BARROC AL SOLSONÈS (III)

-
El barroc al Solsonès segueix present quan ja a tot el país els corrents neoclàssics l'havien substituït. El resultat és un patrimoni historicoartístic excepcional.
Detall retaule barroc de Sant Pere de Matamargó, segle XVIII


Darrere aquest espectacular treball hi trobem a la família Moratò, que procedent de Vic es va instal·lar a Solsona a inicis del segle XVIII. El pare, Jacint Moratò va ser autor del retaule barroc de Cadaqués. L'encàrrec del retaule de la capella de la Mare de Déu del Claustre de la Catedral de Solsona, va fer que s'instal·les a aquesta ciutat.

El seu fill, Carles Morató, va ser el creador de diverses obres entre les quals en destaca el retaule major del Santuari del Miracle o el de la Mercè de la catedral de Solsona.

Retaule de la Mercè, catedral Solsona s XVIII


A Sant Llorenç de Morunys podem trobar la Capella de la Verge dels Colls, obra de Josep Pujol i Juhí. S'ha considerat una de les obres més paradigmàtiques de l'art barroc català, També se situa en un període tardà. L'escultor de Folgueroles va realitzar l'obra entre 1773 i 1784. El retaule va patir greus mutilacions els anys de la Guerra Civil. Entre 1942 i 1944 es va poder restaurar gràcies a les imatges que es disposava.

Capella de la Verge dels Colls

Capella de la Verge dels Colls



Capella de la Verge dels Colls

Durant la Guerra Civil, la voluntat dels veïns va aconseguir salvar part del patrimoni. És el cas del retaule barroc del Miracle o el conjunt barroc de Sant Pere de Matamargó (Pinós), coneguda popularment com la catedral dels pagesos. El retaule és dels escultors de Folgueroles, Segimon Pujo i el seu fill Francesc Pujol, els treballs van acabar el 1796. 


Retaule barroc de Sant Pere de Matamargó, segle XVIII
A l'Hostal Nou de Llobera i a l'església de Sant Pere Màrtir de Peracamps hi podem trobar el retaule de sant Martí de Llanera, del segle XVII, realitzat per l'escultor Joan Grau.

Al Santuari del Miracle podem trobar l'Espai Barroc Solsonès (1). Un centre d'interpretació sobre aquest corrent artístic a aquesta comarca. Un lloc que ens ajuda a "descobrir un patrimoni historicoartístic excepcional, els retaules, els santuaris, els edificis parroquials i també els paisatges circumdants ens proposen un suggerent viatge en el temps, cap al món de les arts, és clar, i cap al més misteriós de les creences i conviccions dels nostres avantpassats dels segles XVII i XVIII."

(1) Web Solsonès Barroc:  http://www.solsonesbarroc.cat/

Fotos de Josep Menoyo o de les xarxes socials.

Més:



Comentaris

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

NI DINS NI FORA CIUTAT

-
Imatge
El 28 de maig de 1464 un home a qui li deien "Morro de vaques" se li havia girat feina, un treball pel qual cobraria 110 sous. Ell vivia a un lloc que no estava ni dins, ni fora ciutat. "Morro de vaques" era el nom popular en què s'anomenava al botxí de la ciutat, una feina mal vista, doncs era l'encarregat d'executar les tortures, càstigs i la pena de mort als condemnats per la justícia. Ningú volia ser veí del botxí, però aquest tenia l'obligació de viure a ciutat. Sembla ser, que després d'una llarga polèmica, el Consell de Cent va trobar una solució: el botxí viuria a la muralla, un lloc que no estava ni dins, ni fora de la ciutat. I el lloc que es va decidir, suposadament, va estar el petit espai que hi ha entre la Capella de Santa Àgata i la casa Padellàs, actual seu del MUHBA Museu d'Història de Barcelona. El botxí feia un bon negoci, cobrava per la feina de matar, ho podia fer sense que la ira de deu, ni la justícia de l'home c
Més informació

AQUELLA GUERRA NO ERA LA SEVA

-
Imatge
El meu avi va anar a una guerra que no era la seva. Entre descans i descans el Pepet remugava de la seva mala sort. Orfe a 8 anys, pare als divuit, denunciat pel seu propi pare, reclutat per anar al front als 33, va acabar a un camp de concentració el 38 i un altre al 39, la "Guineu" el va ensenyar a viure, una trombo, una angina de pit... no es pot dir sort el que va tenir. Tan sols un cop va veure com la sort l'acompanyava, a 1.925 va sortir "excedent de cupo" i es va lliurar d'anar a la "Mili". De poc va servir, al 37 amb 33 anys el reclutaven per anar una guerra que ell no sentia com a pròpia. Les terres que conreava les havia aconseguit treballant de sol a sol des de molt petit, ell malfiava d'una república que amenaçava col·lectivitzar els camps que ell tant estimava. Els "trossos", l'Elvira i el seu fillet, el Joan, eren el seu món. Aquella guerra no era la seva, tampoc aquell era el seu bàndol. Un fusell màuser oxi
Més informació

EL DIA QUE ELS JOVES DE GAVÀ VAN ACABAR AMB LA COLLITA DE CARBASSES DEL POBLE

-
Imatge
Recordo aquesta anècdota explicada pel meu avi, ens va deixar quan jo tenia tan sols 12 anys, per tot això alguna dada pot no ser exacte.  Com he explicat en altres ocasions el Gavà d'inicis del segle XX era una història de misèries i fams. Els hiverns eren de nits llargues i fredes i els joves sortien a divertir-se, molts cops amb no massa mesura. Les correries s'iniciaven en arribar el mes de desembre. El dia 5, per Sant Nicolau diuen que els nens es vestien de bisbe (no crec el meu avi és pogués disfressar massa) i anaven per les cases recaptant dolços i caramels, a canvi de cantar una cançó, que començava: Per Sant Nicolau sisplau (crec deien Micolau sant Pau)) Baixeu, baixeu mestressa, De bons panellets De panses i figues Nous (anous?) i olives Pollastres i gallines De tot el que vulgueu I anirem a veure al senyor rector.. . Sí, el meu avi em deia que acabaven anant després a confessar-se, ja que aquella nit l'acostumaven a fer grossa. I normalment era així. G
Més informació