ARRÒS AMB RATA DE LA MURTRA
Avui us porto a una anècdota molt especial que va afectar el meu avi, el Pepet, cap al 1915.
A inicis del segle XX molts pagesos gavanencs vivien en la més absoluta misèria. La mortaldat entre ells era enorme, tres dels meus quatre avis havien perdut pare o mare. Els nens a molt curta edat ja havien de treballar.
La vida diària del meu avi era aixecar-se aviat i amb un rasclet i una eixareta sortir a recollir fems de cavall. Si no ho portava ple, no tenia res per esmorcar. Si hi havia sort aquest àpat era un ou cru, si les gallines havien treballat prou. Amb 8 anys li tocava portar a la seva germana fins a Begues a una mainadera que l'enllatava; si es lliurava, li tocava anar a jornal o a ajudar al seu pare a les sorres.
Els pagesos baixaven amb els carros a les sorres tan bon punt començava a aclarir-se. Tornaven al caure el dia. El menjar el feien al camp, amb el que tenien a mà. Normalment a l'arròs o a les patates hi tiraven verdures, o algun animal de la zona caçat.
Mai obligaré el dia que el meu avi em va explicar que havia tastat un arròs molt especial. Seria cap al 1915, un dia que el Pepet va baixar a les sorres a ajudar al seu pare, amb qui no es portava gairebé. L'avi Quim s'havia dilapidat tota l'herència de la mare i passava de l'educació dels seus tres fills.
Aquell dia el Quim li va donar un arròs, el Pepet em deia que era un plat de molt bon gust. Finalment va preguntar al seu pare:
-Papa avui l'arròs és molt bo, has enxampat un conill?
-No, aquí no és fàcil caçar-los.
-I quina és aquesta carn tan bona.
-He anat a la Murtra i he enxampat una rata.
Se'm va girar l'estómac. Anys després vaig conèixer que es tracta d'un tipus de rata especial, que encara a les albuferes de Mallorca i València hi ha restaurants on la serveixen. Però l'esglai encara el conservo.
A inicis del segle XX molts pagesos gavanencs vivien en la més absoluta misèria. La mortaldat entre ells era enorme, tres dels meus quatre avis havien perdut pare o mare. Els nens a molt curta edat ja havien de treballar.
La vida diària del meu avi era aixecar-se aviat i amb un rasclet i una eixareta sortir a recollir fems de cavall. Si no ho portava ple, no tenia res per esmorcar. Si hi havia sort aquest àpat era un ou cru, si les gallines havien treballat prou. Amb 8 anys li tocava portar a la seva germana fins a Begues a una mainadera que l'enllatava; si es lliurava, li tocava anar a jornal o a ajudar al seu pare a les sorres.
Els pagesos baixaven amb els carros a les sorres tan bon punt començava a aclarir-se. Tornaven al caure el dia. El menjar el feien al camp, amb el que tenien a mà. Normalment a l'arròs o a les patates hi tiraven verdures, o algun animal de la zona caçat.
Mai obligaré el dia que el meu avi em va explicar que havia tastat un arròs molt especial. Seria cap al 1915, un dia que el Pepet va baixar a les sorres a ajudar al seu pare, amb qui no es portava gairebé. L'avi Quim s'havia dilapidat tota l'herència de la mare i passava de l'educació dels seus tres fills.
Aquell dia el Quim li va donar un arròs, el Pepet em deia que era un plat de molt bon gust. Finalment va preguntar al seu pare:
-Papa avui l'arròs és molt bo, has enxampat un conill?
-No, aquí no és fàcil caçar-los.
-I quina és aquesta carn tan bona.
-He anat a la Murtra i he enxampat una rata.
Se'm va girar l'estómac. Anys després vaig conèixer que es tracta d'un tipus de rata especial, que encara a les albuferes de Mallorca i València hi ha restaurants on la serveixen. Però l'esglai encara el conservo.
Molt bo, molt bo, molt bo. I no em refereixo a l'arros. Faig esment a aquesta bonica història de la primera dècada del passat segle XX.
ResponElimina