20 NOVEMBRE 1.975

-
Fa 35 anys les Rambles van estar una festa. Ningú va treballar aquell dia, la uni va tancar portes, els bars estaven amb les portes baixades però amb l'interior ple. Aquell dia de festa el cava es va acabar arreu de Catalunya. El dictador ja no hi era.


Els diaris es van esgotar i les Rambles van iniciar una etapa de gran llibertat que va durar tan sols 3 anys, però tan intensos que en el nostre record encara no s'ha oblidat. Recordo com van ramblejar aquell dia el Josep Maria i jo....

Però el retorn al meu poble va ser llarg. No érem conscients de que la rabia dels feixistes era infinita. Un alt dirigent de "Fuerza Nueva" ens va veure. Dos mesos abans a la Parròquia del nostre Archimandrita Excelso Bravo ens van omplir la façana de amenaces. ¡¡¡Qué fàcil era fer.ho¡¡¡ A ple dia vam anar a esborrar.ho, a ple dia vam córrer per arribar a casa.

Pocs dies desprès d'aquell 20 de novembre vaig començar a rebre amenaces per telefon. Desprès amb van obligar a fer la "mili", em recomanació de la guàrdia civil: "dirigente de partido anarquista", m'havien enxampat a la mort del Salvador Puig Antic. Un noi de la meva edat assassinat per el dictador.

La "mili" va estar un suplici, hem va tocar la División Acorazada del feixista Milans del Bosh... Al tornar les amenaces van seguir. El fet de estar amb l'Unió de Pagesos no va calmar l'ira de una dreta local, el fet de ser regidor del PSUC menys. Tot va acabar a 1981, al casar-me el meu telefon no va sortir a la guia fins fa 5 anys.

Comentaris

  1. Claudia20 de novembre del 2010, a les 4:26

    Gracias Leopold por compartir esta experiencia. Nos recuerda qué es lo que tenemos que defender.
    Abrazos
    CLAUDIA

    ResponElimina
  2. Mabel Escribano Usero20 de novembre del 2010, a les 4:32

    Gracias por todo lo que padeciste, no lo olvidaremos

    ResponElimina
  3. eymeric20 de novembre del 2010, a les 10:24

    Hola, Leo...
    Ja me'n recordo, a la Rambla. Gràcies pel bocí de memòria

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

NI DINS NI FORA CIUTAT

-
Imatge
El 28 de maig de 1464 un home a qui li deien "Morro de vaques" se li havia girat feina, un treball pel qual cobraria 110 sous. Ell vivia a un lloc que no estava ni dins, ni fora ciutat. "Morro de vaques" era el nom popular en què s'anomenava al botxí de la ciutat, una feina mal vista, doncs era l'encarregat d'executar les tortures, càstigs i la pena de mort als condemnats per la justícia. Ningú volia ser veí del botxí, però aquest tenia l'obligació de viure a ciutat. Sembla ser, que després d'una llarga polèmica, el Consell de Cent va trobar una solució: el botxí viuria a la muralla, un lloc que no estava ni dins, ni fora de la ciutat. I el lloc que es va decidir, suposadament, va estar el petit espai que hi ha entre la Capella de Santa Àgata i la casa Padellàs, actual seu del MUHBA Museu d'Història de Barcelona. El botxí feia un bon negoci, cobrava per la feina de matar, ho podia fer sense que la ira de deu, ni la justícia de l'home c
Més informació

AQUELLA GUERRA NO ERA LA SEVA

-
Imatge
El meu avi va anar a una guerra que no era la seva. Entre descans i descans el Pepet remugava de la seva mala sort. Orfe a 8 anys, pare als divuit, denunciat pel seu propi pare, reclutat per anar al front als 33, va acabar a un camp de concentració el 38 i un altre al 39, la "Guineu" el va ensenyar a viure, una trombo, una angina de pit... no es pot dir sort el que va tenir. Tan sols un cop va veure com la sort l'acompanyava, a 1.925 va sortir "excedent de cupo" i es va lliurar d'anar a la "Mili". De poc va servir, al 37 amb 33 anys el reclutaven per anar una guerra que ell no sentia com a pròpia. Les terres que conreava les havia aconseguit treballant de sol a sol des de molt petit, ell malfiava d'una república que amenaçava col·lectivitzar els camps que ell tant estimava. Els "trossos", l'Elvira i el seu fillet, el Joan, eren el seu món. Aquella guerra no era la seva, tampoc aquell era el seu bàndol. Un fusell màuser oxi
Més informació

EL DIA QUE ELS JOVES DE GAVÀ VAN ACABAR AMB LA COLLITA DE CARBASSES DEL POBLE

-
Imatge
Recordo aquesta anècdota explicada pel meu avi, ens va deixar quan jo tenia tan sols 12 anys, per tot això alguna dada pot no ser exacte.  Com he explicat en altres ocasions el Gavà d'inicis del segle XX era una història de misèries i fams. Els hiverns eren de nits llargues i fredes i els joves sortien a divertir-se, molts cops amb no massa mesura. Les correries s'iniciaven en arribar el mes de desembre. El dia 5, per Sant Nicolau diuen que els nens es vestien de bisbe (no crec el meu avi és pogués disfressar massa) i anaven per les cases recaptant dolços i caramels, a canvi de cantar una cançó, que començava: Per Sant Nicolau sisplau (crec deien Micolau sant Pau)) Baixeu, baixeu mestressa, De bons panellets De panses i figues Nous (anous?) i olives Pollastres i gallines De tot el que vulgueu I anirem a veure al senyor rector.. . Sí, el meu avi em deia que acabaven anant després a confessar-se, ja que aquella nit l'acostumaven a fer grossa. I normalment era així. G
Més informació