LA SERRALADA DE PINÓS II

-
La serralada de Pinós està just a centre geogràfic de Catalunya, al límit de les comarques del Bages, el Solsonès i la Segarra. Bona part forma part del municipi de Pinós, també el municipi de Torà s'endinsa al seu entorn. (Accés a la primera part: http://leopold-leopoldest.blogspot.com.es/2013/11/la-serralada-de-pinos.html)
Informació sobre Llanera: http://leopold-leopoldest.blogspot.com.es/2016/05/llanera-o-el-patrimoni-malmes.html

Torre Vallferosa, s XI Visites diumenge matí. 
La torre de Vallferosa és una torre de guaita declarada bé cultural d'interès nacional. Construïda vers l'any 970 dC seguint l'estratègia militar de bastir torres de vigilància en els punts clau conquerits als sarraïns. Considerada un dels millors exemples de l'arquitectura militar europea del segle X i ha sobreviscut sense haver estat modificada des de la seva construcció.

 Al peu de la serralada podem trobar el castell de Cal Tristany una masia fortificada, amb torretes original del segle XI. Va estar refugi carlí al segle XIX. Avui és una casa rural, es troba en un bon estat.




Prop del castell es troba el dolmen de Pera, datat en l’any 2500-1500 aC al. bronze mitjà.






Santa Maria de Claret és l'església d'origen preromànic. És un monument protegit i inventariat dins el Patrimoni Arquitectònic Català. Els orígens són del segle XI i conserva els sarcòfags i osseres dels senyors feudals.











En un estat deplorable es troba el Castell de Llanera. És recinte emmurallat amb un castell del segle XI en molt mal estat i una església del segle XIII. Informació: http://leopold-leopoldest.blogspot.com.es/2015/05/dos-fortaleses-en-estat-dabando-al.html


Comentaris

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

NI DINS NI FORA CIUTAT

-
Imatge
El 28 de maig de 1464 un home a qui li deien "Morro de vaques" se li havia girat feina, un treball pel qual cobraria 110 sous. Ell vivia a un lloc que no estava ni dins, ni fora ciutat. "Morro de vaques" era el nom popular en què s'anomenava al botxí de la ciutat, una feina mal vista, doncs era l'encarregat d'executar les tortures, càstigs i la pena de mort als condemnats per la justícia. Ningú volia ser veí del botxí, però aquest tenia l'obligació de viure a ciutat. Sembla ser, que després d'una llarga polèmica, el Consell de Cent va trobar una solució: el botxí viuria a la muralla, un lloc que no estava ni dins, ni fora de la ciutat. I el lloc que es va decidir, suposadament, va estar el petit espai que hi ha entre la Capella de Santa Àgata i la casa Padellàs, actual seu del MUHBA Museu d'Història de Barcelona. El botxí feia un bon negoci, cobrava per la feina de matar, ho podia fer sense que la ira de deu, ni la justícia de l'home c
Més informació

AQUELLA GUERRA NO ERA LA SEVA

-
Imatge
El meu avi va anar a una guerra que no era la seva. Entre descans i descans el Pepet remugava de la seva mala sort. Orfe a 8 anys, pare als divuit, denunciat pel seu propi pare, reclutat per anar al front als 33, va acabar a un camp de concentració el 38 i un altre al 39, la "Guineu" el va ensenyar a viure, una trombo, una angina de pit... no es pot dir sort el que va tenir. Tan sols un cop va veure com la sort l'acompanyava, a 1.925 va sortir "excedent de cupo" i es va lliurar d'anar a la "Mili". De poc va servir, al 37 amb 33 anys el reclutaven per anar una guerra que ell no sentia com a pròpia. Les terres que conreava les havia aconseguit treballant de sol a sol des de molt petit, ell malfiava d'una república que amenaçava col·lectivitzar els camps que ell tant estimava. Els "trossos", l'Elvira i el seu fillet, el Joan, eren el seu món. Aquella guerra no era la seva, tampoc aquell era el seu bàndol. Un fusell màuser oxi
Més informació

QUAN EL JOAN PETIT BALLAVA DE DEBÒ

-
Imatge
El Joan Petit no era ni nen, ni nan. Era un pagès occità que va plantar cara en temps del totpoderós rei LLuís XIV. Mireu (2) Fins a mitjans del segle XVII  França va sotmetre al seu poble a una pressió asfixiant per poder pagar els seus jocs de guerra. Els que més van rebre van estar els pagesos. Aquest malestar va provocar tot un seguit de revoltes sumant-se a les que ja venien del segle XVI i que lluitaven contra la Lliga Catòlica. Es va anomenar Revòuta dei Crocants. Quan ja semblava que tot s'havia acabat, gairebé 10 anys després, Joan Petit, va ser capturat i condemnat a mort al suplici de la roda, tot indica que havia estat un dels líders pagesos i petit no era el mot, sinó el seu cognom. Joan petit va morir en mig de terribles tortures que li anaven "trencant els ossos amb un mall per dislocar-li les extremitats, procurant no causar-li hemorràgies internes letals, fins al punt que es podia tocar el cap amb els turmells. Llavors es pujava la roda damunt d’una colu
Més informació