RICARD III I EL TRÀGIC FINAL DELS PLANTAGENET
La història l'expliquen els guanyadors, i, ay, dels vençuts ¡¡Un bon exemple és la biografia del darrer monarca de la casa Plantagenet, transformat en el més dolent de la pel·lícula obra i gràcia dels seus botxins: els Tudor.
Aquí una història que segurament ha donat idees a Juego de Tronos, la del desgraciat rei Ricard III, la seva esposa i la mare del futur Enric VIII. Els Lancaster serien els Lannister, els York els Starks.
Gràcies a la literatura tenim la imatge de l'últim monarca de la normanda casa Plantagenet, com a cruel, deforme, manipulador, infanticida i capaç de les majors atrocitats. La realitat va ser ben diferent. Els investigadors actuals ens parlen d'una persona culta i d'agradable presència. De nen va créixer sota la protecció dels Neville que van evitar que fos executat pels partidaris de la casa de Lancaster. Eren temps de Guerra Civil, la cruel i sanguinària guerra de les Dues Roses.
Al final el seu germà Eduard V de York, va apoderar-se del poder assassinant a l'inepte Enric VI i al seu jove fill Eduard. Però la noblesa indomable no donava treva i les conspiracions constants van fer que els mateixos Neville acabessin perdent la vida.
De jove, Ricard, va créixer amb el coneixement de l'atroç història de Ricard II. El nét d'Eduard III va pujar al tron amb 10 anys, el seu oncle i regent, Joan de Gant, va vetllar pels seus drets fins a la seva majoria d'edat. Un cop al tron, aquest jove rei es va aliar amb els enemics naturals d'Anglaterra, els francesos, per posar fi a la vida i fortuna del seu oncle.
Potser aquesta sigui la causa per la qual en morir el seu germà va donar un cop d'estat i es va autoproclamar rei. També és cert que la família de la reina vídua va conspirar contra ell a part d'arrasar el tresor públic. Segurament de no haver-ho fet haurien acabat amb ell.
Ricard III va ser un rei preocupat per la justícia al seu país, va intentar llimar els poders dels algutzirs i els nobles, va permetre l'ús de l'anglès en els tribunals (aquest fet feia que la justícia fes més accessible al poble que no entenia el llatí), va perseguir els abusos de la llei. Cada pas que donava representava un major descontentament de la noblesa i el clergat que veien com el seu poder era retallat. I així es van anar aixecant contra ell nobles que abans li van donar suport: Hastings, el duc de Buckingham, ...
Enmig d'aquest clima de revoltes seus nebots van desaparèixer, encara avui es desconeix que va passar realment. Possiblement era el mateix Ricard III a qui menys li interessava aquella prematura desaparició, tot i que el clima de revoltes constants va poder precipitar la seva desaparició.
Amb el temps s'ha anat creient en una altra hipòtesi. En absència del rei, els nens estaven sota la protecció del Duc de Buckingham, aquest ja estava conspirant amb l'astut Enric Tudor a qui molestava qualsevol descendència Plantagenet.
A aquestes desaparicions va arribar una altra que va resultar fatal: la mort del príncep de Gal·les amb 9 anys i únic fill de Ricard III. Més tard la mort de la seva esposa i amiga des de la infància, Anna, enmig de rumors sobre el seu intent de divorci per casar-se amb la seva neboda Isabel. Aquest fet va encendre encara més els ànims. N'hi va haver prou una campanya ben orquestrat pels partidaris dels Tudor: "Déu ha castigat el rei per la mort dels infants" o "Ricard ha enverinat a la seva esposa" i la revolta va estar en marxa.
En Bosworth una maniobra absurda de l'últim Plantagenet va animar a la infidel noblesa a canviar de bàndol i Ricard va perdre cavall, corona i cap. I l'ambiciós i astut Enric VII, casat amb Isabel, va apoderar-se del poder. Abans de morir Ricard va recordar que Enric Tudor era descendent de Joan de Gant.
Després va venir un hàbil treball de manipulació històrica en què Tomàs Moro va participar de forma descarada. Ricard tenia tots els defectes dels Tudor, així aquests podien semblar més humans, a més de justificar totes les barbaritats dels seus regnats. Més tard Shakespeare, inspirat en la biografia de Moro, els va presentar encara més fosc i deforme
LA TRÀGICA HISTÒRIA DE ANNA NEVILLE
Anna era filla de Ricard Neville, "l'entronitzador", noble que va jugar un paper molt important durant la Guerra de les Dues Roses. De petita va créixer al costat de Ricard de Gloucester i el seu germà Jordi, protegits per evitar la seva execució per part de la Casa de Lancaster.
La seva amistat amb Ricard, feia preveure un futur enllaç, però en accedir al tron el germà gran, Eduard IV, van començar els problemes. El nou rei de la casa de York va premiar a la família de la seva esposa, els Woodville, en detriment dels Neville i aquests al final van canviar de bàndol. En la seva unió van oferir a Anna amb 14 anys en matrimoni al fill d'Enric VI, Eduard de Lancaster.
Després aquestes noces, que potser mai va arribar a consumar-se, va venir la batalla de Tewkesbury, els Neville van perdre la vida i en la repressió posterior també el príncep de Gal·les i el seu pare. I Anna va quedar vídua.
Després d'enviduar va desaparèixer, tot indica que el germà de Ricard, Jordi, la va segrestar i la va lliurar a una família humil per treballar com a serventa. El duc de Gloucester la va buscar incansablement i al final va poder rescatar-la. El matrimoni entre Anna i el llavors Duc de Gloucester, Ricard, es va celebrar a l'abadia de Westminster, el 12 de juliol de 1472. La parella va establir la seva llar al castell de Middleham. Ricard havia estat designat governador del Nord pel seu germà el rei.
La seva salut ja era molt precària i en néixer el seu únic fill no va fer més que empitjorar, possiblement tots dos tenien tuberculosi. Els primers anys del seu matrimoni van ser de relativa pau, però a la mort del seu cunyat el rei Eduard de York tot es va precipitar en contra seu.
Ricard III es va autoproclamar rei i els seus nebots van desaparèixer en circumstàncies que encara avui es desconeixen. Anna va passar a ser la reina d'Anglaterra, casada amb un jove ben plantat i benintencionat en temps de desventura.
Després de l'enigmàtica desaparició dels nebots del rei, va arribar un cop mortal per a Anna, la mort del seu únic fill amb 9 anys. Això deixava al seu espòs sense descendència. Enmig dels rumors que el rei buscava nova dona, Anna moria amb només 28 anys. Ricard III la va plorar profundament.
ELIZABETHA DE YORK, LA FI DE LA GUERRA DE DE LES DUES ROSES.
Elizabetha de York (1.466- 1.503) va ser filla de rei Eduard IV, germana d'Eduard V, neboda de Ricard III, tots de la casa de York. També va ser l'esposa d'Enric VII i mare d'Enric VIII. Tres dels seus néts van ser també reis d'Anglaterra. No obstant això la seva vida no va ser un jardí de roses.
A la mort del seu pare i després de la desaparició dels seus germans Isabel va passar a ser "raó d'estat". Ricard III no tenia descendència i la seva dona, Isabel Neville, lluitava contra una mort segura. Isabel va acompanyar a la reina Anna fins a la seva mort, possiblement va somiar a ser la nova esposa del rei, però aquest va embogir a la mort de la seva esposa i no va prestar atenció a aquesta nena adolescent. El seu matrimoni possiblement hauria salvat el seu regnat i la seva vida, però no va ser així.
Els Tudor van aprofitar per culpar el rei de la mort de la seva esposa, d'insinuar el seu desig de casar-se amb Isabel. A això van sumar l'acusació d'haver assassinat als seus germans i del càstig diví que va caure sobre la vida del seu feble fill. L'astut Enric Tudor va aprofitar per arreglar el matrimoni amb la mare d'Isabel, sense el consentiment d'aquesta.
Mort Ricard III, Enric VII va intentar trencar el compromís, però la pressió popular va acabar permetent que el casament se celebrés. Malgrat això Isabel no va ser coronada fins al naixement del seu primer fill, Artur. El rei que la veia amb recel al principi pel seu amor cap a Ricard III, però va acabar acceptant i estimant a aquella dona de gran sensibilitat, dolça bellesa i gran fidelitat cap al seu senyor.
Artur, de caràcter malaltís, es va casar amb Catalina d'Aragó i sense haver consumit el matrimoni va morir. El dolor d'Isabel va ser immens, va tenir la seva desena filla a la qual va posar el nom de Catalina, però també va morir. Terriblement entristida per la mort del seu fill gran i amb el cop de perdre a la seva filleta acabada de néixer, la seva salut va patir un declivi fatal. La reina va patir una forta febre i va morir després de nou dies d'agonia.
Isabel de York és l'exemple del paper que va exercir la dona al final de l'Edat Mitjana, la seva importància era al llinatge, els seus sentiments, les seves qualitats poc importaven.
Aquí una història que segurament ha donat idees a Juego de Tronos, la del desgraciat rei Ricard III, la seva esposa i la mare del futur Enric VIII. Els Lancaster serien els Lannister, els York els Starks.
Gràcies a la literatura tenim la imatge de l'últim monarca de la normanda casa Plantagenet, com a cruel, deforme, manipulador, infanticida i capaç de les majors atrocitats. La realitat va ser ben diferent. Els investigadors actuals ens parlen d'una persona culta i d'agradable presència. De nen va créixer sota la protecció dels Neville que van evitar que fos executat pels partidaris de la casa de Lancaster. Eren temps de Guerra Civil, la cruel i sanguinària guerra de les Dues Roses.
Al final el seu germà Eduard V de York, va apoderar-se del poder assassinant a l'inepte Enric VI i al seu jove fill Eduard. Però la noblesa indomable no donava treva i les conspiracions constants van fer que els mateixos Neville acabessin perdent la vida.
De jove, Ricard, va créixer amb el coneixement de l'atroç història de Ricard II. El nét d'Eduard III va pujar al tron amb 10 anys, el seu oncle i regent, Joan de Gant, va vetllar pels seus drets fins a la seva majoria d'edat. Un cop al tron, aquest jove rei es va aliar amb els enemics naturals d'Anglaterra, els francesos, per posar fi a la vida i fortuna del seu oncle.
Potser aquesta sigui la causa per la qual en morir el seu germà va donar un cop d'estat i es va autoproclamar rei. També és cert que la família de la reina vídua va conspirar contra ell a part d'arrasar el tresor públic. Segurament de no haver-ho fet haurien acabat amb ell.
Ricard III va ser un rei preocupat per la justícia al seu país, va intentar llimar els poders dels algutzirs i els nobles, va permetre l'ús de l'anglès en els tribunals (aquest fet feia que la justícia fes més accessible al poble que no entenia el llatí), va perseguir els abusos de la llei. Cada pas que donava representava un major descontentament de la noblesa i el clergat que veien com el seu poder era retallat. I així es van anar aixecant contra ell nobles que abans li van donar suport: Hastings, el duc de Buckingham, ...
Enmig d'aquest clima de revoltes seus nebots van desaparèixer, encara avui es desconeix que va passar realment. Possiblement era el mateix Ricard III a qui menys li interessava aquella prematura desaparició, tot i que el clima de revoltes constants va poder precipitar la seva desaparició.
Amb el temps s'ha anat creient en una altra hipòtesi. En absència del rei, els nens estaven sota la protecció del Duc de Buckingham, aquest ja estava conspirant amb l'astut Enric Tudor a qui molestava qualsevol descendència Plantagenet.
A aquestes desaparicions va arribar una altra que va resultar fatal: la mort del príncep de Gal·les amb 9 anys i únic fill de Ricard III. Més tard la mort de la seva esposa i amiga des de la infància, Anna, enmig de rumors sobre el seu intent de divorci per casar-se amb la seva neboda Isabel. Aquest fet va encendre encara més els ànims. N'hi va haver prou una campanya ben orquestrat pels partidaris dels Tudor: "Déu ha castigat el rei per la mort dels infants" o "Ricard ha enverinat a la seva esposa" i la revolta va estar en marxa.
En Bosworth una maniobra absurda de l'últim Plantagenet va animar a la infidel noblesa a canviar de bàndol i Ricard va perdre cavall, corona i cap. I l'ambiciós i astut Enric VII, casat amb Isabel, va apoderar-se del poder. Abans de morir Ricard va recordar que Enric Tudor era descendent de Joan de Gant.
Després va venir un hàbil treball de manipulació històrica en què Tomàs Moro va participar de forma descarada. Ricard tenia tots els defectes dels Tudor, així aquests podien semblar més humans, a més de justificar totes les barbaritats dels seus regnats. Més tard Shakespeare, inspirat en la biografia de Moro, els va presentar encara més fosc i deforme
LA TRÀGICA HISTÒRIA DE ANNA NEVILLE
Anna era filla de Ricard Neville, "l'entronitzador", noble que va jugar un paper molt important durant la Guerra de les Dues Roses. De petita va créixer al costat de Ricard de Gloucester i el seu germà Jordi, protegits per evitar la seva execució per part de la Casa de Lancaster.
La seva amistat amb Ricard, feia preveure un futur enllaç, però en accedir al tron el germà gran, Eduard IV, van començar els problemes. El nou rei de la casa de York va premiar a la família de la seva esposa, els Woodville, en detriment dels Neville i aquests al final van canviar de bàndol. En la seva unió van oferir a Anna amb 14 anys en matrimoni al fill d'Enric VI, Eduard de Lancaster.
Després aquestes noces, que potser mai va arribar a consumar-se, va venir la batalla de Tewkesbury, els Neville van perdre la vida i en la repressió posterior també el príncep de Gal·les i el seu pare. I Anna va quedar vídua.
Després d'enviduar va desaparèixer, tot indica que el germà de Ricard, Jordi, la va segrestar i la va lliurar a una família humil per treballar com a serventa. El duc de Gloucester la va buscar incansablement i al final va poder rescatar-la. El matrimoni entre Anna i el llavors Duc de Gloucester, Ricard, es va celebrar a l'abadia de Westminster, el 12 de juliol de 1472. La parella va establir la seva llar al castell de Middleham. Ricard havia estat designat governador del Nord pel seu germà el rei.
La seva salut ja era molt precària i en néixer el seu únic fill no va fer més que empitjorar, possiblement tots dos tenien tuberculosi. Els primers anys del seu matrimoni van ser de relativa pau, però a la mort del seu cunyat el rei Eduard de York tot es va precipitar en contra seu.
Ricard III es va autoproclamar rei i els seus nebots van desaparèixer en circumstàncies que encara avui es desconeixen. Anna va passar a ser la reina d'Anglaterra, casada amb un jove ben plantat i benintencionat en temps de desventura.
Després de l'enigmàtica desaparició dels nebots del rei, va arribar un cop mortal per a Anna, la mort del seu únic fill amb 9 anys. Això deixava al seu espòs sense descendència. Enmig dels rumors que el rei buscava nova dona, Anna moria amb només 28 anys. Ricard III la va plorar profundament.
ELIZABETHA DE YORK, LA FI DE LA GUERRA DE DE LES DUES ROSES.
Elizabetha de York (1.466- 1.503) va ser filla de rei Eduard IV, germana d'Eduard V, neboda de Ricard III, tots de la casa de York. També va ser l'esposa d'Enric VII i mare d'Enric VIII. Tres dels seus néts van ser també reis d'Anglaterra. No obstant això la seva vida no va ser un jardí de roses.
A la mort del seu pare i després de la desaparició dels seus germans Isabel va passar a ser "raó d'estat". Ricard III no tenia descendència i la seva dona, Isabel Neville, lluitava contra una mort segura. Isabel va acompanyar a la reina Anna fins a la seva mort, possiblement va somiar a ser la nova esposa del rei, però aquest va embogir a la mort de la seva esposa i no va prestar atenció a aquesta nena adolescent. El seu matrimoni possiblement hauria salvat el seu regnat i la seva vida, però no va ser així.
Els Tudor van aprofitar per culpar el rei de la mort de la seva esposa, d'insinuar el seu desig de casar-se amb Isabel. A això van sumar l'acusació d'haver assassinat als seus germans i del càstig diví que va caure sobre la vida del seu feble fill. L'astut Enric Tudor va aprofitar per arreglar el matrimoni amb la mare d'Isabel, sense el consentiment d'aquesta.
Mort Ricard III, Enric VII va intentar trencar el compromís, però la pressió popular va acabar permetent que el casament se celebrés. Malgrat això Isabel no va ser coronada fins al naixement del seu primer fill, Artur. El rei que la veia amb recel al principi pel seu amor cap a Ricard III, però va acabar acceptant i estimant a aquella dona de gran sensibilitat, dolça bellesa i gran fidelitat cap al seu senyor.
Artur, de caràcter malaltís, es va casar amb Catalina d'Aragó i sense haver consumit el matrimoni va morir. El dolor d'Isabel va ser immens, va tenir la seva desena filla a la qual va posar el nom de Catalina, però també va morir. Terriblement entristida per la mort del seu fill gran i amb el cop de perdre a la seva filleta acabada de néixer, la seva salut va patir un declivi fatal. La reina va patir una forta febre i va morir després de nou dies d'agonia.
Isabel de York és l'exemple del paper que va exercir la dona al final de l'Edat Mitjana, la seva importància era al llinatge, els seus sentiments, les seves qualitats poc importaven.
Ja se sap a quan les aigües baixen braves els oportunistes en treuen profit. Però gràcies a tot això va arribar Elizabeth the I.
ResponElimina