MEMÒRIA HISTÒRICA

 Escrits meus, generalment curts, sobre memòria històrica. Publicats generalment a les xarxes socials. Dictadura franquista, nazisme, holocaust, estalinisme i l'inici de l'era Trump...

El PP s'absté davant un homenatge a les víctimes de l'holocaust.: «Lo que pasó en Mauthausen no interesa a nuestra generación y menos a nuestros hijos» 2018

LEON DEGRELLE EL NAZI BELGA PROTEGIT PER ESPANYA.

Sabíeu que Felipe González va mantenir la impunitat als nazis que el franquisme abans havia protegit?

"Casos com el de Leon Degrelle, mort l'any 1994 que es va dedicar a fer propaganda nazi-feixista els últims anys de la seva vida emparant-se amb la nacionalitat espanyola rebuda per no ser extradit. O Reinhard Spitzy, capità de les SS i assistent de Ribentropp, que per Espanya es movia amb documentació de la Guàrdia de Franco a nom de Martinez Lopez . O Paul Maria Hafner, guardià dels camps d'extermini de Buchenwald o Dachau. Va arribar a Espanya l'any 1950 i va morir el 2010, protagonitzà un documental on afirma que els camps de la mort van ser només propaganda." (1)

Leon Degrelle va promoure grups ultres com Fuerza Nueva o CEDADE; publicà llibres com Mil años de Hitler i Nuestra Europa o Memorias de un fascista, El 1985, Degrelle declarava a Tiempo i a TVE que mai va existir l'holocaust, fet que va representar una demanda de la víctima i activista antinazis Violeta Friedman. Els tribunals espanyols van considerar que tot era llibertat d'expressió. El 1987 va morir plàcidament a Màlaga a l'edat de 87 anys.

EL TRIST EXILI DEL REI ALFONSO XII

El pobret Alfonso XIII un cop a l'exili sols podia anar dos o tres cops a matar animalons a l'Àfrica. Malgrat tot el robat, el seu ritme de vida i amb una família que gastava molt  i mai produïa, el va deprimir. 

Un nét seu va reconèixer els seus valors de capo i el va enterrar en tots els honors, pagant les seves víctimes. Era un Borbó, la familia mafiosa més important de la història.El poble espanyol majoritàriament, va agrair amb entusiasme el retort de tan honorable rei corrupte, fidel exemple del que és i ha estat la immortal família dels borbons, tot un exemple de no respectar mai els preceptes democràtics, ni la llei que imposen als seus súbdits.

General Valeriano Weyler.

Va ser l’inventor dels camps de concentració a la Cuba de 1895, encara colònia espanyola.

Aquest general va decidir la reconcentració a un camp tancat, dels camperols cubans. La mesura era preventiva, intentava evitar que s'ajuntessin als independentistes cubans, anomenats "mambises". Milers de cubans van ser ingressats a aquests camps de concentració, es creu que al voltant del 70% van morir per desnutrició i manca de mesures sanitàries. Això va fer molt impopular als espanyols, precipitant la independencia de l’ illa.

Els Camps de Concentració es faran tristament cèlebres a la segona guerra mundial, també a la Cuba castrista, i a l'Espanya de Franco.

Moltes ciutats tenen plaques i donen nom a carrers i places amb el nom d'aquest general.

PARLEM D'HISTÒRIA

Una cosa veig amb preocupació els darrers temps. Tant les xerrades que faig a Barcelona, com a les que vaig a la meva comarca, rarament veus gent nascuda a partir de 1985, l'anomenada generació digital.

Fa un temps, a l'inici d'un curs de cinematografia, el professor Alberto Mira (cinèfil, escriptor i professor en la Oxford Brookes University) preguntava als seus alumnes obre Bette Davis, gairebé ningú la coneixia. Tot el va passar abans de l'era digital, ja és prehistòria.

A molts actes on vaig em trobo amb la mateixa gent dels anys 70. Si parlem del Gavà anterior a 1985, o dels canvis polítics entre 1868 i 1939, com si parlo de la música dels anys 20, o la repressió contra els homosexuals abans de la transició.. són temes que no interessen massa a la gent més jove.

Avui les noves generacions saben moure's per les xarxes socials magistralment, però no saben restar de 10, 5 sense una calculadora. Si això ho portem al terreny del pensament o la història el resultat és depressiu. Per què serveix la filosofia, per què serveix saber d'història? Això no ajuda a trobar feina, diuen. Anem cap a noves generacions amb grans coneixements en terreny tecnològic, però analfabets en el social o històric. Els pobles que obliden el seu passat., acaben tornant a patir els seus errors. I com deia Gil de Biedma:

De todas las historias de la Historia

la más triste sin duda es la de España,

porque termina mal.... 

LA DONA SOTA EL FRANQUISME

La Sección Femenina va tenir el control exclusiu de la formació de les dones, centrada sobretot en la instrucció de les joves per ser bones patriotes, bones cristianes i bones esposes.

Les dones havien de prestar servei durant un temps mínim de sis mesos i era obligatori per a totes les que volguessin obtenir el títol per exercir una carrera, treballar en empreses públiques i privades, ocupar llocs públics o obtenir el carnet de.

La dictadura de Franco es va obstinar a conduir-les de nou a la vida domèstica, en extirpar afanys igualitaris i en convertir-les en les procreadores que la pàtria necessitava, la Secció Femenina clarament va adoctrinar a les espanyoles per extirpar qualsevol desig d'emancipació o rebel·lia.

Text que acompanya la imatge:

En cuanto respecta a la posibilidad de relaciones íntimas con tu marido, es importante recordar tus obligaciones matrimoniales: Si él siente la necesidad de dormir, que sea así, no le presiones o estimules la intimidad. Si tu marido sugiere la unión, entonces accede humildemente, teniendo siempre en cuenta que su satisfacción es más importante que la de una mujer. Cuando alcance el momento culminante, un pequeño gemido por tu parte es suficiente para indicar cualquier goce que haya podido experimentar. Si tu marido te pidiera prácticas sexuales inusuales, sé obediente y no te quejes. Cuando tu marido caiga en un sueño profundo, acomódate la ropa, refréscate y aplícate crema facial para la noche y tus productos para el cabello. Puedes entonces ajustar el despertador para levantarte un poco antes que él por la mañana. Esto te permitirá tener lista una taza de té para cuando despierte. »

1937, Bombardeig de Lleida. Agustí Centelles.

El 2 de novembre de 1937, nou avions carregats amb 12.600 kg de bombes descarregaren amb fúria sobre Lleida, que suportava el pitjor atac de la seva història contemporània.

Més de dues-centes cinquanta persones van perdre la vida aquell dia, quaranta-vuit de les quals eren infants. La població civil indefensa va ser objectiu dels bombarders feixistes al servei de Franco.

Agustí Centelles estava al front de l'Aragó i va poder anar a Lleida per donat testimoni de la brutalitat de l'atac ferotge a què es va sotmetre la capital de Ponent:

1905, setmanari CU CUT. Acudit de Joan Garcia Junceda.

La bel·ligerància d'aquest setmanari satíric cap a l'exèrcit espanyol va portar a ridiculitzar l'àpat, "Banquet de la Victòria", després de les derrotes dels militars espanyols. Aleshores, uns 300 oficials de la guarnició de Barcelona destrossaren i calaren foc a la redacció del setmanari ¡Cu-cut!, a la impremta-llibreria Bagunyà del carrer Avinyó on s'editava també el setmanari En Patufet, i a la redacció del diari La Veu de Catalunya.

A Catalunya la reacció va provocar la creació de la Solidaritat Catalana, a Espanya el vandalisme dels oficials espanyols va provocar un moviment d'adhesió als assaltants. El govern Montero Ríos, davant la crisi provocada per l'incident, va adoptar la decisió de castigar els militars. L'oposició del Cap d'Estat, Alfons XIII, a aquesta mesura va motivar la seva dimissió, i pujà Segismundo Moret qui suspengué les garanties constitucionals a Barcelona i, amb el seu ministre de Governació Alvaro de Figueroa y Torres (Comte de Romanones), impulsà la Llei de Jurisdiccions que afavoria els militars.

Queipo del LLano. 

Va ser un general colpista, sembla que molt edicte a la beguda, i responsable de la terrible repressió feixista a Andalusia. Segurament que va donar l'ordre de matar a García Lorca. Espanya l'honora amb el títol de "marqués de Queipo del Llano" que porten els seus descendents; l'església catòlica amb el faixí que ha portat durant molts anys la Macarena, als seus peus està enterrat amb honors.

La Traca va ser una revista satírica valenciana que es va editar entre 1884 i 1938. Patint repressió i censura per part de les forces intolerants sempre presents i disposades a tapar les boques més lliures. Republicans, anticlericals i antimilitaristes, van rebre la ira dels sectors més reaccionaris. Al final de la guerra Carceller, el seu edit.

L’HOLOCAUST

L'holocaust no va arribar de la nit al dia. Els missatges populistes van ser minant a l'opinió pública, mentre l'esquerra es llançava a lluites fratricides, els comunistes deien allò que la socialdemocràcia i el nazisme eren el mateix, I l'SPD no volia saber res dels comunistes. I les urnes va portar al poder a Hitler, qui van començar tancant diaris, il·legalitzant associacions, cremant llibres, suprimint llibertats .... però molts miraven cap a un altre costat, o deien allò d'"alguna cosa hauran fet", i cada vegada més aplaudint la barbàrie. Sabem com va acabar el dels anys 30. Sabem com acabarà el que ens ve a sobre?.

Martin Niemöller es va oblidar dels que van seguir patint persecució, jo no. El poema hauria de ser així:

Un dia van ser pels homosexuals

i no vaig dir res perquè jo no era homosexual.

Després van anar pels comunistes,

però vaig callar perquè jo no era comunista.

Després es van endur els jueus,

i no vaig dir res perquè jo no era jueu.

Després van venir pels obrers,

i no vaig dir res perquè no era ni obrer ni sindicalista.

Després es van ficar amb els gitanos,

i no vaig dir res perquè jo era gitano.

Es van dur als discapacitats,

no m'importava, jo no ho era.

I quan finalment van venir per mi,

però ja no quedava ningú per protestar.

ELS NOUS FEIXISTES

El feixisme torna amb les aparences més innocents. El nostre deure és desemmascarar i apuntar sobre cadascuna de les seves formes noves, cada dia, en cada part del món.

14 características del fascismo según Umberto Eco:

1. Culto de la tradición, de los saberes arcaicos, de la revelación recibida en el alba de la historia humana encomendada a los jeroglíficos egipcios, a las runas de los celtas, a los textos sagrados, aún desconocidos, de algunas religiones asiáticas.

2. Rechazo del modernismo. La Ilustración, la edad de la Razón, se ven como el principio de la depravación moderna. En este sentido, el Ur-Fascismo puede definirse como irracionalismo.

3. Culto de la acción por la acción. Pensar es una forma de castración. Por eso la cultura es sospechosa en la medida en que se la identifica con actitudes críticas.

4. Rechazo del pensamiento crítico. El espíritu crítico opera distinciones, y distinguir es señal de modernidad. Para el Ur-Fascismo, el desacuerdo es traición.

5. Miedo a la diferencia. El primer llamamiento de un movimiento fascista, o prematuramente fascista, es contra los intrusos. El Ur-Fascismo es, pues, racista por definición.

6. Llamamiento a las clases medias frustradas. En nuestra época el fascismo encontrará su público en esta nueva mayoría.

7. Nacionalismo y xenofobia. Obsesión por el complot.

8. Envidia y miedo al “enemigo”.

9. Principio de guerra permanente, antipacifismo.

10. Elitismo, desprecio por los débiles.

11. Heroísmo, culto a la muerte.

12. Transferencia de la voluntad de poder a cuestiones sexuales. Machismo, odio al sexo no conformista. Transferencia del sexo al juego de las armas.

13. Populismo cualitativo, oposición a los podridos gobiernos parlamentarios. Cada vez que un político arroja dudas sobre la legitimidad del parlamento porque no representa ya la voz del pueblo, podemos percibir olor de Ur-Fascismo.

14. Neolengua. Todos los textos escolares nazis o fascistas se basaban en un léxico pobre y en una sintaxis elemental, con la finalidad de limitar los instrumentos para el razonamiento complejo y crítico. Pero debemos estar preparados para identificar otras formas de neolengua, incluso cuando adoptan la forma inocente de un popular reality show. 

Julián Grimau, militant del PCE. Assassinat pel règim de Franco.

Va ser detingut per la policia franquista el 1963, fou jutjat sense garanties i afusellat, fet que provocà una allau de protestes contra la dictadura franquista a tot Europa.

La premsa internacional es va bolcar en el cas Grimau i hi va haver manifestacions multitudinàries en capitals europees i llatinoamericanes. Més de vuit-cents mil telegrames foren enviats a Madrid per demanar la paralització d'allò que es preveia que seia un judici farsa. Avui dia encara hi ha, en moltes ciutats, carrers que en porten el nom. Entre els que van demanar la commutació; Joan XXIII.

Després d'interrogar-lo i torturar-lo, els agents de la policia van tirar Grimau per la finestra d'un segon pis emmanillat, cosa que li va provocar fractures al front i als canells; segons la versió oficial difosa pel Ministre d'Informació i Turisme Manuel Fraga Iribarne, el tracte dels policies a Grimau fou exquisit i si va caure per la finestra va ser perquè ell s'hi va tirar voluntàriament.

El fundador del PP, Fraga, va informar del placet per a l'execució de Grimau. 

El Auschwitz de Fuerteventura: TEFIA;

“En Tefía se comen hasta las cagarrutas, date con un canto en los dientes”, li deien als funcionaris als presos que entraven al camp.

"Los primeros meses que estuve en Fuerteventura muchas personas me hablaron sobre el magnífico albergue que hay en la localidad de Tefía. El lugar suele ser empleado por los escolares para pasar algunos días en sus instalaciones conviviendo.Lo que nadie me contó, es que dicho lugar tan tranquilo y apacible, es que en su día fue un campo de reeducación para homosexuales. En dicho campo cumplían condena mediante trabajos forzados y poca alimentación. A dichas personas se les aplicó la Ley de Vagos y Maleantes. El campo estuvo abierto entre los años 1954 y 1966, y cumplieron condenar unas cien personas por un tiempo de uno a tres años. El campo recibía el nombre de "Colonia Agrícola Penitenciaria de Tefía", abajo la dictadura franquista. También hubieron presos comunes y presos políticos. Por suerte, dichas instalaciones han encontrado mejor uso y ya solo forma parte de la historia negra de Fuerteventura, una historia que fue silenciada durante muchos años."  Text de ELDIARIO.ES

Aquest  text va ser censurat per facebook, considerat spam. 

Mauricio Carlavilla ( 1898-1982),

Va ser el  responsable de la formació dels policies de la BPS (BRIGADA pOLÍTICO SOCIAL) als anys 60. Frases seves:

El sodomita es un peligro para la patria”, además de tender a la delincuencia, al comunismo y constituir un peligro para la paz familiar ya que “disfrazada de persona, la fiera sodomita se lanza en busca de su presa juvenil, ojea al cándido muchacho (...). Vuestro hijo puede volver a casa corrompido, guardando su bochornoso secreto, que nada delatará. La monstruosa relación continuará y, dada su edad, su instinto sexual se torcerá y será para siempre un invertido. ‘¡Mejor muerto!, gritaréis desesperados.’ Sí, mejor muerto vuestro hijo”.

«La sodomía tiene una función comunista a través de los siglos» pues ambas «aberraciones», aun siendo de distinto tipo son contrarias a la familia, a la propiedad privada y al orden tradicional." 

ENRIQUE RUBIO I LA "LEY DE PELIGROSIDAD SOCIAL"

El periodista Enrique Rubio des del setmanari POR QUÉ va ser el martell d'heretges contra la diversitat sexual i qualsevol orientació de gènere fora dels estereotips oficials als anys 70.

Enrique Rubio va ser el màxim exponent d'aquest periodisme sensacionalista. Ell va arribar a definir a "La Pastora" com una dona lesbiana d'instints criminals, fent d'aquest cas un acte d'exaltació patriòtica en la que la falsedat era transformada en notícia. La postveritat va tenir en aquest periodista un bon precursor. D'ella deia:""la cruel mujer que durante seis años sembró el crimen y el terror desde la sierra de Caro, al frente de una partida de bandoleros conocida por Banda de los Siete". la "monstruosa mujer... (que)... había encontrado la vida adecuada para saciar su patológica sed de crímenes". En un "espectacular atraco" –escribirá–: "ella personalmente asesinó a un matrimonio y dos hijos, dejando herido a un tercero". ". Res d'això era cert, l'homofòbia venia diaris i dia a dia era alimentada per aquells que anaven de periodistes donant classes de moral a tothom.

ELS NENS ROBATS SOTA EL FRANQUISME

Antonio Vallejo Nágera, cap dels Serveis Psiquiàtrics de l'Exèrcit de Franco volia extirpar el "gen rojo" d'homes i dones republicanes. Per fer-ho va justificar el robatori dels seus fills, amb la justificació que amb això s'evitava la seva "contaminació". En aquesta tasca va tenir el suport entusiasta de l'església catòlica. Es creu que entre 30 i 50000 nens van ser arrencats de les seves mares. 

Frases de Vallejo Nájera:

La inferioridad mental de los partidarios de la igualdad social y política o desafectos: «La perversidad de los regímenes democráticos favorecedores del resentimiento promociona a los fracasados sociales con políticas públicas, a diferencia de lo que sucede con los regímenes aristocráticos donde sólo triunfan socialmente los mejores»

"A la mujer se le atrofia la inteligencia como las alas a las mariposas de la isla de Kerguelen, ya que su misión en el mundo no es la de luchar en la vida, sino acunar la descendencia de quien tiene que luchar por ella."

IBERIA (la revista aliadófila 1915-1919)

"Iberia se abandera por Francia y por Inglaterra, contra Alemania, pero sin hacer dejación de su alma. [...] IBERIA, amigos, no será una revist sabia, sino de excitación. "

Deñ Bloc del Piscolabis Librorum: 

"La premsa es dividí també entre els aliadòfils com L’Esquella de la Torratxa, La Campana de Gràcia, El Poble Català, El Diluvio... A Madrid també hi havia diaris aliadòfils: España (l’equivalent d’Iberia, amb qui compartien diversos periodistes), El Sol, Diario Universal, El Heraldo de Madrid, La Mañana, La Correspondencia de España, El Socialista, El Radical o El País. La premsa germanòfila la constituiren el Correo Catalán, La Tribuna... A Catalunya només els diaris conservadors de La Veu de Catalunya i La Vanguardia volgueren mantenir una neutralitat equidistant propiciada sobretot per la figura d’Eugeni d’Ors, que no sabia cap a quin bàndol decantar-se.

1905 EL CU-CUT I L'ESSÈNCIA PATRIÒTICA DE L'ESTAT.

Un acudit del Cu-cut va enfadar als militars de Barcelona que van assaltar el setmanari humorístic, el governador civil ho va aprofitar per restringir llibertats als agredits.

El 1905 els partits catalanistes van tenir una victòria a les eleccions generals. Després se celebra al Frontó Comtal un sopar multitudinari que commemora el triomf de la Lliga Regionalista en les últimes eleccions. L’àpat es coneixerà com el «Banquet de la Victòria»

El 23 de novembre, el setmanari ¡Cu-Cut! publica un acudit que ironitza sobre els militars i la paraula «victòria». La nit del 25 de novembre, desenes d’oficials de l’exèrcit assalten i saquegen els locals de ¡Cu-Cut! i La Veu de Catalunya.

El govern, lluny de castigar els assaltants, suspèn les garanties constitucionals a Barcelona i prepara una llei segons la qual un delicte podrà ser jutjat per via militar si atempta contra «l’essència patriòtica de l’Estat».

De poc va servir la victoria, un cop a Madrid els diputats es van tirar els trastos pel cap, tan divinament com ho han fet sempre.

FRANCO SOTA PAL.LI

L'Església Catòlica, sota el papat de Pius XII, va beneir la revolta feixista del general Franco, va publicar una carta pastoral redactada pel cardenal Gomà sumant-se a la demagògia dels revoltats, va contribuir a la ferma consolidació del nacional catolicisme, com un element ideològic més del feixisme espanyol i, a més, va decidir que el dictador entrés en tots els temples religiosos sota pal·li. 

Així va funcionar la litúrgia durant quaranta anys i, només molt a la fi de la tardor de 1972, el cardenal Enrique Tarancón va aconseguir que la Conferència Episcopal Espanyola demanés perdó a la societat espanyola per la seva immoral i inadmissible identificació i defensa del franquisme.

Avui Franco segueix sota la protecció dels monjos de Valle de los Caidos, i del sistema judicial espanyol.

 

FRANCO, VALLEJO NÁJERA I EL GEN ROJO,

L'Alemanya nazi va ser un exemple a seguir per a Franco. L'organització i estructura nazi, on imperava la disciplina, l'ordre i la jerarquia com a símbols d'orgull patri, embadalir al dictador espanyol des dels seus inicis. I per posar "ordre" va comptar amb el "Mengele espanyol", Vallejo Nàjera.

Antonio Vallejo-Nájera va viure gran part de la seva vida obsessionat amb el que va denominar com a gen "rojo", culpable d'un mal que, al seu entendre, va acabar per destrossar Espanya en l'econòmic, el social i l'identitari. El psiquiatre va atacar a lliurepensadors, progressistes, protestants i, en definitiva, als defensors de l'igualitarisme social . Per a ell la participació de la dona en la revolució social contra el feixisme es devia a "la seva característica debilitat de l'equilibri mental, la menor resistència a les influències ambientals, la inseguretat del control sobre la personalitat" que acaben per despertar en les dones "l'instint de crueltat". 

AZNAR ELOGIA ALEJANDRO LERROUX

Tres trets van definir a Lerroux: populisme, corrupció i anticatalanisme. Va dir coses com aquesta:

""Jóvenes bárbaros de hoy, entrad a saco en la civilización decadente y miserable de este país sin ventura, destruid sus templos, acabad con sus dioses, alzad el velo a las novicias y elevadlas a la categoría de mujeres para virilizar la especie, penetrad en los registros de propiedad y haced hogueras con sus papeles para que el fuego purifique la infame organización social; entrad en los hogares humildes y levantad legiones de proletarios para que el mundo tiemble ante sus jueces [...]. No os detengáis ante los sepulcros ni ante los altares". 1906, a la "Rebeldía" Titol de l'article: Matad.

1935 Alejandro Lerroux abandonava la política després de destapar-se els grans casos de corrupció de l'estraperlo (Joc, apostes i casinos) i Nombela (Contractació fraudulenta de Compañía de África Occidental).

MEMÒRIA DE LA MASSACRE DE BADAJOZ.

Més de quatre mil persones van ser exterminades entre el 14 i el 15 d'agost de 1936 per ordre del general Yagüe (el carnicero de Badajoz), un dels pitjors genocidis de la Guerra Civil.

En tot just unes hores, els soldats de Franco "van netejar" la zona a fons. "La matança va ser indescriptible", assegura l'historiador Manuel Tuñón de Lara.

Yagüe va declarar a John T. Whitaker, del New York Herald Tribune:

"Por supuesto que los matamos. ¿Qué esperaba usted? ¿Que iba a llevar 4000 prisioneros rojos conmigo, teniendo mi columna que avanzar contrarreloj? ¿O iba a soltarlos en la retaguardia y dejar que Badajoz fuera roja otra vez?"

82 anys després alguns mitjans i partits espanyols segueixen negant aquests fets tot i les evidències que hi ha d'això.

LES NITS D'HARO, ESTIU DE 1936: LOS PASEOS.

(Un hombre llamado Katy, Ed la Palma. Juan Soto Puente. 1989. Traducció del castellà, amb l'ajut del traductor de google)

Aquell dia de juliol de 1936, la por es va apoderar del veïnat que s'amagava a casa seva, després de veure com les autoritats de la seva localitat eren empresonades. I van començar les visites a la nit, traient els seus habitants, per a "paseos" dels que no tornaven.

Nosaltres, d'amagat, també fem el "paseo", de matinada arribàvem al cementiri, encara sentíem algun crit "Visca la república, ens porten a matar-nos". Un cop marxava el camió, baixàvem i miràvem qui eren els morts per avisar la família.

Un dia en arribar el camió on érem, es va aturar i va disparar cap on érem, ens vam salvar de miracle, en faltava un del grup, ens vam adonar de qui era el bufó. Gràcies a nosaltres, tots van saber que consistia el "paseo".

Va arribar el setembre, i vaig tornar a classe. El nostre mestre, el senyor Isminio, no hi era, li havien donat el "paseo". Havien de donar-me un premi per la meva redacció de Manuel Azaña, del curs passat. I m'ho van donar. Les ments recaragolades dels meus companys em van agafar, em van subjectar braços i cames i em van fer beure oli de resino. Les terribles diarrees que van seguir no només em van afectar físicament, també psicològicament. Però el pitjor encara havia d'arribar.

TOT ALLÒ QUE T'HAN DIT DE FRANCO I NO ÉS CERT

Francisco Franco no va crear la Seguretat Social. Tampoc va decidir establir les vacances pagades i no es va encarregar de crear el sistema públic de pensions. El dictador no va aconseguir que Espanya passés a formar part de l'Organització de Nacions Unides (ONU) ni perdonar el pagament dels impostos. Si has llegit un missatge amb tots aquests èxits de la dictadura, has rebut un dels nombrosos rumors que s'estan difonent per xarxes socials. 

Álvaro Pla ha escrit un llarg fil a la xarxa social desmuntant la mentida sobre els falsos èxits de la dictadura que s'està difonent per xarxes socials 

9 abril 1938 Burgos: Franco afusella Carrasco i Formiguera

(Republicà, catalanista i cristià)

En 1937 va ser empresonat per l'exèrcit rebel de Franco mentre intentava arribar a Bilbao. El 28 d'agost va ser sotmès a un consell de guerra i condemnat a mort per rebel·lió, l'acusació cínica que utilitzava contra els dirigents republicans, víctimes de la rebel·lió militar del 1936.

L'execució es va produir el 9 d'abril de 1938, malgrat les gestions del Vaticà. L'execució la va ordenar personalment Franco, en reacció a la protesta de diversos governs estrangers, entre els quals incloïa el del Vaticà, contra els bombardejos per l'aviació franquista d'objectius civils (com els de 16, 17 i 18 de març contra Barcelona)

Cap a la República en tramvia

El 12 d'abril de 1931, les forces d'esquerres guanyaven les eleccions municipals i forçaven l'abolició de la monarquia i l'adveniment de la República, que seria proclamada el 14 d'abril.

El 14 d'abril va ser un dia de celebració generalitzada de celebració republicana i que va transcórrer sense actes de violència. Durant les següents setmanes el rei, des de l'exili, va aconsellar als seus seguidors que acceptessin la nova República que havia arribat per la voluntat popular. L'Església també va recomanar que es respectessin les noves institucions i des de l'anarquisme, tot i que no acceptaven una república burgesa, inicialment no van atacar-la. Fins aquell moment tot s'havia fet amb el màxim ordre possible i sense cap vessament de sang.

L’ocell torna al niu a morir

Neus Català explicava amb orgull que als camps de la mort (no li agradava parlar de camps de concentració) no havia plorat mai davant un SS-

(Article de l'Albert Om per al diari ARA.) 

L’ocell torna al niu a morir, deia la Neus. El niu és els Guiamets, el poble del Priorat on Neus Català va néixer el 1915 i on va morir ahir, la vigília del 14 d’abril, als 103 anys. El mateix niu on el seu germà Lluís havia mort amb 101 anys i la seva mare amb 100 anys i 100 dies. On el pare un dia va agafar una jove i combativa Neus i li va deixar anar: “Tu no abaixis mai els ulls per ningú”.

I així ho va fer. Neus Català explicava amb orgull que als camps de la mort (no li agradava parlar de camps de concentració) no havia plorat mai davant un SS. Les dones del camp de Ravensbrück eren una veritable família. Una companya més gran li feia de mare, a la Neus, i ella tenia afillada la seva estimada Tití. Les feia riure a totes cada vegada que es calçava uns sabatots del número 42 (ella gastava un 36) i es posava a caminar com Charlot, amb un bastó imaginari que feia girar a la manera del gran Charles Chaplin.

Hi van morir 92.000 dones a Ravensbrück. Feia posar la pell de gallina quan Neus Català relatava la seva experiència als camps nazis. L’olor de carn humana cremada, “que no és la mateixa que la que fa un altre animal”, aquella xemeneia que no va deixar de funcionar ni un sol dia i l’impacte de la primera imatge tot just entrar-hi: “Vam veure dones que eren calaveres amb ulls, el que després vam ser nosaltres”. I la frase que la Neus es va repetir cada dia mentre va ser allà dins: “No em moriré, perquè no em vull morir; no em moriré, perquè no em vull morir”.

Ara sí, finalment Neus Català ha mort. 75 anys després. I ho ha fet dolçament a la seva habitació del geriàtric dels Guiamets, on ha viscut els últims deu anys. L’ocell torna al niu a morir. I ho va fer ahir, un dissabte a la tarda, acompanyada del personal de la residència, de la seva filla Margarita (que viu a França, però havia vingut a passar els últims dies amb ella) i de la Mariona i en Ventura, de Cal Roset, que han dedicat aquests anys a cuidar la Neus com si fos la seva mare. Tots els nazis de Ravensbrück ja eren morts i ella va viure fins ahir, fins als 103 anys. Tenia la satisfacció d’haver vist desfilar els cadàvers dels qui la volien veure morta. Però no per venjança, deia. Per justícia.

Ha mort una dona forta i tossuda, coratjosa, després d’una vida dedicada a lluitar per la República, la llibertat, la dignitat de les dones i la memòria. Encara que li fes mal, tornava periòdicament a Ravensbrück, perquè estava en deute amb totes les seves companyes que hi van morir. Llavors recordava el dia que en va sortir, després de l’alliberament del camp. El primer que va fer va ser agenollar-se i besar el terra. La desil·lusió li va venir després quan es va adonar que, mentre Europa s’havia desempallegat del feixisme, a Espanya continuava manant Franco. “Què s’ha fet aquí contra els franquistes? Res de res, han continuat manant”, es lamentava la Neus aquests últims anys.

Quan tenia 97 anys, Neus Català em va obrir les portes de la seva habitació del geriàtric dels Guiamets durant dos dies, el 20 i 21 de juny del 2012. Hi vam gravar El convidat (TV3), amb l’emoció de conèixer i fer conèixer una personalitat única, sense saber que -per raons d’edat- acabaria sent la seva última entrevista. Hi tenia, a l’habitació, una reproducció del Guernica de Picasso penjada a la paret, desenes de llibres, una finestra amb vistes al Priorat i la fotografia d’ella amb el vestit de ratlles, en un marc amb la bandera republicana i la catalana. Li agradava la llibertat que tenia en aquesta residència. Hi entrava i en sortia quan volia. Llegia les cartes que li enviaven i, abans d’anar a dormir, això sí, s’havia de prendre una pastilla. Com els últims 75 anys. Els nazis li havien robat la son.

Aquesta habitació era casa seva des del 2010, quan encara vivia a Rubí i va patir una caiguda. Llavors van decidir que era el moment de tornar al niu. El cobrellit que l’esperava al geriàtric era de ratlles. La Neus i la seva filla Margarita es van mirar i van demanar que el canviessin. Des que va sortir de Ravensbrück, mai més havia portat res de ratlles. 

SEVERIANO MARTÍNEZ ANIDO, EL GOVERNADOR PISTOLER.

Després de la Vaga de la Canadenca (1919) i el seu èxit, la patronal més reaccionaria amb el suport del Capità General Primo de Rivera, van aconseguir anomenar a Martínez Anido com a governador civil de Barcelona. Aquest va donar suport, i segurament armar, la Banda Negra (escamots de la mort que atemptaven contra dirigents de la CNT i també contra advocats defensors dels drets humans. I Barcelona es va tenyir de sang, en cinc anys només a Barcelona serien assassinades 424 persones. Entre ells l'advocat laboralista Francesc Layret assassinat a trets a la porta de casa seva o Salvador Seguí (el Noi del Sucre), tots ells gent de pau.

Pels serveis prestats el governador va ser ministre de governació, guerra, ordre públic o vicepresident a les dictadures de Primo de Rivera i el general Franco. 

Dina Babbitt, retratista del doctor Mengele

Va ser obligada a pintar als presoners romanís d'Auschwitz.

Els seus dibuixos van cridar l'atenció de Josef Mengele. Obsessionat amb presentar a Hitler un dossier científic en què es demostrés la superioritat racial ària, Mengele no estava satisfet amb les milers de fotografies de presoners. Quan revelava les instantànies no apareixien els trets de "inferioritat" que buscava. Va ordenar a Babbitt que retratés els reclusos d'ètnia gitana, ressaltant el color de la seva pell i la forma de les seves orelles, que havien de ser grans i allargades, un signe de degeneració segons les teories fisonòmiques de Mengele. Set de les seves pintures han estat recuperades, i totes estan en exposició al Museu Estatal Auschwitz-Birkenau, a Polònia.

Al final de la guerra ni gitanos, ni homosexuals van ser reconeguts com a víctimes de l'holocaust, malgrat els milers i milers de víctimes. Fet que normalment s'oblida, i de vegades per no considerar-se important, i, encara pitjor, cada cop hi ha més gentussa que ho justifica.

PRESONS DE LA POSTGUERRA

Fernando Olmeda a "El látigo y la pluma" explica com molts excombatents, analfabets carregats d'odi, van ser col·locats com a funcionaris de presons. Els noms dels més sàdics, diu molt d'ells: La Marquesona o la Jesusa del penal d'Ocaña. El primer era al terrible penal de Quero, Toledo. Així va ser descrit:

"De unos treinta y ocho años, alto y de complexión fuerte, rubio, pelo rizado y andares muy afeminados. Asesino y degenerado de la peor calaña... Ejecutor material de palizas y tormentos a nuestros camaradas. Decía que le gustaba pegar más con las manos que con los palos, pues a´si podía sentir la sangre de los rojos en sus manos"

Però entre aquests personatges tenebrosos va destacar el capellà d'Ocaña, un sàdic que participava de les pallisses i després li agradava agafar la seva pistola i donar l'últim tret.

Miguel Hernández, Marcos Ana o Miguel Nuñez (després conseller sanitat català) van passar per aquest penal. Un poema, en el qual sembla intervenir el poeta d'Oriola, deia així:

Muy de mañana, aún de noche,

Antes de tocar diana,

Como presagio funesto

Cruzó el patio la sotana.

¡Más negro, más, que la noche

Menos negro que su alma

El cura verdugo de Ocaña!

Llegó al pabellón de celdas,Allí oímos sus pisadas

Y los cerrojos lanzaron

Agudos gritos de alarma.

“¡Valor, hijos míos,

que así Dios lo manda!”

Cobarde y cínico al tiempo

Tras los civiles se guarda,

¡Más negro, más, que la noche

Menos negro que su alma

El cura verdugo de Ocaña!

Los civiles temblorososLes ataron por la espalda

Para no ver aquellos ojos

Que mordían, que abrasaban.

Camino de Yepes van,

Gigantes de un pueblo heroico,

Camino de Yepes van.

Su vida ofrendan a España,

Una canción en los labios

Con la que besan la Patria.

El cura marcha detrás,

Ensuciando la mañana.

¡Más negro, más, que la noche

Menos negro que su alma

El cura verdugo de Ocaña!

Diecisiete disparosTaladraron la mañana

Y fueron en nuestros pechos

Otras tantas puñaladas.

Los pájaros lugareños

Que sus plumas alisaban,

Se escondieron en los nidos

Suspendiendo su alborada.

La Luna lo veía y se tapaba

Por no fijar su mirada

En el libro, en la cruz

Y en la “star” ya descargada.

¡Más negro, más, que la noche

Menos negro que su alma

El cura verdugo de Ocaña! 

• 
  
• 
  

• 

• (Imatge: Viudes sobre les fosses on van tirar els 1300 afusellats del penal d'Ocaña. 1941?)

ELS DARRERS DIES DE FRANCO. (LA PENA DE LA VIDA)

Fa 49 anys Franco va censurar el diari de Barcelona  per aquest escrit:".."definiría la pena de vida como la condena a vivir en un país que, contra todas las ilusiones, contra todas las esperanzas, contra todos los deseos, no sea capaz de respetar su propio derecho a vivir en paz, en armonía, en justicia y en libertad"...

Aquell matí, "al alba" el decrèpit dictador feixista  Franco havia manat matar a 5 persones després d'un consell de guerra sumaríssim i sense garanties.

Pocs dies després el Brusi rebia una nova sanció per un article de Manuel Jiménez de Parga sobre una frase de Churchill, "tot país té el govern que es mereix". Nova censura.

FRANCO Y LA TRACA

La revista La Traca. "Semanari pa la chent de tro" va reflectir una cultura alternativa al corrent majoritari dels mitjans de comunicació, sent immisericordiosos amb la corrupció. Va ser una de les poques revistes que va caricaturitzar Franco. La propaganda antifeixista es va convertir en l'eix central del setmanari un cop va esclatar la Guerra Civil. Hitler i Mussolini eren representats com a enemics de la cultura i el progrés. En 1937, apareix la figura de Franco, dibuixat com homosexual - "el general invertit" -. Vestit de dona, sospirant pels bells marroquins o mirant de forma llaminera a uns plàtans (la fruita), les vinyetes no deixaven de produir-se. Fins al final.

Franco va manar afusellar l'editor Vicente Miguel Carceller. Els originals estan a Salamanca, al costat de la resta del botí de guerra de l'exèrcit feixista. 

FRANQUISME I NORMES DE VESTIMENTA

1948, la dictadura del general Franco funda la "Obra de Protección de Menores". Segons ells l'exhibició de qualsevol part del cos que pogués provocar "intenciones condenables" estava totalment prohibit. Van arribar a dividir per sexes la presència a platges i piscines, amb poc èxit. Els bisbes van jugar un paper essencial:

"La Comisión Episcopal de Ortodoxia y Moralidad... adoptó las normas y prohibiciones que las autoridades debían imponer a todos los bañistas... también indicaron como se debían llevar las faldas, los escotes, las mangas y las medias." Josep Fontana y Ramón Villares, Historia de España vol 9

• 
  
• 
  

TOTS ELS MALS D'ESPANYA SEGONS EL FRANQUISME

Mauricio "Karl" Carlavilla era un policia espanyol que va publicar llibres en els anys 50 en què culpava la maçoneria, el comunisme i la sodomia de tots els mals d'Espanya (curiosament aqui no hi afegia el separatisme). Era l'instructor dels membres de la Policia Social, escrivia coses com aquestes:

-Sin Dios, el hombre rompe todo freno moral y le conduce a la depravación.

- La sodomía tiene una función comunista a través de los siglos» pues ambas «aberraciones», aun siendo de distinto tipo son contrarias a la familia, a la propiedad privada y al orden tradicional.

EL DIA QUE PRIMO DE RIVERA VA CENSURAR 4 MESOS A L'ESQUELLA DE LA TORRATXA

Un cas que va omplir els diaris de 1925 a Barcelona, de sobte va ser silenciat. Sols l'Esquella de la Torratxa es va atrevir. Un dibuix es veia dos senyors (representant a la premsa), una barrera, i un home amb barretina (el públic català) que pregunta "Apa, veiem si salteu¡". El dictador Primo, a instàncies del Capità General, va censurar el setmanari durant 4 mesos.

El cas vènia per una noia que havia caigut daltabaix d'un l'edifici del carrer Escudellers. Un jutge es pren de debò el cas i diu que la noia havia caigut amb un trets de pistola al seu cos. Era un possible cas d'assassinat. Quan algun diari insinua que darrere hi havia algun prohom de la ciutat, els diaris emmudeixen, i la Vanguardia diu que era suïcidi, però...

Al dibuix, la premsa ha de saltar una barrera, el capità General de Catalunya es deia Emilio Barrera Luyando, aquest té un fill, Alfonso Barrera, militar també. El fill havia matat a sang freda a un altre militar a Madrid, i li va caure una sentència irrisòria. Llavors va venir a Barcelona, on va ser famós per la seva vida dissoluta. De dit sortia de marxa amb un jutge militar, i es cobrien les espatlles. A més era bon amic dels borbons.

El jutge que portava el cas va ser apartat, i el cas va ser agafat pel jutge "amic". Ràpidament, el cas es va donar per tancat, havia estat suïcidi i punt. I el pare va poder participar en diverses conjures contra la república en anys successiu

ESCLAUS I ANALFABETS

Durant segles, l'analfabetisme ha estat obligatori no només entre l'esclavatge, també entre les classes menys privilegiades. El poder polític tem un poble instruït.

Daniel Doc Dowdy va néixer sent esclau el 1856, i va narrar els terribles càstigs que podien rebre els esclaus que intentaven instruir-se: "La primera vegada que t'enxampaven intentant llegir, t'assotaven amb una corretja de cuir, la segona amb un fuet de set llengües, la tercera et tallaven la primera falange del dit índex" Malgrat això molts es van jugar la vida aprenent, els relats d'aquestes persones són esgarrifoses. Una multitud capaç de llegir, era un perill, si era analfabeta, se la dominava millor. Avui la lectura s'ha generalitzat, però el poder utilitza altres mètodes per no saber distingir la realitat, el falsejament de les notícies, els programes populistes i els pseudoinformatius, la impossibilitat de conèixer la realitat porta a negar l'evidència, a desconfiar de la política i adorar més el vell torturador sudista que no pas el negre que lluita per la llibertat de tots.

MIGUEL DE MOLINA I "EL ÚNICO BESO QUE JAMÁS PAGUÉ"

Va conèixer la seva diferència des de ben petit, a l'escola li deien “doneta” i se'n mofaven diàriament, però des de llavors mai va intentar dissimular. Finalment, el van expulsar i se'n va anar a treballar a una "mancebia" de Granada, allà era el noi dels encàrrecs.

Es va iniciar al sexe amb un marroquí anomenat "Samido", explica: “Molt temps després quan interpretava "Ulls verds" 'y nunca otra noche mas bella de Mayo han vuelto a vivir.' recordava la imatge de Samido”.

A Sevilla i Madrid, cantava en festes de senyorets on acudien famosos toreros, que després l'acompanyaven a l'hotel. Guanyava la seva fama en alcoves anònimes amb el nom de la Miguela.

Durant la Guerra va actuar per a la tropa republicana, al final per la seva pròpia fama va poder continuar actuant, però el seu passat el feia perillar. Una terrible pallissa, en què va participar com a agressor el mateix alcalde de Madrid, el marquès de Mondéjar, el va portar a marxar a Argentina.

Allà va poder treballar i assolir la glòria. "A Buenos Aires agafes un taxi i si preguntes per Miguel de Molina saben qui és". Argentina li va fer el petó que mai va pagar, deixant enrere Espanya, segurament la "bé pagà".

No només va ser copler, va dissenyar la seva roba i els espectacles, va ser un artista total com ho van ser pocs. Descansa a l'Argentina, el país que el va estimar, a diferència d'Espanya, el que el va ignorar.

COLÒNIA AGRÍCOLA PENITENCIARIA DE TEFíA

Aquest camp de treball no tenia res a envejar dels camps de concentració del nazisme. Aquí l'alcaide era un sàdic capellà carmelita anomenat Prudencio F, creia que la millor teràpia era fer treballar a la gent fins a l'esgotament, deixar-los morir de fam i repartir llenya a dojo. Presos polítics, comuns i homosexuals eran el pobres reclusos:

"El hambre era una presencia constante, obsesiva, demoledora, pero no la única pesadilla. Estaban también los palos, que caían como un diluvio... El sacerdote escondía las cartas de los familiares, también la comida que estos les llevaban hasta que estaba putrefacta. Muchos no tenían otro alimento que estos alimentos podridos o las heces de las cabras siempre mejor alimentadas que ellos. " Arturo Arnalte, Redada de violetas. Egales

Aquest camp de concentració de l'illa de Fuerteventura va funcionar entre 1954 i 1966. Molts presos no van arribar a sortir vius.

"Lobotomies a homosexuals a l'Espanya de Franco"

Leopoldo María Panero va ser denunciat per la seva pròpia mare com a homosexual i drogoaddicte, i va ser sotmès a electroshocks pel "metge" Juan José López Ibor (1901-1990)

Aquest psiquiatra franquista va ser pioner en la pràctica de la psicocirurgia a Espanya, va arribar a practicar lobotomies a homosexuals, si ens atenim a la cita que en fa el jurista Emilio Lamo d'Espinosa al seu llibre Delictes sense víctimes (Alianza, 1998), on –citant Alain Sotto– recull una conferència de López Ibor al Congrés de Psiquiatria de Sanremo (Itàlia) del 1973: "El meu últim pacient era un desviat. Després de la intervenció al lòbul inferior del cervell presenta, és cert, trastorns a la memòria i la vista, però es mostra més lleugerament atret per les dones".

L'Associació Mundial de Psiquiatria, que precisament ell va presidir, va condemnar recentment aquestes pràctiques. El dibuixant Nazario també en parla en un dels seus llibres, "La Barcelona de los años 70 vista por Nazario" i els seus amics (Ellago Ediciones, 2004):

"Llavors estava tot per fer: el sistema reeducava els gais, els classificava com a delinqüents, els practicava la lobotomia –un invent del doctor López Ibor– i et quedaves ximplet o, si no, efectivament, se't treien totes les ganes de follar ..., tant amb homes com amb dones". Les "curacions" van haver de ser habituals."

Text procedent de "Lobotomies a homosexuals a l'Espanya de Franco"

LA BATUDA POLICIAL AL PASAJE BEGOÑA, TORREMOLINOS 1971

Aquest cèlebre passatge de Torremolinos era freqüentat per gent molt coneguda com a John Lennon, Anthony Quinn, Grace Jones, Judy Garland o Sara Montiel, i es creia que era un oasi dins la dictadura del general Franco.

Era tot just un carreró amb forma de L en ple centre de Torremolinos, hi va haver almenys 50 locals de copes i música en directe entre el 1962 i el 1971. En plena dictadura Franquista, aquest racó de la costa malaguenya era un petit oasi de llibertat on molts homosexuals anaven buscant un espai que no els hi era hostil. No és tan difícil explicar. L'entrada de divises gràcies al turisme, la presència de celebritats de Hollywood i de la jet-set internacional i el desig de projectar al món una imatge de modernitat van fer que Torremolinos es convertís en una autèntica illa de llibertat on les autoritats, en general, feien els ulls grossos.

La nit de Sant Joan de 1971 es va presentar de sobte la guàrdia civil, amb ordres del governador civil amb la finalitat de "regenerar" Torremolinos. Entre 200 i 300 persones van ser identificades, d'elles 119 van ser portades a Màlaga arrestades, tant espanyols com estrangers, es van clausurar 23 locals, amb acusacions d'atemptats contra la moral i actes homosexuals. La premsa espanyola va aplaudir el fet, amb titulars com "indeseables, Torremolinos Negro, Pecaminoso" Però la premsa estrangera va informar dels fets a partir del relat de gent que ho va viure. Aquest ressò internacional va ser venut com una campanya orquestrada contra el bon nom de la pàtria hispana.

EL TRIST FINAL D'UN DANDI SOTA EL FRANQUISME

Per la generació dels anomenats decadentistes la dictadura de Primo va ser un ensurt, la de Franco una tragèdia.

Uns van marxar a l'exili (Ismael Smith), altres van morir sols i abandonats a presó (Antonio de Hoyos i Vivent), altres no van poder ser enterrats amb les seves parelles (Tòrtola València va haver de posar a la làpida que la seva dona era la seva fillola), altres van optar per l'exili interior (Pepito Zamora a Sitges). La història d'Alvarito Retana, el novel·lista més guapo del món, va tenir una mica de tot.

Va voler viure la vida com un personatge de les seves novel·les, els seus darrers 25 anys encara formen part del misteri, en aquest cas motivat per una dictadura que no el veia amb bons ulls

Al poc d'entrar les tropes feixistes a Madrid, va ser detingut i va passar 10 anys pres. Al judici sumaríssim se'l va acusar de veure el semen de nets amb un calis, una llegenda molt propi d'ell diu que va contestar" No señor, yo no lo bebía de los vasos, lo hacía directamente"

Va viure aquells anys amb moltes penúries, poden escriure algun llibre sobre la història del cuplé i les cupletistes que tan va conèixer.

No se sap ni tan sols en quin any va morir, els rumors diuen que va tenir una mort tràgica en mans d'un amant disconforme.

"Esta bruma incierta es muy propi de Alvarito, que tanto coqueteó con todas sus fechas. Empezó incierto y acabó incierto, entre el olvido y la mala fama que nunca le dejó. El quería ser frívolo y la desdicha le pisaba los talones. Alvaro Retana,singular personaje y singular escritor, no merece el olvido." Luis Antonio de Villena, El Ángel de la Frivolidad y su Máscara Oscura".

MANADAS DE ALIMAÑAS SODOMITAS

Aquesta frase és de Mauricio Carlavilla, autor de pamflets com El enemigo: marxismo, anarquismo y masoneria; Técnicas del Komintern en España; PEARL HARBOUR, TRAICION DE ROOSEVELT o Sodomitas, firmats amb el pseudònim de Mauricio Karl.

La seva obra avui sols pot produir riure, però cal recordar que era formador de policies, y que expressava el que era opinió comuna dins del règim franquista i, en especial, dins de la policia.

Deia coses com:

"La manada de fieras sodomitas, se lanza a través de la espesura de las calles, en busca de presas juveniles. Disfrazada de persona, la fiera ojea entre el material ambulante, buscando al muchacho mas inocente...

... vuestro hijo volverá a casa corrompido, nada le delatarà, su instinto se torcerà y será para siempre un invertido...

El estrago de la sodomia entre los adolescentes, nos hace pensar si tal homosexualidad no seá la causa principal de tanta criminalidad juvenil. patentizado por Kinsey...

Los crimenes causados por los sodomitas cusan la estupefacción general por su macabro sadismo y su monstruosidad bestial. "

A inicis dels 60, una parella va ser passejada, rapats sobre un carro, pels carrers d'Almeria, per la policia. 40 anys després cap dels dos volen donar el seu nom: tenen por que tornin, i potser tenen raó. 

LUBBE, VÍCTIMA PROPICIATÒRIA DEL NAZISME... I L'ESTALINISME.

Els atemptats de falsa bandera o l'invent de notícies falses, no és res de nou, i és un terreny on l'extrema dreta i els populismes s'han mogut sempre com a peix a l'aigua.

Marinus van der Lubbe era un noi de 24 anys neerlandès,que va ser decapitat pel règim nazi de Hitler, després d'un judici sense la més petita garantia.

Sindicalista i militant d'un grupuscle comunista de poca implantació, va ser acusat de perpetrar l'incendi al Reichstag. El mateix Partit Comunista va renegar d'ell, acusant-lo de ser un infiltrat de les SA, fet totalment fals, malgrat tot encara és hora que rectifiquin. Però Hitler va aprofitar per fer detencions massives de comunistes i socialistes. Es va posar en marxa la maquinària de propaganda nazi, i l'endemà el decret d'emergència va donar més poder al Reichstag i al Hitler. Aquest decret, que va acabar amb les llibertats individuals, va ser la plataforma sobre la qual es va establir la dictadura.

Lubbe va morir a la guillotina, el gener del 1934, tres dies abans de fer vint-i-cinc anys. Pòstumament, la justícia alemanya ho va declarar innocent de tal fet en dues ocasions: el 1980 i el 2008. 

NAZISME: IDEOLOGIA D'ODI.

“La importància del trastorn que va suposar el nazisme per a l'escala de valors del món occidental va ser terrible. Des del triomf del cristianisme, totes les formes d'organització social van admetre que els homes posseïen idèntics deures i drets. La fraternitat, la igualtat, subsistien a les societats laiques i eren els punts primers de la Declaració dels Drets de l'home. El marxisme conserva aquests mateixos principis.

En canvi, el nazisme es basa en l'afirmació de la desigualtat de tots els homes. Té com a postulat que els homes són molt diferents entre si, no pel seu saber, la seva força o les qualitats adquirides, sinó a causa dels seus orígens. Hi ha els homes superiors, és a dir, els nazis, l'esglaó superior, i els infrahumans, la degeneració de les races inferiors envilides, situades a l'escalafó inferior. Entre tots dos hi ha una àmplia gamma d'esglaons intermedis que es distingiran mitjançant procediments pseudocientífics", Jacques Delarue, Història de la Gestapo, Madrid, L'esfera dels llibres, 2010, p.119.

El nazisme està condemnat a molts països com ideologia d'odi, fora Espanya, on la justícia considera delicte l'incitació a l'odi cap als nazis.

COM VA ARRIBAR EL NAZISME AL PODER?

Les eleccions generals de novembre de 1932 van representar un revés per les aspiracions de Hitler per arribar al poder, perdent 34 diputats. Els resultats:

NSDAP (NAZIS) 196 DIPUTATS

SPD 121

KDP 100

Dretes 177

La crispació política va impossibilitar acords de coalició, per si no n'hi hagués prou els comunistes (KDP) deien que SPD i NSDAP eren la mateixa cosa... Al final el president de la República va anomenar Hitler com a canceller.

Hitler s'havia convertit en cap d'un govern, però el seu objectiu era governar tot sol. Va convocar noves eleccions, que es van dur a terme en un clima de terror causat per la repressió desencadenada a conseqüència de l'incendi del Reichstag. El NSDAP, amb el suport dels nacionalistes, va aconseguir la majoria per a liquidar el sistema republicà. Va obtenir poders dictatorials, mitjançant la Llei de Plens Poders del 23 de març de 1933. Aquesta llei permetia a Hitler legislar sense retre comptes.

Amb aquesta data s'obrien els primers camps de concentració, els comunistes van ser els primers d'anar-hi, els homosexuals i gitanos els van seguir. L'Institut per la ciència social de Magnus Hirschfeld va ser assaltat el maig següent. La democràcia alemanya estava morta, les conseqüències ja les sabeu. 

PIERRE SEEL, TESTIMONI DE LA PERSECUCIÓ NAZI CONTRA L'HOMOSEXUALITAT.

Avui parlar de l'holocaust s'ha tornat políticament incorrecte, ja no està ben vist recordar que més de deu milions de persones van ser aniquilats, senzillament perquè eren diferents.

Pierre Seel no es podia imaginar les conseqüències de denunciar el robatori d'un rellotge a una zona de cruising de Mulhouse. Tenia 16 anys només i la gendarmeria francesa ho va apuntar en una llista d'homosexuals en una França on l'homosexualitat no era il·legal.

Després de la invasió alemanya la llista va anar a parar a mans de la Gestapo i totes les seves esperances de futur es van esvair. Després de l'arribada dels invasors la policia els va lliurar la llista "rosa". Alsàcia era considerada alemanya, i els seus habitants eren aris, la seva homosexualitat havia de ser exterminada.

Eren maltractats, violats amb regles trencades, a alguns se'ls arrencaven les ungles... Seel va ser enviat al camp de Natzweiler-Struthof, allà va veure la seva parella amb una galleda al cap, i com van deixar anar els gossos que el van esquarterar. ""Des de llavors, encara em desperto sovint cridant al mig de la nit. Durant més de cinquanta anys aquesta escena s'ha repetit incessantment davant dels ulls de la meva ment. Mai no oblidaré el bàrbar assassinat del meu amor — davant dels meus ulls, davant dels nostres ulls, perquè hi havia centenars de testimonis"

Els seus problemes van seguir malgrat sobreviure, perquè no va ser considerat víctima, i se'l va continuar perseguint. El 2005 se'l va reconèixer, era l'únic francès sobrevivint, i moria poc després.

Oblidar aquesta barbàrie es permetre que torni a succeir. Malauradament les meves publicacions sobre l'holocaust són les menys llegides.

Bibliografia

Pierre Seel, deportado homosexual. Ed Bellaterra. Proleg de Jordi Petit

NO PARLIS!

“Estigueu alerta, aquests dies les parets escolten. No gaire lluny de la xerrada i la xafarderia està la traïció”.(1941)

Després de la Revolució d'Octubre per primera vegada, un país prenia mesures concretes per assolir la igualtat entre homes i dones (dret al vot i la participació en l'estat, el salari femení seria igual al masculí, dret a l'avortament legal i gratuït, al divorci, eliminació de la prostitució...). La dona russa pren part activa en tot el procés revolucionari, malgrat els segles de brutal opressió.

Amb la revolució ja consolidada, la dona treballadora russa es va convertir en decisiva per a la producció, concentrada a les grans fàbriques o complexos agraris, a les mines, a la construcció civil, a universitats...

Però amb l'arribada de la II Guerra Mundial i el govern de Stalin, els esforços propagandístics cap a la dona es dirigien a la guerra. De la dona sols quedarà propaganda tots els 8 de març. La propaganda feminista va desaparèixer. Fins i tot estèticament es van adoptar imatges més adaptades al «realisme socialista», l'art oficial de l'època estalinista.

El paper de la dona va ser de doblegar la feina i de nou el de mestressa de casa per cuidar l'URSS de l'enemic mentre els soldats eren fora. Van sortir fins i tot cartells amb dones (sempre de vermell o amb un mocador d'aquest color al cap) incitant les altres a guardar silenci. Els espies nazis o capitalistes estaven per tot el país. Pensar ja era perillós. 

SABATER "JUEZ DE VAGOS" I LES LESBIANES.

Antonio Sabater es va caracteritzar per una obsessió malaltissa cap a la diversitat sexual i de gènere, i també per ser un dels redactors de la Llei de Perillositat Social. Conegut a Barcelona com el Juez de Vagos. Va ser un enemic acèrrim dels drets humans, i va mostrar la seva preocupació per l'avenç de l'"epidèmia gai". Defensava la teoria nacionalsocialista del contagi per seducció.

Es coneix poc la persecució de lesbianes sota el franquisme, però seguint aquest "jutge", podem veure moltes dades.

El 1968 detenen una dona a Barcelona, ​​va ser arrestada en un bar, amb "actitud sospitosa i vestida d'home". "Es vesteix d'home per així poder enganyar les dones". Se l'acusa de ser "persona de mala conducta i una desviada sexual". Sentència de Sabater: Primera. Internament en Règim Especial per temps indeterminat no inferior a 127 dies ni superior a un any. Segona, desterrament de la província de Barcelona per dos anys, i tercer: vigilància policial prolongada.

En una publicació seva(1): "La passió lesbiana ha de ser d'especial preocupació, no només pel seu increment, també perquè indueix a l'augment de delictes contra els bons costums... L'amor lèsbic es manifesta de manera diferent de l'homosexual ( masculí). La seva conducta i la seva forma de vestir és dissimulada... Les relacions Femenies es basen en l'afectiu, per això hi ha molta més violència... Actuen en fàbriques, campaments, centres educatius i especialment en l'esport on actuen emparades a l'ambient d'escoltisme".

Per a Sabater, "la perversió era l'acte". "Es pot fer en el més absolut dels secrets i suposa tanta o més perversió que la que es fa escandalosament". Va coincidir amb els nazis en les mesures per "erradicar-la". En les sentències va preferir substituir les mesures de seguretat privatives de llibertat per l'internament en psiquiàtrics com l'Institut Frenopàtic de Barcelona. Com a mesura curativa, Sabater Tomás també va proposar el tractament hormonal amb propionat de testosterona, la teràpia per xoc i la castració química i quirúrgica.

(1) Gamberros, homosexuales, vagos y maleantes, An tonio Sabater i Tomás.

EL DIA QUE FRANCO VA DEGRADAR A MARIA MOLINER

Un dels cossos de funcionaris més perseguits pel franquisme, va ser el cos de bibliotecàries, l'al·lèrgia feixistoide als llibres, s'unia el fet de ser dones sortides de la universitat, avantguardistes i modernes. Se'ls va investigar la seva vida pública i privada, moltes van ser depurades, algunes empresonades, la que van poder seguir se'ls va rebaixar el sou i van tenir destins forçosos.

A Maria Moliner la van rebaixar 18 llocs al seu escalafó de funcionària, i degradada a arxius d'hisenda o enginyeria. Des del seu exili interior va elaborar el Diccionari d'ús de l'espanyol, una de les principals obres de la lexicografia castellana. Va iniciar-ne la confecció el 1952, compaginant-la amb la seva ocupació com a bibliotecària, amb la intenció d'oferir una eina per expressar-se amb precisió i amb un llenguatge del segle xx.

Fou candidata a la Reial Acadèmia Espanyola el 1972, quan encara cap dona en formava part, però no cal dir que fou rebutjada.

No va arribar a veure el reconeixement de la seva obra, l'alzheimer va impedir continuar amb la seva pròpia investigació. 

ENRIQUE RUBIO, EL PERIODISTA QUE ODIAVA LA DIVERSITAT

El periodista Enrique Rubio des del setmanari POR QUÉ va ser el martell d'heretges contra tota diversitat, especialment contra homosexuals i transsexuals als anys 70. El seu odi populista va ajudar a impulsar la Llei de Perillositat Social, arribant a qüestionar decisions judicials contràries a les seves tesis homòfobes.

Va ser el màxim exponent del periodisme populista del franquisme. Va arribar a definir el maquis "La Pastora" com una dona lesbiana d'instints criminals, fent d'aquest cas un acte d'exaltació patriòtica en què la falsedat era transformada en notícia. D'ella deia: " la cruel dona que durant sis anys ha estat sembrant el crim i el terror per la serra de Caro, al capdavant d'una partida de bandolers coneguda com la Banda dels Set". Res d'això era cert, però tant li feia.

En aquella època Sitges i Lloret atreien el turisme homosexual europeu, molts joves de tot Espanya aprofitaven per anar creient que hi havia una llibertat que no existia. Especialment a Sitges les festes amb transformistes eren molt freqüents, però en marxar els turistes el control policial augmentava. Així un grup de joves gaditans van ser enxampats per la Guàrdia Civil, que va passar la informació al "POR QUÉ" setmanari que va fer una campanya sensacionalista i denigrant contra aquests joves.

Eren tan sols uns joves gaditans amb ganes de gresca. Van quedar en llibertat, però la seva imatge amb els ulls tapats va estar a la portada del setmanari de successos. "Per al tercer sexe tot l'any és carnaval" A l'editorial escrivia: "Vostè lector ha sentit a parlar dels transvestits, dels gais, del que en castellà pur s'anomenen mari... o, finament, homosexuals."

Un altre cas en què va intervenir va ser l'assassinat del Ramon Boada, ell assenyalava la indubtable culpabilitat de Ramon. Segons ell, Ramon va fer deltaxista objecte de les seves "desviacions sexuals", usant un vocabulari "impúdic, vergonyós i inconfessable". Per a l'articulista el taxista es va defensar d'un assetjament sexual intolerable acabant per estrangular el "pervers homosexual". El periodista acaba posant en qüestió el dictamen forense, dubtant que hagués mort per estrangulació. Tot i la seva campanya, el taxista va ser condemnat per homicidi, sentència que va ser durament criticada per aquest pseudoperiodista.

ELS LOCALS D'AMBIENT A LA BARCELONA DE LA TRANSICIÓ (1975-1978)

Si amb l'arribada de la VI flota es va permetre l'obertura de diferents locals d'ambient entorn del carrer Escudellers, amb la mort del dictador aquests van florir com bolets, com també la visibilitat de molts homosexuals entorn el Raval i Ciutat vella. Malgrat tot, la repressió no va desaparèixer.

Les batudes policials van seguir, especialment pels carrers Arc del Teatre, Escudellers i Nou de la Rambla i els locals Bar Texas, cafeteria Laso i als Dragstors. Al Bar Texas va ser detingut dos cops Antonio Gutiérrez Dorado, malgrat que hi treballava , i al Dragstore la Silvia Reyes, als quals després de ser maltractats se'ls aplicava la Llei de Perillositat. Recordo que als marines de la VI flota no se'ls podia tocar i menys arrestar.

Oficialment, només consten 6 batudes entre 1954 i 1980, la realitat és que les aparicions esporàdiques, es produïen per iniciativa policial, sense cap tipus de constància. Possiblement, es perseguia alguna mena de favor per part dels locals. Durant aquest període sols consta que es va tancar la cafeteria Laso, un bar a Sitges i el Dragstore.

PER LA MEMÒRIA HISTÒRICA I CONTRA L'OBLIT INTERESSAT

Sovint, les memòries relacionades amb passats conflictius i violents es construeixen a partir de l'esforç de determinats grups per evitar que es neguin, s'oblidin o es repeteixin les violències que han patit i, per això, atorguen una importància significativa al testimoniatge de les víctimes.

Avui la pseudohistòria, el negacionisme i sectors fonamentalistes reescriuen la història en benefici propi, de vegades fins i tot culpabilitzant les víctimes. Ara resulta imprescindible transformar els estudiants en subjectes amb consciència històrica. Però la història gairebé ha desaparegut dels centres escolars i els que arriben a la universitat tenen un coneixement molt baix d'història.

Una investigació al llarg de tres anys, sobre continguts dels manuals escolars d'Història d'Espanya sobre la repressió a la dictadura i la lluita antifranquista, la memòria històrica d'aquell període roman invisibilitzada, ocultada i fins i tot tergiversada en bona part del material curricular que utilitza l'alumnat a ESO i Batxillerat.

En un institut a Fabero del Bierzo (León), es va constatar que l'alumnat desconeixia que a la seva localitat hi va haver un camp de concentració i que alguns dels seus avis hi havien estat presos, treballant com a “esclaus de Franco” per a una empresa privada (Minas Moro) en l'extracció de carbó.

Aquesta és la realitat que es viu a Espanya, després de 47 anys de Constitució democràtica.

Les dictadures utilitzen l'oblit per imposar la visió de la història. És la democràcia la garant i responsable del record i la memòria que es deixa a les futures generacions. Però això a Espanya s'ha oblidat del tot.

Avui s'ha oblidat que la meva generació havia de fer la salutació feixista i cantar el Cara al Sol abans d'entrar a l'escola. Que teníem prohibit parlar a la nostra llengua i que vam patir 40 anys un règim feixistoide i corrupte.

• 
  

EL MENYSPREU DE LA VERITAT

El que és nou no és que es menteixi o s'enganyi sobre això o allò. El que és nou és que la veritat avui es menysprea. És inquietant veure la ignorància manifestant-se arrogantment davant de l'estupefacció del qui investiga. Penseu en les protestes negacionistes relacionades amb la pandèmia, o en el negacionisme pel que fa a l'evolucionisme o al canvi climàtic, o en les concepcions lligades als moviments antivacunes.

El que és nou és que els conceptes sobre els quals giren “necessàriament” determinades activitats humanes són menyspreats. Per exemple, ja no es tracta de debatre si un article o treball periodístic és més o menys objectiu, sinó que amb l'eslògan “l'objectivitat no existeix” es paralitza aquesta reflexió, s'obre la porta a una altra concepció de l'activitat “periodística”. Negar “l'ànsia per l'objectivitat” és obrir la veda a un altre “periodisme”.

Actualment, hi ha més mitjans que mai per al desplegament massiu d'un ambient de postveritat. Entre altres elements, les noves tecnologies i les xarxes socials proporcionen un hàbitat adequat per al desenvolupament.

La fidelitat a la veritat científica està acompanyada de nombrosos obstacles i fracassos. La postveritat ignora tot plegat, juga (o pretén jugar) en un altre terreny.

ELS DÉUS NO TOLEREN ALTRES DÉUS.

Les actuacions de Trump des que va començar el segon mandat a la Casa Blanca –i molt especialment les imatges de la reunió amb Zelenski– em recorden l'escena novena del primer acte de l'obra, en què Camus posa en boca de l'emperador la frase:

“El poder brinda una oportunitat a l'impossible”.

Es presenta així, amb naturalitat absoluta, la bogeria d'un governant que concep un poder sense límits morals o de qualsevol classe.

Calígula mostra un home que considera que els altres no són lliures i que ell els ensenyarà què és la llibertat. Un home que desitja amb totes les seves forces un imperi en què regni l'impossible, que s'uneixi el cel i la terra, es confongui la cosa grotesca amb la bellesa i es combini el riure amb el patiment. Però estic parlant només de teatre?

Trump, Putin, Xi Jinping... Turquia, Veneçuela, Israel, Hongria... La humanitat ja ha presenciat altres catastròfics esdeveniments en què els extrems es toquen, com el vergonyós pacte entre el nazisme i el comunisme amb la intenció de dividir-se al món. "Extrema se tangunt" (els extrems es toquen), és cert, però, al final, sempre es produeixen reaccions explosives que acaben destruint almenys un dels oposats. Perquè els que es creuen déu, no toleren altres déus que limitin la seva absurda llibertat a l'escenari.