoria de supervivents dels camps d'extermini nazi van tenir un reconeixement públic i la consideració de víctimes. Als homosexuals i transsexuals se'ls va negar.

La majoria de les lleis repressives utilitzades pel règim de Hitler van ser eliminades, excepte el cèlebre article 175 que condemnava la sodomia. Aquest article es va deixar en mans dels landers que majoritàriament ho van mantenir.

La Vereinigung der Verfolgten donis Naziregimes (Associació de represaliats nazis) es va negar a reconèixer als homosexuals procedents de camps de concentració, tampoc ho van fer amb els gitanos. Això va significar que se li van negar les indemnitzacions, que no van estar en els homenatges o monuments, que ni tan sols se'ls va citar a Nuremberg. Eren ignorats, perseguits i estigmatitzats, se'ls considerava com uns criminals. Tampoc amb els reprimits i assassinats a les comissaries o enviats al front com a carn de canó.

Així molts homosexuals que havien sobreviscut al genocidi van tornar a ser presos per acabar de complir condemnes. El temps passat en els camps de concentració es va considerar que era "presó preventiva" i no es va descomptar de la sentència. Molts van haver d'amagar la seva homosexualitat, altres van poder fugir a França on les lleis eren menys dures. La invisibilitat i l'armarizació van causar enormes patiments en una població que va seguir vivint atemorida.

El moviment associatiu LGTB havia estat destruït i arrasat, pel nazisme. L'única revista destinada al públic gai s'editava a Suïssa (5). Els tímids intents per acabar amb la prohibició, van ser ignorats o menyspreats, Parlament i govern va al·legar que Alemanya tenia "coses més importants d'afrontar" (6). Cal recordar que en l'administració de justícia molts funcionaris nazis no van ser depurats.

Fins a la seva despenalització el 1969, la justícia alemanya va condemnar a més de 60.000 homosexuals, això va significar la destrucció de carreres, fugides a l'exili o suïcidis. No tots els landers van actuar igual, mentre que a Hamburg o Berlín prou feines va haver-hi condemnes, a Hesse o Baviera les sentències van ser molt dures. Jutges i policies seguien sent els mateixos del règim anterior i l'actual govern de la CDU era de tint molt conservador i homòfob. L'entrada de l'SPD en el govern va començar a suavitzar les condemnes i a discutir-se la seva eliminació. El 1969 les relacions sexuals voluntàries entre homes adults van deixar de ser delicte, però va continuar una discriminació en l'edat de consentiment entre homosexuals (21 anys) i heterosexuals (18 anys).

A la RDA les coses van ser diferents, el paràgraf 175 va ser eliminat, però es va mantenir la condemna a les relacions sexuals "no naturals". L'homosexualitat era considerada contrària a la moral socialista i fins i tot se la relacionava amb el règim anterior. Com en altres dictadures, s'utilitzava per desacreditar els dissidents. En 1968 va ser despenalitzada i assenyalada l'edat de consentiment a 18 anys, fins a la data es van condemnar a 300 homes per sodomia. La despenalització no va significar el seu reconeixement com a víctimes, ni la legalització de les publicacions o associacions, les seves trobades havien de ser en cases privades.

NOTA:  Les lesbianes van ser senyalades amb el triangle negre com les feministes, aquí ho explico: https://leopoldest.blogspot.com/2016/11/lesbianas-bajo-el-nazismo.html

(1) Gad Beck. An Underground Life: Memoirs of a Gai Jew in Nazi Berlin
(2) Moi, Pierre Seel, esport homosexuel "
(3) Gudrun Eussner Ein Denkmal für Paul O'Montis
(4) Alianza Editorial va publicar el llibre amb el títol "Rudolf Brazda, Itinerari d'un triangle rosa" Pròleg de Jordi Petit ..
(5) Der Kreis - Li Cercle
(6) Herrn, Rainer (1999). Anders bewegt. 100 Jahre Schwulenbewegung in Deutschland

Més informació:  http://auschwitz.net/es/la-persecucion-de-los-homosexuales-en-la-alemania-nazi/?fbclid=IwAR2RyEhMo7A_5DM2zL-EDkNEIPijRXIOeiLYPsYJus1wgkGLyOded1TkrX4