HISTÒRIES DE L'EDAT MITJANA (VI)

 Publicacions meves realitzades a les xarses socials

Durant els segles XVIII i XIX es va interpretar que el final de l'Edat Antiga ho va ser per la seva decadència moral i que va donar pas a una època obscurantista i teocràtica, una edat mitjana entre el racionalisme antic i el renaixement Modern, per això se li va anomenar la Edat Mitjana, edat entre dós èpoques. Intentaré mostrar que aquesta època té molt més interés.

En aquesta sisena entrega tractaré els següents temes: El dret a cuixa, el sommni occità de Pere I,  els goliards catalans, leprosos ilisiats, construcció sala del consell de cent, Nicolau d'Eymeric, dones, sexe i menstruació, banys medievals. i banys medievals.

Per accedir a les anteriors publicacions: https://leopold-leopoldest.blogspot.com/2023/08/histories-de-ledat-mitjana-v.html

CATALUNYA I EL DRET DE CUIXA.

Un llibre sobre Santa Maria del Mar el dona com un fet, però segurament va ser una gran "fake news medieval, mireu:

El mite del dret de cuixa circulava per la Catalunya de mitjan segle XV i amb tota probabilitat ja ho feia abans. El senyor feudal és, ara i més que mai pels remences l'enemic, cosa que converteix aquest moment en el millor per recordar qui és o qui pot arribar a ser.

Els rumors no són informacions falses sinó no verificades, i perquè siguin creguts han de ser realistes per a la gent entre la qual circularan. Cal preguntar-se llavors si creien els remences en la veracitat del rumor o pensaven que era una mentida que s'utilitzava com a arma de difamació política.

El que sí que es pot afirmar és que coneixien el que era el dret de cuixa i tenien tanta por que fos veritat que se'n va demanar l'eliminació, ja que no s'ha trobat cap altre document sobre la seva existència a Catalunya.

Veritat o mentida, els rumors serveixen per conèixer les pors d'una societat, les seves obsessions, els seus fantasmes i els seus valors socials.

A l'edat mitjana les creences sobre la sexualitat femenina fan que la dona passi ràpidament de ser víctima d'una violació acusada d'haver consentit i fins i tot provocat la relació sexual; la "desconfiança social envers l'honestedat de la dona"; la por del dret de cuixa és un atac directe a la masculinitat dels remences.

D'altra banda, una dona desflorada per un home diferent del marit o que ha comès adulteri ja no és una dona de la fidelitat sexual de la qual no hi càpiguen dubtes. L'ombra de l'adulteri o de la promiscuïtat sempre la perseguirà. Els remences no volen que les seves dones els enganyin, ni tampoc tenir dubtes sobre la paternitat dels fills.
Per a la mentalitat medieval, l'ombra de l'adulteri o de la promiscuïtat sempre la perseguiran. Així doncs, és molt possible que sota el temor dels remences que les seves dones mantinguin relacions sexuals amb els senyors feudals sense ser ni elles ni ells castigats, darrere d'aquesta por a l'existència del dret de cuixa estigui un altre de ben diferent, el de veure la seva masculinitat ferida.
[...]
Resum de : Sexo, mentiras y Edad Media: el derecho de pernada y el cinturón de castidad en la España Medieval, Ortega Baún, Ana E.

Imatge: La pagesia catalana protagonitzà al s. XV les Revoltes dels Remences per abolir els mal usos

EL SOMNI DEL REI QUE VA CREURE UNIR OCCITÀNIA AMB CATALUNYA I ARAGÓ...

Abans d'anar a Navas de Tolosa, Pere I de Catalunya va mostrar la seva vocació de ser àrbitre en el conflicte entre el Llenguadoc els croats francesos de Simó de Monfort i els ambiciosos bisbes. Inclòs va deixar al seu fill Jaume en mans del francès de Monfort.

Al sud de Castella va jugar un paper decisiu en la lluita contra els almohades, passant a ser heroi de cristiandat, els trobadors cantaven la seva gesta i va passar a ser Pere el Catòlic. Confiat en el seu prestigi va proposar al Papa Innocenci III la seva mediació, controlaria als bons homes i Tolosa fins a la majoria d'edat de Raimon VII, mentre els croats i Simó de Montfort s'apartarien del conflicte. Innocenci III primer va dir que la croada a Terra Santa era prioritària, per a després va dir que acabar amb els càtars havia de ser immediat.
El setembre de 1213 prop de Muret, els croats passaven una nit de vetlla, preperant la batalla. El rei Pere confiat del seu poder i carisma, passava la nit a una noia, que alguns diuen que va acabar morint. La batalla va ser un desastre, el rei va morir, el somni occità va acabar, el seu fill restà amb el seu pitjor enemic, el seu germà Ferran conspirava a Mont Aragó i Castella tenia el camp obert cap a gran part de la península Ibèrica... Però Jaume I... Aquesta ja és una altra història.

ELS GOLIARDS CATALANS: EL CANÇONER DE RIPOLL

El goliard era monjos que ho havien deixat de ser. Es dedicava a cantar i recitar poemes en llatí i en llengües vulgars, cantant al bon beure i al bon menjar. L'obra més coneguda n'és el Carmina Burana. La seva aparició representa la primera ruptura evident amb l'ordre social establert. A Catalunya, la mostra de poesia goliarda en català és el Cançoner de Ripoll, que data del segle XII.

Aquest Cançoner té origen al mateix monestir de Ripoll. El seu text va ser escrit al segle XII per un monjo que no signà les composicions, que es troben inserides en un còdex miscel·lani en pergamí, del segle x, dedicat a glosses i etimologies. A més a més, l'autor escrigué els títols dels poemes en ordre invers per celar la matèria dels poemes.

Està clar que es tracta d'un monjo trapella, poc amic de lo establert, i l'obra té tota la característica de les obres goliardes, però va deixar el monestir?, quants goliards hi havia a Catalunya? Encara avui poc sabem.

Les composicions del Cançoner de Ripoll van romandre ocultes fins al segle xix. L'any 1820 un bibliotecari va catalogar els volums. L'any 1824 el manuscrit 74 (en què es trobava el recull de poemes) es va quedar a Barcelona, a petició del bibliotecari, quan l'any 1835 el monestir de Ripoll fou assaltat i l'arxiu cremat, el llibre es va salvar, ja que era a Barcelona. Llavors el traslladà del monestir de Sant Pau del Camp per tal de preservar el còdex de possibles assalts.

Finalment, els poemes van ser publicats l'any 1923 en la versió original i sota l'autoria de l'Anònim enamorat, i així s'ha conegut l'autor. Modernament ha estat traduït per Jordi Raventós:

..."Va venir, juntament amb ella, una noia bonica,
que, d’amorosos petons, vull que me’n faci a milers.
Flora diuen que es diu per les seves obres florides;
duia a la gola mel, frases de mel proferí.
Jo la cama suau li agafo, i a això no es refusa,
ans em deixa de grat àdhuc les cuixes tocar.
No em prohibí pas després palpejar-li les blanques mamelles,
i va ser per a mi dolç en extrem el palpeig.
Junts al llit vam anar, i allí ens vam acoblar l’un amb l’altre;
no em va saber gens de greu prendre el que m’era permès.
Jo li desitjo, per tant, que tothora visqui joiosa,
mes amb aquest afegit: sols ha de viure per mi.

Cançoner de Ripoll. Martorell: Adesiara, 2009,

Exclosos a la societat medieval: leprosos, lisiats---

Als qui la societat medieval no podia lligar o tancar els abandonava als camins. Malalts i rodamóns erraven d'una banda a l'altra sols, en grups, en files, barrejats als pelegrins i als mercaders.

La lepra retrocedeix de manera considerable a Occident a partir del segle XIV. El seu apogeu va ser als segles XII-XIII. Les leproseries es multipliquen llavors El tercer concili de Laterà autoritza la construcció de capelles i de cementiris a l'interior de les leproseries, es farà.

Tot i això, un nombre considerable de prohibicions pesen sobre els leprosos i ells constitueixen també el boc expiatori preferit en temps de calamitat. Després de la gran fam de 1315-1318, els jueus i els leprosos van ser perseguits a tot França i declarats sospitosos d'haver enverinat pous i fonts.

Els lladres il·lustres, igual que els bastards i els pederastes nobles, no han de témer res. Poden continuar exercint les seues funcions i viure entre la gent honrada.

També els malalts, sobretot els esguerrats, formen part dels exclosos. En aquest món, la malaltia i la discapacitat es consideren signes externs del pecat, per a la majoria el seu únic recurs és la mendicitat i l'errada. Pobre, malalt i rodamón són gairebé sinònims a l'Edat Mitjana; els hospitals es troben situats freqüentment a prop dels ponts i dels passos de la muntanya, aquests llocs de trànsit obligat per als rodamóns.

Un altre exclòs per excel·lència de la societat medieval és l'estranger. La cristiandat medieval, societat primitiva i tancada, rebutja aquest intrús que no pertany a les comunitats conegudes, a aquest portador del desconegut i de la inquietud. L'estranger és aquell que no és un home fidel, un home subjecte, aquell que no ha jurat obediència a ningú, el que, a la societat feudal, «manca de reconeixement».

Per això la cristiandat medieval posava en relleu alguna de les seves xacres; ciutats i campinyes, a les rodalies dels castells, lluny d'amagar els seus llocs i els seus instruments de repressió, els posaven més aviat de manifest: la forca sobre la gran roda a la sortida de les ciutats o al peu del castell, la picota a el mercat, al pati o davant de l'església i, sobretot, la presó, la presència del qual era el signe extern del poder judicial suprem.

PROCEDÊNCIA Jacques Le Goff, Excluidos en la sociedad medieval https://www.facebook.com/bibliotecagonzalodeberceo

DE COM UNA BATUSSA HERÈTICA VA ACABAR PROVOCANT LA SEU DEFINITIVA DEL CONSELL DE CENT

El Consell de Cent fou creat per Jaume I l’any 1249 i va ser una institució vigent fins a la desfeta de 1714 en què va ser abolida per Felip V, és considerat un dels parlaments medievals més antics d'Europa.

El consell va estar allotjat en diferents llocs els primers 120 anys. Primer va estar al Palau Reial Major, del 1249 al 1269 va estar al convent de Santa Caterina, però aquí compartien espai amb els monjos dominics, inquisidors, i van acabar marxant al convent dels franciscans.

Però les batusses entre dominics i consellers no es van aturar. La inquisició va acusar al conseller Bartomeu Genovès d'heretgia per la seva obra Novisimis Temporibus, en la que suposadament aquest feia apologia de l'Anticrist. La condemna del conseller, sense donar-li el dret a defensar-se, va provocar la ruptura definitiva amb els dominics, Nicolau Aimeric va prendre part activa amb els acusadors. El consell es va reunir un temps a casa del notari Simó Rovira i van comprar un terreny als jueus de la ciutat, el call arribava llavors a la Plaça Sant Jaume.

Així el 1369 s'inaugura la primera seu de la Casa de la Ciutat amb la seva entrada al que avui és el carrer Ciutat, així, com diu Josep Maria Carandell, podríem dir que l'heretgia es troba en la base del Consell de Cent.

NICOLAU EYMERIC I ELS ADORADORS DEL DIABLE.

Nicolau Eymeric, predicador i dominic poc estimat a Catalunya i menys pel rei Pere III el Cerimoniós, odiava tot el que es movia. Encara que no va aconseguir posar a la bruixeria a la llista de persecucions, si ho va fer contra adoradors del diable.

A la seva obra "Directori d'Inquisidors», segle XIV,ens diu que hi ha tres classes d'invocadors de diables:

-Els de la primera són els que li tributen culte de latria (1), sacrificant-lo, agenollant-se...
-Els segons se cenyeixen al culte de dulia (2) o hiperdulia, barrejant noms de diables amb els de sants a les lletanies, i pregant-los que siguin els seus intercessors amb Déu, etc.
-Els darrers són els que invoquen el dimoni, dibuixant figures màgiques, posant un nen enmig d'un cercle, valent-se d'una espasa...

Més endavant fa una altra distinció, que és la següent:

-si l'invocador es dirigeix al diable imperativament "T'envio, t'apremi, et requereixo, etc.", llavors considera que l'heretgia no és tan explícita. Però si, per contra, es dirigeix al diable pregant-li "Jo et suplico, et demano, et prego», considera que l'heretge és manifest, i que hi ha pacte implícit amb el diable. Aquestes distincions es troben als processos estudiats, i les apliquen els qualificadors i el fiscal.

(1) Latria: Reverència, culte i adoració que només es deu a Déu.
(2) Dulia: en la teologia catòlica, és la veneració o culte religiós que es dona als àngels o als sants.

IMATGE: El aquelarre (detall), per Francisco de Goya, (1797-1798). Fundació Lázaro Galdiano, Madrid

Porcedència INQUISICIÓN: DELACIÓN DE LOS TESTIGOS Biblioteca Gonzalo de Berceo

DONES: SEXE I MENSTRUACIÓ A L'EDAT MITJANA

La menstruació va ser un tema de discussió rellevant entre els galens de la Baixa Edat Mitjana, associant directament la salut de les dones al seu fluid menstrual. Aquesta creença va ser particularment forta: les evacuacions del cos eren la clau dels conceptes mèdics; les diferències de gènere eren definides a través de la sang; així les dones apareixen com a cossos no integrals no només perquè no estan completament formades, sinó perquè a més perden fluids. La menstruació va ser vista com la dejecció d'un humor dolent, això fa que no puguin suportar les mateixes feines que els homes.

Si hi ha coit quan la dona està menstruant l'home s'arrisca que la seva verga malalta de lepra, com els passa als adolescents ignorants: «Si vore mulier fluxum patiatur, vire am cognoscat, facile sibi virga vitiatur, ut patet in adolescentibus, qui hoc ignorants vitiantur quando virga quandoque lepra.» (De Secretis Mulierum 1655: 239).

La sang menstrual de les dones és amagada de la mirada i no significa, com la sang dels homes, una ferida heroica o de batalla. La menstruació i l'heroisme són totalment excloents. Aquesta distinció entre la sang important i pública dels homes i el sagnat vergonyós i privat de les dones, reforça encara més les diferències de gènere.

Per als escolàstics la característica «positiva» de la sang menstrual consistia a ser donadora de vida. A De Secretis, s'insta l'home repetidament a no tenir relacions sexuals durant el període menstrual de la dona, ja que les conseqüències per a aquest serien summament perilloses. Hi ha un propòsit clar de contenir la libido, la qual pretén controlar-se a través d'una complexa xarxa de prohibicions instal·lada al món privat d'homes i dones. Així mateix, a causa dels perills que pot comportar relacionar-se carnalment amb les dones atesa la seva naturalesa verinosa, s'aconsella a l'home mantenir-se allunyat d'aquests plaers, permesos només en el marc de la procreació. Ja al levític es considerava la sang menstrual com a impura.

Procedència: La luxúria i els secrets de les dones a l'edat mitjana. Coral Quadrada. Institución «Fernando el Católico», Diputación de Zaragoza, 2014.

Biblioteca Gonzalo de Berceo

Explicació imatge: Algunes persones pensaven que la sang menstrual era tòxica i podia causar que el vi s'agrigués, que els cultius morissin, i que els gossos embogessin.

BANYAR-SE A L'EDAT MITJANA

Molts cristians consideraven que amb l'aigua del baptisme, ja quedaven nets de per vida. L'origen estava en una mala interpretació dels textos sagrats i la por d'un refredat que podia ser letal.

A l'edat mitjana, els banys i la higiene brillaven per la seva absència.
Els banys en habitatges particulars estaven reservats a uns quants, tan sols la noblesa i l'alt clergat tenia aquest privilegi.

Els banys estaven mal vists per molts, i sobretot per l'Església que els relacionaven amb la prostitució que no controlava. París era la ciutat amb més banys
En general, ens podem imaginar com podia olorar una persona a l'edat mitjana tenint en compte detalls com que les dones feien les seves necessitats sense treure's el vestit, i que sovint utilitzaven com a esbandida dental la mateixa orina.

A Barcelona aquest costum tan poc higiènic va arribar al segle XIX. Anar als banys era cosa de marietes i afrancesats. Per animar la població, van portar el Rei Ferran VII i la reina Amèlia als banys que hi ha entre Arc del Teatre i Santa Mònica. Desconec si el borbó va tocar l'aigua, atesa la fama de brut.

MISOGÍNIA MEDIEVAL A L'ÀMBIT RELIGIÓS.

Si inicialment homes i dones participaven en plena igualtat a les primeres cases d'oració, o el mateix Pau de Tars en les epístoles saludava a les tasques de les diaconesses, això a poc a poc es va anar girant. Els anomenats pares de l'església aviat van fer gala de la seva misogínia.

Tertul·lià (s III) va escriure: "Dona, hauries d'anar sempre de dol i vestida amb parracs, oferint , a les mirades de tots, els teus ulls plens de llàgrimes de penediment... Dona, ets la porta de l'infern"(1)

Els textos d'altres pares de l'església com Sant Jeremies o Sant Agustí, anaven pel mateix camí. Al concili de Mâcon es va discutir sobre si la dona tenia ànima o no.
A la literatura catalana podem trobar bons exemples en els sermons incendiaris de Vicenç Ferrer, en Lo Crestià de Francesc Eiximenis o el Purgatori de Ramon de Perellós. Fora de l'àmbit eclesiàstic, l'obra del valencià Jaume Roig, especialment el Llibre de les Dones, és un bon exemple d'aquesta misogínia militant.

Malgrat tot a a aquesta edat mitjana podem veure dones que van estar molt pe lor sobre dels homes amb els seus coneixements, com la miniaturista Ende Pintrix (Baetus de Girona, sX), l'abadessa Herrada de Landsberd, (s XII, autora del manuscrit Hortus deliciarum), Hitda de Meschede (s XII, autora del Codex Htda), HILDEGARD VON BINGEN ( s XIV, poetessa, metgessa, teòloga, música i feminista defensora del dret a l'avortament), Almodis de la Marca (s XI, impulsora dels primers Ussatges de Barcelona), Dhuoda de Gascunya ( s IX, administradora de les seves propietats i escriptora del Liber manualis, considerat primer tractat pedagògic medieval) Roswitha de Gandersheim (s X, foula primera persona d'Occident que escrigué obres de teatre després de la caiguda de l'Imperi Romà, també una important poetessa).

I moltes més

(1) August Bebel, La Dona, 1975