FETS, COSTUMS I VIVÈNCIES ( Ii, ROMA ANTIGA)

                        ROMA ANTIGA

Accés primera entrada (Introducció i Prehistòria)

 https://leopold-leopoldest.blogspot.com/2025/01/fets-costums-i-vivencies-i-introduccio.html

DE COM ROMA VA HONRAR EL RAPTE I LA VIOLACIÓ

Un cop fundada Roma, calia omplir-la de persones. Però pocs van voler anar-hi a viure, així que Ròmul va declarar la ciutat "asil de criminals". Així que el bo i millor dels territoris veïns, va anar a viure allà.

Un nou problema va sorgir: només van ser homes, així que va idear una nova acció, encara més menyspreable. Va convidar els regnes veïns, anar a la ciutat amb tota la família, i aquests es van apuntar per la gran curiositat que tenien a conèixer Roma.

Però un cop a dins, els romans van raptar les dones més joves. Els patricis es van quedar les més belles, els familiars van haver de fugir per salvar les seves vides.

Els historiadors van assenyalar l‟acte com una necessitat. Tito Livio afegia "la tendresa dels romans i la seva passió, va doblegar les joves raptades". Un vell argument “en el fons volien ser violades”. Aquest argument s'assembla al film "7 núvies per a 7 germans", en un moment les joves feliçment raptades cantaven "Aquelles savines ploraven, però per dins estaven contentes... i quan els homes sortien, elles entretingudes cosien per als seus infants".

Durant segles, les cerimònies nupcials romanes escenificaven el rapte. El nuvi havia d'arrencar la núvia dels braços de la seva mare, mentre ella plorava” (1)

(1) Cita procedent de

l'infinit dins d'un jonc. Irene Vallejo. 2019

RÒMUL I REM VAN SER ALLETATS PER UNA LUPA, DE "LUPANAR"?

Encara que seria una explicació més lògica, de la versió llegendària que van ser alletats per una lloba, val més no anunciar-ho gaire per Roma, segur no els agrada.

La llegenda diu que eren descendents d'Enees, fill de Venus, que després de fugir de Troia i un llarg periple pel Mediterrani, va arribar a la desembocadura del Tiber, al Latium, amb el seu fill Iulus. Ascan, i en veure una truja blanca amb trenta garrins, es van aturar allà, on més tard Ròmul fundaria Roma.

Cap al 790 aC. Un descendent d'ell, Numitor, va ser destronat pel seu germà petit Amuli, qui el va expulsar de la ciutat, va matar els seus fills i va obligar la seva filla Rea Sílvia a dedicarse al culte de Vesta. Tanmateix, el déu Mart va fer mare a la filla de Numítor, donant-li els bessons Ròmul i Rem.

Amuli, enfurismat, va ordenar que els nens fossin llançats a les aigües del riu Tíber, però la cistella en què havien estat dipositats va quedar varada a la vora per una figuera (Ficus Ruminalis) i una lloba, coneguda com a Luperca, va trobar els germans i els va alletar com si fos la seva pròpia mare. Més tard, van ser recollits i criats pel matrimoni de pastors Faustulus i Acca Laurèntia.

"Natalis Romuli: Romulus, filius Martis, una cum fratre gemino Remo expositus est. Infantes a lupa alebantur, a pastore Faustuli inventi sunt. Adulescentes regem Amulium interfecerunt et tuc Romulus urbem Romam condidit et primus rex Romanorum fuit." (Naixement de Ròmul: Ròmul, fill de Mart, juntament amb el seu germà bessó Rem. Va quedar exposat. Els nens van ser alimentats per una lloba (lupa), i els va trobar el pastor Faustulus. Els joves van matar el rei Amuli i després la ciutat de Ròmul. Va fundar Roma i va ser el primer rei dels romans). Plutarc, Vides paral·leles, Ròmul (c. 96 dC.). Sí, Lupa, de lloba o de lupanar, ves a saber.

MENSIS IANUARIUS (Salvete amici usus et anni bonum)

Primus, Iane, tibi sacratur ut omnia mensis// Undique cui semper cuncta videre licet. "El primer mes, pel seu nom, està consagrat a tu, Janus, qui té permès veure-ho tot al voltant"

A l'antiga Roma el mes de gener estava dedicat al déu Janus bifront, protector dels finals i els nous començaments. Aquest mes va ser afegit, segons la tradició, durant el regnat de Numa Pompili, el segon rei de Roma.

L'inici de l'any del rei Ròmul, que passava al març, es va traslladar a l'1 de gener i des de llavors ho fa de manera invariable cada any fins a l'actualitat, 2700 anys després.

Als romans els encantava celebrar l'arribada del nou any felicitant els altres. Una tauleta trobada al campament romà de Vindolanda mostra una felicitació d'any nou de Hostilius Flavianus, un possible prefecte del campament, a Cerealis. S'hi pot llegir:

Hostilius Flavianus Cereali //suar salutem//annum novom faustum felicem (tibi?) Hostilius Flavianus saluda el seu Cerialis//Feliç i pròsper any nou ( a tu)

El dia 1 de gener sempre ha estat un dia molt important a la història, però especialment important va ser l'1 de gener de l'any 45 aC. En ell, Cayo Juli Cèsar va instaurar el nou calendari romà de 365 dies, conegut com a calendari Julià en el seu honor. Pels romans aquest 2025 seria 2777, tan inexacta una data com l'altra.

Més:

Marqués F, Néstor. Un año en la Antigua Roma.

ESPIES A LA ROMANA.

Encara que rarament apareix als pèplums, Roma tenia les seves pròpies xarxes d'informants. Pels romans el poder venia dels déus, però una ajuda per estar ben informats, no anava malament. Com tota xarxa d'espionatge, aquesta oficialment no va existir, és això anava la seva eficàcia, però van existir els:

Speculatores, encara que oficialment eren els guardaespatlles dels comandaments militars, també els informaven del que circulava per la tropa. Van arribar a ser una veritable policia secreta,

Beneficiarii, una mena de policia militar, al servei dels governadors, també controlaven les fronteres.

Frumentarii, encarregats d'assegurar el subministrament del cereal, informaven sobre les rutes del cereal i les possibles revoltes populars. També eren encarregats de transmetre missatges secrets entre els comandaments.

In van vendre un llenguatge xifrat molt senzill, cada lletra de l'alfabet era substituïda per una altra seguint l'ordre alfabètic. Així si l'A era D, la B seria E. O si l'A era la P, la B seria la R... Avui pot semblar molt senzill, però aquest mètode va ser molt efectiu per a Cèsar i August.

Font:

Una de Espías. Momentos de la Antigua Roma que cambiaron el mundo. Néstor F. Marqués. Ed Espasa

ROMA I L'ARDOR JUVENIL MASCULÍ.

En arribar a la pubertat, els nens romans gaudien d'uns anys d'indulgència. En prendre els hàbits masculins, els joves buscaven els favors d'una criada o baixaven a la Subura a buscar-los. A vegades era una dama d'alta societat la que s'oferia per “espavilar-los”. Aquesta iniciació només era possible amb els nois, la virginitat era sacrosanta.

Autors com Ciceró, més estricte, o Claudi, més liberal, admetien que havien de fer excepcions amb la cremor juvenil, el seu llibertinatge estava consentit, com la violació de dones de classes baixes. A Roma un privilegi de la joventut aristocràtica, era “recórrer la ciutat a les nits, apallissar el burgès, magrejar la burgesa i fer bretolades”. (1) El mateix Neró va ser víctima d'aquests grups de brètols tolerats.

(1) Història de la vida privada. Im`peri Romà al segle X. Ed Taurus. Diversos autors.

EL DIA QUE PLINI VA DESCOBRIR EL QUE ERA UN VOLCÀ.

Aquell 24 d'octubre del 79, "ante diem IX kalendas november", a la badia de Nàpols va ocórrer un fenomen que dos mil anys després encara sorprèn. Va ser l'erupció del Vesuvi.

Al migdia i a l'extrem oposat de la badia, Plini el vell es trobava com de costum observant la natura, quan va veure l'explosió darrere de les ciutats de Pompeia i Herculà. Com a bon naturalista no va poder evitar acostar-s'hi, per entendre i descriure el fenomen. I va decidir acostar-s'hi, ell era almirall, coneixia els secrets del mar, però els del volcà.

Mentre els seus acompanyants pensaven el que havien fet, perquè els déus els enviessin aquest càstig, Plini recordava que als tractats de naturalesa no hi havia res igual. Per als qui estaven en aquestes ciutats, ni les pregàries, ni la fugida va servir de res. Així van descobrir el poder devastador d'un volcà.

El naturalista es va quedar a la ciudad d'Estabia, per contemplar el fenomen, però l'aire dens i la seva asma, van convertir la ciutat en la seva tomba, rondava els 56 anys i el seu cos no es va trobar i la seva mort es va convertir en llegenda.

La veritat és que va descobrir que era un volcà i el seu nebot, Plini el jove, ens va transmetre els seus coneixements, sobre una de les erupcions més devastadores de la història..

FONT:

Momentos de la Antigua Roma que cambiaron el mundo.  Néstor F. Marqués.

CORNÈLIA, MARE DELS GRAC

Cornelia Scipionis (Africana Minor) va ser la filla petita de Publi Corneli Escipió Africà. Es va casar amb Tiberi Semproni Grac, que era censor el 169 aC, i junts tingueren dotze fills, dos dels quals els famosos, Tiberi i Gai Grac.

Va rebre una notable educació, marcada pel filohel·lenisme. Cornèlia era trenta anys més jove que el seu marit. Aquesta unió es va produir entre els anys 165 i 162 aC. Cornèlia va ser fidel al seu marit, només tres dels fills van arribar a l'edat adulta. Després d'enviudar, Cornèlia va decidir no tornar-se a casar. Va romandre fidel a la memòria del seu marit i es va dedicar a l'educació dels fills. Va buscar els millors preceptors de la filosofia estoica, que van marcar la formació sobretot dels homes.

Sobretot es va preocupar per la carrera política de Tiberi i Cayo, i va buscar aliances entre els fidels amics del seu pare i del seu marit. La seva correspondència mostra el poder i la influència que tenien algunes comares romanes a l'hora de prendre decisions.

Tiberi i Cayo Grac van ser tribuns de la plebs i semblava que seguirien el cursus honorum propi dels individus de la seva posició social. Però, davant dels problemes de la República, les seves decisions, que pretenien atendre reivindicacions de la plebs, especialment dels agricultors, van provocar la seva ruptura amb els grups dirigents i la seva mort de manera violenta a les mans dels seus enemics; primer Tiberi, l'any 132 aC, i Cayo pocs anys després.

Quan Cornelià va morir li va ser erigida una estàtua al Fòrum Romà amb una inscripció que deia Cornelia mater Gracchorum (Cornèlia, mare dels Gracs), com ella preferia abans que ser esmentada com a "sogra d'Escipió". Va ser la primera estàtua d'una dona erigida a un lloc públic.

En les seves Vides paral·leles de Tiberi i Cayo Sempronio Graco, Plutarc afirma que Cornèlia era molt hospitalària amb els seus convidats. Rebia a casa seva filòsofs grecs i tota mena de literats. Va portar amb gran enteresa i magnanimitat els seus infortunis, ja que havia sobreviscut el seu pare, el seu marit, els seus fills i altres familiars i amics. Dante Alighieri la cita a la Divina comèdia, com un dels esperits que es troben al Limbe.

IMATGE

Cornelia, mare dels Gracos. Angelica Kauffmann, 1785. Museu de Belles Arts. Richmond, Virgínia. EUA.

Font,

250 mujeres de la Antigüedad, Roma.

Rosa María Cid López Ed. Pilar Pavon. Universidad de Sevilla

L'ENIGMÀTIC ALTAR DE GABII

Gabii era una ciutat del Lazio, on suposadament van ser enllatats rèmol i Rem per una "lupa". El segle XVIII va aparèixer un "disc" de marbre decorat amb caps esculpits i relleus a la vora. Es tracta d'un disc d'escassa alçada, que compta amb un rebaix a la part central, com si hagués estat destinat a albergar una petita quantitat de líquid.

Al voltant d'aquesta "fenedura" apareixen dotze caps que representen déus del panteó romà. La vora del disc, per la seva banda, presenta un relleu continu en què es mostren alguns atributs d'aquests déus, així com símbols dels mesos i els dotze signes del Zodíac.

No hi ha certesa sobre l'ús que podia haver tingut a l'època de la seva creació. Es va creure que podria haver estat un peculiar rellotge de sol –grecs i romans es compten entre els primers creadors d'aquest tipus d'artefactes–, concretament un de tipus horitzontal.

Un dels principals inconvenients per a aquesta interpretació rau en el fet que els rellotges de sol horitzontals van ser molt escassos a l'Antiguitat, i els pocs que es conserven no s'assemblen gens a la peça trobada a Gabii.

Avui sembla clar que les figures esculpides a la peça conservada al Louvre estan representant els Dii Consentes, relacionant divinitats, amb mesos i signes del zodíac.

Així i tot, la pregunta continua viva: Quin va ser l'autèntic ús d'aquella peça?

EL DIA QUE CACO VA DESAFIAR HERACLES

Roma havia de ser la capital del món, no n'hi havia prou a ser fundada per uns descendents de Venus o Mart, tampoc que Pau i Pere varen morir el Coliseu 5 anys abans de ser construït... No n'hi havia prou, també feia falta el gran mascle mitològic havia de fer alguna cosa a la ciutat.

Segons l'Eneida, després d'haver derrotat Gerió, Hèracles va conduir el seu ramat de bous fins a les ribes del Tíber. Mentre els deixava pasturar, es va adormir al peu del mont Palatí. Caco –qui habitava a prop– va robar quatre parelles de bous que va conduir a la seva cova arrossegant-los d'esquena per la cua, de manera que no deixessin empremtes.

Quan el semideu es va despertar, i va veure el que havia passat, va anar a la cova i es va encarar amb el lladregot, que llançava foc per la boca. El va matar i alliberar aquella gent d'aquest monstre. El poble agraït va aixecar un altar a Heracles, iniciant-se el culte a ell.

VELLESA I DECREPITUD A LA ROMA ANTIGA

Allargar la vida no era el desitjable per als romans, admiraven els grans que mantenien intactes les seves facultats mentals fins al final de les seves vides. Però la decrepitud, el declivi del cos o la ment era més temuda que la mateixa ment. Plaute deia que "aquells que són estimats pels déus, moren joves, quan encara conserven els seus sentits o la seva ment" (Plaute, Les bàquides)

Una vida llarga i profitosa que arribés a la mort de manera pacífica i amb un sentiment de realització completa.

Ciceró amb 63 anys era feliç amb la seva vellesa i tot el camí recorregut:

"Per mi la vellesa és tan agradable que, com més m'apropo a la mort, em sembla com si veiés terra i estigués a punt d'arribar finalment a port després d'una llarga navegació" (Sobre la vellesa)

Per desgràcia per a ell, Marco Antonio i Octaviano ja havien decidit que no arribés finalment al seu port desitjat.

Més.

¿Qué los dioses nos ayuden! Néstor F. Marqués. Espasa.

JULIA MAIOR, FILLA D'AUGUST?

Un fet sempre m'ha estranyat, el matrimoni entre Octavi i Lívia, mai no va tenir fills. Això en un matrimoni que va legislar perquè els romans tinguessin fills (Lex Julia), no deixa ser estrany. Però tots dos van tenir fills en anteriors matrimonis, Octavi era pare de Júlia Maior (Julia Augusti filia) i Lívia de Tiberi i Drus. Així i tot d'aquest matrimoni que va durar més de 50 anys, no en va néixer cap fill. L'explicació pot ser el 39 aC.

Júlia va néixer al si de la gens Iulia l'any 39 aC. Entre els seus avantpassats estaven Pompeu o del dictador Sul.la, a més de ser filla d'Octavi, llavors conegut com a fill del diví Juli Cèsar. Va tenir una infància plàcida a la llar d'Octavi, educada en un principi per la seva madrastra Lívia, ja que la presència d'Octavi era intermitent. Allí vivia la seva tia Octàvia i els seus cosins i els fills de Marc Antonio amb Fúlvia i Cleòpatra. Aquesta família s'havia distingit per l'amor a les lletres i per gens intel·lectualment brillants. Júlia va arribar a ser tractada com una deessa omplint Roma d'estàtues seves com si es tractés de Venus. Però Octavi no va tenir més fills. La clau segurament és al naixement de Júlia.

El costum roman deia que a Roma no es neix, s'aixeca. Això és pel fet que en néixer, les portadores col·loquen el nadó a l'atri, si el pare l'aixeca, significa que ho accepta i entra a la família, si no era abandonat.

I Octavi va aixecar Júlia, i tot seguit va repudiar la seva dona a Escribònia. La resposta benpensant era que ja estava embolicat amb la Lívia, però hi ha una altra possibilitat: la Júlia no era filla seva, però sabía que no tindria més fills i es va quedar amb la nena. Aquests romans¡¡

LA MATRONA ROMANA LLIURE, VISTA PEL MISOGIN MARCIAL

(Marcial fent amics)

“Cinna, Marulla t'ha donat set fills, però cap és legítim, perquè cap no és fill teu, ni tan sols d'un amic o un veí, sinó que, concebuts en llits o estores, delaten amb els seus trets les vel·leïtats de la seva mare.

Aquest de trets moros, que té cabells rinxolats, va declarant a les clares que és fill del cuiner Santra.

Aquell, d'aplatat nas i gruixuts llavis és la viva imatge del lluitador Panici.

Com pot ignorar que el tercer és obra del forner qualsevol que diàriament vegi el lleganyós

Damas?

El quart, amb el seu front de viciós i la seva pàl·lida pell t'ha nascut del teu favorit Ligdo.

Qui negaria que aquest de cap afilat i llargues orelles, que es mouen com les dels rucs, és

fill del bufó Cirta?

Les dues nenes, una bruna, pèl-roja l'altra, són filles de Crot el flautista i del granger Carp.

I podries tenir un ramat complet d'esclaus si Corés i Díndim no estiguessin capats".

Marcial, Epigrames, 6 (XXXIX)

QUINTILIÀ, L'HISTORIADOR DE CALAGURRIS NASSICA IULIA

Marc Fabi Quintilià va ser un retòric romà nascut a Calagurris (Calahorra). Va ser un historiador amic dels poderosos, especialment els emperadors Vespasià i Domicià. Va ser el primer historiador i professor, amb un sou públic, formant els fills dels poderosos.

Home tranquil, bon conversador. A la seva obra "D'Institutione Oratoria Libri XII o Institutiones Oratoriae" rebutjava els càstigs violents en el marc educatiu, en un temps on eren la norma. No creia en la validesa universal dels preceptes, preferia adoptar els mètodes a les circumstàncies. Va afirmar que la funció de la pedagogia era aconseguir que els estudiants trobessin el camí per si sols.

Va dedicar els llibres següents als fonaments i tècniques de l'oratòria, on aconsella la lectura com a element fonamental en la formació d'un orador.

IACTA ALEA EST

(Ante diem IV, idus ianuàries)

El 10 de març del 49, Juli Cèsar, armat i al capdavant de la XIII legió es va disposar a travessar el Rubicó, amb la qual cosa representava la declaració de guerra contra Pompeu. Però, va pronunciar aquesta frase?

Segons Suetoni, la frase per a la posteritat va ser "Els daus han estat llançats, la sort està tirada". La versió de Plutarc és diferent "Com aquells que es llançaran a un precipici, va fer callar la raó, i va cridar unes paraules en grec: "Sigui llançat el dau" («Ἀνερρίφθω κύβος») i va fer que el seu exèrcit travessés el riu"

No va parlar en llatí? Preu ser que per a tan transcendental moment, va utilitzar el grec en ser la llengua culta, Va optar per aquesta cita de Menandre (Ἀρρηφόρος, "El flautista"), la sort no estava tirada, ja que la partida només estava a punt de començar.

LA VIDA DELS MORTS, ÉS LA MEMÒRIA DELS VIUS.

Segons Ciceró,"la vida dels morts és a la memòria dels vius". L'acció de recordar els morts no era una mera expressió retòrica o poètica buida de contingut, sinó, com afirma Ciceró, la condició imprescindible i necessària per a la supervivència de les ànimes, és a dir, per a la seva immortalitat.

El record assegurava la més important de les obligacions dels vius cap als seus avantpassats, la de fer les ofrenes necessàries per alimentar les ànimes dels seus morts. Sense el record i les ofrenes, aquestes ànimes no només quedaven impossibilitades per assolir el seu destí, sinó que, fins i tot allà, al més enllà, s'aniran afeblint irreversiblement fins a convertir-se en larves enfurismades contra aquells que no han complert amb el seu deure pietós.

El record dels morts de les famílies menys acomodades podien immortalitzar gràcies als epitafis gravats sobre els monuments o esteles funeràries:

"Quin siguis, torna un moment els teus ulls cap aquí, caminant, i mira a veure quin nom té aquest epitafi. Els germans Antonios –un motiu de dolor per als seus pares que són vius–, complet el seu destí, ocupen aquest lloc, tots dos arrabassats per la maldat d'una mort cruel.

FONTS

La muerte en la antigua Roma. Miguel Requena Jiménez

El món funerari romà. Marta Fernández Lahosa

LA CONSCIÈNCIA CÍVICA DE LA RELIGIÓ ROMANA

La paraula “religió”, prové de religio, que deriva de religare, és a dir, ‘lligar’. Per tant, la religió és un pacte (fides) que obliga ambdues parts. La religió a l'antiga Roma consistia en diverses pràctiques religioses que eren seguides tant pel poble de Roma com per aquells pobles que van quedar sota el seu domini. Els romans es consideraven altament religiosos i atribuïen el seu èxit polític i militar a la pietat col·lectiva (pietas) que els feia mantenir bones relacions amb els déus.

La religió romana era pràctica i basada en el principi del do ut des, «Jo dono perquè tu puguis donar». La religió depenia del coneixement i de la pràctica correcta de l'oració, dels rituals i dels sacrificis, no de la fe o del dogma.

«Tot allò que hi ha de bo en el món i la prosperitat de la vida són un do dels déus» (Marc Tul·li Ciceró, De natura deorum, 3, 36)

Cal persuadir els ciutadans que els déus són amos i reguladors de tot allò que existeix; que tot allò que passa s’esdevé per obra de la voluntat i potència divines, i que es comporten molt bé amb la raça dels homes. Ells vigilen els fets i la responsabilitat de cada persona, els seus propòsits i la seva pietat en el compliment dels deures religiosos, i tenen en compte els pietosos i els nets» (Marc Tul·li Ciceró, De legibus, 2, 15)

L’obsessió dels romans era dur una vida “pacífica” amb els seus déus: la pax deorum.

CARPE DIEM, EL SOPAR DE TRIMALCIÓ

Petroni al seu Satiricó, explica la història d'un sopar que transcorre a casa de Trimalció, un llibert que fa ostentació desmesurada de la seva riquesa i deixa meravellats els seus convidats. Trimalció és el prototip del nou-ric, extravagant, capritxós, voluble, amb molt mal gust.

Un esclau va portar un esquelet de plata, tan ben fet que les seves articulacions i vèrtebres mòbils podien girar en qualsevol direcció. Després de deixar-lo caure diverses vegades sobre la taula i fer-lo prendre diverses actituds gràcies a les seves articulacions mòbils, Trimalció va afegir: «Ai, pobres de nosaltres! Que poca cosa és l'ésser humà. Heus aquí en què ens convertirem tots nosaltres quan Orco se'ns emporti. A viure, doncs, mentre puguem i tinguem salut».(Petroni, Satiricó 34, 8-10)

Als banquets, convivia, de l'alta societat, existien uns rituals heretats de la tradició egípcia, en què es considerava estan presents els esperits dels banquets," larvae convivialis", perquè ningú oblidés la fugacitat de la vida i la rapidesa que l'abundància es converteix en desaprofitament.

EL LARARI, HONOR I RECORD ALS AVANTPASSATS.

El larari (en llatí: lararium) era un petit altar a l'interior de les cases romanes que estava dedicat al culte domèstic dels Lars, déus de la llar. A les domus dels patricis, el larari es trobava en general a l'atri (pati principal de la domus).

Cada casa podia tenir més d’un larari i, així, un altre lloc propici per al seu culte foren els jardins, també hi eren per a la protecció pels accessos. Consistia en un sacrarium o en una petita edícula decorada. Les formes del larari variaven en funció de les llars.

Al larari es retia culte als avantpassats, i cada família tenia els seus déus específics als quals havia de fer diversos ritus i ofrenes diàries. Si no es feien aquestes ofrenes, els amos de la casa s'exposaven a diverses desgràcies, segons les seves creences. Al larari, també s'hi guardaven de vegades relíquies de la família.

El foc del larari es mantenia sempre viu, i calia transportar-lo encès i amb cura quan la família es dirigia vers la casa de camp durant les vacances. Només si a l’amo se l’exiliava, calia extingir totalment el foc, la qual cosa es feia amb vi.

Segons la Història Augusta es diu que l'emperador Alexandre Sever tenia dos lararis: el gran (maius) amb les imatges de Crist, Abraham, Orfeu i Alexandre el Gran, i el menor (minor) amb les de Virgili, Ciceró i Aquil·les.

3 DE GENER A ROMA: LUDI COMPITALI

Després de les saturnals arribaven les compitalia, dedicades als lares (lars), esperits benignes protectors de les cruïlles dels camins i els veïnats,

"Dienoni populo Romano Quiritibus Compitalia erunt; quando concepta fuerint, nefas"

No tenia una data fixa, primer va ser el dia nou, però finalment es va fixar el dia tres de gener. La ciutat de Roma estava protegida per un Lar que tenia una estàtua a una capelleta (sacellum) incrustada a la muralla (pomerium). Cada barri de la ciutat (vicus) tenia, a més, el seu propi Lar situat a la cruïlla entre districtes.

Es passejava un porc pels carrers fins a arribar a l'altar dels lars, on eren sacrificats. S'encarregaven els “magister vici”, encarregats de mantenir nets aquests altars, tradició mantinguda pel cristianisme substituint els lars per sants o la verge.

La festa podia arribar a durar tres dies, sent els plebeus i els esclaus els que més la gaudien, pel seu contingut jocós.

Més.

Un año en la antigua Roma. Néstor F Marqués. Espasa Ed. Ver menos

REBIL, CÒNSOL PER UN DIA

Gai Canini Rebil  va ser un membre de la gens plebea Caninia. Va ser un polític i general romà de l'època final de la República romana, proper a Cèsar.

La rigorositat d'aquest, el va portar a voler nomenar un cònsol a la mort de Quinto Fabi Màxim el darrer dia del seu mandat. Va reunir la "comitia centuriata" per votar un nou cònsol i aquest va ser el seu amic Rèbil, que va ser cònsol per un dia.

A Ciceró li va faltar temps per criticar-ho, encara que si no ho hagués fet, sens dubte hauria clamat al cel:

"A l'hora setena, va anunciar el nomenament d'un nou cònsol que assumís el comandament fins a les calendes del gener, l'endemà. Puc informar que durant el seu consolat ningú va dinar. No obstant això, no va passar res dolent, mentre va ser cònsol, ja que va oferir una vigilància tan sorprenent, que durant tot el seu consolat no va dormir." (Ciceró, Epistulae ad familiare, 60-40 a C. Carta a familiars, VII,30)

OVIDI, UN GENI CONTRA LA NORMA. (I)

Publi Ovidi Nasó ( 43 aC - 18), va ser un poeta romà que va escriure sobre temes d'amor, dones abandonades i transformacions mitològiques. Va patir la ira d'August per la seva visió de les arts amatòries.

La seva visió de l'amor va fer miques totes les normes i convencions romanes, en escriure que li agradaven les dones madures i no les més joves, ja que el plaer més gran de l'home és compartir-lo amb la seva companya:

"Prefereixo l'amor d'una dona de més de 30 anys, que ja tingui cabells blancs. La dona madura coneix millor el plaer... Quan la dona gaudeix alhora que l'amant, és el súmmum del plaer... M'agrada veure al meu amant gaudint amb els ulls vençuts, quan ja no necessita que se l'acaroni més"

"El gran secret de l'amor és saber adaptar-s'hi. Proteu va simbolitzar aquesta veritat convertint-se en lleó, en arbre, en porc senglar. Doncs bé, fa servir amb cada dona un mètode diferent".  Ovidi. L'art d'estimar. El primer llibre censurat de la història.

OVIDI…II ARTS AMATORIS

Per als romans, la reciprocitat en les relacions sexuals era una debilitat. Els matrimonis eren pactes entre famílies, moltes vegades els nuvis no es coneixien fins a una vegada casats.

El 18 a C. August i Lívia dictaven la lex Iulia de maritandis ordinibus o llei Júlia del matrimoni de classes, amb la intenció de la "regeneració moral" de les classes altes romanes. Consideraven que la societat estava corrompuda per la luxúria i els efectes de les guerres civils.

Uns deu anys més tard, Ovidi escrivia la seva "Ars amatòria". Consta de tres llibres o cants on facilita una sèrie de consells sobre les relacions amoroses: on trobar dones, com festejar-les, com conquerir-les, com mantenir l'amor, com recuperar-lo, com evitar que ens el robin, etc. Els dos primers van destinats als homes, i el darrer a les dones. A més considerant la dona com a part activa de la relació, i no un objecte passiu com era costum.

El llibre va ser considerat immoral i perillós, un atac fontal a les lleis morals d'August. I les conseqüències van ser nefastes. El llibre va ser prohibit, i el poeta bandejat als confins de l'imperi, on va morir. No va ser la primera vegada que el llibre va ser censurat; tot i això, segueix present a la gran majoria de biblioteques.

"Detesto aquests llaços en què el plaer no és recíproc, per això no m'emocionen les carícies d'un adolescent, odi a què es lliura per la necessitat i en el moment del goig pensa indiferent en el fus i la llana. No em satisfan els dons donats per l'obligació a la meva estimada els seus deures pel que fa a la meva persona. Em produeix plaer sentir els crits que delaten els seus intensos goigs i que m'aturi amb precs per prolongar-ne la voluptuositat. Sento goig en contemplar els seus ulls desmaiats que ennuvola la seva passió i que llangueix i es nega insistent a les meves carícies" Fragment de l'Arts Amatori, Ovidi.

LA POC HONORABLE MORT DE CARACAL·LA

Aviat s'estrena Gladiator II, aquesta vegada descobrir que hi ha de cert en aquest film serà una feina complicada. Un dels personatges que surt és Caracal·la, com acostuma a ser cap semblança amb aquest aguerrit emperador dels Severs.

Marc Aureli Antoní "Caracalla" era fill de Septimí Sever i germà de Publi Septimi Geta. A la mort del pare va deixar els fills al comandament de l'imperi, però s'odiaven a mort i només en va sobreviure un, el més destre amb les armes: Caracal·la.

Mort Geta, el seu germà va ordenar la "damnatio memoriae", i es va eliminar tota referència del difunt. El regnat de Caracal·la es va sostenir gràcies a Julia Domna, tia seva, que va ser el poder reial a la Roma de Caracal·la i el seu successor Heliogábal.

Mentre ell es va unir al seu exèrcit com un soldat més, segurament pres per la culpa del fratricidi. Sembla que el seu pare se li apareixia en somnis per maleir-li la mort de Geta. L'imperi estava empobrit, i per solucionar els problemes de tresoreria va elaborar la Constitutio Antoniniana, per la qual es donava la ciutadania romana a totes les persones lliures de l'imperi, i per això han de pagar els seus impostos.

Va viure gairebé sempre a les fronteres de l'Imperi. Un dia va haver d'anar a defecar el bosc, i mentre feia aquest fètid exercici, un traïdor (Macrino) va posar fi a la seva vida, caient sobre les restes de les quals s'havia desposseït.

VELLESA I DECREPITUD A LA ROMA ANTIGA

Allargar la vida no era el desitjable per als romans, admiraven els grans que mantenien intactes les seves facultats mentals fins al final de les seves vides. Però la decrepitud, el declivi del cos o la ment era més temuda que la mateixa ment. Plaute deia que "aquells que són estimats pels déus, moren joves, quan encara conserven els seus sentits o la seva ment" (Plaute, Les bàquides)

Una vida llarga i profitosa que arribés a la mort de manera pacífica i amb un sentiment de realització completa.

Ciceró amb 63 anys era feliç amb la seva vellesa i tot el camí recorregut:

"Per mi la vellesa és tan agradable que, com més m'apropo a la mort, em sembla com si veiés terra i estigués a punt d'arribar finalment a port després d'una llarga navegació" (Sobre la vellesa)

Per desgràcia per a ell, Marco Antonio i Octaviano ja havien decidit que no arribés finalment al seu port desitjat.

Més.

¿Qué los dioses nos ayuden! Néstor F. Marqués. Espasa.

ELS VOLTORS I L'ORIGEN DE ROMA,

Els auspicis (avis spicare: observar aus), era el mètode endevinatori que consistia a observar el cel esperant que les aus enviades per Júpiter donessin la resposta.

El primer ritual llegendari es va realitzar al Palati, i va ser utilitzat per Ròmul i Rem perquè els déus indiquessin on s'havia de fundar Roma.

Remo va ser el primer a albirar 6 voltors, curiosament després Ròmul va dir haver-ne albirat 12. Aquest auguri va designar el que havia de realitzar aquella empresa. D'aquesta manera, segons el ritu etrusc, Ròmul traçà amb l'arada un solc que delimitava la futura ciutat, i consagrà els límits fixats. Rem, disgustat per no haver estat ell l'elegit, es burlà d'uns límits que es franquejaven molt fàcilment i, d'un salt, va entrar al recinte acabat de consagrar pel seu germà. Ròmul, furiós, el va matar, i va regnar només a Roma. A partir d'aquell moment, any 753 aC comença la història de Roma.

És clar que el voltor era una au més ben valorada que actualment.

LUCRECIA I LA PÈRDUA DE L'ESPERIT VIRIL:

«Lucrècia és el primer model de castedat del poble romà. El seu esperit viril es va tancar en un cos de dona per un error del destí. Violentada per la força per Sext Tarquini, fill del rei Tarquini el Superb, després d'haver denunciat, davant el consell de la seva família, amb paraules plenes d'indignació, la injúria que amb ella havia estat comesa, se suïcidà, fent ús d'un punyal que tenia amagat sota el vestit. Aquesta mort tan valerosa oferí al poble romà l'ocasió per canviar el règim monàrquic pel republicà. Virgini, plebeu de naixement, però patrici d'esperit, per tal que la seva família no es contaminés amb una infàmia, no perdonà ni la seva pròpia filla. En efecte, quan hagué vist que el decemvir Api Claudi anhelava amb totes les seves forces la violació de la noia, la portà al fòrum i allí mateix la matà, ja que preferí ser l'assassí d'una filla pura abans que ser el pare d'una filla deshonrada» (Valeri Màxim, Factorum acdictorum memorabilium, 6, 1-2).

Esperit viril? Les dones tenien esperit viril? Viril i virgo venen de la paraula llatina "VIR", baró. La pèrdua de la virginitat es considerava que era la pèrdua de l'esperit viril, així els homes que eren penetrats també perdien la virilitat, per aquesta raó els romans menyspreaven als homes que eren penetrats i no als que penetraven: Cèsar i Nicomedes o Adrià i Antinoo.

Setge de Cartago, 149 a C. 

ALS DÉUS PROPIS I ALS ALIENS, PEL QUE PUGUI SER (La fi de Cartago el 149 aC)

El general Publi Corneli Escipió Emilià, davant Cartago assetjada, no es dirigeix ​​a una divinitat particular, intentant no cometre errors que li compliquin la batalla i per no equivocar-se es dirigeix ​​al déu o deessa de la ciutat, creient que així tindrà tots a favor seu: propis, estranys i enemics. La fórmula per a l'evocatio dels déus quan es posa lloc a una ciutat és la següent:

«Si hi ha un déu o una deessa (1), sota la protecció del qual es trobi el poble i l'estat cartaginès, i a tu, sobretot, tu que vas acceptar la protecció d'aquesta ciutat i d'aquest poble, us prego i venero, i demano aquesta gràcia: abandoneu el poble i estat cartaginès, deixeu els seus llocs, temples, ritus i ciutat, allunyeu-vos dels cartaginesos i infós a aquest poble i a aquest estat de por, temor i oblit, i doneu-vos a conèixer i veniu a Roma, al meu costat i al costat dels meus, i siguin per vosaltres més del vostre gust i estima els nostres llocs, temples, ritus i ciutat, i sigueu propicis a mi, al poble romà i als meus soldats. Si feu això de tal manera que ho sapiguem i ho percebem, formulo el vot que, en el vostre honor, construiré temples i celebraré jocs». Macrobi Saturnals. III, 9, 7-8. S. V

Font.

Marqués, Néstor F. ¡QUÉ LOS DIOSES NOS AYUDEN! Ed Espasa.

(1) El gran déu semític és Ba'al Hammón, però Cartago va donar la primacia a la parella Tanit-Ba'al Hammón, cosa que explica la fórmula «si hi ha un déu o una deessa» i l'ús del plural al llarg de tota l'evocatio. 

ORFEU HA DE MORIR

Un dels espectacles més atroços a l'antiga Roma era l'anomenat "damnatio ad bèsties", "condena per les bèsties". Els animals, específicament, van ser utilitzats per matar els esclaus, enemics estrangers i homes lliures culpables de delictes com el sacrilegi o l'assassinat: I sempre de forma pública.

El delinqüent era portat al centre de l'amfiteatre nu. Se'l lligava a un pal, i se deixava anar, un auxiliar de l'amfiteatre se situava després de l'executat i movia el presoner, instigant l'animal perquè complís amb la seva comesa: menjar-se el pobre delinqüent davant del fervor popular.

Amb el temps aquest fervor es va anar perdent i van haver de fer servir la inventiva. S'idearen els anomenats Drames Mitològics, s'escenificaven antigues llegendes, com el d'Orfeu. El condemnat apareixia vestit com el full d'Apol·lo tocant la lira, com a instruent per apaivagar les feres, que com que no entenien de música, s'acabaven fent un festí, davant la gresca popular.

Es creu que per aquest motiu, els elefants es van extingir com els del nord d'Àfrica, lleons de Grècia, estruços de Jordània, i un llarg etc. d'animals van desaparèixer per sempre, cosa que van aprofitar els romans, ells sempre tan pràctics, per convertir alguns ecosistemes en espais dedicats a l'agricultura.

SANTA CONSTANÇA. SEDUCTORA D'HOMES, ASSEDEGADA DE SANG

"Megaera quaedam mortalis, inflamatrix saevientis adsidua humani cruoris avida nihil mitius quam maritus"

Constança de Roma, (c. 318 - c. 354) era filla de l'emperador romà Constantí I. Va ser la germana dels emperadors Constanci II, Constanci II i Constant; així com esposa d'Anibal.lià i, després de la mort d'aquest, de Constanci Gal, possiblement l'assassina del primer.

Amb Gal van marxar a Orient, van alienar el suport dels seus súbdits amb un govern dissolut i arbitrari. Així van condemnar a mort un tal Clemati d'Alexandria després de pagar-li a la sogra. Quan Gal va entrar en conflicte amb el prefecte pretorià Domicià i Monzi, va ser Constantina, segons una versió, qui va agafar Monzi i el va arrossegar de la seva cadira, llançant-ho als soldats que el van matar. No va ser l'únic incident d'aquest tipus que li va donar caràcter.

Va ser enterrada a Roma en un mausoleu que contenia el sarcòfag de pòrfir vermell i un mosaic que representa Constantina i Anníbal. Posteriorment, el mausoleu de Constantina es va convertir a la basílica de Santa Constança, on va ser venerada com a santa. Entre mort i mort, diuen va fer un miracle.

ROMA I LA PEDERÀSTIA

("Impudicitia in ingenu crim est, in servo necesites, in liberto officium". Sèneca)

El model sexual romà s'allunya radicalment de l'exemple de la pederàstia grega. Ciceró ho critica virulentament, ja que resulta inadmissible per a la mentalitat romana. Pels romans, el rebuig no té l'origen en una qüestió de sexe, sinó d'estatut social. Des d'aquest punt de vista, aquesta pràctica sexual constitueix per als romans stuprum i com pot afectar la integritat d'un cos masculí lliure, es considera altament deshonrosa.

El desig sexual masculí no està, tanmateix, mal considerat com a tal, sinó que el que es rebutja és que tingui per objecte un jove ciutadà de condició lliure. En principi, la relació sexual entre dos homes es considera lligada a les relacions entre homes lliures i esclaus, per tal de complir exclusivament una funció de plaer. Per això, el desig sexual cap a un jove cos masculí s'entén perfectament i és acceptat, sempre que busqui satisfer-se amb un esclau o un llibert. Res més revelador sobre això que les paraules de Sèneca el Major: "La impudicícia en un home lliure és un crim, en un esclau és un deure, en un llibert és un servei" ( "Impudicitia in ingenu crimen est, in servo necesites, in liberto officium". ). Cal tenir en compte que l'al·lusió del pensador a l'existència de crim no resideix en la qüestió sexual, sinó que es tracta d'una perspectiva de tipus social, ja que l'amor masculí només es té entre un home lliure i un esclau o un llibert, però no entre dos "ciutadans", heus aquí la diferència principal.

La societat romana sacralitza així el cos de l'home lliure i tot intent de violar la seva integritat física constitueix una acció d'infàmia que prohibeix l'accés a la masculinitat adulta. El nen ha de créixer amb plena integritat física, cosa que impedeix que pugui ser penetrat per un altre home, ja que això l'impossibilitaria per adquirir la condició de uir (puer), que constitueix la masculinitat essencial. Així, el cos d'un jove lliure pot ser perfectament desitjable, però és intocable. Aquesta concepció d'objecte sexual actiu o passiu que caracteritza l'activitat sexual revela la idea que els romans tenen de la masculinitat.

CÒMODE, DOLENT DE PEL·LÍCULA

La seva història la van escriure els seus botxins, no va ser un emperador grat a la noblesa senatorial, el darrer d'una dinastia com Neró i per si no n'hi hagués prou, el cine ha inventat una història que poc te a veure amb ell.

El seu pare Marc Aureli el va assenyalar com a successor, quan aquest va morir ell estava a Roma, no va morir a les arenes del circ, va ser assassinat al palau per un llibert. Va ser coemperador en vida del seu pare el 177, al ser considerat un home molt preparat, malgrat que tenia tan sols 17 anys.

D'ell ens han arribat tota mena d'excentricitats, especialment el seu desig de ser gladiador, com altres emperadors ja ho havien fet. També les purgues, com molts dels seus antecessors, en una d'ella va caure un senador cristià... però a Còmode no se'l presenta com un perseguidor, tot el contrari: un amic.

Va aturar l'intent d'inici de persecucions del seu pare, influenciar per la seva amant cristiana Marcia va mediar perquè es relaxessin les hostilitats i va ser amic del bisbe de Roma, Víctor, l'home que va permetre utilitzar el llatí a les cases d'oració (fins llavors s'utilitzava el grec, llengua que a Roma pocs comprenien).

Un cop mort, el Senat va aprovar la damnatio memoriae de la seva persona i va restaurar el nom de Roma i el de les seves institucions. El cine va fer la resta.

ELS ROMANS RENTAVEN LA ROBA AMB ORINA

A l'antiga Roma existien les fullonicae, negocis que es dedicaven a rentar roba usant una barreja d'orina, cendres i argila.

L'orina conté amoníac, que descomponia la matèria orgànica i ajudava a estovar la brutícia de les taques, mentre que les cendres l'absorbien. La barreja es ficava juntament amb la roba bruta en unes tines de pedra, on es netejava a base de trepitjades que donaven els esclaus. No cal dir que aquesta roba no feia olor de roses precisament.

Només els que podien pagar més, després de netejar-la l'esbandien amb aigua i la perfumaven amb aigua de flors.

A causa de la mala olor, les fullonicae estaven en un racó de les ciutats, lluny dels negocis "més honorables". Treballar-hi era una tasca considerada menyspreable. Tampoc els empresaris gaudien de bona fama, encara que si escau els importava menys a causa de la fortuna que feien, ja que el servei era car.

Recordo que Roma tenia un impost sobre l'orina i que la procedent d'Hispània era la més cotitzada. 

RITUALS ROMANS DE PAS

Quan un nadó naixia era dipositat a l'atri als peus del seu pare. Si aquest l' aixecava, significava que el reconeixia, més tard se li posaven els noms de la família. Si no el recollia era abandonat en un lloc públic.

Als 14 anys, els homes, tornaven a ser posats a l'atri, allà es despullaven i se'ls treia la roba de la infància: la toga pretexta. Més tard se'ls vestia amb la toga viril i assumia els drets de ciutadania de la majoria d'edat: vot, servei militar i ja podia contraure matrimoni, encara que això no passava normalment fins als 16 anys.

Un altre ritual de pas tenia a veure amb la barba. Se la deixaven créixer i quan era llarga se la tallaven i era oferta a Júpiter Capitoli.

Per a les nenes els passos era gairebé anònims. Amb la primera mestruació els pares entenien que ja podien ser mares i ja les oferien en matrimoni. La nit anterior al casament, aquesta recollia les joguines i les oferia a la deessa Artemisa.

Mes: Buenacasa Pérez, Carles. Esplendor y Ocaso de Roma 

PANEM ET CIRCENSES (Pa i circ)

A l'època d'August es comença a utilitzar eufemismes per dulcificar els fets més greus, els poetes reescriuen la història per donar una identitat divina al poder i s'allunya al poble de les decisions polítiques.

Juvenal a finals del s. I al vers 81 de les seves Sàtires, es fa servir per primer cop la frase "Pa i circ" per referir-se a les estratègies de distracció del poder perquè el poble no es preocupi dels problemes reals:

(...) iam pridem, ex quo suffragia nulli

uendimus, effudit curas; nam qui dabat olim

imperium, fasces, legiones, omnia, nunc se

continet atque duas tantum res anxius optat,

panem et circenses. (...)

Traducció...: Des de fa temps -exactament des que no tenim a qui vendre el vot-, aquest poble ha perdut el seu interès per la política, i si abans concedia comandaments, feixos, legions, en fi tot, ara deixa fer i només desitja amb avidesa dues coses: pa i jocs de circ.

TIPUS DE MATRIMONI ROMÀ

A Roma, el matrimoni es podia fer de dues formes:

1) cum manu (o in manum): quan la dona quedava sota l'autoritat del marit i s'integravade ple dret a la família d'aquell.

2) sine manu: quan la dona quedava sota l'autoritat del seu pare, la qual cosa significava que aquest podia decidir el divorci unilateralment. A la República, aquest fou el procediment més freqüent entre les classes superiors per tal d'evitar que el dot de la noia escapés al control del seu pare. Aquest es feia, simplement, amb la finalitat de tenir descendència. es formalitzava amb un contracte que estipulava les condicions per al divorci.

Els tres tipus de matrimoni cum manu foren:

a) usus: era la forma més arcaica. El marit adquiria la manus un cop convivia amb la seva esposa durant tot un any. Per tal d'evitar-ho, l'esposa passava tres nits fora de casa (usurpatio trinocti).

b) confarreatio: es tractava d'una cerimònia molt formal celebrada davant el pontífex màxim i el sacerdot de Júpiter (flamen dialis), que feien menjar els esposos d'un pa d'espelta. Per això, aquesta fórmula era indissoluble. Aquesta fou la fórmula que els cristians van escollir per al seu matrimoni.

c) coemptio: consistia en una venda simbòlica de la núvia. El paterfamilias es reunia amb el nuvi, davant cinc testimonis i un portador de balança, que era qui pesava els diners de la "compravenda".

FONT:

Néixer, créixer i fer-se adult a l'antiga Roma. Carles Buenacasa. UB. 

QUINTILIÀ, L'HISTORIADOR DE CALAGURRIS NASSICA IULIA

Marc Fabi Quintilià va ser un retòric romà nascut a Calagurris (Calahorra). Va ser un historiador amic dels poderosos, especialment els emperadors Vespasià i Domicià. Va ser el primer historiador i professor, amb un sou públic, formant els fills dels poderosos.

Home tranquil, bon conversador. A la seva obra "D'Institutione Oratoria Libri XII o Institutiones Oratoriae" rebutjava els càstigs violents en el marc educatiu, en un temps on eren la norma. No creia en la validesa universal dels preceptes, preferia adoptar els mètodes a les circumstàncies. Va afirmar que la funció de la pedagogia era aconseguir que els estudiants trobessin el camí per si sols.

Va dedicar els llibres següents als fonaments i tècniques de l'oratòria, on aconsella la lectura com a element fonamental en la formació d'un orador.

DE COM ROMA VA HONRAR EL RAPTE I LA VIOLACIÓ

Un cop fundada Roma, calia omplir-la de persones. Però pocs van voler anar-hi a viure, així que Ròmul va declarar la ciutat "asil de criminals". Així que el bo i millor dels territoris veïns, va anar a viure allà.

Un nou problema va sorgir: només van ser homes, així que va idear una nova acció, encara més menyspreable. Va convidar els regnes veïns, anar a la ciutat amb tota la família, i aquests es van apuntar per la gran curiositat que tenien a conèixer Roma.

Però un cop a dins, els romans van raptar les dones més joves. Els patricis es van quedar les més belles, els familiars van haver de fugir per salvar les seves vides.

Els historiadors van assenyalar l‟acte com una necessitat. Tito Livio afegia "la tendresa dels romans i la seva passió, va doblegar les joves raptades". Un vell argument “en el fons volien ser violades”. Aquest argument s'assembla al film "7 núvies per a 7 germans", en un moment les joves feliçment raptades cantaven "Aquelles savines ploraven, però per dins estaven contentes... i quan els homes sortien, elles entretingudes cosien per als seus infants".

Durant segles, les cerimònies nupcials romanes escenificaven el rapte. El nuvi havia d'arrencar la núvia dels braços de la seva mare, mentre ella plorava” (1)

(1) Cita procedent de

l'infinit dins d'un jonc. Irene Vallejo. 2019

EL LARARI, HONOR I RECORD ALS AVANTPASSATS.

El larari (en llatí: lararium) era un petit altar a l'interior de les cases romanes que estava dedicat al culte domèstic dels Lars, déus de la llar. A les domus dels patricis, el larari es trobava en general a l'atri (pati principal de la domus).

Cada casa podia tenir més d’un larari i, així, un altre lloc propici per al seu culte foren els jardins, també hi eren per a la protecció pels accessos. Consistia en un sacrarium o en una petita edícula decorada. Les formes del larari variaven en funció de les llars.

Al larari es retia culte als avantpassats, i cada família tenia els seus déus específics als quals havia de fer diversos ritus i ofrenes diàries. Si no es feien aquestes ofrenes, els amos de la casa s'exposaven a diverses desgràcies, segons les seves creences. Al larari, també s'hi guardaven de vegades relíquies de la família.

El foc del larari es mantenia sempre viu, i calia transportar-lo encès i amb cura quan la família es dirigia vers la casa de camp durant les vacances. Només si a l’amo se l’exiliava, calia extingir totalment el foc, la qual cosa es feia amb vi.

Segons la Història Augusta es diu que l'emperador Alexandre Sever tenia dos lararis: el gran (maius) amb les imatges de Crist, Abraham, Orfeu i Alexandre el Gran, i el menor (minor) amb les de Virgili, Ciceró i Aquil·les.

LA CONSCIÈNCIA CÍVICA DE LA RELIGIÓ ROMANA

La paraula “religió”, prové de religio, que deriva de religare, és a dir, ‘lligar’. Per tant, la religió és un pacte (fides) que obliga ambdues parts. La religió a l'antiga Roma consistia en diverses pràctiques religioses que eren seguides tant pel poble de Roma com per aquells pobles que van quedar sota el seu domini. Els romans es consideraven altament religiosos i atribuïen el seu èxit polític i militar a la pietat col·lectiva (pietas) que els feia mantenir bones relacions amb els déus.

La religió romana era pràctica i basada en el principi del do ut des, «Jo dono perquè tu puguis donar». La religió depenia del coneixement i de la pràctica correcta de l'oració, dels rituals i dels sacrificis, no de la fe o del dogma.

«Tot allò que hi ha de bo en el món i la prosperitat de la vida són un do dels déus» (Marc Tul·li Ciceró, De natura deorum, 3, 36)

Cal persuadir els ciutadans que els déus són amos i reguladors de tot allò que existeix; que tot allò que passa s’esdevé per obra de la voluntat i potència divines, i que es comporten molt bé amb la raça dels homes. Ells vigilen els fets i la responsabilitat de cada persona, els seus propòsits i la seva pietat en el compliment dels deures religiosos, i tenen en compte els pietosos i els nets» (Marc Tul·li Ciceró, De legibus, 2, 15)

L’obsessió dels romans era dur una vida “pacífica” amb els seus déus: la pax deorum.

MÉS

Vetllant la llar de la República: les vestals. Carles Buenacasa. UB.

EL DIA QUE PLINI VA DESCOBRIR EL QUE ERA UN VOLCÀ.

Aquell 24 d'octubre del 79, "ante diem IX kalendas november", a la badia de Nàpols va ocórrer un fenomen que dos mil anys després encara sorprèn. Va ser l'erupció del Vesuvi.

Al migdia i a l'extrem oposat de la badia, Plini el vell es trobava com de costum observant la natura, quan va veure l'explosió darrere de les ciutats de Pompeia i Herculà. Com a bon naturalista no va poder evitar acostar-s'hi, per entendre i descriure el fenomen. I va decidir acostar-s'hi, ell era almirall, coneixia els secrets del mar, però els del volcà.

Mentre els seus acompanyants pensaven el que havien fet, perquè els déus els enviessin aquest càstig, Plini recordava que als tractats de naturalesa no hi havia res igual. Per als qui estaven en aquestes ciutats, ni les pregàries, ni la fugida va servir de res. Així van descobrir el poder devastador d'un volcà.

El naturalista es va quedar a la ciudad d'Estabia, per contemplar el fenomen, però l'aire dens i la seva asma, van convertir la ciutat en la seva tomba, rondava els 56 anys i el seu cos no es va trobar i la seva mort es va convertir en llegenda.

La veritat és que va descobrir que era un volcà i el seu nebot, Plini el jove, ens va transmetre els seus coneixements, sobre una de les erupcions més devastadores de la història.

FONT:

Momentos de la Antigua Roma que cambiaron el mundo.  Néstor F. Marqués.

ESPIES A LA ROMANA.

Encara que rarament apareix als pèplums, Roma tenia les seves pròpies xarxes d'informants. Pels romans el poder venia dels déus, però una ajuda per estar ben informats, no anava malament. Com tota xarxa d'espionatge, aquesta oficialment no va existir, és això anava la seva eficàcia, però van existir els:

Speculatores, encara que oficialment eren els guardaespatlles dels comandaments militars, també els informaven del que circulava per la tropa. Van arribar a ser una veritable policia secreta,

Beneficiarii, una mena de policia militar, al servei dels governadors, també controlaven les fronteres.

Frumentarii, encarregats assegurar el subministrament del cereal, informaven sobre les rutes del cereal i les possibles revoltes populars. També eren encarregats de transmetre missatges secrets entre els comandaments.

In van vendre un llenguatge xifrat molt senzill, cada lletra de l'alfabet era substituïda per una altra seguint l'ordre alfabètic. Així si l'A era D, la B seria E. O si l'A era la P, la B seria la R... Avui pot semblar molt senzill, però aquest mètode va ser molt efectiu per a Cèsar i August.

Font:

Una de Espías. Momentos de la Antigua Roma que cambiaron el mundo. Néstor F. Marqués.

OVIDI, UN GENI CONTRA LA NORMA. (I)

Publi Ovidi Nasó ( 43 aC - 18), va ser un poeta romà que va escriure sobre temes d'amor, dones abandonades i transformacions mitològiques. Va patir la ira d'August per la seva visió de les arts amatòries.

La seva visió de l'amor va fer miques totes les normes i convencions romanes, en escriure que li agradaven les dones madures i no les més joves, ja que el plaer més gran de l'home és compartir-lo amb la seva companya:

"Prefereixo l'amor d'una dona de més de 30 anys, que ja tingui cabells blancs. La dona madura coneix millor el plaer... Quan la dona gaudeix alhora que l'amant, és el súmmum del plaer... M'agrada veure al meu amant gaudint amb els ulls vençuts, quan ja no necessita que se l'acaroni més"

"El gran secret de l'amor és saber adaptar-s'hi. Proteu va simbolitzar aquesta veritat convertint-se en lleó, en arbre, en porc senglar. Doncs bé, fa servir amb cada dona un mètode diferent".  Ovidi. L'art d'estimar. El primer llibre censurat de la història.

OVIDI, UN GENI CONTRA LA NORMA. (II ARTS AMATORIS)

Per als romans, la reciprocitat en les relacions sexuals era una debilitat. Els matrimonis eren pactes entre famílies, moltes vegades els nuvis no es coneixien fins a una vegada casats.

El 18 a C. August i Lívia dictaven la lex Iulia de maritandis ordinibus o llei Júlia del matrimoni de classes, amb la intenció de la "regeneració moral" de les classes altes romanes. Consideraven que la societat estava corrompuda per la luxúria i els efectes de les guerres civils.

Uns deu anys més tard, Ovidi escrivia la seva "Ars amatòria". Consta de tres llibres o cants on facilita una sèrie de consells sobre les relacions amoroses: on trobar dones, com festejar-les, com conquerir-les, com mantenir l'amor, com recuperar-lo, com evitar que ens el robin, etc. Els dos primers van destinats als homes, i el darrer a les dones. A més considerant la dona com a part activa de la relació, i no un objecte passiu com era costum.

El llibre va ser considerat immoral i perillós, un atac fontal a les lleis morals d'August. I les conseqüències van ser nefastes. El llibre va ser prohibit, i el poeta bandejat als confins de l'imperi, on va morir. No va ser la primera vegada que el llibre va ser censurat; tot i això, segueix present a la gran majoria de biblioteques.

"Detesto aquests llaços en què el plaer no és recíproc, per això no m'emocionen les carícies d'un adolescent, odi a què es lliura per la necessitat i en el moment del goig pensa indiferent en el fus i la llana. No em satisfan els dons donats per l'obligació a la meva estimada els seus deures pel que fa a la meva persona. Em produeix plaer sentir els crits que delaten els seus intensos goigs i que m'aturi amb precs per prolongar-ne la voluptuositat. Sento goig en contemplar els seus ulls desmaiats que ennuvola la seva passió i que llangueix i es nega insistent a les meves carícies" Fragment de l'Arts Amatori, Ovidi.

L'ESTÚPID CLAUDI

Claudi tenia les seves capacitats físiques minvades, i de vegades ell mateix ho accentuava per estar en un segon pla. Pel seu propi govern mostra que aquesta estupidesa no existia. Va ser un emperador intel·ligent, a qui pel seu aspecte li van abocar el paper de ximple.

Gràcies a això va poder sobreviure els seus familiars, ningú no el va veure com una amenaça.

Sent emperador va aconseguir grans èxits, com la conquesta de Britània, va administrar brillantment els béns imperials, va executar obra pública i va millorar els serveis públics. Com s'explica a "Jo Claudi", va escriure una autobiografia, a més d'una història de Roma des d'August i un tractat sobre l'alfabet romà.

FONT

Fake News de la Antigua Roma. Néstor F. Marqués. Espasa Ed.

ROMA I EL SACRILEGI

Pels romans qualsevol acte que estigués contra la moral religiosa era considerat una ofensa als déus, fet que posava en risc la "Pax Deorum".

Era un sacrilegi (sacer: sagrat, llegeix: prendre o llegir). És a dir: es prenia als déus allò que els pertanyia. Per això els recintes sagrats eren vigilats dia i nit. Els que hi robaven s'enfrontaven a la pena de mort.

El sacrilegi es castigava amb la pena de ser devorat per animals o la crucifixió, encara que la majoria eren enviats a feines forçades a les mines, que era com una condemna a una mort lenta, o el desterrament, quan es pertanyia a una classe alta.

Aquest concepte va ser adoptat pels cristians, donant-li un significat més ampli i extens. Sacrilegi es va convertir en la violació de la doctrina, del dogma, o atemptar contra la figura dels prínceps de l'església, considerants els representants de déu a la terra. El crim, individual pels romans, pels cristians podia ser col·lectiu.

SACRIFICIS HUMANS A LA ROMA ANTIGA.

Els romans no eren partidaris dels sacrificis humans, eren cosa de pobles bàrbars i per civilitzar.

Entre els anys 228 i 216 a C, i durant les guerres Púniques, els oracles de la Sibil·la van ordenar uns terribles rituals expiatoris: els déus exigien sacrificis humans. Encara que el poble ho refusava, eren d'obligat compliment.

Per evitar el vessament de sang, els enterraven vius igual que a les vestals impies. Els sacrificats van ser dos gals, recordant el saqueig de l'any 390, i dos grecs pel saqueig de Troia, pàtria de l'Enees.

En altres ocasions va ser contra vestals per haver comès actes immorals. Possiblement, també es van celebrar aquest tipus de rituals privats, encara que forma part dels rumors sense confirmar. El cas més conegut, és l'acusació de Ciceró contra Catilina de celebrar sacrificis humans, fet que possiblement no va ser cert.

LICÍNIA, LA VESTAL ENTERRADA EN VIDA.

Les vestals eren les sacerdotesses encarregades de la cura del foc sagrat, ja que aquest mantenia la civilització romana, el seu apagat podia significar el pitjor dels desastres. Eren verges, no obeir el vot de castedat era un dels pitjors sacrilegis que es podien cometre a Roma.

Licínia, vestal procedent d'una de les famílies romanes més importants, els Crassos. Va ser acusada d'incest i enterrada viva l'any 114 aC, juntament amb les també vestals Emilià i Marcia. Segons Dion Casio, totes dues tenien molts amants, aconseguint que no se sabés.

Com que vessar sang d'una vestal era considerat un mal auguri i un crim, se les introduïa a una llitera tancada, amb un sudari i lligades amb cadenes. Sens dubte era una de les penes més terribles que es podien imposar. 

DOMINE, QUO VADIS?

Al costat de la Via Apia i a prop de la porta de Sant Sebastià a Roma, hi ha l'església Quo Vadis, aixecada a mitjan segle XVII.

En aquest lloc es troben unes petjades que suposadament són de Jesús. Es basa en un text de l'apòcrif "Fets de Pere", escrit 100 anys després de la seva suposada mort a aquesta ciutat.

Segons aquest text, l'apòstol Pere posava terres pel mig fugint de Roma, veient perillar la seva vida. Pel camí es va trobar Jesús marxant de la capital de l'Imperi:

Domine, Quo vadis?

"Romam gual iterum crucifigi" (Senyor, on aneu? - Vaig a Roma que em crucifiquin)

És clar, i al pobre Pere no li va quedar un altre remei que tornar enrere, per què el molt dolent Neró el crucifiqués cap avall. Per sort Pere mai va estar a Roma, i segurament va morir oblidat a Antioquia. Però Roma necessitava continuar sent capital d'alguna cosa.

ADRIÀ I ANTINOO

Adrià sentia un gran efecte per aquell noi. Al cap de pocs dies de la seva mort va fundar Antinòupolis, en honor seu. Els que més van criticar aquesta relació, no va ser per l'afecte i amor cap al noi, sinó el fet que Adrià plorés desmesuradament la seva mort, "com si fos una dona", (1)

Poc després el va divinitzar, difonent imatge i culte a través de les monedes, relleus i estàtues per tot l'Imperi. Aquell jove bitini va morir en circumstàncies que mai no coneixerem, va ser estimat pel seu emperador, i després de la seva divinització es va transformar en l'ideal de la bellesa masculina.

Entre les hipòtesis sobre la mort del jove, una assenyala que el jove va donar la vida en un ritu màgic per allargar la vida del seu emperador que ja superava els 50 anys. L'actitud de l'emperador fa plausible aquesta hipòtesi.

(1) Història Augusta, s III Scriptors Historiae Augustae.

TEXT RESUMIT:

"ELS EMPERADORS ADOPTIUS". Néstor F. Marquès. Ed Espasa (Fake news de l'Antiga Roma

LA POC HONORABLE MORT DE CARACAL·LA

Aviat s'estrena Gladiator II, aquesta vegada descobrir que hi ha de cert en aquest film serà una feina complicada. Un dels personatges que surt és Caracal·la, com acostuma a ser cap semblança amb aquest aguerrit emperador dels Severs.

Marc Aureli Antoní "Caracalla" era fill de Septimí Sever i germà de Publi Septimi Geta. A la mort del pare va deixar els fills al comandament de l'imperi, però s'odiaven a mort i només en va sobreviure un, el més destre amb les armes: Caracal·la.

Mort Geta, el seu germà va ordenar la "damnatio memoriae", i es va eliminar tota referència del difunt. El regnat de Caracal·la es va sostenir gràcies a Julia Domna, tia seva, que va ser el poder reial a la Roma de Caracal·la i el seu successor Heliogábal.

Mentre ell es va unir al seu exèrcit com un soldat més, segurament pres per la culpa del fratricidi. Sembla que el seu pare se li apareixia en somnis per maleir-li la mort de Geta. L'imperi estava empobrit, i per solucionar els problemes de tresoreria va elaborar la Constitutio Antoniniana, per la qual es donava la ciutadania romana a totes les persones lliures de l'imperi, i per això han de pagar els seus impostos.

Va viure gairebé sempre a les fronteres de l'Imperi. Un dia va haver d'anar a defecar el bosc, i mentre feia aquest fètid exercici, un traïdor va posar fi a la seva vida, caient sobre les restes de les quals s'havia desposseït.

FLAMMA, UN GLADIADOR LLEGENDARI.

Un dels personatges que surt a la serie Those About to Die, és el llegendari gladiador Flamma. La sèrie es fa resò de la llegenda que va guanyar la llibertat en 4 ocasions i ho va rebutjar. L'error venia d'una mala traducció del seu epitafimortuori.

L'epitafi se'ns diu que Flama era un secutor de 30 anys, que va lluitar (pugnavit) 34 vegades, vencent (vicit) en 21 ocasions, empatant (stans) 9 i sent perdonat (missus) 4. Com veieu l'únic 4 que hi ha en el seu epitafi es refereix a les vegades que va ser perdonat i aquí és on hi ha l'error de traducció, ja que el primer a escriure aquest bitllet va entendre missus com que Flamma va rebre la rudis, quan en realitat missus és el perdó del públic una vegada que el gladiador perdia el combat.

«Flamma, secutor, ha viscut 30 anys. Va combatre 34 vegades, amb 21 victòries. Fou graciat 4 vegades. Era de nació siriana. Delicatus va fer aixecar aquesta estela pel company d'armes que bé s'ho mereixia» (Corpus inscriptionum Latinarum, 10, núm. 7.297).

EL SENAT DE LES DONES. ROMA S. III

Les dones de la dinastia dels Severs van reivindicar un protagonisme polític encara més gran que el de la Júlia-Clàudia. Júlia Mesa, àvia d'Heliogàbal, i les seves filles van fer atribuir versions femenines als títols creats al seu dia per honrar August i es van fer concedir epítets nous, tals com "Mare dels Campaments i del Senat".

Les fonts relaten que van arribar a assistir a sessions del senat, un privilegi que cap emperadriu va arribar a tenir. Segons aquestes fonts van arribar a crear un senat de les dones a la colònia del Quirinal en què coincidien honors a les dones de rang senatorial i prenien decisions que afectaven la vida quotidiana.

Procedència: Carles Buenacasa. Esplendor y ocaso de Roma Shackleton Books

COSES DELS GLADIADORS QUE NO ET DIU EL CINEMA.

El famós quadre de Jean-Léon Gérôme, Pollice Verso (polze cap per vall), o el cine (de Quo Vadis a Gladiator) han mostrat una realitat de la que no hi ha la més petita prova.

El polze horitzontal representa la posició que assumeix el gladiador quan rebrà el «cop de gràcia». En canvi, el polze cap avall no significava la mort del gladiador, per indicar la mort s'apuntava amb el dit polze horitzontalment, ja que es tracta un gest que recorda l'acte de desembeinar una espasa i assenyala el degollament. Per contra, el gest d'introduir el polze al puny com a espasa aveïnada (Premere pollicem) permetia salvar la vida del gladiador que havia estat derrotat.

Els combats podien acabar amb empat...:"lluitaren iguals, iguals caigueren. A l'un i l'altre llavors feu trametre Cèsar [Tit Flavi, 80 dC) la vara de la treva; a l'un i l'altre la palma del triomf. Aquest fou el guardó de llur valor i llur habilitat. Sota cap altre príncep, sinó tu, Cèsar, no s'és produït aquest fet: que dos lluitessin i que ambdós fossin declarats vencedors» (Marcial, De spectaculis, 29).

El combats a mort eren molt populars, però no eren freqüents, encara que els gladiadors estaven en una situació de semiesclavatge, ensinistrar-los i preparar-los pel combat era molt car.

EUTIQUES, L'AURIGA MÉS FAMÓS DE TARRACO.

Poc més sabem d'ell, més que aquesta làpida, que ha fet d'ell un famós auriga, encara que mai havia guanyat cap carrera i, com reconeix el text, no era prou destre. Molts aurigues morien joves per aquest motiu. Malgrat tot, medis poc seriosos com el "Nacional.cat" el qualifica d'"ídol de masses", o estrella esportiva com avui ho serien els més grans futbolistes.

Txet de la làpida:«En aquest sepulcre reposen els ossos d'Eutiques, un auriga poc destre, tot i que no desconeixia l'art de dirigir les regnes amb la mà. Jo, que ja m'hauria atrevit a fer anar carros de quatre cavalls, no vaig passar de les bigues de dos cavalls. Els cruels fats van envejar els vint-i-dos anys que tenia; fats contra els quals no pots oposar la teva voluntat. A l'hora de morir, encara no se m'havia concedit la glòria de la victòria al circ per tal que la plebs pietosa no

m'hagués de plorar. Malalties roents van cremar les meves entranyes que els metges no van poder vèncer. Vianant, deixa caure unes flors sobre les meves cendres, t'ho prego. Potser,mentre jo era viu, tu vas ser un dels qui em van aplaudir!» (Inscripció funerària d'Eutiques a la necròpoli de Tàrraco). 

AURÈLIA, MARE DE JULI CÈSAR.

Procedia de la il·lustre família dels Aurelis, diversos dels membres dels quals, inclòs el seu pare, van ser cònsols. Estava casada amb Cayo Juli Cèsar, va tenir dues filles, a més de Juli Cèsar, una d'elles àvia d'August.

Aurèlia era una dona molt respectada, considerada un model de virtut. També va tenir un paper molt important en la criança dels seus fills, especialment a la de Cèsar. La relació entre ells sempre va ser molt propera, fins al punt que es va quedar a viure amb ell després de la mort del seu marit i va contribuir a l'educació de la seva neta, Júlia.

Quan el dictador Sul·la va perseguir els partidaris de Mario, Aurèlia va intercedir a favor del seu fill, buscant ajuda per evitar la seva execució i facilitar-ne el retorn posterior.

Un altre episodi molt conegut en què Aurèlia va estar implicada va ser durant la celebració del festival de la Bona Dea. Aquesta divinitat tenia un culte mistèric de caràcter exclusivament femení. Pompeia Sul.la, segona esposa de Cèsar, havia d'exercir d'amfitriona,

Comptant amb la supervisió d'Aurèlia i la presència de les vestals. Però Publi Clodi va aconseguir infiltrar-se disfressat de dona, pel que sembla amb l'objectiu de veure Pompeia. Descobert per una esclava, l'escàndol de tal sacrilegi no va trigar a estendre's per tota la ciutat. Aurèlia va ordenar tapar durant la festa les imatges de la deessa perquè Clodi no pogués veure-les i va arribar a testificar contra ell al judici.

Per això Cèsar va repudiar a Pompeia: "la dona prudent no només ha d'estar lliure de culpa, si no fora de perill de qualsevol sospita infamant",

Aurèlia va ser abans que res un model de llevadora, un exemple d'inspiració per la seva prudència, modèstia i fidelitat als costums romans, va ser una dona molt influent i poderosa, amb capacitat de decisió i supervisió, i l'opinió de la qual era tinguda en compte tant per la resta de dones, com pels mateixos homes.

MÉS.

250 MUJERES DE LA ANTIGUA ROMA. Editora Pilar Pavón 

ELS ROMANS DAVANT LA MORT

3 texts sobre la mort. El primer és de Marcius Porcius (s. II, ?), instruccions per a la seva incineració: Ordeno als meus hereus que ruixin les meves cendres amb vi, perquè sobre elles voli com una papallona el meu esperit ebri...

Flavi Agrícola (s.II) va deixar un poema com a epitafi al costat d'una estàtua en què està reclinat com gaudint d'un banquet:

...: "Soc el que pots veure descansant aquí, tal com solia fer-ho al sopar, cuidant-me a mi mateix, durant els anys que el destí em va permetre /.../ Amics que llegiu això, escoltes el que dic: barregeu el vi, lligueu la guinarda al voltant del vostre front, beveu lluny d'aquí. I no reprimiu els plaers de l'amor, amb dones belles. Quan arribi la mort, tot ho consumirà la terra i el foc".

Més escèptic, Sèneca (s. I):

"Això que criden morir, quan l'ànima se separa del cos, és tan breu que no pot gairebé ni sentir-se /.../ sigui el que fos, passa molt de pressa. No us fa vergonya? No tingueu por tant de temps, el que tan ràpid passa" (Sobre la Providència, VI,9).

Font.

¿Qué los dioses nos ayuden?Marqués, Nestor F. Ed Espasa. 

ATIA, MARE D'AUGUST

Atia Balba Caesonia, va ser una llevadora romana que va viure al segle I aC. El seu personatge no s'assembla gens a la voluptuosa amant de Marc Antonio, a la sèrie HBO, Roma.

El seu pare era Marc Atio Balbo, senador romà emparentat amb Pompeu Magne. La seva mare, Júlia la Menor, era germana de Juli Cèsar, cosa que la convertia en neboda d'aquest últim.

Atia es va casar amb Cai Octavi Turino, procònsol de Roma. Va tenir dos fills: Octàvia, i Octavi, el futur August. Sobre el seu naixement, Suetoni relata una anècdota per exalçar la seva divinitat: que Atia en realitat hauria quedat embarassada del déu Apol·lo, que va prendre la forma d'una serp per introduir-se a la llitera on ella s'havia quedat adormida després de visitar el temple d'aquest déu. Com mostra la imatge que adjunto.

Les fonts mostren Atia com una dona molt respectada i tradicional, que seguia el que se n'esperava dins de la societat romana. Va ser una dona de fort caràcter, molt influent en la política romana, que va tenir un paper important en l'educació dels seus fills, rígida i disciplinària, potenciant-ne les qualitats i evitant que adoptessin altres costums innobles. Quan es va fer oficial el testament de Cèsar, Atia va intentar convèncer-lo que no ho acceptés, pel perill que comportava, encara que al final ningú va aconseguir dissuadir-lo. Atia va morir l'any 43 aC, any del primer consolat del seu fill, qui sempre es va mostrar molt atent amb ella, arribant a rendir-li els màxims honors possibles durant el seu funeral.

FONT.

250 MUJERES DE LA ANTIGUA ROMA. Editora Pilar Pavón. Autors diversos, 

LA DIVERSITAT SEXUAL ROMANA. (I CAI JULI FEDRE)

Per als romans hi havia moltes maneres i diferents d'entendre el sexe. Per ells no existia l'homosexualitat, ni tampoc l'heterosexualitat.

Creien que aquells que es veien obligats a ser penetrats, mancaven de valor, eren classes baixes o esclaus. Però els que ho feien perquè els agradava, eren el blanc perfecte de tota mena de burles, eren "fulanus". En canvi, el que penetrava se'l considerava tant home, com qualsevol altre, sempre que no abusés de menors amb rang aristocràtic. ("Impudicitia in ingenu crim est, in servo necessitis, in liberto officium". Sèneca).

Fedre, llibert al servei d'August i els seus successors, va explicar que Prometeu va col·locar per error genitals masculins en cossos de dona, en una nit de borratxera. El resultat va ser que hi va haver dones amb genitals masculins que disfrutaven al ser penetrades i homes amb genitals femenins, això portava una de les més grans aberracions de la humanitat, segons Fedre: el lesbianisme.

Però Fedre veia la sexualitat des del punt de vista masculí, ja que per als romans tot girava al seu voltant, la dona era un element secundari, el seu plaer o benestar no importaven.

ROMA I LA DIVERSITAT SEXUAL (II LA REINA DE BITÍNIA)

A Roma tot el que fa referència al sexe tenia a veure amb l'home i poc amb la família, que formava part del món dels negocis i la necessitat de portar romans al món.

El romà sempre havia de ser l'actiu en una relació sexual, altrament era un deshonor. La paraula virgo deriva de "vir" (home), l'home penetrat perdia el virgo, deixava de ser home, passava a ser un mal romà.

El jove Juli Cèsar es va arreglar sabent els gustos del rei Nicomedes de Bitínia, la seva gestió va ser un èxit, però per als seus enemics va quedar la llarga temporada que va passar allà. Van aprofitar per anomenar-lo "la Reina de Bitínia" "la millor esposa dels romans" o "el coixí de la llitera reial".

Tot i que el cinema o la TV ens ha mostrat un món similar al nostre, la sexualitat dels romans no tenia res a veure amb les diferents formes de sexualitat del segle XXI.

ROMA I LA DIVERSITAT SEXUAL (I III, les dones)

Els homes romans rarament els passaven pel cap poguessin gaudir amb el sexe, però l'arqueologia ha demostrat que disposaven d'objectes de cuir per a ús individual.

Algunes dones no es casaven, vivien i demanaven ser enterrades juntes, encara que feien servir més la subtilesa que l'evidència per mostrar-ho, ja que aquestes relacions eren rebutjades, fins i tot entre les mateixes dones. (1)

Una altra forma de buscar el plaer, per a la dona romana, era fer servir els esclaus, per evitar embarassos no desitjats, eren castrats. Aquesta terrible pràctica va ser abolida per l'emperador Domicià.

Si la parella masculina no estava castrada, es recorria a mètodes anticonceptius: remeis eficaços, barreres vaginals, beuratges, màgia, etc. I si tot fallava, l'avortament era legal, però el marit ho havia d'autoritzar.

(1) Aquestes subtileses són utilitzades per molts historiadors per negar tota mena de relació de tipus homoeròtic.

OMNIUM RERUM PRINCIPIUM AQUAM EST

(L'aigua és el principi de totes les coses)

Vitruvi, un dels grans teòrics de l'arquitectura de l'antiguitat (s. I aC), fou l'autor d'aquesta màxima.

Pels romans, l'aigua era fonamental per mantenir el món en marxa. Plini el Vell, explicava de totes les propietats que tenia l'aigua: guarir ferides, prevenir avortaments, millorar la memòria, etc. Els romans col·locaven santuaris i deïtats a les fonts.

En aquest context, els aqüeductes serien essencials i a mes a mes un signe d'identitat en la configuració de les ciutats. Van arribar a realitzar aqüeductes de més de 50 KM, El que proveïa la ciutat de Constantinoble, del segle IV, tenia més de 200 KM. de recorregut, l'aigua fluïu des de les muntanyes de Bulgària.

L'aqüeducte, conegut com el de Valente (en turc: Bozdoğan Kemeri) està situat a la part europea d'Istanbul; la seva construcció va finalitzar sota el regnat de l'emperador romà Valent l'any 368, encara que les obres probablement van començar sota Constantí I el Gran.

ÀNNIA LUCIL·LA, GERMANA DE L'EMPERADOR CÒMODE.

El personatge apareix a les dues parts de Gladiator, encara que en morir Còmode ja feia deu anys que estava morta. En morir sols havia sobreviscut una filla, el fill que surt als dos films (Luci Ver, nom del seu primer espòs) també estava mort, és més mai va tenir un fill amb aquest nom. Però el film és superguai, ningú ho criticarà.

Va estar casada amb Luci Ver, co-emperador i germà adoptiu de Marc Aureli. Per aquest fet va rebre el títol d'Augusta i va esdevenir emperadriu de Roma. Va enviudar, sent assenyalada ella com a culpable de l'enverinament. A la mort del pare, el 180, va ser tractada amb tots els honors pel nou emperador, el seu germà Còmode, malgrat tot ella va conspirar contra ell, sent enviada a l'exili a Capri on va morir el 182. 

El seu germà va viure deu anys més. Gladiator II tindrà un gran èxit de públic, a pesar que serà difícil encontrar algun fet que concordi amb l'evidència històrica, com va passar en el seu moment amb Braveheart o Quo Vadis.

PER QUÈ L'EMPERADOR TEODOSI ES VA HUMILIAR DAVANT DEL BISBE AMBRÒS DE MILÀ?

Normalment s'explica que la massacre de Tessalònica es va produir després que Teodosi ordenés a la guàrdia pretoriana reprimir els assassins del prefecte Buterico, però no s'explica què va provocar el tumult.

Poc abans d'aquests esdeveniments del 390, Teodosi havia promulgat la primera llei que castigava amb la pena de mort els delictes contra natura (relacions sexuals entre persones del mateix sexe).

Buterico va ordenar als soldats de la ciutat, gots mercenaris, que aturessin i apliquessin la pena capital a un popular auriga romà de la ciutat. El poble enfurismat va matar el prefecte i la repressió va acabar amb entre tres i deu mil morts, molts d'ells tancats al circ sense possibilitat de sortida.

Assabentat el totpoderós bisbe Ambròs, va ordenar l'excomunió de l'emperador. Aquest després d'una dura penitència va anar postrat a la catedral de Milà per demanar perdó, humiliant-se davant del bisbe. Aquest va dir les cèlebres paraules: ""L'emperador és a l'Església, no per sobre de l'Església.".

ADRIANÒPOLIS, 378 EL FINAL D'UN IMPERI

El 9 d'agost del 378 d. C.prop de la ciutat d'Adrianópolis (avui Edirne) es van enfrontar les forces de Fritigerno, cap dels tervingis, i l'exèrcit de l'Imperi romà d'Orient comandat per l'Emperador Valent, qui va morir a la batalla i el seu exèrcit va ser aniquilat.

Els romans no només van ser aniquilats, les seves restes van quedar irreconeixibles, per la qual cosa no va ser possible trobar el cadàver de l'emperador. La planificació de la batalla va ser un desastre, Valent era un funcionari elevat a emperador pel seu germà Valentinià I.

Entre 10 i 20 mil romans van perdre la vida, Orient va quedar indefens, per sort els gots es van dirigir a Adrianápolis a saquejar i buscar el tresor romà i no van travessar el Bòsfor, no haurien trobat defenses. Amiano Marcelino, historiador, explica:

«Després de la fatal batalla, quan la negra nit es va abatre sobre la

terra, els supervivents es van dispersar per totes bandes dominats perpànic […]. A la distància, ressonaven els terribles crits d'aquells que havien

quedat enrere, els plors dels moribunds i els gemecs agonitzants dels ferits» Història de Roma

Pel bisbe Ambròs, això "era la fi del món, la fi dels temps" Carta a Lluc 10, 10-14. Per a Rufino d'Aquilea va ser "l'inici dels mals, d'aquells temps i els que vindrien després" Història Eclesiàstica 2-3.

HUMOR ROMÀ (I PART)

A l'antiga Roma, les burles i els acudits formaven part del dia a dia dels ciutadans, i no perdonaven ningú. Els romans eren capaços de riure's de qualsevol cosa, començant per si mateixos. Aquí diversos exemples:

"Això era un vell, molt vell, tan avar, tan avar, que al seu testament es va nomenar hereu a si mateix"

"Un home acudeix al metge, preocupat:

-Crec que tinc una cosa greu. M'aixeco amb terrible mal de cap. Mitja hora després es passa.

-Fàcil solució. Aixequeu-vos mitja hora més tard."

"El pare d'un home mor. El seu fill lliura el cos a uns embalsamadors. Passat el temps passa a buscar el cos:

-El teu pare era alt, gros, prim, manc? Com ho podem identificar?

-El meu pare se'l reconeix bé, té una tos dolentíssima"

Més:

NÉSTOR F. MARQUÉS- Momentos de la Antigua Roma que cambiaron el Mundo. Ed Espasa, 2023. Ver menos

HUMOR ROMÀ ( i II)

Els emperadors tampoc no es lliuraven. Quan Tiberi era un soldat se'n burlaven fent un joc de paraules amb el seu nom: Tiberi Claudi Neró, que es transformava en un jocós Biberio Caldio Merón, per la seva condició de bevedor, al gust que tenien els romans pel vi calent (calidus ) i a la no menor afició pel vi pur (merum).

Juli Cèsar, els seus soldats li cantaven: "Ciutadans, guardeu les vostres dones, portem a l'adúlter calb".o "Cèsar va sotmetre a les Gàl·lies, Nicomedes a Cèsar". Tot això no era només una manera de divertir-se, sinó potser també servia per evitar l'excessiva supèrbia del comandant victoriós.

Sense més ni més Calígula es va posar a riure, quan li van preguntar la causa va dir que s'imaginava com amb un sol gest els tallarien el cap als assistents. Aquest emperador tenia un sentit de l'humor especial.

August era famós pel seu bon humor. Un dia li van assenyalar un home que s'hi assemblava, el va fer portar a la seva presència. Li va preguntar si la seva mare havia estat a Roma, i el seu interlocutor li va contestar que ella no, però si el seu pare.

Ciceró veient el seu gendre Lèntol, que era de baixa estatura, amb una gran espasa cenyida va exclamar: "Qui ha lligat el meu gendre a una espasa?". A propòsit d'una llevadora romana i a entrada en anys que assegurava tenir-ne només trenta, ha comentat: "És veritat, ja fa vint anys que li sento dir això".

Més:

NÉSTOR F. MARQUÉS- Momentos de la Antigua Roma que cambiaron el Mundo. Ed Espasa, 2023. Ver menos

MEMENTO MORI

(Segle I aC. Pompeia. Museu Arqueològic Nacional de Nàpols.)