HISTÒRIES DE LA CATALUNYA MEDIEVAL

 Textos breus sobre la història de Catalunya: El cardenal Margarit; Monestir de santa Eulàlia; Un falcó a la catedral de Girona; origen del topònim Catalunya; Gothia o Marca Hispànica; Catalunya-França, independencia?; La llengua dels visigots.

EL CARDENAL JOAN MARGARIT, HUMANISTA I DEFENSOR DELS REMENÇA

El cardenal Joan Margarit (1422-1484) és un dels personatges més interessants de la segona meitat del segle XV, va ser humanista, home d'Església i ambaixador de papes i reis.

Vinculat a la Cort aragonesa, Joan Margarit, a Roma es va convertir en figura clau de les relacions dels reis aragonesos, després i el Papa. Margarit va estudiar dret civil i canònic, i est molt conegut pels seus treballs: "Corona Regumés" un manual de bon govern; Margarit va ser nomenat cardenal pel papa Sixt IV. La seva obra va marcar el pas de l'estètica medieval a la renaixentista, també va escriure un tractat de pedagogia dedicat a Ferran el Catòlic. Definitcom el gironímés influent de tots els temps, és considerat com un dels més importants representants de l'humanisme a Catalunya.

Sobresurt també com a promotor d'obres d'art. Es creu que va impulsar la realització del sepulcre del seu oncle, el bisbe Bernat de Pau (capella Sant Honorat de la catedral de Girona) una obra molt representativa de l'escultura del gòtic tardana. També va ser home clau al bàndol del Sindicat Remença durant la guerra civil contra els senyors feudals de la Generalitat de Catalunya (1462-1472).
Margarit va morir a Roma el 1484, i va decidir ell mateix que se li donés sepultura a la capella que s'havia fet construir a la catedral de Girona, ciutat de la qual havia estat bisbe. El van enterrar provisionalment a la basílica romana de Santa Maria del Popolo, tot esperant ser traslladat a la catedral de Girona; però el transport de les restes no es va fer mai.

MONESTIR DE SANTA EULÀLIA AL BORN?

A l'interior de Santa Maria del Mar es va localitzar, entre el 1940 i el 1967, part d'una necròpolis tardoantiga. Es van estudiar 102 tombes de variades tipologies entre els segles IV i VI.

Segons la tradició va ser allà on es va realitzar el descobriment del cos de Santa Eulàlia, l'any 877, quan el temple s'anomenava Santa Maria de les Arenes. Això permet plantejar la possibilitat que a Santa Maria del Mar (de les Arenes) s'ubiquessin l'antiga basílica i el monestir de Santa Eulàlia.

Seguint la tradició popular recollida per Joan Amades, la pseudohistòria de Santa Eulàlia estaria lligada a un suposat amfiteatre. Hi ha dades que mostren que durant el segle II es van celebrar jocs a Barcelona, ​​encara que no se sap on va anar, també es coneix l'existència d'una escola de gladiadors.

El nom de Born a la zona indica l'existència d'un espai lúdic fora de les antigues muralles, no seria casualitat que s'escollís aquest espai per als jocs i justes medievals.

La presència d'edificis religiosos dins dels antics amfiteatres és comuna a moltes ciutats, un exemple proper seria l'amfiteatre de Tarragona.

Més

Santa Maria de les Arenes, Santa Maria del Mar i l'amfiteatre romà de Barcelona. Jordina Sales-Carbonell Revista d'Arqueologia de Ponent.

Tomba de los suposades restes de Santa Eulàlia a la catedral de Barcelona

UN FALCÓ A LA CATEDRAL DE GIRONA

Aquests dies es parla de com Caracal·la va posar fi a la vida del seu germà, Geta. A la història els fratricides sempre venen a ser els maleïts, mentre que es glorifica al mort.

A la mort de Ramon Berenguer I el Vell, el regne va quedar repartit entre els seus fills, amb noms molt rebuscats: Berenguer Ramon i Ramon Berenguer, bessons i fills de l'Almodís de la Marca.

Ramon Berenguer II, dit Cap d'Estopes tenir una gran i espessa cabellera rossa, va acabar com acaben aquestes coses: assassinat amb traïdoria pel seu germà, això si suposadament.

El cadàver va ser traslladat a Girona i enterrat a la Catedral, on encara reposa dins el seu sepulcre de pedra.

Segons la llegenda el cos va ser trobat per un pagès en sentir els laments del falcó del comte, posat en una branca sobre el gorg on jeia el cadàver. Posat el mort dins un taüt, va ser portat solemnement fins a Girona. El falcó va anar volant sobre la comitiva. En arribar a la catedral l'animal, defallit, va caure mort als peus del taüt. En honor seu es va posar un falcó de pedra, en un dels nervis de la volta de l'entrada a les sales capitulars.

També es diu que el dia de l'ofici, els capellans en comptes de les paraules corresponents, els sortia, una vegada i una altra: Ubi est Abel, frater tuus?, és a dir: On és Abel, el teu germà?.

PRIMERA APARICIÓ DEL TOPÒNIM CATALUNYA.

Liber Maiolichinus de Gestis Pisanorum Illustribus o Liber Maiorichinus «llibre mallorquí de les gestes il·lustres dels pisans» és una epopeia llatina que narra la Croada pisano-catalana de l'any 1113-1114 contra Madina Mayūrqa acabdillada per l'arquebisbe de Pisa Pere II i el comte Ramon Berenguer III de Barcelona.

En realitat tot es va iniciar per un error. La croada era dels pisans, però en lloc d'anar a Mallorca, van arribar a Blanes. Un cop a la costa comencen el saqueig, però:

..."pensant ser aquells balears, més ells manifestes que són cristians i catalans" (Atque sequuntur, eos Baleares esse putantes. Hii se Christicolas Catalanensesque fatentur".. Més endavant cita a Catalunya com ".Egregiumque virum Catalania tota frequentans" ( i acudint tota Catalunya). Terra de catalans CCatalanenses)...

El Liber conté les primeres referències conegudes als catalans (Catalanenses, Catalanicus) i a Catalunya (Catalania), que és tractada com la seva pàtria (la terra dels catalans). Ramon Berenguer III de Barcelona és anomenat dux Catalanensis («duc català»), rector Catalanicus («dirigent català»), Catalanicus heros («heroi català»)...

Així, els habitants dels comtats independents de l'antiga marca de Gotia serien anomenats catalans. El sorgiment del gentilici català i l'expansió marítima barcelonina tenen una coincidència reveladora en el temps.

Més

Creixement interior: conquesta i repoblament de la Catalunya Nova. Jordina Sales-Carbonell. UB

GOTHIA O MARCA HISPÀNICA?

El ducat o marquesat de Gòtia (en llatí Gothia o Gothica; també com a Marca Hispànica) és el nom que els francs donaren als territoris conquerits als musulmans entre el 759 i el 801 i que anteriorment havien estat províncies del regne dels Visigots. La Gòtia la formaven tota l'antiga Septimània visigòtica i la part nord de la Tarraconense visigòtica, de la Roina al Llobregat i el Garraf. La campanya de conquesta s'inicià amb el setge de Narbona (759), prosseguí a l'altra banda dels Pirineus amb el setge de Girona (785), continuà amb el setge de Barcelona (801).

"...els indicatius -culturals, legislatius, formatius- visigòtics existeixen amb cohesió pròpia. Per això aquest espai és la Gothia, no pas reconeguda administrativament i políticament, però sí culturalment, amb uns trets característics que en la primera meitat del segle IX bastiran elements d'oposició tot pretenent una 'restauració' [...].
L'assumpció generalitzada i posteriorment continuada del dret visigòtic, com a element més notori d'una homogeneïtzació no sols cultural sinó també jurídica i formal, infon unes característiques similars en els diferents nuclis comtals, malgrat la seva diversitat. A això cal afegir que la proximitat física i humana gresolades per les circumstàncies socioeconòmiques faciliten un desenvolupament semblant dels comtats meridionals pertanyents a un imperi carolingi cada cop mes fragmentat". SABATÉ, Flocel (1997): El territori de la Catalunya medieval. Percepció de l'espai i divisió territorial al llarg de l'Edat Mitjana, Barcelona, p. 267-268

(Text procedent de "La Intervenció franca i organització social i territorial, Jordina Sales UB)

IMATGE
La Gothia en temps de Berenguer de Tolosa, 790-835.

A FINALS DEL SEGLE X CATALUNYA ES VA INDEPENDITZAR DE FRANÇA?

Durant el mandat de Borrell II, aquest demana ajut als carolingis per aturar les ràtzies sarraïnes, infructuosament. Aquest fet s'assenyala com a causa de la independència envers França.

França estava aquell temps amb batusses internes que van fer caure la dinastia carolíngia i entrar als capetos. Prou tenien per aquestes batusses per a pensar en uns petits comtats que estaven molt lluny. Aquest fet va representar que aquests territoris de l'anomenada Marca Hispànica, trenquessin el seu vassallatge i decidissin emprendre el camí sols. Era final del segle X.

El segle XI, el 1026, a la Carta de poblament de Cervera:

"Jo Ermessenda per la gràcia de Déu comtessa, amb el meu fill Berenguer, marquès i comte, i la seva muller Sança, comtessa, us donem generosament a vosaltres Guinedilda, dona, i als teus fills Miró, Guilabert i Amat i a vosaltres Bernat Guifré i la teva muller Sança i Bonfill i la teva muller Amaltruda... . Aquesta donació fem que sigui ferma i per sempre. Feta el dia de les calendes de febrer de l'any trenta del rei Robert".

Robert II rei? El fet és que Ramon Borrell, Ermessenda de Carcassona i Berenguer Ramon, van aprofitar l'absència d'hostilitats amb la monarquia francesa i els pactes de no-agressió amb el califat andalusí per consolidar la independència. Però sense massa soroll, mentre els successors dels carolingis se n'anaven consolidant.

Cal recordar que encara no existia el terme Catalunya per anomenar els comptats i que la independència definitiva va arribar amb el tractat Corbeil el 1258, quant ja existia la Corona d'Aragó.

A la Carta un altre element important, les dones, mestresses i persones jurídiques amb capacitat de signar documents, fet diferencial que després quedarà als Usatges i a les constitucions catalanes i al Dret Civil Català.

L'EXTINTA LLENGUA dels VISIGOTS

El gòtic és una llengua extinta, era la llengua pròpia dels gots, tant dels ostrogots com dels visigots. Aquesta llengua es parlava a certes àrees de l'actual Alemanya oriental als primers segles de la nostra era, però el seu ús es va estendre per gran part d'Europa (des de Bulgària i Crimea fins a Itàlia i la península Ibèrica). Les invasions godes dels segles IV i V.

Ubicats definitivament a la península Ibèrica (segle V), els visigots van adoptar gradualment el llatí vulgar, l'idioma dominant a la regió. Així, el gòtic va desaparèixer com a llengua parlada al segle VIII, deixant poques empremtes a la cultura i l'idioma de la península.

El gòtic preserva molts trets arcaics indoeuropeus que no sempre estan presents en llengües germàniques modernes; té una declinació molt rica i complexa. Té tres gèneres gramaticals; masculí, femení i neutre, que encara en moltes llengües germàniques es mantenen,

El codi visigot (Lex Visigothorum), compilat al segle VII pel rei Recesvinto, va introduir termes legals germànics que van influir en la tradició legal catalana, plenament fins al segle XI. Fins al segle XIII va conviure amb els Usatges, però durant el regnat de Jaume I van desaparèixer definitivament.