AIGUA CISTERNES I BASSES AL ENTORN DEL SANTUARI DEL MIRACLE

-
Jo vaig tastar l'aigua de les cisternes, tant fresca com indigerible. 

Als anys 50 i principis dels 60 les masies properes al Santuari del Miracle es nodrien de l'aigua dels pous, a més disposaven de basses per abeurar al bestiar o per regar els horts. Malgrat que era una zona seca, la zona estava plena de fonts que mostraven la bona salut del bosc. La font rodona, la de l'arbre, la del bisbe, la de la plaça, la del ferro o la de Can Vilaró eren les que jo vaig conèixer.

Normalment a principis de l'agost apareixien els primers bolets, el meu avi sempre deia que per Sant Jaume havia trobat rovellons. El cert és que recordo que a partir del 15 de l'agost tocava dormir amb mantes i feia fresca. Ja fa temps que al final de setembre encara hi fa calor.

El primer fet que senyalava alguna cosa canviava va passar a mitjans dels anys 60. De sobte les masies van construir cisternes per recollir l'aigua, i ho venien com un símptoma de modernitat. Aquella horrible beguda era tant fresca com indigerible. Que havia passat per prendre aquesta mesura?


El tifus, al nostre país, era endèmic, però no se'n podia parlar, era un tema tabú i les autoritats eren implacables, a l'Espanya de Franco no passaven aquestes coses. Al terme municipal de Riner la masia de Fornells, deien que estava maleïda, alguns masovers hi havien mort, sembla que els últims va afectar la família sencera. Tot indica que la causa va estar el tifus, però si a la Corral no hi havia maquis, a Fornells menys encara tifus.

Al Monestir no hi havia aigua corrent, ens tocava anar a la font de la plaça o a la del bisbe a buscar aigua per veure. Tampoc es disposava de neveres, ni cuines de gas, la llum es tallava a mitjanit.

Em tocava molts cops anar a buscar aigua a la font del bisbe, segons a quina hora era un perill, els nois que estaven de colònies al convent tenien les seves cabanes sobre la font i jo era una de les seves presses predilectes. Més d’un cop vaig sortir per cames, optava per anar d'amagat a la font de la plaça a buscar aigua. Els meus avis mai van notar la diferència, encara que deien que els càntirs plens a la plaça no tenien bon gust.

Cabanes sobre la font del bisbe.


A inicis dels anys 80 ja fins a finals de setembre no sortien bolets, les fonts estaven abandonades i tot sovint seques, els senders es van perdre. El bosc demanava a crits auxili, però ningú ho escoltà. Al 97 la font de Vilaró estava en runes, la rodona tan sols gotejava. Un any després va arribar l'horrible incendi.

Maig del 2014, la font del bisbe gairebé no treu aigua, la font del ferro ha desaparegut i la font de l'arbre és il·localitzable.

Font del Bisbe avui



Font del ferro, tapada pels esbarzers

Comentaris

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

NI DINS NI FORA CIUTAT

-
Imatge
El 28 de maig de 1464 un home a qui li deien "Morro de vaques" se li havia girat feina, un treball pel qual cobraria 110 sous. Ell vivia a un lloc que no estava ni dins, ni fora ciutat. "Morro de vaques" era el nom popular en què s'anomenava al botxí de la ciutat, una feina mal vista, doncs era l'encarregat d'executar les tortures, càstigs i la pena de mort als condemnats per la justícia. Ningú volia ser veí del botxí, però aquest tenia l'obligació de viure a ciutat. Sembla ser, que després d'una llarga polèmica, el Consell de Cent va trobar una solució: el botxí viuria a la muralla, un lloc que no estava ni dins, ni fora de la ciutat. I el lloc que es va decidir, suposadament, va estar el petit espai que hi ha entre la Capella de Santa Àgata i la casa Padellàs, actual seu del MUHBA Museu d'Història de Barcelona. El botxí feia un bon negoci, cobrava per la feina de matar, ho podia fer sense que la ira de deu, ni la justícia de l'home c
Més informació

AQUELLA GUERRA NO ERA LA SEVA

-
Imatge
El meu avi va anar a una guerra que no era la seva. Entre descans i descans el Pepet remugava de la seva mala sort. Orfe a 8 anys, pare als divuit, denunciat pel seu propi pare, reclutat per anar al front als 33, va acabar a un camp de concentració el 38 i un altre al 39, la "Guineu" el va ensenyar a viure, una trombo, una angina de pit... no es pot dir sort el que va tenir. Tan sols un cop va veure com la sort l'acompanyava, a 1.925 va sortir "excedent de cupo" i es va lliurar d'anar a la "Mili". De poc va servir, al 37 amb 33 anys el reclutaven per anar una guerra que ell no sentia com a pròpia. Les terres que conreava les havia aconseguit treballant de sol a sol des de molt petit, ell malfiava d'una república que amenaçava col·lectivitzar els camps que ell tant estimava. Els "trossos", l'Elvira i el seu fillet, el Joan, eren el seu món. Aquella guerra no era la seva, tampoc aquell era el seu bàndol. Un fusell màuser oxi
Més informació

QUAN EL JOAN PETIT BALLAVA DE DEBÒ

-
Imatge
El Joan Petit no era ni nen, ni nan. Era un pagès occità que va plantar cara en temps del totpoderós rei LLuís XIV. Mireu (2) Fins a mitjans del segle XVII  França va sotmetre al seu poble a una pressió asfixiant per poder pagar els seus jocs de guerra. Els que més van rebre van estar els pagesos. Aquest malestar va provocar tot un seguit de revoltes sumant-se a les que ja venien del segle XVI i que lluitaven contra la Lliga Catòlica. Es va anomenar Revòuta dei Crocants. Quan ja semblava que tot s'havia acabat, gairebé 10 anys després, Joan Petit, va ser capturat i condemnat a mort al suplici de la roda, tot indica que havia estat un dels líders pagesos i petit no era el mot, sinó el seu cognom. Joan petit va morir en mig de terribles tortures que li anaven "trencant els ossos amb un mall per dislocar-li les extremitats, procurant no causar-li hemorràgies internes letals, fins al punt que es podia tocar el cap amb els turmells. Llavors es pujava la roda damunt d’una colu
Més informació