INQUISICIÓ I SODOMIA, SEGLES XIII-XVIII, A LA CORONA D'ARAGÓ II PART
En aquesta segona, i darrera part, em centraré en el conflicte de competències que es va originar entre el Sant Ofici i la justícia catalana, mostraré la funció dels cirurgians i finalment les terribles sentències que es van dictar.
Per accedir a la primera part, cliqueu:
https://leopold-leopoldest.blogspot.com/2020/01/inquisicio-i-sodomia-segles-xiii-xviii.html
La funció dels cirurgians del Sant Ofici poc tenia a veure amb els preceptes del jurament hipocràtic. Durant els segles XV-XVII el jurament hipocràtic va ser abandonat de forma terrible per part dels cirurgians de la inquisició. La seva funció no era vetllar per la salut del reu, sinó tot el contrari.
En primer lloc havien d'explorar al reu, si veien estrips anals, sang o ferides, dictaminaven que es tractava d'un sodomita. Per a ells la possibilitat d'una violació no existia, una persona violada sempre era culpable.
També assistien als torturadors, la seva funció no era vetllar per la salut de qui anava a tenir turment, ni tampoc curar-lo. El seu treball era vetllar perquè el turment fos el més eficaç possible, evitant la seva mort, quanta més resistència tingués més se li podia torturar. Quan veien que un botxí no era capaç d'arribar al fons, informaven contra ell i buscaven a un altre més expeditiu. Quan un reu moria era a causa de la voluntat divina o culpa del mateix reu per les seves maldats.
Desgraciadament durant aquests segles metges i cirurgians també van col·laborar amb els tribunals públics, formant part del personal tant del Sant Ofici com de la resta de jutjats.
Notes:
 |
| Escut del Sant Ofici. |
https://leopold-leopoldest.blogspot.com/2020/01/inquisicio-i-sodomia-segles-xiii-xviii.html
III CONFLICTE DE COMPETÈNCIES
La persecució de la sodomia en els territoris de la Corona d'Aragó a partir de ser assumida per la Inquisició, va representar un llarg conflicte amb els tribunals de justícia.
La Inquisició es va implantar a la Corona d'Aragó i el Regne de Castella en 1478. El seu objectiu era mantenir l'ortodòxia religiosa i perseguir l'heretgia. Va ser una institució lligada a la monarquia que no tenia les mateixes competències en tots els territoris, generalment els seus funcionaris eren castellans, aixecant recels en els regnes de la Corona d'Aragó.
Carles I, amb motiu d'un conflicte jurisdiccional amb Sancho de la Cavalleria, jurista de Saragossa, va veure una fórmula per poder acusar-lo: la sodomia. Però el procés era llarg, la justícia aragonesa sol·licitava proves i no acceptava la tortura. La solució va ser autoritzar l'actuació de la Inquisició en aquests territoris contra la sodomia.
El Papa Clement VII en 1524 va autoritzar als tribunals inquisitorials d'Aragó, València i Catalunya, jutjar els reus acusats de sodomia. Però havia de realitzar-se d'acord amb les lleis seglars de cada territori (iuxta leges seculars vel municipalia statuta) (3). El conflicte competencial estava servit. Un conflicte que no es va solucionar ni tan sols en 1714.
A Castella les lleis ja tenien tipificat el delicte de sodomia, per això eren les autoritats les que perseguien el crim sodomític. A la Corona d'Aragó aquestes lleis eren ambigües o inexistents, llevat de les Decretals del Papa d'obligat compliment. La primera vegada que les constitucions catalanes van penalitzar la sodomia va ser en 1585 (llibre IX, títol V). El rei Felip I (II de Castella) va ser qui va obligar a realitzar aquest afegit. Però aquesta modificació no va significar la solució del problema competencial.
Les sentències dels tribunals del Sant Ofici havien d'aplicar d'acord amb "les constitucions i lleis seglars" de cada país. Els jutges catalans, aragonesos o valencians van veure envaïdes les seves competències i es van agafar a aquest aspecte per posar totes les traves que van tenir al seu abast. Per si no n'hi hagués prou els inquisidors acostumaven a ser castellans, fet que va augmentar el conflicte i la desconfiança.
Les lleis seglars o les constitucions no permetien els judicis secrets, sense revelar la identitat dels testimonis i molt menys la confiscació preventiva de béns, al Regne d'Aragó a més estaven prohibides les tortures per forçar declaracions. Per posar-hi remei es va arribar a l'acord que un jutge assistiria com "oient" als judicis del Sant Ofici, a què se li va donar la categoria de "consultor".
Els conflictes no van acabar aquí. Les sentències de mort havien de ser ratificades per les diferents audiències i aquestes rarament ho feien quan eren per sodomia i procedien del Sant Ofici. La majoria van ser bloquejades. Els tribunals de la Inquisició van optar per enviar a galeres als condemnats.
Durant el regnat de Felip I (II de Castella) es va produir el conflicte més gran jurisdiccional en intentar processar aquest al seu antic secretari, Antonio Pérez, pel delicte de sodomia.
El conflicte no es va solucionar ni després de l'anul·lació de les constitucions catalanes o els furs aragonesos, ni amb el Decret de Nova Planta. Els capitans generals nomenaven els jutges "oients" i les audiències seguien tenint l'última paraula. Això, i que amb l'arribada dels borbons es va relaxar la persecució de la sodomia, va significar un enorme descens de processos i sentències.
La persecució de la sodomia en els territoris de la Corona d'Aragó a partir de ser assumida per la Inquisició, va representar un llarg conflicte amb els tribunals de justícia.
La Inquisició es va implantar a la Corona d'Aragó i el Regne de Castella en 1478. El seu objectiu era mantenir l'ortodòxia religiosa i perseguir l'heretgia. Va ser una institució lligada a la monarquia que no tenia les mateixes competències en tots els territoris, generalment els seus funcionaris eren castellans, aixecant recels en els regnes de la Corona d'Aragó.
Carles I, amb motiu d'un conflicte jurisdiccional amb Sancho de la Cavalleria, jurista de Saragossa, va veure una fórmula per poder acusar-lo: la sodomia. Però el procés era llarg, la justícia aragonesa sol·licitava proves i no acceptava la tortura. La solució va ser autoritzar l'actuació de la Inquisició en aquests territoris contra la sodomia.
El Papa Clement VII en 1524 va autoritzar als tribunals inquisitorials d'Aragó, València i Catalunya, jutjar els reus acusats de sodomia. Però havia de realitzar-se d'acord amb les lleis seglars de cada territori (iuxta leges seculars vel municipalia statuta) (3). El conflicte competencial estava servit. Un conflicte que no es va solucionar ni tan sols en 1714.
A Castella les lleis ja tenien tipificat el delicte de sodomia, per això eren les autoritats les que perseguien el crim sodomític. A la Corona d'Aragó aquestes lleis eren ambigües o inexistents, llevat de les Decretals del Papa d'obligat compliment. La primera vegada que les constitucions catalanes van penalitzar la sodomia va ser en 1585 (llibre IX, títol V). El rei Felip I (II de Castella) va ser qui va obligar a realitzar aquest afegit. Però aquesta modificació no va significar la solució del problema competencial.
Les sentències dels tribunals del Sant Ofici havien d'aplicar d'acord amb "les constitucions i lleis seglars" de cada país. Els jutges catalans, aragonesos o valencians van veure envaïdes les seves competències i es van agafar a aquest aspecte per posar totes les traves que van tenir al seu abast. Per si no n'hi hagués prou els inquisidors acostumaven a ser castellans, fet que va augmentar el conflicte i la desconfiança.
Les lleis seglars o les constitucions no permetien els judicis secrets, sense revelar la identitat dels testimonis i molt menys la confiscació preventiva de béns, al Regne d'Aragó a més estaven prohibides les tortures per forçar declaracions. Per posar-hi remei es va arribar a l'acord que un jutge assistiria com "oient" als judicis del Sant Ofici, a què se li va donar la categoria de "consultor".
Els conflictes no van acabar aquí. Les sentències de mort havien de ser ratificades per les diferents audiències i aquestes rarament ho feien quan eren per sodomia i procedien del Sant Ofici. La majoria van ser bloquejades. Els tribunals de la Inquisició van optar per enviar a galeres als condemnats.
Durant el regnat de Felip I (II de Castella) es va produir el conflicte més gran jurisdiccional en intentar processar aquest al seu antic secretari, Antonio Pérez, pel delicte de sodomia.
El conflicte no es va solucionar ni després de l'anul·lació de les constitucions catalanes o els furs aragonesos, ni amb el Decret de Nova Planta. Els capitans generals nomenaven els jutges "oients" i les audiències seguien tenint l'última paraula. Això, i que amb l'arribada dels borbons es va relaxar la persecució de la sodomia, va significar un enorme descens de processos i sentències.
IV ELS CIRURGIANS
La funció dels cirurgians del Sant Ofici poc tenia a veure amb els preceptes del jurament hipocràtic. Durant els segles XV-XVII el jurament hipocràtic va ser abandonat de forma terrible per part dels cirurgians de la inquisició. La seva funció no era vetllar per la salut del reu, sinó tot el contrari.
En primer lloc havien d'explorar al reu, si veien estrips anals, sang o ferides, dictaminaven que es tractava d'un sodomita. Per a ells la possibilitat d'una violació no existia, una persona violada sempre era culpable.
També assistien als torturadors, la seva funció no era vetllar per la salut de qui anava a tenir turment, ni tampoc curar-lo. El seu treball era vetllar perquè el turment fos el més eficaç possible, evitant la seva mort, quanta més resistència tingués més se li podia torturar. Quan veien que un botxí no era capaç d'arribar al fons, informaven contra ell i buscaven a un altre més expeditiu. Quan un reu moria era a causa de la voluntat divina o culpa del mateix reu per les seves maldats.
Desgraciadament durant aquests segles metges i cirurgians també van col·laborar amb els tribunals públics, formant part del personal tant del Sant Ofici com de la resta de jutjats.
V LES VÍCTIMES
És impossible saber el nombre total de persones encausades durant aquest període, cal recordar de nou que tots els tribunals tenien competències en aquest sentit i que la nostra convulsa història ha fet desaparèixer molts documents que ens ajudarien a conèixer la realitat d'aquestes persecucions. També a molts municipis es va ofegar o cremar sodomites que no consten a cap lloc.
La xifra de persones relacionades amb Catalunya durant aquest període que van ser executades van ser onze, segons Jaume Riera, D'ells un va ser en efígie, un altre per cometre sodomia amb dones i un tercer a València.
Us mostro dos casos de persones que van ser acusades de sodomia i les sentències que van patir:
En 1581 va esclatar un escàndol a les cuines del poderós Francesc de Montcada i Cardona, comte d'Aitona i virrei de València. Dos adolescents van denunciar al cuiner del noble per haver-los agredit sexualment. Antonio Lardomenudo va negar per activa i passiva qualsevol relació "antinatural".
El cuiner era d'origen francès, abans d'arribar a Barcelona va viure set anys a Itàlia, fet que ja li feia sospitós de sodomita. En les declaracions en el judici es va assenyalar que ell i els dos adolescents de quinze anys se'ls veia junts per Barcelona, també que hi havia una evident reacció entre els tres, fins i tot un testimoni arriba a senyalar que dormien junts.
En el judici va sortir a la llum una relació entre els tres que va tenir el seu origen a Barcelona, sent el comte a més el virrei. Entre els declarants apareix el jove Cosme Borrell, que assegura haver estat assetjat per tots tres. Visitat pels cirurgians, assenyalen que el jove té l'anus vermell i inflamat, assenyalant com a possible causa "forgat ab el membre viril" (3)
Després d'aquestes declaracions cuiner i denunciants van ser encausats. En aquest cas el judici va ser a València i en presència del virrei. Van ser jutjats per la Cort Reial i les sentències van ser duríssimes. Lardomenudo va ser enviat a la foguera, un dels adolescents va ser condemnat a assots i marcat amb ferro roent, l'altre va ser deportat. Als tres se'ls va condemnar a pagar els costos "taxatione reservata".
D'haver-se celebrat el judici a Barcelona, on van passar els fets, el cuiner rarament hauria estat executat, i de ser-ho hauria mort per penjament. La condemna més segura hauria estat de "galeres perpètues".
Jaume Rigau tenia vint-i-sis anys quan va ser detingut pel Sant Ofici i torturat a les presons secretes, va ocórrer en 1616. Era una persona instruïda, nascuda a Castelló d'Empúries, va estudiar teologia a València i Salamanca i va ser ordenat com a diaca. Havia estat condemnat per maltractaments a la seva madrastra, va ser captiu dels pirates turcs divuit mesos a Istanbul, segons va confessar allà va mantenir relacions homosexuals. Un cop lliure va estar ingressat a l'Hospital de la Santa Creu de Barcelona. D'allà va passar a exercir com a mestre a Talarn. El 1616 el Sant Ofici el va jutjar per sodomia.
Tot indica que la Inquisició li investigava per haver exercit de capellà sent simplement diaca. Però van aparèixer testimonis d'haver tingut relacions amb altres joves i nens en diferents llocs: Castelló d'Empúries o Talarn, generalment a canvi de diners: "le va mostrar alguns diners, i li digué que anés a passejar amb ell, i que li donaria una mica d'aquells diners. i el va portar darrere d'una casa, allà ho va fer desatacar i hechó cap per avall, ell també es desatacó, li ALCO la camisa per darrere, i es va posar sobre ell, i li va ficar el seu membre dins de l'siesso , i va estar una mica sobre d'ell "(3)
Tots els testimonis van aportar dades similars, assenyalant la curta edat dels joves sodomitzats (entre 9 i 13 anys). Després de diverses setmanes de tortures el reu a la fi va voler confessar la veritat treta a sang i foc. Va confessar haver tingut relacions amb aquests joves i molts més, que també havia estat amb molts, que havia estat "agente i passiente". (Actiu i passiu)
Per la sentència se li desposseïa de tots els privilegis eclesiàstics, sent enviat a galeres durant cinc anys, a més desterrat d'aquests territoris. En la sentència hi havia un text final: "Aquest reu pel delicte de sodomia, no pot ser relaxado a el braç secular, perquè com és clergue d'evangeli no ha assistit a aquesta causa els jutges de l'Audiència Reial" Per aquesta causa no s'executarien la pena de mort. (3)
Relaxar a braç secular significava lliurar-lo a les autoritats civils per a la seva execució. Els clergues generalment no eren enviats a l'exili amb l'advertiment que una nova condemna significaria un càstig pitjor.
Segurament a Jaume Rigau se li va agreujar la sentència per haver exercit com a sacerdot, sent simplement diaca, la seva condemna va ser una de les més dures contra un religiós a Catalunya, amb l'excepció del cas contra Joan de Llobera el 1462. El nombre de processos contra religiosos va ser important, especialment contra el més baix substrat social. Clergues, novicis o frares van ser jutjats, però s'evitava la publicitat. "Havien de aconseguir mantenir a la gent en la creença que eren els defensors de la fe i els bons costums ..." (4)
És impossible saber el nombre total de persones encausades durant aquest període, cal recordar de nou que tots els tribunals tenien competències en aquest sentit i que la nostra convulsa història ha fet desaparèixer molts documents que ens ajudarien a conèixer la realitat d'aquestes persecucions. També a molts municipis es va ofegar o cremar sodomites que no consten a cap lloc.
La xifra de persones relacionades amb Catalunya durant aquest període que van ser executades van ser onze, segons Jaume Riera, D'ells un va ser en efígie, un altre per cometre sodomia amb dones i un tercer a València.
Us mostro dos casos de persones que van ser acusades de sodomia i les sentències que van patir:
En 1581 va esclatar un escàndol a les cuines del poderós Francesc de Montcada i Cardona, comte d'Aitona i virrei de València. Dos adolescents van denunciar al cuiner del noble per haver-los agredit sexualment. Antonio Lardomenudo va negar per activa i passiva qualsevol relació "antinatural".
El cuiner era d'origen francès, abans d'arribar a Barcelona va viure set anys a Itàlia, fet que ja li feia sospitós de sodomita. En les declaracions en el judici es va assenyalar que ell i els dos adolescents de quinze anys se'ls veia junts per Barcelona, també que hi havia una evident reacció entre els tres, fins i tot un testimoni arriba a senyalar que dormien junts.
En el judici va sortir a la llum una relació entre els tres que va tenir el seu origen a Barcelona, sent el comte a més el virrei. Entre els declarants apareix el jove Cosme Borrell, que assegura haver estat assetjat per tots tres. Visitat pels cirurgians, assenyalen que el jove té l'anus vermell i inflamat, assenyalant com a possible causa "forgat ab el membre viril" (3)
Després d'aquestes declaracions cuiner i denunciants van ser encausats. En aquest cas el judici va ser a València i en presència del virrei. Van ser jutjats per la Cort Reial i les sentències van ser duríssimes. Lardomenudo va ser enviat a la foguera, un dels adolescents va ser condemnat a assots i marcat amb ferro roent, l'altre va ser deportat. Als tres se'ls va condemnar a pagar els costos "taxatione reservata".
D'haver-se celebrat el judici a Barcelona, on van passar els fets, el cuiner rarament hauria estat executat, i de ser-ho hauria mort per penjament. La condemna més segura hauria estat de "galeres perpètues".
Jaume Rigau tenia vint-i-sis anys quan va ser detingut pel Sant Ofici i torturat a les presons secretes, va ocórrer en 1616. Era una persona instruïda, nascuda a Castelló d'Empúries, va estudiar teologia a València i Salamanca i va ser ordenat com a diaca. Havia estat condemnat per maltractaments a la seva madrastra, va ser captiu dels pirates turcs divuit mesos a Istanbul, segons va confessar allà va mantenir relacions homosexuals. Un cop lliure va estar ingressat a l'Hospital de la Santa Creu de Barcelona. D'allà va passar a exercir com a mestre a Talarn. El 1616 el Sant Ofici el va jutjar per sodomia.
Tot indica que la Inquisició li investigava per haver exercit de capellà sent simplement diaca. Però van aparèixer testimonis d'haver tingut relacions amb altres joves i nens en diferents llocs: Castelló d'Empúries o Talarn, generalment a canvi de diners: "le va mostrar alguns diners, i li digué que anés a passejar amb ell, i que li donaria una mica d'aquells diners. i el va portar darrere d'una casa, allà ho va fer desatacar i hechó cap per avall, ell també es desatacó, li ALCO la camisa per darrere, i es va posar sobre ell, i li va ficar el seu membre dins de l'siesso , i va estar una mica sobre d'ell "(3)
Tots els testimonis van aportar dades similars, assenyalant la curta edat dels joves sodomitzats (entre 9 i 13 anys). Després de diverses setmanes de tortures el reu a la fi va voler confessar la veritat treta a sang i foc. Va confessar haver tingut relacions amb aquests joves i molts més, que també havia estat amb molts, que havia estat "agente i passiente". (Actiu i passiu)
Per la sentència se li desposseïa de tots els privilegis eclesiàstics, sent enviat a galeres durant cinc anys, a més desterrat d'aquests territoris. En la sentència hi havia un text final: "Aquest reu pel delicte de sodomia, no pot ser relaxado a el braç secular, perquè com és clergue d'evangeli no ha assistit a aquesta causa els jutges de l'Audiència Reial" Per aquesta causa no s'executarien la pena de mort. (3)
Relaxar a braç secular significava lliurar-lo a les autoritats civils per a la seva execució. Els clergues generalment no eren enviats a l'exili amb l'advertiment que una nova condemna significaria un càstig pitjor.
Segurament a Jaume Rigau se li va agreujar la sentència per haver exercit com a sacerdot, sent simplement diaca, la seva condemna va ser una de les més dures contra un religiós a Catalunya, amb l'excepció del cas contra Joan de Llobera el 1462. El nombre de processos contra religiosos va ser important, especialment contra el més baix substrat social. Clergues, novicis o frares van ser jutjats, però s'evitava la publicitat. "Havien de aconseguir mantenir a la gent en la creença que eren els defensors de la fe i els bons costums ..." (4)
(1) Desconozco la sentencia
y como acabó esta historia. Lo he encontrado en un texto publicado en Liverpool
en 1989 y que Alberto Mira hace referencia de él en su libro "Para
entendernos".)
(2) Familiares del santo
oficio era el nombre que recibían ciertos miembros de menor nivel dentro de
la Inquisición hispana, cuya función era la de servir de informantes.
(3)
Sodomites catalans, Jaume Riera.
(4) Sodomía e Inquisición, Rocía Rodróguez.
Mas:
Ricardo
Lezcano "Los médicos y la tortura
en la Inquisición
espanyola
Rafael Carrasco. “Inquisición y represión sexual en Valencia: historia
de los sodomitas, 1565-1785”
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada