EL POLDO DE CAL MUSSOLET I PART

 El meu avi va néixer a finals del segle XIX, era fill de Cal Todo, terratinents de Gavà, però ell va optar per un altre camí.

El Poldo, el dia de la boda de la Carmeta, la nineta dels seus ulls

Era el tercer fill de quatre germans, el seu pare el Joan Amat va ser alcalde durant molts anys a Gavà, com el seu avi el Pepet. El seu germà el Pepet va ser el farmacèutic al carrer Major de Gavà, es va casar amb una pubilla i es va emparentar amb la família Roca, ampliant el seu enorme poder. (Com veureu els nom passaven d'avis a nets) El segon es va casar amb la Pubilla de Cal Patuel de Castelldefels, la millor pastisseria de la comarca. I ell...

El seu destí era una pubilla de casa molt bona. Era un xicot de molt bona planta i de millor família, amb gran èxit entre el gènere femení tota la vida; podia escollir en un temps on els interessos familiars estaven per sobre de qualsevol romanticisme. I va escollir, però no al gust de la seva família.

L'avi va fer la mili a la Ciutadella, amb destí pagat per la familia, i roba feta a mida. L'avia deia que s'ho passava massa bé...

Prop de casa vivia la Maria, filla única i la nina dels ulls del seu pare el Mateu Olivella. Grassoneta, de cara molt agradable, pell blanca i una veu encisadora que enamorava a qui la coneixia. La família era de la que es deia bona, però no prou per als Todo que els miraven de reull, El Poldo i la Maria van fer el que molts joves dels seus temps per aconseguir el buscaven; saltar la tapia i deixar a la noia embarassada. El pares van haver de pactar una boda per tapar-ho tot- I així el Poldo de Cal Todo va passar a ser el Poldo de Cal Mussolet. Va passar del ser el tercer fill d'una poderosa casa, al mosso amb dret a pubilla d'una bona casa.

He oblidat que la mare de la Maria va morir sent joveneta, i el seu pare va buscar esposa, la Laieta va ser una segona mare que va viure per fer de la pubilla de Cal Mussolet tota una mestressa segons els costums a pagès del seu temps.

L'avia Laieta

La meva àvia sempre va estar enamorada del meu avi, però tenir un espòs tan ben plantat "Ai el dia que jo no hi sigui" deia sempre. La seva il·lusió era tenir un hereu que administrés les finques, però no va tenir èxit. El primer fill, l'hereu, va morir en poc temps, després tres sols, però totes nenes: la Teresina, la Maria Rosa i enmig la Carmeta, la meva mare. L'àvia era tota una senyora mestressa, administrava la casa, però era patidora de mena; raons no li faltaven, però aquesta ja és un altra història. 

La recordo com la m'ensenyava les fotos de l'avi Poldo amb orgull, però amb un "ai" de patidora de mena de tant en tant. "Quan jo no hi sigui aquest Poldo..." Bé si no recordo malament ella va ser la primera a dir Leopold a l'avi i a mi, però jo era molt petit i no estic segur.

La guerra, el seu compromís amb ERC i Catalunya, la defensa dels represaliats de totes bandes, la seva bonhomia li van passar factura quan va arribar el mal temps de les intoleràncies, però aquesta història l'explicaré a la segona part.

Tots els 15 de novembre ens ajuntàvem a Cal Mussolet, era un dia molt gran, era el dia de l'avi, el seu sant. Un record inoblidable.

La Maria i el Poldo.