CATERINA, VINE AL LLIT¡¡¡¡
Històries del Miracle, històries dels meus avis, el Pepep i l'Elvira:
El Papet tenia una bona col·lecció de discos que tant sol es podien escoltar a una vella gramola. El mambo de Perez Prado, tangos de Carlos Gardel, la jaca de Estrellita Castro, la perfiria de Edmundo Ros, la cumparsita de Cugat i a Imperio Argentina....
La música de l'Elvira no tenia traducció en discos, ella sola era una gramola ambulant. Cantava per la casa i feia esforços a missa per ser escoltada, crec que la meva sordera ve d'aquells anys. Amb veu aguda a lo Raquel Meller entonava "la Mare de Déu quan era xiqueta" o "la Maria se'n va a missa". Ella no li dedicava cap mot al meu avi, era el Pepet i punt.
El germà de l'Elvira, el Joan, el cridava com el "noi" i aquest li deia la "noia". El noi i la noia ja tenien uns 70 anys. El "noi de cal Sobrano" cridava a la seva esposa com la "nena", eren una parella inseparable, suposo que la llarga temporada a l'exili del Joan va enfortir el seu amor. Van morir amb pocs dies de diferència.
Pel santuari corrien més famílies, estaven les "sobranes". Tothom deia que s'havien quedat per vestir sants, però elles a missa no hi anaven gaire. Elles eren felices, vivien juntes, viatjaven juntes, dormien juntes i s'estimaven juntes. Però eren dones i ningú veia en aquesta relació res estrany. El santuari no eren les úniques parelles de dos que vivien felices "vestint sants".
 |
Normalment quan el Pepet estava content a l'Elvira li deia "Caterina", llavors ella es posava molt contenta. Jo no coneixia el motiu, al morir el meu avi jo tan sols tenia 11 anys, . La maniobra d'aproximació o millor dit de seducció sempre anava acompanyada per les primeres notes de "la Cumparsita". Si ja estava al llit, el crit de guerra era "Caterina vine al llit" i l'Elvira tota contenta ho deixava tot.
Cap als anys 30 Imperio Argentina va actuar al Liceu, el Pepet va anar a Barcelona a peu per poder-la escoltar, mai ho va oblidar.
La música de l'Elvira no tenia traducció en discos, ella sola era una gramola ambulant. Cantava per la casa i feia esforços a missa per ser escoltada, crec que la meva sordera ve d'aquells anys. Amb veu aguda a lo Raquel Meller entonava "la Mare de Déu quan era xiqueta" o "la Maria se'n va a missa". Ella no li dedicava cap mot al meu avi, era el Pepet i punt.
El germà de l'Elvira, el Joan, el cridava com el "noi" i aquest li deia la "noia". El noi i la noia ja tenien uns 70 anys. El "noi de cal Sobrano" cridava a la seva esposa com la "nena", eren una parella inseparable, suposo que la llarga temporada a l'exili del Joan va enfortir el seu amor. Van morir amb pocs dies de diferència.
Pel santuari corrien més famílies, estaven les "sobranes". Tothom deia que s'havien quedat per vestir sants, però elles a missa no hi anaven gaire. Elles eren felices, vivien juntes, viatjaven juntes, dormien juntes i s'estimaven juntes. Però eren dones i ningú veia en aquesta relació res estrany. El santuari no eren les úniques parelles de dos que vivien felices "vestint sants".
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada