TEMPS D'ARENGADES

A inicis del segle XX l'arengada era un menjar de luxe, molts cops el dinar del diumenge. A casa li deien un "civil" o també un "guàrdia civil", desconec la causa. Parlo de 1915. 




El meu avi va quedar orfe amb 8 anys i li va tocar fer-se càrrec de les seves germanes amb l'ajuda de la seva àvia Maria Ollé. El pare es va desentendre de tots.

El Pepep amb tan sols 8 anys havia d'aixecar-se aviat, Li tocava recollir fems de cavalls. Després havia de portar a la seva germana, la Pepeta, a Begues a una dona que l'alletava. Ho feia a peu, la mare va morir després del part.

La seva germana gran no va saber afrontar aquesta situació. Ell i l'àvia havien d'amagar els pocs diners que tenien per poder-se alimentar. Amb ells de tant en tant compraven una arengada, bé li deien Guàrdia Civil llavors.

Quan en tenien una la penjaven al menjador, tota la setmana. S'alimentaven amb la vista. Al final tocava entrar a l'àpat, un menjar de festa gran: hi havia un civil. Tallaven quatre parts. Cua i cap anaven per l'àvia i el Pepet, els millors trossos per a les seves germanes. El meu avi no era el pare, i no tenia dret al millor tros. 





A inicis del segle XX l'arengada era un menjar de luxe, molts cops el dinar del diumenge. A casa li deien un "civil" o també un "guàrdia civil", desconec la causa. Parlo de 1915,

El meu avi va quedar orfe amb 8 anys i li va tocar fer-se càrrec de les seves germanes amb l'ajuda de la seva àvia Maria Ollé. El pare es va desentendre de tots.

En arribar el dimecres de cendretransvestíem als civils amb faldilles i vestidet a mida, els penjàvem d'una canya i els portàvem a la muntanya; on després d'acabar-nos la seva carn enterràvem les seves espines.



Els meus records d'infantesa em porten al Born, on els comerços que envoltaven el vell Mercat Central de Barcelona mostraven al carrer els tambors plens d'arengades. Unides als barrils d'olives de tost colors, donaven una olor molt especial al seu entorn. Olor i record que sempre quan hi torno crec recordar.
 
1941, Comercial Salazonera del carrer Comerç  http://www.laribera.cat/historia


Comentaris

  1. MOLT interessant portar aquest tema real a la llum . Molta gent de l'actualitat desconeixent les dificultats economiques de Moltes familias de la primera meitat del segle ××.

    ResponElimina
  2. A la Vall d'Uixó, quan jo era petit, fa uns 50 o 60 anys també li deiem guardiacivil a les sardines de bota. I capellans a les Maires de Lluç, aquí abaejets, secades i salades. Carabineros a les gambes grosses roges... de sempre.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

QUAN CAN TORELLÓ ERA EL PARTHENON, ANYS 30 A GAVÀ.

NI DINS NI FORA CIUTAT

L’AIGUAT DE SANT RAMON, GAVÀ 31 AGOST 1926