AIGUA CISTERNES I BASSES AL ENTORN DEL SANTUARI DEL MIRACLE

Jo vaig tastar l'aigua de les cisternes, tant fresca com indigerible. 

Als anys 50 i principis dels 60 les masies properes al Santuari del Miracle es nodrien de l'aigua dels pous, a més disposaven de basses per abeurar al bestiar o per regar els horts. Malgrat que era una zona seca, la zona estava plena de fonts que mostraven la bona salut del bosc. La font rodona, la de l'arbre, la del bisbe, la de la plaça, la del ferro o la de Can Vilaró eren les que jo vaig conèixer.

Normalment a principis de l'agost apareixien els primers bolets, el meu avi sempre deia que per Sant Jaume havia trobat rovellons. El cert és que recordo que a partir del 15 de l'agost tocava dormir amb mantes i feia fresca. Ja fa temps que al final de setembre encara hi fa calor.

El primer fet que senyalava alguna cosa canviava va passar a mitjans dels anys 60. De sobte les masies van construir cisternes per recollir l'aigua, i ho venien com un símptoma de modernitat. Aquella horrible beguda era tant fresca com indigerible. Que havia passat per prendre aquesta mesura?

El tifus, al nostre país, era endèmic, però no se'n podia parlar, era un tema tabú i les autoritats eren implacables, a l'Espanya de Franco no passaven aquestes coses. Al terme municipal de Riner la masia de Fornells, deien que estava maleïda, alguns masovers hi havien mort, sembla que els últims va afectar la família sencera. Tot indica que la causa va estar el tifus, però si a la Corral no hi havia maquis, a Fornells menys encara tifus.

Al Monestir no hi havia aigua corrent, ens tocava anar a la font de la plaça o a la del bisbe a buscar aigua per veure. Tampoc es disposava de neveres, ni cuines de gas, la llum es tallava a mitjanit.

Em tocava molts cops anar a buscar aigua a la font del bisbe, segons a quina hora era un perill, els nois que estaven de colònies al convent tenien les seves cabanes sobre la font i jo era una de les seves presses predilectes. Més d’un cop vaig sortir per cames, optava per anar d'amagat a la font de la plaça a buscar aigua. Els meus avis mai van notar la diferència, encara que deien que els càntirs plens a la plaça no tenien bon gust.

Cabanes sobre la font del bisbe.

A inicis dels anys 80 ja fins a finals de setembre no sortien bolets, les fonts estaven abandonades i tot sovint seques, els senders es van perdre. El bosc demanava a crits auxili, però ningú ho escoltà. Al 97 la font de Vilaró estava en runes, la rodona tan sols gotejava. Un any després va arribar l'horrible incendi.

Maig del 2014, la font del bisbe gairebé no treu aigua, la font del ferro ha desaparegut i la font de l'arbre és il·localitzable.

Font del Bisbe avui

Font del ferro, tapada pels esbarzers