BARROC AL SANTUARI DEL MIRACLE II: LES MANS.

-
De l'home mira sempre les mans, mans de pagès, mans de gent del Solsonès del segle XVIII que podem veure en l'important llegat barroc d'aquesta comarca.
Per veure la primera part: https://leopold-leopoldest.blogspot.com/2017/11/barroc-al-santuari-del-miracle.html  

 Imatges de Josep Menoyo. 


Carles Morató va ser l'escultor que va realitzar la majoria d'escultures del Retaule Barroc, aquest es va poder inaugurar el 1758, data de la suposada aparició de la verge del Miracle. Poc després Antoni Bordons va realitzar el daurat i la policromia, finalitzant les tasques el 1774. Eren anys en el que el neoclassicisme s'havia imposat, però el barroc tardà encara s'imposava en aquesta zona de la Catalunya Central, sempre sospitosa de rebre influències alienes.


Encara que no estava ben vist per a la Inquisició, Morató va utilitzar models humans per a representar als sants que es poden veure al Santuari. Per les mans que mostra podem pensar que es tractava de pagesos en molts casos. Aquí una mostra:
















Comentaris

  1. moshrabbi1214 de novembre del 2019, a les 20:46

    It’s exhausting to seek out educated people on this subject, however you sound like you already know what you’re talking about! Thanks online gambling

    ResponElimina
  2. Manuel Caireta Gener11 de maig del 2020, a les 2:41

    He vist moltes vegada aquest retaule, mai m'havia fixat en les mans. Aquestes fotografies m'han fet reflexionar sobre les mans. Evidentment son mans pageses i treballades.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

NI DINS NI FORA CIUTAT

-
Imatge
El 28 de maig de 1464 un home a qui li deien "Morro de vaques" se li havia girat feina, un treball pel qual cobraria 110 sous. Ell vivia a un lloc que no estava ni dins, ni fora ciutat. "Morro de vaques" era el nom popular en què s'anomenava al botxí de la ciutat, una feina mal vista, doncs era l'encarregat d'executar les tortures, càstigs i la pena de mort als condemnats per la justícia. Ningú volia ser veí del botxí, però aquest tenia l'obligació de viure a ciutat. Sembla ser, que després d'una llarga polèmica, el Consell de Cent va trobar una solució: el botxí viuria a la muralla, un lloc que no estava ni dins, ni fora de la ciutat. I el lloc que es va decidir, suposadament, va estar el petit espai que hi ha entre la Capella de Santa Àgata i la casa Padellàs, actual seu del MUHBA Museu d'Història de Barcelona. El botxí feia un bon negoci, cobrava per la feina de matar, ho podia fer sense que la ira de deu, ni la justícia de l'home c
Més informació

AQUELLA GUERRA NO ERA LA SEVA

-
Imatge
El meu avi va anar a una guerra que no era la seva. Entre descans i descans el Pepet remugava de la seva mala sort. Orfe a 8 anys, pare als divuit, denunciat pel seu propi pare, reclutat per anar al front als 33, va acabar a un camp de concentració el 38 i un altre al 39, la "Guineu" el va ensenyar a viure, una trombo, una angina de pit... no es pot dir sort el que va tenir. Tan sols un cop va veure com la sort l'acompanyava, a 1.925 va sortir "excedent de cupo" i es va lliurar d'anar a la "Mili". De poc va servir, al 37 amb 33 anys el reclutaven per anar una guerra que ell no sentia com a pròpia. Les terres que conreava les havia aconseguit treballant de sol a sol des de molt petit, ell malfiava d'una república que amenaçava col·lectivitzar els camps que ell tant estimava. Els "trossos", l'Elvira i el seu fillet, el Joan, eren el seu món. Aquella guerra no era la seva, tampoc aquell era el seu bàndol. Un fusell màuser oxi
Més informació

EL DIA QUE ELS JOVES DE GAVÀ VAN ACABAR AMB LA COLLITA DE CARBASSES DEL POBLE

-
Imatge
Recordo aquesta anècdota explicada pel meu avi, ens va deixar quan jo tenia tan sols 12 anys, per tot això alguna dada pot no ser exacte.  Com he explicat en altres ocasions el Gavà d'inicis del segle XX era una història de misèries i fams. Els hiverns eren de nits llargues i fredes i els joves sortien a divertir-se, molts cops amb no massa mesura. Les correries s'iniciaven en arribar el mes de desembre. El dia 5, per Sant Nicolau diuen que els nens es vestien de bisbe (no crec el meu avi és pogués disfressar massa) i anaven per les cases recaptant dolços i caramels, a canvi de cantar una cançó, que començava: Per Sant Nicolau sisplau (crec deien Micolau sant Pau)) Baixeu, baixeu mestressa, De bons panellets De panses i figues Nous (anous?) i olives Pollastres i gallines De tot el que vulgueu I anirem a veure al senyor rector.. . Sí, el meu avi em deia que acabaven anant després a confessar-se, ja que aquella nit l'acostumaven a fer grossa. I normalment era així. G
Més informació