FETS, COSTUMS I VIVÈNCIES ( I INTRODUCCIÓ I PREHISTÒRIA)
Aquest és un treball al que vaig escrivint a partir de lectures o aportacions als cursos de la Universitat de l'Experiència o als cursos del Gaudir, també de la Universitat de Barcelona.
Intento posar el meu segell en tot el que té a veure amb temes de gènere i orientació sexual, fets que acostumen a estar oblidats en els àmbits docents.
No està finalitzat, falta acabar les cites correctament, una nova correcció i publicar-ho correctament. Alguns escrits estan extrets dels PDF aportats pel professorat, i no poden ser compartits públicament.
També treballo des de far 15 anys amb una història de la diversitat sexual i de gènere. En dues ocasions ha estat a punt de publicar-se, la primera ocasió va quebrar l’editorial, el segon cas va arribar la covid. El projecte segueix ampliant-se, però ja he abandonat la idea de la seva publicació. No penso deixar d’escriure, espero desitjo seguir tenint bona memòria i compartint, encara que sigui al núvol, nous temes.
Espero sigui del vostre interès.
Leopold Estapé Amat. Expert en història LGTBI
PER CONSULAR:
Articles del Carles Buenacasa Pérez.
https://dialnet.unirioja.es/servlet/autor?codigo=282878
Articles de la Jordina sales-Carbonell
https://dialnet.unirioja.es/servlet/autor?codigo=792552
Articles de Antoni Conejo da Pena
https://dialnet.unirioja.es/servlet/autor?codigo=1214614
Articles de Raúl Villegas Marín:
https://dialnet.unirioja.es/servlet/autor?codigo=1757115
Blocs meus.
La mà esquerra del Cardener. (en català)
https://leopold-leopoldest.blogspot.com/
L’Armari Obert (sobre temes LGTBI, en castellà)
https://leopoldest.blogspot.com/
Llibres consultats:
-Ariès,Philippe i Duby, Georges. Historia de la via privada. Primer milenio. Taurus Ed.
-Boswell, John. Cristianismo, tolerancia Social y homosexualidad El Aleph Ed
-García de Cortázar, José Ángel. Historia religiosa del Occidente medieval. AKAL
-Huizinga, Johan. El otoño de la Edad Media. Ed Maxtor
-Marqués, Néstor F Qué los dioses nos ayuden. Ed Espasa
Fake news de la Antigua Roma. Ed Espasa
Momentos de la Antigua Roma que cambiaron el mundo.
-Ranke-Heinemann, Uta. Eunucos por el reino de los cielos. Trotta Ed.
-Riera Jaume. Sodomites Catalans. Ed Base.
-Sobrequés, Santiago. Els grans comtes de Catalunya. Vicens Vives Ed.
PREHISTÒRIA
DEESSA MARE DE CATAL HÜYÜK
(Çatal Hüyük, 6000 aC)
Çatal Hüyük és un antic assentament humà del període neolític i de l'edat de bronze, el més gran exemple d'urbanisme neolític de l'Orient Mitjà. Se situa a l'Anatòlia Central, Turquia. Les seves capes inferiors més antigues són d'uns 7.500 anys aC.
Durant el seu apogeu feia 13 hectàrees, i l'habitaven al voltant d'un miler de famílies, unes 5.000 persones. Tenia una cultura relativament avançada, tècniques elaborades de fabricació de ceràmica, i tenia relacions comercials amb punts distants de la península. S'hi han trobat restes de temples decorats amb frescos, figuretes de deïtats, i tombes familiars que mostren la complexitat de la seva religió.
És una estatueta d'argila cuita que representa una dona o Deessa mare nua i "obesa" (?), flanquejada a banda i banda per dos lleopards. La imatge va ser trobada a l'antic assentament dels períodes neolític i calcolític, a Anatòlia.
Es creu que és un símbol de fertilitat, a causa dels exagerats membres de la fèmina, que és representada en el procés de donar a llum mentre està asseguda al seu tron. És una de les diverses iconogràficament similars que s'han trobat en el lloc. La figura, de tot just vint centímetres d'alçada, s'associa a les anomenades "Venus paleolítiques", de les quals la més famosa és la Venus de Willendorf.
A més del símbol de fertilitat, hi veig un evident signe de poder a l'estar asseguda al tron en posició majestàtica. És una precursora de la deessa Cíbele, amagant sempre la seva nuesa.
En l'actualitat, la figureta es troba al Museu de les Civilitzacions d'Anatòlia a Ankara, la capital turca.
TELL ES-SULTAN, JERICÓ. 9000 Ac.
Un dels jaciments arqueològics més antics de l'Orient Pròxim, fonamental per al coneixement del Neolític, va ser la seu de l'antiga Jericó (Tell al-Sultan) va ser excavada entre 1952 i 1958. Ubicada a la vall del Jordà, a uns 200 m per sota el nivell de mar, ja al començament del XI mil·lenni a.C., durant el període natufiense, va començar a ser ocupada. El poblat va començar a ser important a partir del Neolític Preceràmic A (9500-8500 aC), fase en què es va edificar una muralla gruixuda de 2 m d'amplada i una torre, considerada una de les més antigues de la Història.
L'assentament estava format per petits habitatges de tova amb planta circular. Durant el Preceràmic B (8500-7000 aC) els habitatges van passar a ser de planta rectangular, integrant diverses estades separades per envans. La ruptura del patró cultural tradicional es manifesta també en modificacions pel que fa al ritual i els estris de pedra. Important és l'aparició de noves pràctiques d'enterrament, com el costum d'enterrar els morts sota el terra dels habitatges, o la de modelar en guix les faccions de la cara sobre cranis humans, incrustant de vegades petxines com a ulls.
El Neolític Ceràmic es manifesta a Jericó a través de dues fases, deixant les primeres produccions terrisseres, certament tosques, decorades amb motius geomètrics pintats, com línies en ziga-zaga i triangles
ALTAMIRA VISTA PER RAFAEL ALBERTI, 1928
"La arboleda perdida" de Rafael AlbertI, capítol 7, relata la situació de crisi personal per la qual va passar el 1928 uns dies a Tudanca. Des d'allà van fer algunes passejades i excursions per llocs propers. Van anar a Santillana i després van visitar les coves d'Altamira. El jove Alberti va poder visitar la cova autèntica. El seu relat ens ofereix una visió de primera mà de la cova, ja amb els problemes de filtracions i la vulnerabilitat, que no sempre ha estat tractada correctament:
..."Yo ni me atrevía a respirar, observando las rocas laterales, deseoso de descubrir algún indicio de lo que íbamos a ver. Nada. De repente, unos ocultos reflectores se prendieron. Y, ¡oh maravilla! Estábamos ya en el corazón de la cueva, en la oquedad pintada más asombrosa del mundo. Recostados sobre las grandes piedras del suelo, pudimos abarcar mejor, ya que es baja la bóveda, aquel inmenso fresco de los maestros subterráneos de nuestro cuaternario pictórico. Parecía que las rocas bramaban. Allí, en rojo y negro, amontonados, lustrosos por las filtraciones del agua, estaban los bisontes, enfurecidos o en reposo. Un temblor milenario estremecía la sala. Era como el primer chiquero español, abarrotado de reses bravas pugnando por salir. Ni vaqueros ni mayorales se veían por los muros. Mugían solas, barbadas y terribles bajo aquella oscuridad de siglos. Abandoné la cueva cargado de ángeles, que solté ya en la luz, viéndolos remontarse entre la lluvia, rabiosas las pupilas.”
L'ídol humà més antic.
A la primera època de la cultura agrària, apareixen per tot arreu les divinitats femenines, en què s'adora el secret de la fertilitat, el cicle etern de la successió i l'extinció. A tota la regió mediterrània, a tot l'Orient Pròxim, i fins i tot a la religió índia anterior als aris, se celebren festes de deesses de la fertilitat i de la maternitat; totes eclipsades per la Gran Mare, creadora de tota vida que, encara que ja abans fos imaginada com una jove, podrà ser festejada a Canaan, gairebé alhora, com a «donzella» i «àvia de tots els pobles».
Per adorar-la, els homes erigeixen un temple rere l'altre, la representen de mil maneres, en estàtues monumentals, en petits ídols, majestàtica, vital, amb malucs pronunciats i vulva excel·lent, encara que també com una esvelta vampiressa, demoníaca, amb grans ulls i mirada enigmàtica. Dempeus o des del seu tron, alleta el fill diví, irradia energia i força, el sacrum sexual,. Asseguda i oberta de cames, mostra el seu sexe (amb els altres déus estesos als peus).
En tenim testimonis com a deessa principal cap al 3200 a. La coneix ja la religió sumèria, la més antiga de la qual sapiguem alguna cosa: «en aquell temps, ni tan sols es feia esment d'un Pare Absolut». La seva imatge es troba a l'arca sagrada d'Uruk, ciutat mesopotàmica els orígens de la qual es remunten a la prehistòria. L'adoren a Nínive, Babilònia, Assur i Memfis. La podem descobrir també en la forma de l'índia Mahadevi (gran deessa) i la podem identificar a Egipte sota els trets d'Isis, el model gairebé exacte de la Maria cristiana.
El seu aspecte canvia; entra en escena unes vegades com a mare o com a «verge» i «embarassada immaculada» o com a deessa del combat, a cavall i amb armes, i, per descomptat, sota diferents formes animals, per exemple a la figura d'un peix, una euga o una vaca. I igualment canvien els seus noms. Els sumeris en diuen Inanna, els assiris Militta, els babilonis Istar, els sirians Atargatis, els fenicis Astarté; els escrits de l'Antic Testament l'anomenen Asera, Anat o Baalat (la companya de Baal), els frigis Cibeles, els grecs Gaya, Rhea o Afrodita, els romans Magna Mater. L'emperador August va reconstruir al Palatino els seus temples, destruïts pel foc, i el mateix emperador Julià va advocar per ella. Adorada des de l'època prehistòrica, la seva imatge és "l'ídol més antic de la humanitat" i la característica més constant dels testimonis arqueològics a tot el món.
PROCEDÈNCIA: Historia Sexual del Cristianismo. Karlheinz Deschner
CULTURA DELS CAMPS D'URNES.
La cultura dels camps d'urnes es va difondre durant el final de l'edat del bronze i el principi de l'edat del ferro per bona part d'Europa. A Catalunya es poden trobar especialment a l'Empordà i al Camp d'Urnes dels Vilars d'Arbeca.
Es va caracteritzar per la incineració del cadàver i la deposició de les seves cendres en urnes de ceràmica, juntament amb els seus aixovars, que generalment eren dipòsits d'objectes de bronze i, en les darreres etapes, de ferro.
S'enterraven en un forat practicat a la terra, formant extenses necròpolis. L'expansió d'aquest model es va produir entre els segles XIII i VIII aC.
DISC CELESTE DE NEBREA (1600 A C.)
Pertany a la cultura d'Unetice corresponent al Bronze antic, es va estendre entre els rius Rin i Dniéper, des del mar Bàltic fins al Baix Danubi a partir del 2250 a C. Unetice és un lloc prop de Praga.
El disc celeste de Nebra és una de les representacions més antigues de la volta celeste i de fenòmens astronòmics. Es tracta d'una troballa arqueològica feta prop de Nebra ( Saxònia-Anhalt , Alemanya ).
És una placa de bronze, gairebé rodona, amb un diàmetre aproximat de 32 cm. Els experts diuen que representa el firmament amb representacions d'elements abstractes.
Formava part d'un dipòsit on s'havien abandonat les peces dins d'una cista sense cap ordre. Es creu que podien ser ofrenes als déus. Al costat del disc celeste es van trobar espases de gran qualitat. Les empunyadures i les fulles estan ben treballades i decorades amb la mateixa tècnica que el disc . El contrast de colors fa que l'efecte decoratiu sigui molt atractiu.
LA MOTILLA DE AZUER (LA MANXA)
La Motilla del Azuer és una fortificació prehistòrica que data de l'edat del bronze (2000 aC aprox.) al municipi de Daimiel, a la província de Ciudad Real.
Té fortificacions i reservoris de gra i d’aigua. Les motilles, com diu el seu nom, són tells artificials al mig de la plana manxega. Aquesta situada a prop del riu Azuer, controlava i explotava el territori, que permetia l'accés a recursos agrícoles i ramaders i a l'aigua captada des del nivell freàtic.
Els enterraments de les motilles també es feien al poblat, davant de les cases. Inhumacions individuals, on s’evidencia una esperança de vida de menys de 30 anys i l’existència de violència
De ser explicades com a túmuls d'enterrament fa un segle, han passat a ser considerades complexes fortificacions prehistòriques. Avui es consideren monuments excepcionals per la seva riquesa científica i escassetat en nombre.
Tot i els progressos realitzats, les excavacions arqueològiques s'han limitat a un sol d'aquests immobles: la Motilla del Azuer. Per tenir una idea de la importància d'aquestes construccions, la Guerra de Troia ve ser uns 700 anys posterior.
Més:
La cultura de Las Motillas: Bronze manxec. Maria Àngels Petit i Mendizabal. UB.
CULTURA ARGÀRICA O D'EL ARGAR.
L'Argar és el nom d'una primitiva cultura de l'edat del bronze a la província d'Almeria, anomenada cultura argàrica, que florirà cap al 1800 aC i el 1300 aC. S'hauria originat arran una nova ona d'emigrants orientals cercadors de metalls. Va durar uns 500 anys.
L'Argar és la cultura arqueològica més important de la prehistòria ibèrica. El seu descobriment a finals del XIX va despertar l'interès internacional. Es tractava d'unes restes arqueològiques que pertanyien a una societat «molt avançada pel seu temps» que no tenien referent a l'Europa occidental. Han aparegut desenes de jaciments excavats,
Els seus cims i vessants van ser ocupats per habitatges i edificis monumentals que evidencien una nova concepció social i urbanística. Un primer estat ibèric? Els enterraments van deixar de ser col·lectius i van passar a ser individuals i a localitzar-se a l'interior dels poblats, habitualment sota els habitatges. Per primera vegada, la producció d'objectes metàl·lics especialment adorns, eines i menys armes va adquirir un desenvolupament prèviament desconegut.
S'han trobat alguns elements que permeten entreveure un comerç amb Egipte, probablement interromput per les emigracions cretenques (segles xv i xiv aC) i el moviment dels pobles del mar (segles XIII i XII aC).
MÉS
Lull, V. (1983 )La cultura de El Argar. Un modelo para el estudio de las formaciones económico- sociales prehistóricas Ed. Akal, Madrid.
La cultura de El Argar: el primer estat peninsular? Maria Àngels Petit i Mendizàbal. UB.
Enterrament de Harper Road, o de com un anàlisi de l'ADN canvia la visió d'una època del passat:
El 1979, una excavació, va trobar un enterrament únic a Harper Road, Anglaterra. L'enterrament data del 50 al 70 dC, abastant un període crític de l'arqueologia britànica. Això marca el final de les comunitats tribals de l'Edat del Ferro i la colonització per part de l'Imperi Romà. L'evidència arqueològica mostra que, tot i que la invasió de la Gran Bretanya va tenir lloc l'any 43 dC, el pobleva continuar moltes de les seves tradicions i cultura durant els primers anys del domini romà.
Per l'anàlisi de l'aixovar, collaret, mirall, ceràmiques, etc., es va deduir que era una dona, de classe alta, entre 26~35 anys. Però una anàlisi científica recent ha demostrat que l'enterrament era d'una dona intersexual o transgènere (de 21 a 38 anys).
A l'aixovar hi podem trobar un mirall. Era un objecte car que sols es veu en els enterraments de persones d'alt estatus en aquesta època. Molts arqueòlegs pensen que els miralls eren l'equivalent femení d'un enterrament d'espasa masculí. Suggereixen que els miralls eren utilitzats per les dones per a l'endevinació i la màgia, i eren una font de coneixement que només les dones podien manar. Ser capaç d'utilitzar i llegir el mirall significava que la dona era molt apreciada per la seva comunitat.
Malgrat que les dones trans eren mal vistes per la societat romana, aquest fet mostra que no a tot l'imperi-hihi havia la mateixa apreciació.
FONT:
Gènere i cristianisme: la masculinitat com a virtut
de la dona. Jordina Sales-Carbonell UB.
L'ORIGEN DE LA CERVESA A BEGUES FA 6500 ANYS
Una de les més antigues que es coneix s'elaborava a Begues, segons les restes que s'han trobat a la cova de Can Sadurní. Aquesta cova va ser descoberta a la postguerra, pel cultiu del xampinyó, però no va funcionar i va ser abandonada. És l'any 1978, s'inicien les excavacions arqueològiques de al jaciment, de la mà del Grup de Recerques Arqueològiques de Gavà, avalat per la Universitat de Barcelona. Des d'aleshores s'han dut a terme un seguit de campanyes d'excavació essent el projecte més actual, des de l'any 2005, l'anomenat: “La Prehistòria al sud-est del Llobregat, de la costa al massís de Garraf-Ordal”.
Segurament la cervesa va arribar de la mà dels pobles marítims que veient del llevant mediterrani. Una sèrie d'evidències determinen que ja es consumia i s'elaborava cervesa fa més de 6.500 anys, procedia de l'ordi i estava aromatitzada amb cireres d’arboç, molt comú a la zona, als inicis del neolític mitjà. El conreu d'ordi i blat, l'emmagatzematge de gra i el procés de moldre van estar imprescindibles per elaborar el beuratge. Sense deixar de banda la localització d'uns vasos ceràmics dins dels quals es van apreciar restes de fermentació de cervesa.
"En la terrassa de la cova es van fer unes sitges relativament grans per a l'època en la qual es trobaven, i allà vam veure el cereal marcat a les parets de la sitja, amb la qual cosa podem constatar que s'hi guardava l'ordi", explica Manel Edo Benaiges , president del Col·lectiu per a la Investigació de la Prehistòria i l'Arqueologia del Garraf-Ordal (CIPAG), arqueòleg i director de l'excavació.
Més:
S’instaura un nou món: els darrers caçadors i els primers agricultors. Maria Àngels Petit i Mendizàbal. UB.
La cervesa més antiga d'Europa és catalana i encara es pot beure. RAC/1 agost 2022
Imatge actual de la Motilla de Azuer.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada