EL DIA QUE ELS REIS EM VAN PORTAR EL PONT DEL RIU KWAI

El 13 d'octubre de 1957 s'estrenava a Barcelona el film de David Lean, dos anys després els reis em portarien un regal que mai oblidaria.




Crec recordar que el film es va estrenar al cine Aribau (1), va ser un gran èxit i va popularitzar la seva bso basada en la marxa del Colonel Bogey, escrita per Kenneth J. Alford per a la Primera Guerra mundial. L'èxit també es va reflectir en el món de les joguines, encara que era temps de restriccions polítiques i econòmiques.


I és així com els reis de 1960 em van fer arribar el pont, darrere hi havia un gran esforç de ses majestats els meus pares, en un any molt difícil. La meva mare no estava gens bé, estava al llit i els reis van haver de fer un sobreesforç. La vida de la dona a pagès, si no era la mestressa, era molt dura i complicada.

La meva mare, la Carmeta, havia d'anar dos dies al camp, dos més a vendre al Born, a més de cuidar de tots nosaltres (el meu germà, el meu pare i jo) que a casa ajudàvem més aviat gens. Per si no n'hi hagués prou la nostra era una casa de pagès, amb gossos, gats, gallines, conills, ànecs... I cavalls, però el Menut i l'Aca eren coses d'homes, i a ella no li tocava cuidar-lo.


La Carmeta el dia de la seva boda

Dimarts i Dissabte li tocava aixecar-se aviat. A les 2 de matí marxava a vendre al Born, on tenia la paradeta a l'aire lliure, aguantant les inclemències del temps. El meu pare portava el "genero" al capvespre i de bon matí la meva mare anava a vendre. La venda era al mig de l'actual carrer de la Rivera; si plovia, tocava mullar-se, si feia fred, aguantar-se. Veia despertar la ciutat, primer arribaven dones pintades exageradament després de nits més o menys atzaroses, després els diaris (Mundo Deportivo, laaa vaanguardiaaa ¡¡) i finalment els que es quedaven el que no s'havia venut a preus irrisoris.

La meva mare venia a qui fes falta: "Jove mira quines pastanagues més maques que tinc", el jove podia tenir més de 60 anys. Rarament tornava a casa deixant gènere per vendre. -"Raves a una pesseta, pastanagues a 10, els naps avui tan sols 5, els espàrrecs a 50, les cebes a 20, el julivert el fred l'ha mort, tan sols nosaltres tenim remolatxes, però tenim un api que...." No tenia cap aparell, els càlculs els feia mentals i mai s'equivocava.



La meva mare va començar a vendre aqui, a cal Aliberas, Aqueta podía ser la seva imatge venen ( no ho és) Imatge de l'Ignasi Marroyo. De la exposició Memòries d'un mercat

La intempèrie i massa feina li van passar factura i va caure malalta, una pneumònia a l'entrada de l'hivern la tindria 3 mesos al llit. Jo amb 6 anys recentment complerts encara tenia la il·lusió del que em portaria al tió que cuidava i alimentava com si la vida anés amb ells. I els Reis, sempre justets, sempre il·lusionants. Jo no era destraler, i les joguines em duraven molt, però la meva mare era de guardar-lo tot. Però aquell any estava al llit.

El tió ja va ser esquifit, "està trist perquè la mare està malalta", i els reis ja amenaçaven també amb la tristor. El dia 6 al matí el pare em va portar a l'habitació on la mare estava al llit, a la finestra ho vaig veure, estava allà, el millor regal que mai els reis em van fer: el pont sobre el riu Kwai. El pont no portava soldats, però el meu pare sempre em portava soldats de plom o de goma que a través dels fems arribaven al camp. Exèrcits de bons i dolents van lluitar pel pont fins a ja ser prou grandet per a sentir vergonya per jugar a això.

Un any després quan vaig començar a demanar pel tió, es va acabar la innocència, el meu germà li va faltar temps de fer-se el gran i apa adéu il·lusió ¡¡. Jo ja olorava alguna cosa, però era feliç en el món dels somnis.

Un cop curada la seva rutina no va canviar. Amb una salut de ferro hauria d'afrontar nous reptes, una nova pneumònia als anys 70, ha passat tres cops pel quiròfan, una a cor obert... Però ella segueix dempeus amb 90 anys, li agrada més el "jaleio" (2) que la tranquil·litat. Està molt despistada, però segueix fent ganxet, mira la tele ("això ja ho fan fer ahir" o "aquest actor era molt bo" encara que ja no sap qui és). És una lluitadora. 



(1) no ho he pogut confirmar.
(2) caminar per on pot veure gent, o festes, si va on no hi ha ningú, es cansa.
 

Comentaris

  1. Quins records! Una vida dura la de la teva mare. Està estupenda, per cert.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

QUAN CAN TORELLÓ ERA EL PARTHENON, ANYS 30 A GAVÀ.

NI DINS NI FORA CIUTAT

L’AIGUAT DE SANT RAMON, GAVÀ 31 AGOST 1926