LA MÀ ESQUERRA DEL CARDENER

De petit em deien que era "llarg i prim parent d'en Bufa". Amb carn de cavall (Mireu:  http://leopold-leopoldest.blogspot.com.es/2010/11/sindria-melo-i-carn-de-cavall.html  )  o la llet de cabra intentaven corregir-ho. La llet de cabra la prenia al Santuari del Miracle. La meva àvia de bon matí anava fins a la masia de Can Vila-seca i sortida de poc de les cabres que la senyora Maria munyia, era portada a les cel·les. Allà la meva àvia la posava a bullir. No feia falta despertador, la ferum de la llet ens despertava a tots. Després tapaven el mal gust amb sucre i ECO (un succedani de cafè a base de malta) i amb el nas tapat, engolia la llet. Sobre la llet sortia una part sòlida que la meva àvia es prenia com si fos un aliment diví. Jo aquella nata sempre la vaig identificar amb el mató, que vaig menysprear durant molts anys. La llet i el formatge de cabra eren comuns a totes les masies del territori. Era un formatge tendre i cremós, el tallaven en daus i el po

La vall del riu Llanera encara conserva un patrimoni espectacular, iniciatives veïnals estan salvant bona part d'ell, però bona part es troba en situació ruïnosa. Entre les serres de Llobera i Pinós es troba la vall del riu Llanera, un territori que pertany al municipi de Torà i es troba geogràficament rodejat pel Solsonès. Recordo amb 14 anys que anaven a banyar-nos al riu, als estanys de músic que es troben prop de Torredenegó. La vall es troba gairebé despoblada, tan sols 13 persones hi són censades. Al contrari les masies del veïnat (Pinós o Llobera) s'han restaurat i mostrant de nou activitat, gràcies a l'agricultura, la ramaderia i el turisme.  Durant els segles IX i X les ràtzies musulmanes entraven per aquesta zona, llavors dependent del comtat de l'Urgell. Per aquest motiu la zona està plena de torres de guaita i castells, l'objectiu era construir una línia de fortificacions connectades entre si visualment. Algunes d'aquestes torres el 1716 van

A pagès hi havia homes que s'afaitaven sols i altres que eren incapaços de fer-ho. Per què?. Quan la Carmeta, la meva mare, es va casar va anar a viure a casa del meu pare on també hi eren els meus avis paterns. Entrava de "jove" i a pagès, les joves tenien pocs drets, al contrari de les pubilles que manaven i ho distribuïen tot. L'àvia Elvira tan aviat va entrar la meva mare a casa, li va senyalar els estris d'afaitar -" fins ara jo he afaitat al teu espòs i fill meu , a partir d'ara et toca a tu" . No s'ho podia creure, ella sempre havia vist al seu pare, el Poldo, afaitar-se ell sol. Però va haver d'acceptar-ho, a finals dels anys 40 i a Gavà les dones tenien totes les de perdre. Quan va anar a demanar ajut als seus pares, li van dir: " T'has casat amb el Joan i et toca aguantar ". El que també va veure és que el Pepet, el seu sogre, també s'afaitava sol. Què passava? Molt senzill, les àvies eren mestresses i ella n